INNOCÈNCIA, RELIGIÓ, GUERRA I PAUS FRÀGILS

La fe son vint-i-quatre hores de lluita i un minut d'esperança (George Bernanos)

La frase amb la qual encapçalo l'entrada la pronuncia una monja de ficció, la germana Maria, a la pel·lícula Les innocents, dirigida per Anne Fontaine. L'esperança pot ser terrenal, tot i que la recordem més aviat com una de les tres virtuts teologals canòniques, acompanyades, fe i esperança, de la caritat entesa com amor a la gent. A la pel·lícula estan molt presents totes tres virtuts, tant des d'un punt de vista religiós com humà i prou. La pel·lícula s'ha presentat en algun país amb el títol Agnus Dei, que em sembla molt més encertat.

Tenia una certa prevenció a l'hora d'anar a veure aquesta història sobre monges violades, redempcions, les dones com a víctimes de totes les guerres i fins i tot de moltes paus fràgils, Polònia, els russos, els nazis. Fa un parell d'anys vam poder veure Ida.  Aquí hi retrobem algunes de les seves actrius i d'altres aspectes a l'entorn de les tragèdies de Polònia, un país castigat per totes bandes, trossejat en moltes ocasions per part de les potències en joc, però tampoc, segons com es miri, no pas innocent del tot pel que fa al tracte donat als seus jueus, per exemple. 

La pel·lícula tenia per a mi l'al·licient d'estar dirigida per una dona, Anne Fontaine, i d'estar basada en un cas real, tot i que aquesta etiqueta inspiradora pot resultar un llastre, considerant com se n'abusa en els telefilms de poca volada. El cas real va ser un de tants com en devia viure l'admirable Madeleine Paulac, la breu i poc coneguda entre nosaltres vida de la qual ja podria ser objecte d'una sèrie llarga, intensa i seriosa. En aquest cas les dones en van sortir amb vida però el nombre de violacions rematades amb assassinats, de monges poloneses, va ser important i significatiu.

L'altre dia remarcava la interpretació de Paula Beer a Frantz i aquí ens trobem amb una altra actriu emergent extraordinària, Lou de Laâge,  i amb un planter de grans actrius poloneses poc conegudes per nosaltres, entre les quals destaca Agata Buzek, secundada per secundàries com Agata Kulesza, que ja vam veure a IDA. Els intercanvis de mirades entre les dones del convent i la doctora són del bo i millor de la pel·lícula.

La violació de dones és un fet recurrent en totes les guerres però ni tan sols cal que hi hagi guerres ja que en molts països, de diferent signe polític és encara una plaga i una xacra. A tots els països que han tingut guerres, recents o no tant, trobem històries semblants, violacions en massa, humiliacions de les dones. I avui la cosa continua en molts indrets. La protagonista està a punt d'esdevenir una víctima més d'aquesta pràctica masculina que ara i aquí ens pot semblar inexplicable i injustificable, en una petita trampa narrativa destinada a fer-nos veure com empatitza encara més amb la situació de la comunitat.

L'home embrutit a causa de l'entorn i de l'absurda filosofia bèl·lica és també una víctima tot i que no sembla que el tema es vulgui analitzar a fons del tot pel que fa al masclisme ancestral i poques vegades es va més enllà de la condemna dels fets. En el llibre d'Svetlana Alexievitch sobre testimonis de dones en la guerra es passa molt de puntetes sobre aquest tema i la majoria de testimonis no en fan menció o en fan de passada i més aviat incideixen en el respecte que els tenien els companys, és clar que els companys, allà, no són l'enemic. 

Però hi ha alguna confessió terrible, un home que va ser soldat admet en el llibre que va violar fins i tot criatures i es pregunta com ho va poder fer, si a casa seva l'havien educat com calia, en el respecte a la dona i en la bondat. També Lorenzo Silva, en un dels seus llibres sobre les oblidades guerres del Magreb, incideix en el tema de l'home que fa allò que no va pensar mai que seria capaç de fer, violacions incloses. Cal pensar que les dones amb fills il·legítims o amb la virginitat perduda, ni que sigui de forma brutal i forçada, han patit molta marginació durant anys i panys i no era fàcil explicar tot allò després, a banda de què també els botxins, un cop recuperada una certa normalitat, s'avergonyeixen en molts casos de tot plegat, i no tan sols de les violacions.

En ocasions s'entra en comparacions sobre si uns violaven més que no pas els altres, una mena d'absurdes enquestes quan, de fet, això s'ha donat a tot arreu quan l'ocasió ha afavorit la impunitat i la salvatjada. No és un tema que es comenti en excés però hi ha estudis que mostren com, malgrat el gran nivell de violència durant la nostra guerra civil, les violacions de dones, tot i que n'hi va haver a les dues bandes, no van ser percentualment tan nombroses com en d'altres indrets. És clar que això no justifica res però cal també saber-ho, ja que sovint els hispànics semblem els més dolents de tots i l'autoestima nacional sol estar sempre a la baixa.

Amb Polònia, com amb Irlanda, hi hem establert en ocasions comparacions, a causa del catolicisme aclaparador que amara unes societats complexes, castigades per la història de moltes maneres. En aquesta història ens trobem amb unes monges innocents, però també ignorants i no pas per culpa seva, que han passat de l'aïllament del convent i de la seva pau relativa a la tragèdia motivada per les diferents invasions sofertes. 

Si no sabéssim que les coses van ser així i encara pitjor, la figura heroica de la doctora ens podria semblar exagerada. La pel·lícula compta amb una fotografia poètica i evocadora, amb la fredor de la neu embolcallant el paisatge. Hi ha qui l'ha trobat repetitiva i teatral, no és el meu cas. I és que per la història hi suren molts temes, la presa de consciència, la religió que limita perspectives, l'angoixa de les guerres però també de les postguerres incertes, els prejudicis de tota mena, els ressentiments inevitables. No s'al·ludeix, i és estrany, al fet que també es van practicar avortaments, aquí sembla que totes les criatures arribin a bon port malgrat que després esdevinguin víctimes encara més innocents dels fets que s'expliquen.

La figura del metge jueu, ben interpretat per Vicente Macaigne,  i que si fos més ben plantat potser podria passar per home florero pelut inserit en una pel·lícula de dones, pot semblar oportunista i convencional, però resulta necessària per evidenciar que a Polònia, com a França, no van ser sempre els nazis els qui van contribuir a l'extermini dels jueus amb els quals es convivia, aparentment sense problemes. Per desgràcia l'antisemitisme ha estat una xacra europea de llarga durada i encara cueja. En molts pobles i poblets es va contribuir de forma espontània a l'extermini i la deportació, cosa que resulta ben explícita a Ida. 

La doctora coratjosa i comunista es pregunta com serà el futur de l'església polonesa, amb aquell final de la guerra que ja anuncia tensions i problemes posteriors, avui en tenim una idea aproximada. La història planteja la necessitat de tirar endavant i viure, sigui com sigui, assumint el propi destí i amb una certa esperança, tan fràgil com la vida mateixa i com qualsevol situació política, ja que la seguretat absoluta i la manca de risc són ben bé un miratge. La narració es mou entre silencis i fred, la poca música que podem escoltar és la dels cants de les monges i els interiors d'aquest convent destartalat i gèlid es reconverteixen, de tant en tant, en una mena de llar alternativa i càlida. El convent pot esdevenir trampa i refugi a la vegada.

Sovint es fan broma absurdes amb el tema de les monges i la religió. Es posen totes les monges al mateix sac, jo n'he conegut de moltes menes, com de mestresses de casa, vaja. La majoria de gent de la meva generació va anar a escoles religioses ja que l'oferta pública era poca i galdosa. El mateix, pel que fa als capellans. I en aquell context hi podíem trobar una gran diversitat, com a tot arreu. El pes de la religió i la seva moral sexual ens aclaparava però, per sort, les coses van canviar i avui, a casa nostra, poca gent sent tanta vocació religiosa com per entrar en un convent o per fer del servei a Déu una professió vitalícia. 

Les coses s'han de situar en el seu moment i les seves circumstàncies, vaig conèixer monges que havien entrat al convent essent gairebé unes criatures i que n'havien passat de tots colors durant la guerra, però també vaig conèixer dones que s'havien casat a edats impensables avui i havien aguantat tota mena d'humiliacions per part del marit, encara que aquest fos, en teoria, d'idees avançades i d'esquerra. La llibertat per a decidir i pensar és un assoliment relativament recent i, per a la dona, encara era menys habitual , fa anys, poder decidir res. 

Las innocents és una pel·lícula que, malgrat el seu tema, duríssim, no carrega les tintes en res. Les barbaritats se'ns expliquen, no cal que les veiem. Els infanticidis ens neguitegen però acabem per comprendre el trasbals que amara l'ànima d'aquesta mare superiora turmentada, malalta i incapaç de trobar explicació a allò que no en té. I fins i tot, i és d'agrair avui, conclou amb un raig d'esperança vers el futur, encara que no vulgui caure en el parany amable de consolidar la relació amorosa.

I és que avui els finals massa feliços, més enllà de les comèdies insubstancials, semblen una vulgaritat i tothom els defuig. Llàstima. A mi m'agraden, encara que siguin mentida. I no sempre ho són, per sort, tot i que la felicitat és un bé temporal i estantís. A l'atzar hem d'agrair, a més a més d'allò marçalià de ser tres voltes rebels, haver viscut ara i aquí, car ens podia haver anat molt pitjor, a nivell històric i geogràfic.