ELS MISTOS, GARIBALDI, NOSALTRES I ELS FOCS ARTIFICIALS

Avui, a Rodamots, recorden els mistos Garibaldi. He trobat informació diversa sobre aquest petardets aparentment inofensius, avui feliçment prohibits, però no he pogut esbrinar de què els venia el nom o els diversos noms que tenien. Sembla que rebien d'altres denominacions, com ara martiniques però jo, a Barcelona, sempre els havia sentit mencionar amb el nom del personatge italià, un personatge amb una biografia complexa i amb moltes ombres, però mitificat aquí i allà. Malgrat que per sort, tot i que potser de forma aparent i temporal, el pacifisme és avui un valor important, els homes d'acció, les lluites sagnants i les revolucions mal explicades encara tenen requesta i es dediquen carrers i esplais a personatges d'aquest tipus, sense manies i amb admiració.

Fa algun temps, a facebook, en una conversa informal, algú va recordar aquelles tiretes de cartró i va posar en dubte que haguessin provocat tantes desgràcies. Tenim tendència a no creure allò que no hem viscut o no ens ha afectat. Fins i tot el periodista Manuel Cuyàs en un article de 2014 que he cercat per tal de comprovar si en un lloc o en un altre esbrinava l'origen del nom, escrivia:

Quan vaig ser més gran vaig llegir que les martiniques havien quedat prohibides perquè molts nens en resultaven intoxicats. Vaig suposar que la ingesta de fòsfor, foc i fum havia anat a més entre la població infantil i també que aquesta població s'havia fet més delicada i sensible que la meva perquè mai es va donar el cas que alguns dels meus companys consumidors de martiniques haguessin de ser evacuats a la infermeria de l'escola. És clar que nosaltres teníem el paladar d'acer, de tant com ens l'havien treballat els cigrons, les llenties, els tramussos, les xufles i l'oli de ricí.

En poques línies el periodista, una mica més jove que jo, si bé no pot negar els efectes que aquells mistos van provocar en algunes criatures, fa una referència ingènua al tipus d'infantesa. Ell no s'hi va trobar i, per tant, alguna cosa devia haver canviat al llarg del temps. La brometa gastronòmica sobre els paladars infantils d'abans no fa cap gràcia, considerant que moltes criatures petites, durant anys i panys, van morir a causa del fòsfor blanc. La mateixa viquipèdia tan sols menciona l'accident de 1973, sembla que hagués estat l'únic.

Els mistos d'encendre el foc també havien causat greus accidents per culpa del fòsfor, en els seus inicis, i qui sigui una mica grandet recordarà com se'ns avisava sobre els seus perills. Una tendència infantil habitual de les criatures és la de tastar-ho tot, a veure quin gust té. Crec que els periodistes d'opinió s'haurien d'informar mes a fons quan opinen, ni que sigui de forma distesa, sobre el que sigui. Era un tema més banal aquell però fa alguns anys Espinàs va afirmar en un dels seus articles que havien desaparegut les baldufes precisament en una època en la qual tornaven a estar de moda i es veia canalla als parcs, jugant amb aquest estri ancestral.

Podria posar molts exemples, el pitjor és que quan alguna cosa s'escriu en un diari o un llibre, per part de periodistes i escriptors, assoleix una certa categoria que fa més difícil rebatre l'afirmació. Jo també he escrit coses al blog així, tal com raja, i després m'he adonat que no eren certes o no eren certes del tot, però crec que l'audiència no és ben bé la mateixa i, en tot cas, els comentaris sempre poden puntualitzar el que toqui.

En una ocasió, quan devia tenir uns divuit anys, vaig conèixer una persona relacionada amb els enverinaments amb mistos Garibaldi. Una companya de l'institut tenia una amiga el germanet de la qual havia mort, de petit, en un d'aquests accidents, en posar-se a la boca els mistos. Amb poca quantitat sembla que n'hi havia prou. Es tractava d'una gent benestant que tenia molta cura dels fills, vull dir que no és pas que la criatura no estigués controlada, res d'això. Van quedar molt tocats, això va afectar la germaneta, damunt de la qual, de forma ben comprensible, van estendre durant anys una sobreprotecció feixuga. 

Fa anys ens assabentàvem de poques coses però el 73 hi va haver unes morts infantils que no es van poder silenciar i es van haver de posar a fons amb el tema. De fet feia ja deu anys que no es podia utilitzar fòsfor blanc en els petards i altres estris destinats a fer soroll i llumetes per la verbena, que és com mencionava gairebé tothom normalet a les revetlles, aleshores i des de feia molts anys. Em sembla absurd que el mot verbena no s'hagi acceptat, el mateix que el mot recader, però no polemitzaré ja que hi ha una fe militant d'aquelles que en diuen de carboner, respecte als entesos en filologia quan, al capdavall, són fills, com tothom, de la seva generació i les seves circumstàncies i tot és relatiu, els temes lingüístics, encara més. Tot són tendències. I polítiques.

La meva mare havia conegut casos de nens morts a causa dels Garibaldi, en la seva infantesa. La majoria d'aquells accidents no sortien al diari. També coneixia casos de persones que havien sofert accidents molt greus amb d'altres artefactes pirotècnics que, a la llarga, es van anar controlant i prohibint. A unes noies del barri de la seva època jove, els havien cremat greument les cames uns gambirots amb una cosa que es deia correcames i que jo no recordo haver arribat a conèixer. La gent gran del meu temps sabia alguns casos de persones que havien perdut un ull en alguna malaurada revetlla antiga, a causa dels coets o d'altres elements festius. Un cuplet català molt popular ironitza amb tot plegat, amb allò de què si un xicot et deixava cega d'un ull s'havia de casar amb tu, poca broma:

Per cert, que a ma germana
que és viuda fa poquet
per poc un ull li buida
la canya d'un coet.
El meu promès va dir-li: si et descuides
avui un substitut trobes al mort

perquè si et deixa bòrnia el pirotècnic

t'hi hauries de casar, ves quina sort...

No teníem televisió i la majoria d'aquelles desgràcies se silenciaven, per ignorància però també per no fer alarmisme. Els materials per als focs d'artifici es venien per tot arreu, sense precaucions de cap mena i com que els humans tenim una tendència suïcida al risc i a la despesa absurda, gaudien d'un gran èxit i la gent, en general, si no havia tingut problemes, era contrària a la limitació del seu ús i venda. En més d'una ocasió em vaig quedar, com es diu vulgarment, de pasta de moniato, en comprovar el que gastaven alguns coneguts i saludats, d'economia limitada i modesta, en elements per als focs de la revetlla.

Una vegada, quan jo era joveneta, l'any 1968, hi va haver un accident molt greu a Sants, a la Plaça del Centre, van morir catorze persones atrapades en una papereria i aleshores el perill es va entomar de forma seriosa.  Recordo aquest accident ja que passava de tant en tant per allà i durant molt de temps m'esgarrifava veure aquella porta, encara fumada, i el local malmès. L'accident va coincidir en el temps amb una desgràcia relacionada amb l'esport, l'allau humana a l'estadi de River Plate, a l'Argentina. 

Les fogueres de la meva infantesa, a cada cantonada del barri eren un perill però, tan boniques!!! Les criatures i molts adults escridassàvem la gent de les cases properes si hi tiraven aigua per fer-ne minvar l'efecte. I també escridassàvem de forma histèrica i històrica uns camions municipals que recollien llenya en un intent inútil de limitar el volum de les fogueres. No m'estranya que uns braus poc coratjosos provoquessin allò de 1835, amb crema de convents i la resta. Crec que haver-nos fet apagar les fogueres hauria encès amb facilitat la foguera de la rebel·lió indiscriminada i massiva, la veritat.

Per més excuses socials i polítiques que es busquin, el fet és que la indignació d'aquell antic dia de Sant Jaume va esclatar per un fet absurd i banal. I és que allò del pa i circ per tenir la gent tranquil·la i entretinguda és molt antic. Cremar el que sigui és encara un fet habitual quan hi soroll, fet encara aplaudit per molta gent quan després el mobiliari urbà el pagarem entre tots. El foc es propaga i crec que també s'encomana l'afició a iniciar-lo i atiar-lo. El foc té una atracció perillosa, i ja sabem que no es pot jugar amb ell, però no sembla que s'escarmenti gaire. Ai de nosaltres, si el Barça comencés a perdre un dia sí i un altre també!!!

Les hemeroteques són plenes de tràgics fets del passat relacionats amb focs de revetlla, un passat en el qual, cal tenir-ho en compte, ens informaven molt poc sobre allò que s'esdevenia al país, sobre accidents relacionats amb el material pirotècnic i sobre tota mena d'aspectes del moment. Ara podria fer inspirats paral·lelismes entre el foc i les revolucions, entre el perill i el poder purificador de l'element. Renunciar a l'atracció del foc no és sovint del nostre gust però cal ser objectius a l'hora de valorar-ne els riscos. Un altre paral·lelisme en el dia d'avui seria comparar certs aspectes de la política i dels debats que hem patit darrerament amb aquells mistos, aparentment inofensius, de poca espectacularitat i que es limitaven a fer uns espetecs divertits, però absolutament letals si no se'n feia l'ús que calia.

Fa anys vaig saber què en uns campaments realitzats en una escola del CEPEC se'ls van cremar les tendes de campanya i van tenir molts problemes, per sort no hi va haver danys personals. Si l'escola hagués estat pública, de les d'aleshores, no vull ni pensar els penjaments que s'haurien aplegat. L'accident avui potser sortiria al diari i a la tele i cal pensar que les mides de seguretat que es prenien en les sortides escolars, fa anys, eren molt minses. Aleshores tan sols s'assabentaven de tot plegat els afectats i no crec que aquells fets provoquessin cap disminució en les sol·licituds de matrícula, car en el tema escolar també hi ha una mena de percepció molt subjectiva i surrealista, segons on passa i a qui passa.

Sobre Garibaldi, fa un temps vaig dedicar un dels meus enigmes històrics a la seva dona, Anita, un personatge mític al Brasil, d'on era filla i on han endegat boniques sèries televisives sobre la seva vida però jo diria que poc coneguda a Europa. És clar que la meva percepció és personal i subjectiva, limitada a la meva experiència, com la de la gran majoria. Un nét de Garibaldi, segons sembla, va trair Macià, però aquesta és tota una altra història, complexa i controvertida.