COLORAINES MUSICALS RETROSPECTIVES

Fa uns dies vaig anar a veure La, la, land, per curiositat i perquè no feien res més que em cridés l'atenció. Al meu blog en castellà n'he escrit una ressenya, per als interessats. Ja em pensava amb què em trobaria i no vaig tenir cap sopresa. Algú que conec, de forma irònica, al facebook, n'ha fet una descripció acurada amb dues paraules, simpàtica i distreta.

La pel·lícula, amb totes les seves limitacions i virtuts, que també en té algunes, hauria estat més reeixida amb un guió més consistent o, fins i tot, amb un final feliç, que ja no venia d'una mica més de sucre candi i sortiríem de la sala conformats amb la vida. Aquests dies molta gent ha remarcat que la pel·lícula és deutora d'altres anteriors, entre les quals les pel·lícules de Demy, bàsicament les dues més conegudes, amb evocacions provincianes franceses, ja que una passava a Cherbourg i l'altra,  a Rochefort.

Ahir escoltava per la ràdio un xicot que parlava sobre cinema, al qual es veu que La, la, land havia agradat força i que feia referència als vincles sentimentals amb aquella altra dels paraigües. En concret, assegurava que totes dues feien plorar, a causa del seu final. Admiro la capacitat d'emoció de la gent i he plorat molt al cinema, ho admeto, sobretot, quan era jove,  quan una parella que s'estimava s'havia de separar de forma més o menys definitiva. En les separacions amoroses que no comporten mortalitat hi sol haver un malentès pel mig, cartes que no arriben, embarassos imprevistos, coses així. Però en aquests dos casos no he plorat gens, la veritat.

Ara tot plegat no té el mateix pes que abans, ja que els embarassos no desitjats tenen solució i, a més a més, no provoquen escàndol ni rebuig social, i els aparellaments de conveniència no tenen tampoc per què ser definitius. Per la ràdio, en un programa de ximpleries, vaig sentir fa poc una noia que explicava que s'havia de casar i no n'estava gens convençuda, doncs li van aconsellar que tirés endavant el casament, que ja estava molt organitzat, doncs, al capdavall avui aquestes coses es poden fer i desfer amb facilitat. Així va el món. Tot és Ikea.

Quan era petita vaig plorar moltes vegades a causa de les separacions amoroses i dels amors tràgics i una vegada la meva mare de poc que no surt del cinema amb mi a causa del soroll que feia amb la plorera, al Condal, era amb El príncipe estudiante i jo devia tenir set o vuit anys a tot estirar. Recordo haver plorat a dojo, per exemple, amb Esplendor en la hierba. El final dels paraigües francesos té alguna cosa a veure amb allò del retrobament i la separació i el que podia haver estat i no va ser, però, evidentment, ambdues històries no són gens comparables. Una de les pel·lícules d'amor amb la qual vaig plorar moltíssim va ser amb El puente de Waterloo, la vam veure en una matinal de les d'abans, amb una amigueta, d'adolescents i ja era aleshores una pel·lícula antiga 

Però, en canvi, tot i que aleshores jo era jove i romàntica, allò dels paraigües de Cherbourg no em va fer el pes, no vaig plorar, se'm va fer pesadeta la tonada recurrent, aquella cantarella que no s'acabava mai, i no vaig acabar d'entendre com és que la noia es casa amb el senyor ric, tot i que avui, mirat en perspectiva, trobo que el pretendent convencional era de més bon veure que el Castelnuovo, al menys per als meus gustos del present. Jo, aleshores, treballava en una oficina i més aviat vam fer bromes diverses sobre la pel·lícula. Fins i tot, amb les companyes, ens dèiem coses cantant, imitant més o menys la tonadeta, mentre perforàvem fitxes de cartolina en aquelles màquines que ara són arqueologia industrial, i xalàvem d'allò més: quanta feina, quin munt d'albarans, no et preocupis, tot s'acabarà...

El casament, amb la núvia de blanc i embarassadíssima va provocar molts acudits i molta gresca, en aquella època cap núvia embarassada seriosa es casava de blanc, unes ho feien perquè els semblava que era fer el ridícul i d'altres per motius de consciència puritana, una coneguda de la família manifestava que allò del blanc en una núvia que hagués fet Pasqua abans de Rams era engañar a la Virgen. Avui la gent es casa de blanc quan li abelleix, malgrat que tingui ja mitja dotzena de criatures amb senyors diversos, els temps han canviat i la moral, també. I les pasqües i els rams ja són tota una altra cosa.

Hi ha molt de cinema francès valorat per sobre del que ofereix, aquell parell de pelis de Démy en són un cas evident, pel meu gust, encara que la fotografia fos bonica i acolorida, com la de La, la, land. Les senyoretes de Rochefort tenia un argument surrealista i encara se'm va fer més pesadeta. La serie de províncies franceses amb històries musicades no va continuar, per cert, llàstima ja que tenen moltes ciutats boniques per promocionar. La mort de Dorleac va donar un pes tràgic afegit a la segona, la qual comptava amb un bon repartiment, malgrat tot. 

La Deneuve, una actriu que no m'ha acabat mai de fer el pes, iniciava aleshores la seva actitud de dama bonica, freda i enigmàtica que no saps ben bé perquè fa el que fa i potser no ho sap ni ella mateixa. On em va agradar més va ser a La sirena del Mississipí, però és que Truffaut ja és tota una altra cosa i treu suc d'allò on no n'hi ha. Pel que fa als musicals que he mencionat, no sé el perquè, però vaig pensar, durant un temps, i considerant que els qui refilaven no feien pinyols remarcables, que cantaven els actors, però no era així, els doblaven.

Un dels elements que s'ha magnificat dels parapluies és que es menciona la guerra d'Algèria per primer cop, però es fa de passada i sense aprofundir, que aquesta menció es consideri una gran novetat fa pensar en com anaven les coses pel país veí en relació amb la seva colònia. Avui, si tornés a veure la pel·licula segur que ploraria, i no pas per la separació dels enamorats, els quals qui sap si no han acabat per divorciar-se dels seus cònjuges i tenint embolics d'amagat, com aquells espanyols de les assignatures pendents. 

Ploraria pel temps irrecuperable, que passa i no torna i és que, al capdavall, una servidora tenia aleshores divuit anys, moltes il·lusions etèries i el món, malgrat les guerres de l'època, de les quals en sabíem poca cosa a fons, semblava anar, sense pausa i amb pressa, vers allò de la pau universal i la resta. Santa innocència.

Demy va fer coses interessants després, però no van tenir el mateix ressò. Va morir el 1990. Es va casar amb Agnès Varda, la grand mère de la nouvelle vague, encara en actiu i amb moltes idees de qui, malauradament, ens n'ha arribat poca cosa en aquests darrers anys. Van tenir un fill que també és actor, Mathieu.