SAGRADES FAMÍLIES

Aquests dies s'ha vist sovint, per la tele, un vídeo en el qual una colla de pares mallorquins es barallava de forma violenta en el transcurs d'un partit de futbol infantil. Ja deia una peixatera del meu barri que allò que no es veu no es ven, la visió dels fets ha fet que es parlés del tema i sembla que aquestes baralles, o, al menys, els insults i fins i tot els crits dirigits a les criatures si no espavilen amb la pilota, és habitual en els camps on es competeix a nivell escolar. 

Jo no he tingut fills esportistes però sí que tinc amics els fills dels quals havien jugat a bàsquet o futbol i explicaven coses molt surrealistes sobre el capteniment d'un gran nombre de famílies. Fins i tot en una ocasió em vaig assabentar, per terceres persones, que una professora coneguda, eficient i seriosa, quan duia les criatures al camp de bàsquet cridava com una desesperada i en deia de tots colors. L'esport, tan lloat i valorat, té una part molt fosca. Als camps professionals crec que si els penjaments són tan sols de paraula s'han de tolerar, car sembla que les persones hem de tenir algun indret on esbravar-nos. Jo tenia un cosí el qual, segons testimonis, tenia un gran repertori d'insults lligats a l'origen dels àrbitres i dels jugadors de futbol, insults regionals, vaja.

Crec que la relació entre pares i fills, al menys en la nostre societat, ha millorat en general, pel que fa al respecte dels grans envers els menuts. Es pega i castiga poc o gens a les criatures, se les escolta molt més, s'intenta que siguin felices. Ja sé que hi ha situacions xungues, maltractaments i abusos, però diria que no són generals, afortunadament, sinó fets singulars, condemnables i condemnats. També ha canviat allò d'esperar a què els fills treballessin per poder portar més garrofes a casa. Avui hi ha qui es queixa, més aviat, del contrari, però al capdavall les noves generacions les hem educades els vells d'avui, pares i mestres.

Malgrat tantes pedagogies modernes encara hi ha un cert component en aquesta difícil relació que creu, ni que sigui de forma inconscient o subconscient, que els fills són una mena d'inversió. En ells projectem encara frustracions diverses. Hi ha qui no va poder estudiar i vol, de totes totes, que els fills estudiïn. Hi ha qui no va poder fer esport, o tocar la guitarra o el que sigui i desitja que la seva descendència el compensi d'aquelles mancances. Som capaços d'acceptar amb bonhomia homosexualitats filials i separacions sentimentals de la fillada, però ens empipa molt que es deixin els estudis a mitges.

El facebook és avui un aparador de la vida, es critica que els joves hi facin exhibicionisme sentimental però em trobo que també en fan molts adults, en referència a les seves vides i als seus fills, pel que fa als aspectes positius, és clar. Abans es feia de paraula, o als blogs. Em refereixo a coses com ara publicar una fotografia del marit i explicar com n'és, de ben plantat, als seus vuitanta anys i els feliços que són, plegats, des que en tenien vint. O penjar fotografies d'uns fills o filles guapos, savis, treballadors i amb un caràcter excel·lent i generós, un munt de màsters superats i una feina als Estats Units d'una gran categoria.  

Hi ha molta gent a qui el tema de la parella ha anat malament o molt malament, persones amb fills i filles que han tingut dificultats, malalties, errors, frustracions, problemes diversos, de vegades molt greus. Aquestes exhibicions de felicitat familiar, si bé són humanes i comprensibles resulten excessives, gratuïtes i poden generar ressentiment. Expliquen, quan visites Granada, que els àrabs feien les cases molt maques per dins però intentaven que per fora semblessin modestes, per no provocar enveja. Era un pensament molt intel·ligent, ple d'humanitat. 

Aquí qui s'ha comprat un pis de categoria o una torre luxosa insisteix en què la visitis encara que sàpiga que tu no lligues els gossos amb llonganisses. Hi ha un cert component de fatxenderia ambiental, sobre el qual tampoc no voldria generalitzar, que m'inquieta. Aquí has d'entomar que la veïna o la saludada t'expliquin cofoies que el seu fill és un kefasso i té tres carreres mentre que ella sap perfectament que potser el teu està a l'atur i no es va poder treure el graduat. Sempre explico una anècdota de la meva mare, la qual després d'un viatget d'aquells organitzats, en autocar, es va trobar la mare d'una meva companya d'estudis. 

La meva mare li va comentar que havien visitat Palència i la senyora, que era d'aquestes que presumeixen, li va respondre, amb un cert menyspreu, oh, nosaltres hem anat a Tailàndia. És possible que la meva mare s'hagués divertit més per Palència que l'altra per Tailàndia però aquest no era el tema. En una altra ocasió, parlant amb una veïna de l'escala amb aspiracions, d'aquestes que va acabar per migrar a Infanta Carlota, la meva mare li comentava que potser els seus fills anirien junts a la mili, pel fet que els cognoms començaven per les mateix lletres. La veïna, Déu l'hagi perdonat, li va respondre, amb orgull de classe: Oh, no, el meu serà de les 'milícies universitàries'!!! A mi, ara, aquestes anècdotes em fan riure però la meva mare, per motius diversos, no tenia aleshores un grau excessiu d'autoestima i aquesta mena de facècies la deprimien.

La tendència humana de defensa enfront de les penes de la vida és explicar allò bo que ens passa i amagar el dolent, amb algunes excepcions pel que fa a gent de confiança o molt propera. Fins a cert punt, doncs, és comprensible que en un atac de felicitat familiar evidenciïs el bé que t'ha anat tot i fins i tot ho posis al facebook. Pel que fa als fills i filles, en general la gent que ha tingut sort creu que ha estat perquè ha fet bé les coses. És allò de tal faràs, tal trobaràs. Els meus llargs anys a l'escola m'han fet veure que no és sempre així, famílies complicades i desestructurades poden tenir descendència intel·ligent, treballadora i exitosa i famílies que són molt bona gent poden tenir fills ganduls o  problemàtics. Aleshores, a més a més de la desgràcia, experimenten un gran sentiment de culpa, creuen que no han fet bé les coses, que el seu cosí o el seu veí ho van fer molt millor, vaja.

A la vida hi ha molts components atzarosos, jo crec que aquells que ens hem arriscat a tenir fills els hem de donar suport siguin com siguin i facin el que facin. En segles anteriors es creia que els fills tenien un deute amb els pares pel fet que aquests els havien donat la vida. Això té molt a veure amb les religions que pressuposen que hi ha una eternitat previsible. En un món més descregut això de què la vida sigui un regal sembla que no és del tot així, en tot cas és un regal sorpresa i, en ocasions, enverinat. Ara bé, donar suport als fills no vol dir estovar un àrbitre que els ha xiulat una falta en un partit de criatures. Ni amenaçar un mestre que no els ha aprovat, per exemple.

Vaig escoltar en una ocasió un pedagog savi, -n'hi ha molts de rucs, amb perdó dels rucs-, que explicava que això de ser pare, mare o mestre sempre resultava frustrant ja que els resultats eren atzarosos i mai resultaven ben bé allò que n'havíem esperat. Els rotllos diversos sobre fracàs escolar i el context actual fan que sovint s'associï l'èxit educatiu amb el fet que la gent jove tingui estudis acabats i feina segura.  Els èxits esportius també compten, és clar. O els musicals, o els teatrals. 

El cas és triomfar, sigui com sigui. Ignorem si el nostre cadell que s'ha doctorat en enginyeria i treballa en una multinacional serà feliç per sempre, en tot cas arribarà un moment en el qual podrem fer poca cosa per ell i, a sobre, potser representarem a la seva vida, per molt que ens estimi, una obligació incòmoda. Tots envellirem i morirem, encara que no ens agradi recordar-ho, i en aquest tema, el de la mort, no sempre serem premiats amb una horeta ben curta. No podrem conèixer la vellesa dels nostres fills i néts estimats ni com serà el món incert del seu futur. Davant de tants misteris potser ens cal una certa discreció pel que fa a les felicitats puntuals que ens ofereixen els seus èxits, mirant de no fer-ne vídeos virals, si pot ser.

Aquests dies quaresmals recordo que fa molts anys se sabia i repetia que el món era una vall de llàgrimes i no pas una gresca contínua. Els avenços de tota mena han fet minvar les llàgrimes de la vall en molts aspectes, això pels nostres verals, és clar. També han aconseguit que els fills vinguin de forma voluntària i no pas a causa de la voluntat divina, i això també compta pel que fa a la responsabilitat dels progenitors. 

La Mare de Déu devia estar molt orgullosa del fill i ja veieu com va acabar la cosa, que per això es va transformar en la Dolorosa. Ja sé que avui tot això semblen rondalles però, al capdavall, de famílies sempre felices, amb permís de Tolstoi, no sé pas si n'hi ha un nombre excessiu, la felicitat és un bé subjectiu i cap enquesta acurada no ens la pot mesurar amb exactitud.