LA GUERRA QUOTIDIANA

 

«Mig segle després de la seva publicació, mentre el genocidi i les massacres continuen sacsejant el món, l’obra de Morante recupera una profunda rellevància. La fúria de l’autora s’adreçava a tots els que van participar en la guerra o es van negar a aturar-la».
Nilanjana Roy, Financial Times

La Història, tercera novel·la d'Elsa Morante, es va publicar l'any 1974. Fins molts anys després no ens van arribar la versió castellana (Lumen) i la catalana (Quaderns Crema). És un llibre de gruix i extensió, cosa que sembla que, avui, espanta una mica. Es divideix en capítols que fan referència a la guerra mundial, des dels seus inicis i prolegòmens fins un temps després del final. Juga amb la història oficial, afegint a cada capítol referències als fets que es desenvolupen i a les violències que generen, i amb la petita història de la gent, gairebé sempre humil, soferta, víctima no sempre conscient dels desastres. 

El pal de paller de la petita història és Ida, una mestra humil, espantada dels fets, i amb dos fills, un del seu matrimoni i, l'altre, fruit de la violació d'un jove alemany. La mort plana sempre pel llibre, hi ha un degoteig de víctimes entre una població que intenta sobreviure com pot enmig de la fam, les bombes i la situació. Morante va voler que el llibre es publiqués en una edició barata, per tal que arribés a un màxim de gent, va tenir èxit i vendes. Autores com Natàlia Ginzburg o Elena Ferrante han reconegut el mestratge i la influència de Morante. 

Malgrat el rebuig que, en teoria, provoquen les guerrs, la humanitat no ha aconseguit bandejar-les i la pau universal sembla encara una mena de miratge innocent. Al llibre ens ensopeguem amb anarquistes, comunistes, nazis, gent amb febles ideologies i amb esperances excessives. La fam es un altre dels perills que envolten una població espantada i resignada. Al costat dels éssers humans fins i tot les bestioles tenen un paper destacat al llibre, gossos, ocells, gats... Ida té una part jueva, i viu amb la por de patir-ne les conseqüències o que les visquin els seus fills, el gran, un coratjós supervivent i el petit, un encisador infant amb ulls blaus i una mena de vital i innocent alegria. 

GRANDESES I MISÈRIES DEL SERVEI DOMÈSTIC DE CATEGORIA

Aquest divendres he reprès els cinefòrums online de Tot Història amb The Remains of The Day, avui tot un clàssic del cinema, que es va estrenar en el ja llunyà 1993. Recordava molt bé la pel·lícula, tot i que el pas del temps fa que oblidem detalls, que ens fixem en aspectes que ens havien passat desapercebuts i, fins i tot, que constatem com, en ocasions, inventem escenes que ni tan sols no van existir. Com tantes altres pel·lícules, aquesta demana pantalla gran i cinema en silenci, sense crispetes. Recordo que la vaig veure al Renoir, en versió original, perd molt doblada, passa amb tot el cinema en general però hi ha històries que exigeixen poder escoltar els actors i les actrius més que no pas unes altres.

James Ivory, director californià d'ascendència europea, ha assolit un reconeixement en alça amb les seves adaptacions d'obres literàries. Malgrat l'excel·lència dels seus repartiments, guions, i ambientacions, no ha rebut tants premis com seria d'esperar, però això dels premis és una mena d'estranya loteria. Hi ha qui titlla Ivory de fred, de distant, no diré que en alguns casos no sigui així, tot i que matisaria la qüestió. Però aquesta pel·lícula li va sortir rodona, una obra mestra amarada de melangia i emoció, que no ha perdut gens amb el pas del temps, més aviat el contrari.

Com és ben sabut la pel·lícula parteix d'una molt bona novel·la de Kazuo Ishiguro, deu ser casualitat però els dos llibres que més m'han agradat d'aquest autor son els que tenen versió, molt respectuosa amb el texto original, en cinema. Una és aquesta i l'altra, No em deixis mai, un dels pocs llargmetratges de Mark Romanek, més conegut per la seva excel·lència en el mon del vídeo clip. Va comptar amb un molt bon repartiment i, com d'altres llibres de l'autor, ens situa en una mena de ciència ficció molt humana. 

Ishiguro té origen japonès però és anglès de cap a peus, hores d'ara. La pel·lícula va comptar amb una guionista habitual d'Ivory, Ruth Prawer Jhabvala, sembla que al principi hi va tenir alguna cosa a veure Harold Pinter però el tema no va rutllar. També va col·laborar amb Ivory, a la producció. la seva parella professional i personal, Ismael Merchant. Hi ha molts temes que convergeixen al llibre i a la pel·lícula, un dels més evidents és el pas del temps, que deixa al darrere tot allò que no podem recuperar, les restes del dia duren poc, la nit arriba molt de pressa després del crepuscle. 

S'ha incidit molt en el personatge del majordom, interpretat per Hopkins, i en com malmet tota una vida, però, sense necessitat de ser un criat, quantes persones no han dedicat un excés d'esforços i temps a la seva professió? El problema és que, avui, contemplem el servei domèstic amb uns altres ulls. Era una de les poques sortides professionals d'un passat no tan llunyà, d'un temps en el qual encara no es creia, a nivell general, en la igualtat humana. I m'agradaria poder comprovar si avui hi creiem de forma seriosa. 

Hopkins és un gran actor però en ocasions, ara que he tornat a veure la pel·lícula, m'ha semblat una mica encarcarat, costa, fins i tot, d'entendre que la vitalista governanta s'encaterini d'ell. Però vaja, sembla que és així. La història s'emmarca abans de la Segona Guerra Mundial, l'amo de la casa simpatitza amb els alemanys, no era l'únic, sembla mentida que aquests dies, amb la parafernàlia monàrquica anglesa, amb motiu de la mort de la reina, no s'hagi incidit més a fons en el  tema, i s'insisteixi encara en allò del rei que va abdicar 'per amor'. El cinema i les sèries ens han mostrat una mena d'idealització de la monarquia britànica, però en alguns diaris hem pogut llegir opinions més realistes sobre el tema i els seus protagonistes de casa bona.

La pel·lícula traspua melangia, el mateix amo de la casa és un home solitari, esplèndid James Fox, per cert, que tan sols té relació familiar amb el fillol, el qual sabrem que ha mort a la guerra, per cert. Tot i que la pel·lícula és fidel al llibre hi ha algunes diferències subtils, per exemple, l'americà que es quedarà la casa i que va participar en les reunions d'alt nivell del passat, son, al llibre, dues persones diferents. Christopher Reeve va ser un actor molt més rellevant del que es recorda, llàstima que poc després d'aquesta pel·lícula va tenir aquell terrible accident, per mi, encara, va ser un dels millors Vronsky del cinema, a la versió d'Anna Karenina, en la qual Bisset era, també, una molt interessant protagonista. 

Un altra tema que ens sobta és la dificultat per a la comunicació d'aquest majordom d'una peça, però la manca de comunicació entre pares i fills, entre els homes sobretot, era una cosa habitual en d'altres temps, encara més a determinades clàsses socials. Crec que era Pla que admetia que amb el seu pare tan sols tenien diàlegs  administratius. Stevens, el majordom, continua amb la seva actitud aparentment freda, fins i tot quan, de forma suposem que il·lusionada, va a trobar-se amb l'antiga governanta, esperant reprendre un passat que va quedar trencar a causa de la guerra i la postguerra. 

Emma Thompson ha fet molts papers rellevants, és una gran actriu, que s'adapta a qualsevol cosa, fins i tot a papers de menys volada. Emociona, fa somriure, ens sap greu que el seu matrimoni no hagi sortit gaire bé però encara creu en la vida i està disposada a ser una àvia com cal. No crec que la intenció de la història, bàsicament, sigui moral, en el sentit de recordar-nos que tot passa i que el temps s'ha de aprofitar. Sempre haurem fet coses que no volíem fet i n'haurem deixat de fer altres, en el fons és allò de la cançó de Machín, que tant agradava a Vazquez Montalbán, ja que aplegava molta filosofia popular: no quiero arrepentirme después/ de lo que pudo haber sido y no fue...

Si la vida del majordom sembla trista la de l'amo de la casa encara és més tràgica, ens mostra un ésser que dubta, patètic, bona persona, com es pot comprovar quan es veu com pateix en el moment en el qual un dels seus convidats vol demostrar la inferioritat del criat i la seva incapacitat per votar. Per cert, hi havia una escena gairebé igual en aquella inoblidable sèrie, A dalt i a baix. El majordom ha fet del seu servei a l'amo una opció de vida, en el fons, segons com es miri, és més coherent que la governanta, que mostrarà la seva covardia a l'hora de prendre partit pel les pobres noies jueves acomiadades. Stevens serà fidel al seu senyor, fins i tot quan aquest caigui en desgràcia a causa del seu passat filonazi, lligat a la seva amistat amb un jove alemany i al seu reconeixement de la humiliació a la qual es va dur aquell país després de la Primera Guerra Mundial. 

Com que molts aspectes no s'expliquen de forma exhaustiva, i la pel·lícula és plena de mirades, situacions puntuals, detalls rellevants però breus, tot i que significatius, en podem fer moltes interpretacions. És molt interessant l'aturada que fa el majordom quan viatja per retrobar la governanta i s'atura en un hostal anglès on el confonen amb algú important tot i que, amb la seva coherència, es veurà obligat a admetre que tan sols era un criat i que no era cosa seva jutjar el que feia el seu patró. És un dels pocs fragments en el qual el personatge sembla humanitzar-se, desitjar que encara quedi un futur una mica esperançador, lligat, això sí, a la seva feina de sempre. 

La relació entre senyors i criats ha fornit molta literatura, molt de cinema, comèdies divertides, tragèdies terribles, històries simbòliques o realistes, antigues i actuals. El tema ofereix un ventall llarguíssim de narracions, sèries, pel·lícules... La dona del nostre temps, al menys a Europa, així que va poder, en general, es va estimar més anar a la fàbrica que no pas a servir, però, malauradament, haver servit no sempre fa la gent més comprensiva amb els desafavorits. Un vell refrany castellà diu que no hi ha pitjor feina que servir qui va servir o demanar almoina a aquell que també n'havia demanat. James Fox, per cert, va ser, de jove, aquell amo dominat pel criat, a la inoblidable i, en el seu temps transgressora i escandalosa The Servant. 

EL TEMPS PASSARÀ I LES COSES CANVIARAN I ELS NOSTRES AMORS, TAMBÉ

En el grup de Tot Història al qual fa més de deu anys que pertanyo teníem pendents algunes sessions de cinefòrum. Al capdavall se n'han pogut organitzar ja un parell de virtuals, gràcies a aquests estris tecnològics d'avui. És un goig poder xerrar i veure gent amiga, sigui amb l'excusa que sigui. S'han triat, fins ara, pel·lícules clàssiques, fàcils de veure online. La primera va ser l'emblemàtica Paths of Glory, trista i terrible, censurada a França fins els anys setanta i a Espanya fins els vuitanta. 

La segona sessio va estar dedicada a un mite entre els mites, Casablanca. Es fa dífícil dir res de nou sobre aquesta pel·lícula que s'ha imitat, comentat, parodiat i estudiat gairebé milimètricament. No cal dir que conserva la seva màgia i el seu encant però les dones, sobretot, en vam fer una visió crítica i presentista, cosa que potser no s'ha de fer, ho admeto. I és que coses que ens agradaven fa anys avui semblen ben bé del temps de la polca. La pel·lícula va estar durants uns anys oblidada i la seva reestrena, quan jo era joveneta, va ser tot un esdeveniment. La primera vegada que la van passar per la televisió de l'època els carrers es van buidar talment com quan hi ha partit del Barça.

El personatge que interpreta Ingrid Bergman, tan bonica i lluminosa que hi ha qui diu que mai no ho va tornar a estar tant, no deixar de ser el d'una dama jove a remolc dels dos homes de la seva vida. Expliquen que no sabien ben bé com fer-la acabar, el guió es va anar elaborant sobre la marxa, i per això Bergman insistia en saber amb qui es quedaria, al final. Li van dir que fes cara de res i, en molts moments, la seva màgia potser rau en això de fer cara de res. 

A l'escena del cant de la Marsellesa ella no canta, però contempla el seu marit heroi amb encisament. Malgrat ser una refugiada surt sempre elegantment vestida, canviant de barrets i modelets a cada moment. No sé sap si treballa o ha treballat en alguna cosa, ni d'on treu els diners per a la seva subsistència, i Bogart, comprensiu amb la realitat, al final li diu que ella pertany al seu marit. Això de pertànyer a un home, avui, per poc feminista que siguis, fa que et surti urticària.

Però, vaja, era cinema, cinema del seu temps, l'any 1941, el de l'atac a Pearl Harbour. Bogart és l'americà cínic i valent disposat a llluitar per causes justes i democràtiques. Cal pensar que la intervenció dels Estats Units a la guerra va ser criticada per diferents sectors del país, també per sectors pacifistes i progressistes. Entre les moltes facècies que s'expliquen sobre la pel·lícula, una de les quals que Paul Henreid, aleshores un actor de més renom que Bogart i Bergmann, no s'avenia amb aquests dos, i que hi va haver problemes amb el tema dels sous. Henreid també va protestar de què el fessin anar vestit com si sortís d'una opereta, quan se suposava que les havia passat molt magres, en la seva lluita política i en el camp de concentració.

Un altre aspecte que amb el temps s'ha comentat son les relacions entre homes, aquestes amistats que freguen alguna cosa més, entre el devot Sam i Rick, o entre el polícia francès i Rick. Renault, simpàtic francès abusador de senyores, manifesta que si fos una dona s'enamoraria de Rick, per cert. A la pel·lícula hi surten una pila de grans secundaris, aleshores molt coneguts i ben pagats, avui oblidats, molts dels quals refugiats jueus. Lorre roba totes les escenes on surt i es una llàstima que el treguin d'escena tan aviat. Un gran nombre de jueus alemanys, com Conrad Veidt, el dolent de la pel·lícula i que algú, durant la tertúlia va manifestar, amb raó, que retiraba a Sazatornil, va haver de fer de nazi, i no seria l'única vegada. El doblatge hispànic de l'època va eliminar el boirós passat de Rick, lluitant per la llibertat a Espanya.

Bogart tracta de forma cruel i egoïsta la francesa enamorada d'ell. La bleda búulgara, amb el marit ludòpata, que està a punt de  lliurar-se al poli franxute, immens Claude Rains, per altra banda, per tal d'aconseguir els papers, és un altre cas com un cabàs. Casablanca, malgrat l'encís de Bergman i Bogart, és una història d'homes adient per a dones romàntiques. Hi ha moltes coses que no podien ser, com ara el poder dels salconduits o que els alemanys passessin per Casablanca, i també errades de dades concretes sobre política, que Curtiz admetia, convençut de què ningú no se n'adonava si no cercava tres peus al gat. La població autòctona és la gran absent, de fet l'ambient té el seu tuf colonialista, és clar. 

Tot plegat no treu gràcia al conjunt, absolutament rodó, encara que avui sabem, a més a més, que la noia passava un pam i mig al protagonista i que Bogart s'havia d'enfilar en un petit escambell, en algunes escenes. No era l'únic, això del xicot més baixet que les noies era impossible, en relació als herois de ficció, i ser baixet va ser, per a molts nois del meu temps, un problema que generava complexos seriosos. Avui hi ha actors baixets que no se n'amaguen i les coses han guanyat en naturalitat.

Sam no era pianista, era bateria, i algú tocava el piano darrere d'una cortina. El cinema es ficció, somni, engany, il·lusió, per realista que vulgui semblar, que aquí no és el cas. Resulta sobrer voler jutjar el passat amb els ulls del present però també és saludable comprovar com hem canviat, fins i tot per millorar. Ni els herois, ni els amors, ni les dones, seran mai més el mateix. I això que la situació actual, amb referències a mites solidaris i heroicitats professionals, sembla tendir a un retorn a l'èpica quotidiana. El temps passarà, les coses canviaran, de forma i de color... i el nostre amor cinèfil també canviarà. L'amor romàntic ja no és el que havia estat i fins i tot ens n'hauríem d'alegrar. 

LLIBRES, PASTISSOS DE RECAPTE I BONES INTENCIONS

En ocasions ve de gust llegir un llibre o veure una pel·lícula que no et facin patir amb excés, tot i que ja intueixis que no seran res de l'altre món. En el cas d'aquesta història vaig començar amb la versió en cinema i  després, per curiositat i perquè tinc debilitat pels llibres escrits en versió epistolar, vaig llegir el llibre, un llibre amb un títol ben llarg: La societat literària i el pastís de pell de patata de Guernsey. 

El gènere epistolar revifa de tant en tant, encara més quan sembla que darrerament hi ha un cert plany per la pèrdua del correu tradicional i, fins i tot, dels emails extensos, a causa de l'increment de les modalitats telegràfiques lligades a les noves tecnologies. És una mica com això de la recuperació, en general pretensiosa, del blanc i negre, al qual, quan jo feia cursets sobre cinema pedagògic, en els meus temps d'estudiant, ja havien cantat les absoltes. També se solen desaconsellar els títols llargs però, en aquest cas, s'ha fet de la necessitat virtut. Tot té excepcions, recordo que els inevitables experts desaconsellaven els títols de pel·lícules amb interrogants i en tenim exemples reeixits i d'èxit, com ara ¿Dónde vas, Alfonso XII? o ¿Qué fue de Baby Jane?

La novel·la, que ha tingut èxit i s'ha venut força, té dues autores, americanes, una tieta i una neboda, Mary Ann Shaffer i Annie Barrows. La neboda va acabar el llibre que la tieta havia inventat, després de fer un viatge a l'indret on s'esdevenen els fets, Guernsey, una de les illes del Canal de la Mànega que va estar ocupada pels alemanys, durant la Segona Guerra Mundial. Shaffer va morir abans de veure el llibre acabat i editat. Tieta i neboda estan lligades professionalment al món editorial.

Mike Newell, un director molt anglès, eficaç, però una mica ensopit pel meu gust, ha dirigit la pel·lícula corresponent, correcta, respectuosa amb el llibre original però que es permet algunes variants destinades a posar una mica de misteri en un argument molt planer i sense sobresalts. Malgrat que s'expliquen coses terribles, ni el llibre ni la pel·lícula no s'hi rabegen. Per acabar d'adobar-ho tenim un final feliç, d'aquells d'abans, una mica forçat si pensem com en són, de diferents, els móns de la parelleta enamorada. 

Recordo que un dels nostres ideals adolescents d'home perfecte, en aquelles converses habituals entre jovenetes romàntiques, consistia en la figura viril d'un pagès culte, honrat, ben plantat i sensible, amb qui passar les vetllades llegint poesia i escoltant música clàssica en un aparell d'alta fidelitat i davant de la llar de foc d'una masia comfortable. Aquest xicot de la pel·lícula és una mica l'encarnació d'aquelles fantasies remotes.

Malgrat que siguis conscient dels convencionalismes literaris i del final força carrincló, llibre i pel·lícula tenen el seu encant, lligat a una ambientació acurada, molt anglesa, i al fet de què les pel·lícules que homenatgen la lectura semblen tenir un valor afegit i en moltes ocasions et donen a conèixer llibres i personatges dels quals sabies poca cosa.  

El pastís de pell de patata, tot s'ha de dir, té poc protagonisme i no en sabrem la recepta. Em venia el cap l'habilitat del cuiner de la família burgesa que s'evocava en aquell documental sobre la família Baladia, dirigit per Mireia Ros, el qual amb la pell de patata hauria pogut fer una cosa molt més impressionant, ben segur. La pel·lícula té un bon repartiment, amb Lily James i Michiel Huisman fent de parella protagonista, tot i que la narració esdevé coral en molts moments. I amb Jessica Brown Findlay fent un paper heroic, sacrificat i poc aprofitat, tant en el llibre com a la  pel·lícula. I amb Tom Courtenay de secundari vellet i de prestigi.

Les  referències literàries són més explícites en el llibre i esdevenen un dels aspectes més interessants del conjunt, sobre tot quan els participants en aquest club de lectura improvisat expressen les seves desacomplexades opinions sobre el material intel·lectual llegit, bàsicament anglosaxó. En resum: llegir és bo, just i necessari, hi ha més bona gent que no pas mala gent, al món, els enemics també són humans i víctimes, l'amor sincer valora més un pagès sensible i una mica sorrut que no pas un milionari fatxenda. Coses que avui ja resulten sabudes però que ens agrada recordar, de la mateixa manera com ens agrada que, en algun moment, els enamorats es casin, siguin feliços i mengin pastissos, que no cal que siguin sempre de pell de trumfa. 

INNOCÈNCIA, RELIGIÓ, GUERRA I PAUS FRÀGILS

La fe son vint-i-quatre hores de lluita i un minut d'esperança (George Bernanos)

La frase amb la qual encapçalo l'entrada la pronuncia una monja de ficció, la germana Maria, a la pel·lícula Les innocents, dirigida per Anne Fontaine. L'esperança pot ser terrenal, tot i que la recordem més aviat com una de les tres virtuts teologals canòniques, acompanyades, fe i esperança, de la caritat entesa com amor a la gent. A la pel·lícula estan molt presents totes tres virtuts, tant des d'un punt de vista religiós com humà i prou. La pel·lícula s'ha presentat en algun país amb el títol Agnus Dei, que em sembla molt més encertat.

Tenia una certa prevenció a l'hora d'anar a veure aquesta història sobre monges violades, redempcions, les dones com a víctimes de totes les guerres i fins i tot de moltes paus fràgils, Polònia, els russos, els nazis. Fa un parell d'anys vam poder veure Ida.  Aquí hi retrobem algunes de les seves actrius i d'altres aspectes a l'entorn de les tragèdies de Polònia, un país castigat per totes bandes, trossejat en moltes ocasions per part de les potències en joc, però tampoc, segons com es miri, no pas innocent del tot pel que fa al tracte donat als seus jueus, per exemple. 

La pel·lícula tenia per a mi l'al·licient d'estar dirigida per una dona, Anne Fontaine, i d'estar basada en un cas real, tot i que aquesta etiqueta inspiradora pot resultar un llastre, considerant com se n'abusa en els telefilms de poca volada. El cas real va ser un de tants com en devia viure l'admirable Madeleine Paulac, la breu i poc coneguda entre nosaltres vida de la qual ja podria ser objecte d'una sèrie llarga, intensa i seriosa. En aquest cas les dones en van sortir amb vida però el nombre de violacions rematades amb assassinats, de monges poloneses, va ser important i significatiu.

L'altre dia remarcava la interpretació de Paula Beer a Frantz i aquí ens trobem amb una altra actriu emergent extraordinària, Lou de Laâge,  i amb un planter de grans actrius poloneses poc conegudes per nosaltres, entre les quals destaca Agata Buzek, secundada per secundàries com Agata Kulesza, que ja vam veure a IDA. Els intercanvis de mirades entre les dones del convent i la doctora són del bo i millor de la pel·lícula.

La violació de dones és un fet recurrent en totes les guerres però ni tan sols cal que hi hagi guerres ja que en molts països, de diferent signe polític és encara una plaga i una xacra. A tots els països que han tingut guerres, recents o no tant, trobem històries semblants, violacions en massa, humiliacions de les dones. I avui la cosa continua en molts indrets. La protagonista està a punt d'esdevenir una víctima més d'aquesta pràctica masculina que ara i aquí ens pot semblar inexplicable i injustificable, en una petita trampa narrativa destinada a fer-nos veure com empatitza encara més amb la situació de la comunitat.

L'home embrutit a causa de l'entorn i de l'absurda filosofia bèl·lica és també una víctima tot i que no sembla que el tema es vulgui analitzar a fons del tot pel que fa al masclisme ancestral i poques vegades es va més enllà de la condemna dels fets. En el llibre d'Svetlana Alexievitch sobre testimonis de dones en la guerra es passa molt de puntetes sobre aquest tema i la majoria de testimonis no en fan menció o en fan de passada i més aviat incideixen en el respecte que els tenien els companys, és clar que els companys, allà, no són l'enemic. 

Però hi ha alguna confessió terrible, un home que va ser soldat admet en el llibre que va violar fins i tot criatures i es pregunta com ho va poder fer, si a casa seva l'havien educat com calia, en el respecte a la dona i en la bondat. També Lorenzo Silva, en un dels seus llibres sobre les oblidades guerres del Magreb, incideix en el tema de l'home que fa allò que no va pensar mai que seria capaç de fer, violacions incloses. Cal pensar que les dones amb fills il·legítims o amb la virginitat perduda, ni que sigui de forma brutal i forçada, han patit molta marginació durant anys i panys i no era fàcil explicar tot allò després, a banda de què també els botxins, un cop recuperada una certa normalitat, s'avergonyeixen en molts casos de tot plegat, i no tan sols de les violacions.

En ocasions s'entra en comparacions sobre si uns violaven més que no pas els altres, una mena d'absurdes enquestes quan, de fet, això s'ha donat a tot arreu quan l'ocasió ha afavorit la impunitat i la salvatjada. No és un tema que es comenti en excés però hi ha estudis que mostren com, malgrat el gran nivell de violència durant la nostra guerra civil, les violacions de dones, tot i que n'hi va haver a les dues bandes, no van ser percentualment tan nombroses com en d'altres indrets. És clar que això no justifica res però cal també saber-ho, ja que sovint els hispànics semblem els més dolents de tots i l'autoestima nacional sol estar sempre a la baixa.

Amb Polònia, com amb Irlanda, hi hem establert en ocasions comparacions, a causa del catolicisme aclaparador que amara unes societats complexes, castigades per la història de moltes maneres. En aquesta història ens trobem amb unes monges innocents, però també ignorants i no pas per culpa seva, que han passat de l'aïllament del convent i de la seva pau relativa a la tragèdia motivada per les diferents invasions sofertes. 

Si no sabéssim que les coses van ser així i encara pitjor, la figura heroica de la doctora ens podria semblar exagerada. La pel·lícula compta amb una fotografia poètica i evocadora, amb la fredor de la neu embolcallant el paisatge. Hi ha qui l'ha trobat repetitiva i teatral, no és el meu cas. I és que per la història hi suren molts temes, la presa de consciència, la religió que limita perspectives, l'angoixa de les guerres però també de les postguerres incertes, els prejudicis de tota mena, els ressentiments inevitables. No s'al·ludeix, i és estrany, al fet que també es van practicar avortaments, aquí sembla que totes les criatures arribin a bon port malgrat que després esdevinguin víctimes encara més innocents dels fets que s'expliquen.

La figura del metge jueu, ben interpretat per Vicente Macaigne,  i que si fos més ben plantat potser podria passar per home florero pelut inserit en una pel·lícula de dones, pot semblar oportunista i convencional, però resulta necessària per evidenciar que a Polònia, com a França, no van ser sempre els nazis els qui van contribuir a l'extermini dels jueus amb els quals es convivia, aparentment sense problemes. Per desgràcia l'antisemitisme ha estat una xacra europea de llarga durada i encara cueja. En molts pobles i poblets es va contribuir de forma espontània a l'extermini i la deportació, cosa que resulta ben explícita a Ida. 

La doctora coratjosa i comunista es pregunta com serà el futur de l'església polonesa, amb aquell final de la guerra que ja anuncia tensions i problemes posteriors, avui en tenim una idea aproximada. La història planteja la necessitat de tirar endavant i viure, sigui com sigui, assumint el propi destí i amb una certa esperança, tan fràgil com la vida mateixa i com qualsevol situació política, ja que la seguretat absoluta i la manca de risc són ben bé un miratge. La narració es mou entre silencis i fred, la poca música que podem escoltar és la dels cants de les monges i els interiors d'aquest convent destartalat i gèlid es reconverteixen, de tant en tant, en una mena de llar alternativa i càlida. El convent pot esdevenir trampa i refugi a la vegada.

Sovint es fan broma absurdes amb el tema de les monges i la religió. Es posen totes les monges al mateix sac, jo n'he conegut de moltes menes, com de mestresses de casa, vaja. La majoria de gent de la meva generació va anar a escoles religioses ja que l'oferta pública era poca i galdosa. El mateix, pel que fa als capellans. I en aquell context hi podíem trobar una gran diversitat, com a tot arreu. El pes de la religió i la seva moral sexual ens aclaparava però, per sort, les coses van canviar i avui, a casa nostra, poca gent sent tanta vocació religiosa com per entrar en un convent o per fer del servei a Déu una professió vitalícia. 

Les coses s'han de situar en el seu moment i les seves circumstàncies, vaig conèixer monges que havien entrat al convent essent gairebé unes criatures i que n'havien passat de tots colors durant la guerra, però també vaig conèixer dones que s'havien casat a edats impensables avui i havien aguantat tota mena d'humiliacions per part del marit, encara que aquest fos, en teoria, d'idees avançades i d'esquerra. La llibertat per a decidir i pensar és un assoliment relativament recent i, per a la dona, encara era menys habitual , fa anys, poder decidir res. 

Las innocents és una pel·lícula que, malgrat el seu tema, duríssim, no carrega les tintes en res. Les barbaritats se'ns expliquen, no cal que les veiem. Els infanticidis ens neguitegen però acabem per comprendre el trasbals que amara l'ànima d'aquesta mare superiora turmentada, malalta i incapaç de trobar explicació a allò que no en té. I fins i tot, i és d'agrair avui, conclou amb un raig d'esperança vers el futur, encara que no vulgui caure en el parany amable de consolidar la relació amorosa.

I és que avui els finals massa feliços, més enllà de les comèdies insubstancials, semblen una vulgaritat i tothom els defuig. Llàstima. A mi m'agraden, encara que siguin mentida. I no sempre ho són, per sort, tot i que la felicitat és un bé temporal i estantís. A l'atzar hem d'agrair, a més a més d'allò marçalià de ser tres voltes rebels, haver viscut ara i aquí, car ens podia haver anat molt pitjor, a nivell històric i geogràfic.