18.3.17

LA INCERTA GLÒRIA DEL CINEMA NOSTRAT

Resultat d'imatges de incerta glòria

Fa ja uns quants anys, gairebé deu, ja que el temps vola que dóna gust, vam tenir en aquest blog i alguns altres un debat literari improvisat sobre el llibre Incerta glòria. S'havia reeditat i va generar molts entusiasmes, eren temps aquells, així mateix de molta vida blogaire. Un temps després el vaig rellegir, a causa de la participació en un club de lectura, i em va grinyolar una mica. La valoració de la novel·la ha estat irregular, com ho és el mateix llibre, però personalment crec que té fragments genials i, en tot cas, fins i tot Tolstoi em grinyola una mica, hores d'ara, deu ser l'edat.

Aquests dies, amb molta propaganda, car s'han generat moltes expectatives a l'entorn de la pel·lícula i la seva promoció, amb dolls de publicitat i la resta, s'ha estrenat de forma oficial al cinema, tot i que s'havien fet alguns passis previs. He llegit critiques entusiastes sense matisos, no em refio d'aquestes devocions incondicionals, la veritat. Malauradament per a molta gent del país encara funciona allò de puix parla català, Déu li dó glòria (ni que sigui incerta, afegeixo, fent un acudit lamentable). No pots criticar ni La Riera, que ja és gros.

A mi m'ha agradat sense excessos,  a l'enllaç del final podeu llegir la crònica més aprofundida que he endegat a l'entorn d'aquesta versió, dirigida per Villaronga i que aprofita l'èxit multitudinari de Pa negre.
Resultat d'imatges de incerta glòria
No li nego grapa ni professionalitat al director però a mi no em fa el pes, ja que sol donar una versió molt ombrívola i sòrdida de la vida. Tot i amb això Incerta glòria m'ha agradat més que Pa negre, pel·lícula de la qual no en podies dir cap penjament després de tants premis i tant d'èxit de públic. Ara bé, jo ja no m'esperava pas trobar-hi el llibre. I això val per a la majoria de pel·lícules que s'inspiren en llibres coneguts. 

Malgrat els tòpics vigents, no sempre és millor el llibre que la pel·lícula, són dues coses diferents que poden no tenir res a veure, amb algunes notables excepcions. Hi ha pel·lícules, moltes, que han millorat a bastament llibres mediocres, el primer exemple que em ve al cap és la dels Ponts de Madison. Fa poc va morir el seu autor, jo el llibre el vaig trobar lamentable i carrincló. En una entrevista de fa anys, quan encara era futbolista, Guardiola va explicar a la tele que ell era molt romàntic i que l'estava llegint i l'endemà la novel·leta es va vendre a dojo. En canvi, d'aquell llibre en va sortir una peli maqueta, ben interpretada, rodona i romàntica de forma seriosa i no pastosa. 

Portar al cinema Incerta glòria, salvant les distàncies, és com voler portar-hi, en dues hores, La muntanya màgica, per exemple. El llibre de Sales conté molta filosofia, molta reflexió, molts elements d'una cosa que avui no està de moda, esperit cristià. Per raons comprensibles la pel·lícula se centra en les relacions personals i mentre que la Trini i la Carlana resulten convincents, els dos personatges masculins crec que no tant, en especial aquest Soleràs suposadament outsider. Per tal de donar força, suposo, al desenllaç, hi ha un recurs dramàtic final que no crec que fos del gust de l'autor, no explico res més, que la gent es queixa, vaja.

Una de les virtuts de la pel·lícula és l'ambientació. Aquest Aragó convertit en un no-lloc, ple de runes, esglésies cremades, animals morts, gent decadent i ancestral, una mostra d'aquella Espanya rural endarrerida, tan diferent de la Barcelona moderna d'on ve el jovent. Potser per això, i perquè són molt bons, els secundaris de luxe d'una certa edat es mengen totes les escenes on surten. També m'ha agradat prou la visió de la guerra, no és ben bé la del llibre però deunidó. Ja no estem entre bons i dolents sinó enmig d'un absurd, de l'atzar, del caos i de la incertesa. 

Amb l'ambientació, en el cinema català i hispànic, s'ha guanyat molt en els darrers anys, des dels temps en els quals la Colometa-Munt vestida de tergal vermell anava a cercar feina de minyona. Fa uns dies, per curiositat, vaig anar a veure El guardián invisible, tot i que no m'agraden les novel·les de la Redondo i diria que, en general, passo per una època de saturació i rebuig de la novel·la negra. L'ambientació és excel·lent, llàstima que els personatges, en ocasió, sembla que recitin la lliçó, com aquests del CSI, suposo que al llibre la parrafada passa més desapercebuda, no ho recordo, tot i que el vaig llegir fa temps. 

Els protagonistes joves de Incerta glòria, sobretot els dos xicots, també en ocasions sembla que recitin, crec que la dicció del Soleràs hauria d'haver estat més acurada o és que potser el text no resultava prou convincent a l'actor que l'interpreta, qui sap.

Amb totes les seves servituds Incerta glòria és, però, una pel·lícula que caldrà veure i comentar, el mateix que cal llegir el llibre sense complexos, tot i que espero que no el posin com a lectura obligatòria a secundària, cada cosa s'ha de llegir en el moment adient i per convicció pròpia. Un altre tema és que se'n llegeixin i comentin fragments, com es feia abans amb les antologies del meu temps. 

Incerta glòria, el llibre, ens parla d'un temps i d'un país i de l'espècie humana, en general. La pel·lícula ens parla del present, de fet, del nostre temps i de com es rellegeix la història i la literatura intentant evocar el passat, cosa que és, crec jo, una tasca excitant però impossible. Al capdavall l'Aute ja cantava allò de què tota la vida és cinema i els somnis, cinema són... 

http://www.llegirencasdincendi.cat/2017/03/incerta-gloria-joan-sales-agusti-villaronga/

16 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

estic si hi vaig o non hi vaig a veure-la, vaig llegir que Vilallonga ha suprimit el personatge d'en Cruells, i és que és molt difícil portar aquesta novel·la al cinema, no crec que hin vagi, precisament no fa massa lam vaig tornar a rellegir, i clar, en Soleràs per a mi nomès podia ser el Quicu Pi de la Serra, no em preguntis per què, i ja m'he fet a la idea visual de la Trini, la Carlana, en Lluís, i no sé no se, esperaré.....

Oliva ha dit...

NO L'HE VISTA,PERO EL LLIBRE,EL VAIG LLEGIR DURANT L'EMBARAS DEL MEU PRIMER FILL,I S'HAN VA FER UN XIC ...PESAT,NO DONO PER MES,PERO CREC QUE LAS NOVEL-LES IMPORTANS PASSADES A EL CINE SEMPRE PERDEN.MALGTAT TOT,SI PUC,AQUEST DIUMENGE HI HA ANIRE.

Helena Bonals ha dit...

A mi Els ponts de Madison County em va agradar moltíssim en llibre i encara més en pel·lícula. Sempre em fa plorar. No sé fer crítiques negatives, generalment, encara que això denoti manca d'intel·ligència!

No sabia que l'autor del llibre ha mort. Vaig llegir això en la segona part, que en aquest cas sí que admeto que "nunca segundas partes fueron buenas": va fer el llibre en una edició artesanal pels amics, que després va fer la volta al món.

Júlia ha dit...

Francesc, Oliva, Helena, tot són gustos, evidentment. De tota manera crec que el cinema és un mitjà molt diferent de la literatura i s'ha de contemplar com una cosa diferent, encara més quan s'inspira en obres literàries conegudes.

Unknown ha dit...

Villaronga filma molt bé la desolació.
A mi tampoc em va agradar gens Els pons d Madison County. Respecto el criteri de l'Helena Bonals però a mi el llibre em va semblar,com a tu, lamentable.
La pel·lícula em va resultar increïble. Ella no semblava italiana perquè és mold anglosaxona, ell ja no estava per segons quins trots i...poser ja hi vaig anar girada per la mania que m'havia provocat el llibre.
Espero veure "Incerta...". Jo tampoc em refio de la passió d'alguns crítics i del llibre ja te'l vaig comentar a "Llegir en cas d'incendi".
Salut a tothom!

Júlia ha dit...

Glòria, potser si que era una mica increïble però em va fer el pes, depèn molt de quan veus les coses, també.

Allau ha dit...

Veig que la Bruna Cusí t'ha convençut més que a mi; en canvi jo he vist amb bons ulls el Soleràs d'Oriol Pla. En qualsevol cas, la Núria Prims està tan bé que posa en perill tota l'estructura de la pel·lícula. Amb tot, és un títol que penso recomanar vivament.

Helena Bonals ha dit...

Ja he vist la pel•lícula. Gairebé tres hores que m'han passat volant. El llibre acaba igual?

Allau ha dit...

En realitat la pel·lícula només dura dues hores. Després d'això, tant t'importa com acaba el film.

Júlia ha dit...

Allau, ja haurà vist que a mi no m'ha entusiasmat, no esperava trobar el llibre i he de dir que no em convenç Villaronga però trobo que l'esperit de la novel·la resta molt diluït. Sort de la Prims, això sí.

Júlia ha dit...

Helena, precisament el llibre no acaba així ni de bon tros, el desenllaç és el que menys m'ha convençut.

Anònim ha dit...

Encara no he vist la pel·lícula (que suposo que veuré), però d'entrada confesso que no em va agradar gens 'Pa negre' i que la novel·la del Sales em va anar carregant i decebent cap el tercer terç del llibre malgrat que la resta em va atrapar.

Helena Bonals ha dit...

És veritat, són dues hores!

Júlia ha dit...

Enric, em conformes, em pensava que era l'única a qui no havia agradat Pa Negre, semblava que t'havia d'agradar per patriotisme.

La novel·la és molt irregular, a més a més en la darrera edició hi ha tota una altra novel·la al final, amb el Cruells, que a la pel·lícula s'ha evaporat.

Però tot i ser irregular té trossos tan bons que fan oblidar el rotllo excessiu. A la peli s'han centrat en la Carlana i l'han reinventat, ja sé que llibre i cinema són dues coses diferents però l'esperit és l'esperit. Potser és que Villaronga no em convenç i allò que al llibre és llum aquí és boira espessa. Però, vaja, crec que s'ha de veure, al menys per poder comentar.

Unknown ha dit...

Potser s'han de considerar dues produccions independents llibre i pel·lícula malgrat que la segona és conseqüència del primer.
Jo vaig llegir la darrere edició del llibre i se'm va fer monòton. Vaig albirar una bona història però no em va agradar, en general, la prosa perque la veu narrativa em sonava sempre igual.
Molts anys més tard, la tarda del dia 23, he vist la pel·lícula i m'ha agradat. Estic d'acord amb l'Allau quant a la Prims menjant-s'ho tot però en Soleràs m'ha convençut força i els mal dits secundaris, d'Esteso fins a Bergonzoni m'han satisfet molt.
Jo sóc de les que sí que va gaudir de Pa Negre. De ben segur que té defectes però és una bona història contada amb clímax perquè de Villaronga el que més m'agrada és això, el clímax, aquestes atmosferes tèrboles, rúfoles, brutes que donen caràcter als escenaris dels fets. La pel·licula creix a mesura que avança i tant les runes, com el metro i l'hospital de Sant Pau m'han semblat molt reeixits.
Perdona el rotllo però amb tu comento molt a gust i així, per escrit, m'afiguro que m'escoltes.
Gràcies i salut, noble Júlia!

Júlia ha dit...

Glòria, precisament ahir vaig estar debatent amb una bona amiga a qui també li ha convençut el Soleràs i el final que s'ha cercat per arrodonir el desenllaç, que és l'aspecte que menys m'ha agradat a mi, encara que reconec que és una peli molt interessant i que cal veure, en el llibre el de menys és la història i potser a qui ha agradat el llibre no ha agradat tant la peli, com sol passar, ja que es perden aspectes que són el moll de l'os de l'obra literària. L'ambientació és excel·lent i els secundaris, també. S'han inventat 'un altre' Soleràs i la carlana tampoc no és ben bé així i també s'ha perdut el catalanisme que respira el llibre, així com l'esperit 'cristià' tot i que ja se que el cinema és una cosa i la literatura, una altra. Així mateix s'ha perdut certa ironia catalana, que tambe hi es, al llibre. Sobre Pa Negre ja he expressat la meva opinió en diferents ocasions, no em va agradar i no m'agrada, en general, Villaronga, potser pels mateixos aspectes que tu remarques, aquesta és la pel·lícula seva que m'ha agradat més, tot s'ha de dir.

Glòria, a mi m'agrada que la gent aprofiti aquest espai per opinar i debatre, malauradament això és una cosa que s'ha perdut amb poques excepcions, com la teva. Precisament amb motiu d'aquesta peli vaig repassar l'època, fa deu anys, en la qual comentàvem en aquest mateix blog aspectes del llibre i em va sorprendre la quantitat de gent que entrava i escrivia sobre el tema, tot té alts i baixos però sap greu. Hi havia el perill de què algú posés bestieses, com passa de vegades al facebook, però per sort va passar molt poques vegades.