MONTSERRAT SALVADOR I ALGUNS RECORDS PERSONALS

 

Ha mort, fa pocs dies, l'actriu Montserrat Salvador. Considerant el tracte que es dona a la gent del país encara es pot dir que, al menys, uns quants mitjans n'ha escrit alguna ressenya. En general el primer que es destaca és el seu paper a Nissaga de Poder, un d'aquests serials nostrats d'èxit, que ja te uns quants anys. No fa gaire, en algun lloc de la xarxa, algú es preguntava per l'actriu, precisament. Feia temps que no se la veia, cosa que tampoc es estrany en edats tan avançades.

Montserrat Salvador (Montserrat de Salvador i Deop) va néixer a Tarragona l'any 1927. Era filla d'exiliats, de pare periodista, i va desenvolupar la seva tasca actoral a França i l'Argentina, dirigida en alguna ocasió per la mateixa Margarida Xirgu. De jove, de molt bon veure, havia sortit en alguna pel·lícula hispànica, com ara 'Distrito V', on feia de 'mujer fatal' i tenia poc paper.

Va ser parella durant molts anys del prestigiós director Esteve Polls, i li vaig sentir explicar com, en ser Polls casat i separat, van haver de marxar, ja que la societat rància d'aquells anys foscos no tolerava massa les situacions 'irregulars'. Durant la transició van tornar, va sortir a diferents programes i va intervenir en pel·lícules emblemàtiques com ara 'La muerte de Mikel' i en algunes sèries.

Com que en ocasions sembla que si no surts a la tele no existeixes, la seva popularitat va anar en augment quan va interpretar papers importants a 'Hospital Central' i, sobretot, en culebrots nostrats com 'Nissaga de poder'. Va guanyar diferents premis i se li va concedir la Creu de Sant Jordi l'any 2003. 

Ja he explicat en alguna ocasió la queixa d'Ovidi Montllor, amb motiu de la filmació d'una pel·lícula, crec que al País Valencià, on sortia l'actriu Sidney Rome. La gent de TV3 va anar a entrevistar la Rome, que aleshores era una mena de sex símbol, i ni a Monllor ni a Montserrat Salvador, que també sortia a la pel·lícula els van donar ni el bon dia. Montllor va haver de dedicar-se al cinema quan van anar  de baixa els recitals de cançó catalana. 

Precisament avui, al Cultural de La Vanguardia, evoquen 'Furtivos', un film dur i emblemàtic que durant un temps va rebre per tot arreu ja que, a banda de la censura moral, es va dir que s'hi havia matat un gos. 

A Montllor se'l va reconèixer quan va emmalaltir i Salvador es va fer popular, sobretot, gràcies als culebrots. Sembla que 'Furtivos' es recuperarà per als afeccionats al cinema, ni que sigui en circuïts minoritaris. Borau és un gran director que cal reivindicar. Som un país, Catalunya, però també l'estat espanyol, en general, poc agraït, desmemoriat i injust. Montserrat Carulla, una altra gran dama de l'escena, també popular entre les noves generacions gràcies als novel·lons televisius, va estar en actiu sovint, de molt gran, però quan va morir resulta que també va morir Maradona i va ser vergonyós el poc record institucional i mediàtic que se li va dedicar en comparació amb el tracte donat al futbolista. Què hi farem.

BALTASAR PORCEL, DE MALLORCA AL MÓN PASSANT PER BARCELONA

Al Palau Robert hi ha una exposició sobre actrius catalanes i una altra dedicada a Baltasar Porcel. Ignoro el motiu pel qual la de les dames de l'escenari té una durada temporal més llarga que l'altra. L'exposició sobre les actrius n'aplega un gran nombre tot i que jo potser encara n'hi hauria afegit algunes més. Com que n'hi ha tantes tot queda en una visió de conjunt però és un goig, per als qui ens agrada el teatre, recuperar noms que han quedat oblidats o mig oblidats ja que en aquest camp, com en tots, sempre hi ha els principals i els secundaris, que de vegades són tan bons o millors que els principals però que no  han tingut sort, o promoció o el que sigui. 

Algunes de les actrius nostrades i oblidades, com Maria Vila, mereixerien ben bé un monogràfic. També ens podem preguntar per què actrius i no actors i actrius, per exemple. No sé si aquestes discriminacions positives no fan més mal que bé, la veritat.

El passeig per l'exposició de les actrius, al menys, ofereix la possibilitat de seure de tant en tant, ni que sigui en bancs incòmodes. La de Baltasar Porcel, res de res, a patir. Es pot veure una interessant entrevista que se li va fer per la televisió catalana de finals dels setanta, avui oblidada en part de forma injusta ja que sembla que tot va començar amb TV3, la qual mereixeria més amplitud de pantalla i uns bons seients a prop i pel davant de la qual la gent s'atura tot just uns moments, en general. Sobta comprovar com en aquells temps es feien aquelles entrevistes i moltes coses més i el poc pòsit que han deixat.

Aquestes exposicions estan muntades, com d'altres que es fan en espais més grans, perquè passis i espigolis i no pas perquè aprofundeixis. Una exposició sobre Porcel hauria d'oferir la possibilitat de comprar llibres de Porcel el mateix que la de les actrius hauria d'oferir DVDs on poguéssim gaudir d'algunes de les obres en les quals van participar, sobretot les menys famoses. De tota manera, tant l'una com l'altra ens permeten repassar el passat més o menys recent i reflexionar sobre els llençols perduts i els canvis gaudits i patits.

Porcel va ser un home complex, atractiu, brillant, intel·ligent, que va desvetllar odis, amors, admiracions, enveges i passions diverses. La seva obra té un gruix de categoria ja que cal incloure-hi la part periodística, indefugible i extraordinària. Pel que fa a la narrativa em quedo amb els grans títols, que també es remarquen a l'exposició, Cavalls cap a la fosca, Difunts sota els ametllers en flor, Els argonautes... Els llibres del mite d'Andratx i alguna coseta més. En les darreres novel·les, ni que fossin premiades, Porcel conservava l'ofici però no pas aquella màgia una mica salvatge del principi, cosa que, per altra banda passa a molts altres escriptors però també a músics o artistes plàstics. 

Algun llibre que en el seu moment em va impressionar com ara Les pomes d'or em va decebre una mica en rellegir-lo. Porcel va poder rebre l'inefable Premi d'Honor, no li va passar com al seu admirat Pla amb qui té certs paral·lelismes i no tan sols mariners o viatgers. L'exposició compta amb algunes boutades prescindibles però, vaja, això passa a les millors exposicions modernes ja que sembla que amb la literatura no n'hi ha prou per tal que la cosa quedi vistosa. En tot cas és un goig passejar per l'obra de l'escriptor però també pel seu món i les seves circumstàncies, un món que avui sembla ja crepuscular quan tants dels seus protagonistes no són entre nosaltres. 

Durant uns anys molta gent seguia Porcel en el seu espai d'entrevistes del Destino, Los encuentros. Les seves entrevistes i els articles d'Eliseo Bayo eren la perla de la corona i recordo que quan treballava al despatx acostumàvem a comentar unes i altres fins i tot amb gent a la qual no titllaria de gran lectora ni d'excessivament interessada en aspectes socials i polítics. 

És avui irrellevant incidir en si Porcel era més bon periodista que narrador però tenia una grapa immensa per atrapar els lectors de diaris i revistes. Sovint traspuava un cert sarcasme, un punt de crueltat irònica però tot feia gruix en el context de l'escrit. Va viatjar molt i el seu periodisme d'actualitat que ens acostava a llocs com Israel o la Xina de l'època era una meravella. Escrivia molt bé en castellà i és que els narradors i poetes catalans que han fet periodisme han estat molt bons també escrivint en castellà en diaris i publicacions diverses, fins i tot Pla, el castellà del qual ha rebut injustos penjaments durant anys.

En l'entrevista que menciono comenta això de la llengua. En un moment determinat se li demana que evoqui un personatge i cita MaoTséTung, avui Mao Zedong per a la normativa. Potser avui no triaria aquest senyor, però aquells eren d'altres temps i fins i tot alguns personatges d'Amar es para siempre llegeixen el llibre roig d'amagat. És clar que també cita Ava Gardner. Porcel és un d'aquells personatges que em sembla encara mentida que hagi desaparegut. En l'entrevista reconeix la seva por a la mort i la creença en què no hi ha res més enllà del nostre passi temporal per la vida. Va morir el 2009, la meva mare ho va fer el 2007 i en alguna ocasió l'havíem vist pel Clínic, així em vaig assabentar de què no estava bé tot tot i que va fer una revifalla temporal i inesperada.

Porcel diu en un moment, en aquella entrevista de fa més de trenta anys però que té aspectes interessants que la fan moderna i actual, que no vol parlar de virtuts o defectes personals sinó de característiques, som com som i potser no podem ser d'una altra manera. La veritat és que he sortit del Palau Robert amb ganes de rellegir els seus títols emblemàtics i recuperar algunes de les seves entrevistes, ja que també tinc per casa un llibre que en recull una pila. Porcel és un d'aquells heterodoxos catalans tan necessaris per a la nostra cultura si no volem que ranciegi en excés. 

Va guanyar molts diners amb la seva tasca diversa, polièdrica, polèmica, i això també produeix fred de peus a molts aspirants a immortalitats literàries. L'exposició del Palau Robert no deixa de ser convencional, no es poden demanar complexitats espinoses als organitzadors, la Institució de les Lletres Catalanes i l'Obra Social de La Caixa. Malgrat tot el Porcel complex, irritant a voltes, un punt ombrívol i fins contradictori en determinats aspectes aconsegueix defugir el context talment com aquells contrabandistes mallorquins aconseguien passar les mercaderies disfressant-se de bubotes i alicorns.