LA FI -TEMPORAL- DEL COFOISME

Cito de memòria, però crec recordar que quan el capità de vaixell recull els nois perduts a El senyor de les mosques, després dels desastres que s'han generat i de la barbàrie en la qual s'ha caigut de forma gairebé col·lectiva, comenta alguna cosa com ara que pensava que uns xicots anglesos s'organitzarien millor. Aquí també ens mata en ocasions el cofoisme sobre les nostres essències i idiosincràsia i la nostra suposada capacitat d'organització. Ens fot que ens diguin des de fora que estem dividits però resulta que estem dividits i subdividits i per les xarxes social es poden llegir moltes barbaritats irracionals situades en totes les tendències. El pitjor és que cadascú creu que són els altres els qui insulten.

Passi el que passi tots hi hem perdut i ja fa dies de tot plegat. El país és com és, divers, petit i complicat.  La gent que va votar Junts pel Sí ja sabia que el candidat seria el senyor Mas i em temo que una gran majoria se sentiria estafada si es cedia en aquest terreny, tot i que la gent de la CUP tampoc no podia fer res més del que ha fet i es podia haver estalviat el lamentable empat, misteriós, sospitós i assembleari. En tot cas per ser on som no calia tanta assemblea tanta reunió ni tanta negociació. 

No és cap consol però sembla que el mar de la política es va dividint i subdividint a tots nivells, també a les espanyes exteriors, però amb els anys ja n'has vist de tots colors i a ningú se li poden cantar les absoltes de forma definitiva perquè el futur és imprevisible. Els partits ja no volen tenir noms de partits normals, cosa que fa que no sabem ben bé de quin mal hem de morir si els votem. I noms consolidats com a marca cauen en un parany que és aplicable a molts camps, de canviar el nom per tal que sembli que alguna cosa canvia. 

Avui escoltava el senyor Trias, que sempre m'ha caigut bé per molts motius, entre els quals la facultat d'expressar coses serioses de forma que semblin intranscendents, àdhuc humorístiques, qui opinava sobre el canvi de nom de la ja antiga Convergència dient: és que la Volkswagen canviarà de nom després del que li ha passat? El sentit de l'humor crec que va lligat amb la intel·ligència però malauradament sembla que en els darrers temps l'humor català tradicional va de baixa o degenera en la popular xaronada. Els dogmàtics, i cada dia n'hi ha més o es veuen més, es distingeixen per no tenir cap mena de sentit de l'humor i per això, quan manen, ni que sigui una mica, resulten perillosos.

A mi és que això del podem i no podem i junts per això o pel que sigui, em destarota una mica tot i que després venen les inefables sigles, com en el cas de la CUP i ja oblidem que és o hauria de ser una candidatura d'unitat popular tot i que això d'unitat i de popular es presti a moltes interpretacions. Pel que fa a podem, sento la grolleria però sempre em ve al cap un acudit escatològic en castellà, aquell de se va pudiendo. En un país on els reis del Nadal són el  caganer i el cagatió fins i tot em sorprèn que no s'hagi fet més referència a l'acudit mencionat.

Les coses són com són i no pas com ens agradaria que fossin i per això desconfio de les manifestacions massives i atapeïdes de banderetes, ja que al capdavall tot és molt enganyós i vots i urnes són trumfos o fracassos o ni trumfos ni fracassos, sinó problemes per tal d'aconseguir un cert nivell d'estabilitat política sense la qual tota la resta grinyola. Quan no es podia fer política es feia cultura i cultureta però diria que la cultureta nostrada s'ha anat convertint en un doll de mediocritat banal. I és que estem molt distrets amb això del procés i les eleccions i els no-pactes i en els moments d'oci ja tenim el futbol per tal de distreure'ns una mica, que deien que amb la democràcia minvaria la seva brillantor i res de res, més aviat el contrari.

L'any comença una mica galdós però no sabem com acabarà, ni tan sols com acabarem cadascú de nosaltres ni com acabaran o no  acabaran els problemes del món, que allò de la pau universal ja hem vist que era un miratge amarat de consignes boniques, adients per a samarretes i pòsters. En tot cas constato que els qui més em mencionen el malament que està tot tenen plat calent a taula i un passar, en general. El que m'empipa més són els dogmes car cadascú té la seva veritat i molta gent se sorprèn de què no vegis la llum, tan clara com és. És molt bonic dir que es dialoga i la resta però parlant la gent no s'entén, a tot estirar el que fa és arribar a algun tipus d'acord que eviti mals majors. 

i això no pas sempre ni en tot moment, per desgràcia. I és que per arribar a consensos, santa paraula del passat avui molt malmesa, s'ha de bandejar fins i tot el fet de tenir la raó ja que el bo és enemic del millor i sota les llambordes, les poques que queden, no hi ha la platja, sinó que hi ha un complicat món de clavegueres i canonades per on proliferen fins i tot les rates, animals germans nostres com la resta però que no són tan apreciats, ni de bon tros, com els gossos, els gats, les balenes o els braus de les deveses. I és que tot és surrealista i irracional, si anem al fons de les qüestions i les proclames, i que de pitjors no ens en vinguin ja que la història de la humanitat és tot un rosari de tragèdies intermitents.

Ahir, a les xarxes socials, el periodista Jaraba recomanava repassar el llibre de Gaziel Quina mena de gent som. No estaria malament, pot ser un suggeriment adient per als regals de Reis. M'he ensopegat amb un article que ja té tres anys i que parla del llibre en qüestió amb la percepció de què hem millorat, és de l'any 2012 i el context era diferent, és clar. De tota manera les lectures no ens vacunen en contra de res i cadascú n'agafa el que li convé. 

Però vaja, una mica de lectura seriosa, més enllà de les novel·letes dels mediàtics que ens han caigut al damunt per Nadal, dels llibres de fotografies barcelonines retrospectives o sobre rutes barcelonines amarades de vampirs i misteris de tota mena, sempre està molt bé. Gaziel era una persona lúcida i crítica i per això va acabar desenganyat.  En el tema literari i fins i tot polític sembla que més aviat tenen èxit de vendes els il·luminats i els que gaudeixen d'una retòrica contundent i fins i tot inquietant.