16.10.16

WADJA RECORDAT I NO SABEM MAI SI LES FLAMES PORTARAN LLIBERTAT O MORT

Resultat d'imatges de andrez Wajda

Aquests dies han desaparegut, amb noranta anys,  dues figures importants i universals d'això tan divers que anomenem cultura, Dario Fo i Andrzej Wajda. Conec poc l'obra de l'un i de l'altre, una mica com passa amb Dylan els personatges famosos i populars ho són, sovint, per una petita part de tot el que han fet, mitja dotzena de cançons, tres o quatre llibres, un parell de pel·lícules o d'obres de teatre. No sempre tot ens arriba com caldria ni quan caldria. Aquests dies, mirant fotografies de Wajda jove, trobo que retira una mica a Dylan, amb aquest aspecte incorformista, molt anys 60,  i un atractiu personal i una mica alternatiu. Ara ja era un jaio venerable i respectat.

2008.04.22. Andrzej Wajda by Kubik 01.JPG




Wajda era seguidor i admirador d'Aleksander Ford, em temo que avui poc o gens conegut entre nosaltres més enllà de determinats cercles cinèfils. Ford, també polonès, va haver de marxar del país, després de la crisi política de 1968, el van expulsar i va donar unes quantes voltes abans d'aterrar als Estats Units, on es va suïcidar l'any 1980. Avui no es volen recordar les inquietuds i desqualificacions que provocaven en determinats cercles nostrats les persones que ens explicaven de primera mà la trista i cruel realitat del món comunista estatalitzat. Segons els experts progres, o eren de la CIA o estaven mal informats. Una mena d'antifranquisme estrany i totalitari a la inversa considerava que qualsevol referència a les misèries de la zona d'influència comunista era pecat. Malauradament això encara cueja.



La llarga i complexa vida de Wajda es pot trobar a la xarxa i per això escriuré tan sols a l'entorn de tres pel·lícules del director de les  quals tinc records precisos i personals. Vaig conèixer Wajda gràcies a aquells cinemes d'art i assaig, amb Cenizas y diamantes, una pel·lícula de 1958 que aquí ens va arribar força més tard. Wajda era molt jove quan la fa dirigir, la història es basava en una novel·la d'un oblidat o desconegut, Jerzy Andrzejewski, un altre dels molts candidats al Nobel de Literatura que no el va aconseguir, el saló dels refusats està molt ple.

Wajda va portar al cinema un altre llibre d'aquest autor, Setmana Santa, sobre la rebel·lió del gueto de Varsovia. Això de cendres i diamants està tret d'un poema de Cyprian Kamil Norwid, poeta romàntic polonès, i fa referència a com es poden fer diamants amb carbó, Ara, entre les ofertes comercials frívoles que et fan als tanatoris, hi ha la possibilitat de que et converteixen algun ble de cabells dels teus difunts estimats I recents en un diamant, per cert.


Sovint ets una torxa en flames,
que volen a l'entorn com draps encesos;
no saps si les flames portaran llibertat o mort.
¿Consumiran tot allò que has d'estimar
en restaran cendres i confusió?
Què s'esdevé en l'abís de la tempesta? Allà
la cendra subjecta la glòria d'un diamant,
estel del matí del triomf etern...
Resultat d'imatges de Zbigniew Cybulski


La pel·lícula la protagonitzava un actor molt popular a Polònia, jove i atractiu, a qui, amb aquest afany de fer sempre comparacions odioses s'ha batejat com a James Dean polonès, Zbigniew Cybulski.  Per acabar de consolidar el mite, Cybulski va morir força jove, als quaranta anys, en un accident ferroviari. Resumint molt la temàtica de la història, ens explica com després d'haver lluitat contra els nazis els polonesos cauen en les grapes del totalitarisme de la Unió Soviètica. No és ben bé el mateix però resulta fins i tot comparable amb el que ens va passar per aquí, quan vam caure de forma dilatada i irreversible en les grapes d'una dictadura, gràcies a la geopolítica, en acabar la Segona Guerra Mundial. Mentre que als països del veïnat que havien flirtejat a fons amb els nazis i el feixisme se'ls va deixar recuperar, més o menys, una democràcia, ni que fos imperfecta.

Recordo que el final de la pel·lícula, a mi i a una amiga que m'acompanyava, ens va colpir força ja que ens mostrava una mort real. En general, al cinema comercial de l'època les morts eren pietoses, els trets acabaven amb la gent de forma expeditiva i ràpida, però a la pel·lícula el jove protagonista està una bona estona recargolant-se de dolor i patint, abans de morir a causa dels trets rebuts. Encara em sorprèn com la pel·lícula va poder passar censura en la seva època.
Resultat d'imatges de Krystyna Janda el hombre de mármol
Una altra història que recordo bé, de la llarga filmografia del director i entre els pocs títols que ens han arribat de forma normalitzada, és L'home de marbre, en la qual una jove periodista investiga la vida i la mort d'un treballador que havia rebut honors a dojo, com ara l'estàtua de marbre a la qual fa referència el títol, en l'època de l'estakhanovisme. 

Polònia ha estat un país molt diferent d'Espanya però sovint n'hem establert alguns paral·lelismes per molts motius, catolicisme inclòs. Amb aquella pel·lícula ens hi vam identificar encara més, mostrava una societat modernitzada malgrat les dificultats, una noia actual, un govern lleument aperturista que feia la viu-viu a base d'allò del pal i la pastanaga, un nivell de vida en alça i un passat galdós i amb molts problemes per esbrinar-lo. Era a finals dels setanta i aquí estàvem amarats d'esperances etèries.

Wajda va recuperar el personatge a L'home de ferro però per mi aquesta seqüela no té la mateixa grapa i, en tot cas, no en tinc records tan vius. Tampoc l'època no era ja la mateixa. La noia, sempre vestida amb texans i amb un aspecte modern i decidit, disposada a investigar el passat a fons malgrat les dificultats, era Krystyna Janda, una molt bona actriu polonesa, encara en actiu tot i que per aquí tinguem poques ocasions de veure-la. Va treballar en alguna altra ocasió amb el director.

La tercera pel·lícula que voldria evocar és Katyn, del 2007. La vaig veure per la televisió i per casualitat, ja que al cinema fa temps que defujo aquestes temàtiques, em fan patir massa, encara més quan saps que tot és real i que encara es queden curts. Amb la televisió tens el recurs de canviar de canal de forma puntual, si no pots suportar segons què.
Resultat d'imatges de Katyn Wajda
La història conté fragments que freguen el documental, cosa que s'esdevé en d'altres del director i explica la massacre d'oficials polonesos perpetrada per Stalin i de la qual es va culpar durant anys els nazis, també per aquí molts comunistes dogmàtics ho asseguraven, fins que la realitat no es va poder maquillar més i fins i tot els russos ho van haver de reconèixer. 

La pel·lícula té un valor personal afegit, el pare de Wajda va morir en aquells assassinats, programats i massius. És una pel·lícula fosca i angoixant, encara més quan ja sabem que no pot acabar bé de cap manera. Molts països han tingut històries difícils i doloroses però Polònia és una mena de paradigma de la desgràcia de trobar-te al mig de tot i de sortir del foc per caure a les brases. El seu territori ha estat trossejat i repartit tres vegades de forma destralera al llarg de la història, entre les potències que en cada moment remenaven les cireres.

Wajda es va implicar molt en la història del seu país al llarg del temps, va tenir càrrecs polítics de prestigi i va protagonitzar iniciatives cabdals en el camp cultural. Havia guanyat molts premis i comptava amb un reconeixement mundial generalitzat. Té moltes més pel·lícules remarcables, extraordinàries i endegava encara molts projectes malgrat els anys. Jo he volgut escriure tan sols sobre aquestes tres pel·lícules que resumeixen una mica la trista història europea i les seves misèries, més enllà del cas concret de Polònia i que tenen a veure amb moments importants de la meva vida en els quals les vaig veure per primera vegada. 
Resultat d'imatges de Danton Wajda
La llarga carrera del director té de tot, és clar, etapes diverses i temàtiques polièdriques, la majoria de les pel·lícules seves que he vist m'han interessat per uns motius o per uns altres. Potser em va decebre una mica Danton però crec que es pel fet d'haver triat malament el protagonista, un Depardieu una mica exagerat i passat de rosca, tot i que el personatge real també era una mica així. Però té la virtut d'entrar de forma crítica en la mitificada Revolució Francesa, que de vegades sembla intocable, encara avui. En recordo moments molt brillants, com ara quan Danton li pregunta a Robespierre com és que no ha desitjat mai res, ni dones, ni diners, ni bens materials en general. I és que els perfectes acaben per esdevenir totalitaris i dogmàtics i un cert grau de corrupció fins i tot humanitza i, en moments difícils, permet un respir.

7 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

el record de Wadja és llunyà, Dario Fo no tant, per cert un altre Nobel peculiar, quan a Dylan, aquest ha estat el revès, ell mateix ha fet que l'oblidés...

Per a quan el Nobel de literatura a Joan de son Rapinya?

Júlia ha dit...

Queda malament dir-ho, Francesc, però no connecto gaire amb el tarannà de Fo.

Tot Barcelona ha dit...

G. Morán ha hecho una página entera de el personaje de Wajda. No lo conocía en profundidad.
Decir que sólo he visto Cenizas y diamantes.
Estoy de acuerdo en que Polonia es un paradigma de nación soguzgada, un país con mala suerte, si se pudiera aceptar tal afirmación.
Creo que no veré el resto de sus filmaciones. Me hago viejo y cada vez soy más sensible a las aberraciones que cometemos los seres humanos.
Un abrazo

Júlia ha dit...

Sí, lo he leído, Miquel, casualidad. Un gran director. He de decir que a mi me pasa también esto, ya no voy a ver casi nada sobre guerra civil, nazis, mujeres y niños maltratados, pederastas y cosas así, lo que pasa es que incluso con estos temas duros hay directores que se recrean en el morbo y otros que no, de hecho Wajda tiene películas de todo tipo aunque se considera que su época de oro fueron los setenta, con sus denuncias del comunismo estatalizado y las referencias a su propio país.

Júlia ha dit...

Creo que sí existe la mala suerte, incluso a nivel de país, nación, estado, región, incluso familia, dónde estás y con quién es bastante definitivo.

Unknown ha dit...

Sempre recordaré a Wajda recollint l'Oscar per la seva trajectòria, a Hollywood, és clar. Va fer una petita introducció en anglès anunciant que el seu discurs d'agraïment el faria en polonès. I així va ser. Bravo!

Júlia ha dit...

Un gran gest, Glòria, és veritat, no ho recordava.