UNA DONA DEL SEU TEMPS PERÒ AVANÇADA AL SEU TEMPS

En els darrers anys s’està recuperant, per sort per als lectors, l’obra de Stefan Zweig i d’altres autors europeus que ja havien estat llegits a fons fa algunes dècades i que més endavant, per aquestes estranyes fluctuacions del món literari, van restar oblidats de forma relativa. Algunes de les millors biografies de Zweig no es trobaven fa un parell de dècades, si no era en llibreries de segona mà i en edicions antigues. Zweig va ser molt llegit pels nostres pares, malauradament a partir del suïcidi la seva presència intel·lectual a les nostres llibreries va retrocedir de forma exponencial.

Acantilado, que ha publicat aquest llibre en castellà, i Quaderns Crema, que ho ha fet en català, han endegat una tasca imprescindible en la recuperació de l’obra de l’autor. Per acabar-ho d'adobar ben aviat ens arribarà una pel·lícula a l'entorn dels darrers anys de l'escriptor, no podia ser altrament. El títol espero que no sigui premonitori.

Clarissa és una novel·la inacabada, no era l’única inèdita i per arrodonir que tenia l’autor al calaix quan va posar fi a la seva vida. No va destruir la seva obra inèdita, entre la qual hi havia aquest llibre, sinó que va procurar que arribés a les mans d’un seu amic i li va donar llibertat per tal que en fes allò que li semblés. El seu suïcidi, al qual va arrossegar la seva jove parella, Lotte, va ser molt meditat i va deixar instruccions fins i tot relatives a coses de caire casolà, com ara la cura que calia tenir del seu gos. Zweig creia que el nazisme triomfaria i no és estrany que ho pensés, encara que avui ens sembli impossible, hauria pogut passar i el món, al menys el nostre, europeu i occidental, probablement seria molt pitjor.

Tot i aquesta manca de desenllaç de la novel·la, la qual probablement l’autor tenia intenció d’allargar força, i malgrat que la darrera part del que ens n’ha arribat no està, ni de bon tros, tan arrodonida com la primera, paga la pena llegir-la, tenint en compte que es tracta d’un text sense final. Com el mateix autor va aclarir en una mena de subtítol del llibre, estem davant de la vida d’una dona des de 1902 fins als inicis de la Primera Guerra Mundial, tot i que ens quedem molt abans, pel que fa a la narració que ens ha arribat. El llibre és el retrat acurat d’una dona intel·ligent, treballadora, amb ganes de viure i aprendre, discreta i coratjosa i a qui la guerra aconseguirà separar d’un home francès del qual s’ha enamorat en el transcurs d’una trobada pedagògica a Suïssa. 

Hi ha qui diu, potser amb raó, que la protagonista és un alter ego de l’autor, a qui també la guerra va separar de tants dels seus amics estimats, un dels quals el francès Romain Rolland. A Clarissa hi trobem moltes coses, com ara l'ortodox i disciplinat militarisme austríac, exemplificat en aquest pare de la noia, sorrut, organitzat, obsessionat pels informes i els arxius, i dedicat en cos i ànima al seu deure professional fins i tot malgrat les incomprensions amb les quals topa.

Hi trobem així mateix les espines dels nacionalismes abrandats, violents i fomentats, uns sentiments que portats a extrems irracionals aconsegueixen congriar tots els dimonis de l’ànima humana però que, en una part, la seva part més sentimental i emotiva, no es poden defugir. Hi trobem un món nou en ebullició, amb les noves teories pedagògiques, que apleguen gent diversa i amb ganes d’aprendre, fins i tot persones d’extracció humil, en aquesta trobada a Suïssa en la qual Clarissa s’enamorarà, ampliarà els seus horitzons intel·lectuals i engendrarà el fill que generarà les seves servituds posteriors.

Clarissa és una dona que treballa, fins i tot aquest seu pare, tan tradicional en molts aspectes, li demana que no sigui una dona inútil i, més endavant, que s’allisti com infermera en el context de la guerra. El personatge de qui acaba sent secretària és també tota una troballa, un home d’amplis horitzons, a qui escoltem interessants teories sobre educació, sobre la tasca de Freud, aleshores una gran novetat i de la qual fa una crítica irònica i molt interessant. Un pacifista quan no toca ser-ho, que s’adona de la manca de raó de la guerra i d’allò que la motiva i de com la gent, en general i amb poques excepcions, es deixa arrossegar per patriotismes i consignes. 

Clarissa, però, dona del seu temps al capdavall, s'entrebancarà amb un embaràs imprevist o potser no tant, i amb el que representa en aquell moment, aquella situació per a les famílies i la societat, un fet que fins fa quatre dies era tot un problema d’honor i que comportava molts menyspreus i bandejaments per a les dones que el patien i per a les criatures que no veien la llum en el marc d’un matrimoni convencional. 

Aquestes circumstàncies li faran prendre una decisió errònia i donen pas a l’inici de la segona part del llibre, menys acurada que la primera per motius obvis, fins a deixar-nos en suspens pel que fa al destí de la protagonista. Ens podem imaginar, doncs, que la protagonista fins i tot podrà recuperar el seu amor, tot i que també podem patir amb el destí d'aquest fill, qui es trobarà, si arriba a gran, amb la segona guerra mundial i amb l'escalada del nazisme.

El llibre, com tants altres de Zweig, ens ofereix un fresc viu i colorista de l’època, aplega un munt de referències culturals de tota mena i no podem deixar de pensar què hauria estat, d’aquesta Europa trasbalsada per tantes misèries, sense aquella guerra sagnant i sense la que va venir després, encara molt pitjor. 

Les edicions actuals, catalana i castellana, compten amb una bonica coberta on es pot veure una dama de l’època, molt atractiva però no pas anònima, Evelyn Nesbit. Crec que la tria, malgrat la bellesa de la imatge, no és gens encertada, Nesbit va ser una dona a les antípodes de la Clarissa de Zweig, model, actriu i corista, va inspirar una bona pel·lícula dels anys cinquanta, The Girl in the Red Velvet Swing, en la qual s’evocava una tragèdia motivada per les seves relacions amoroses, l’assassinat d’un seu amant per part del seu marit. Una de les frases estrella de la pel·lícula la deia la mare de la protagonista a la noia, interpretada per una Joan Collins jove i molt bonica, corren més llàgrimes pel rostre d’una noia maca que pel d’una de lletja. 

Nesbit va ser una dona amb una vida llarga i interessant però que no té res a veure amb Zweig ni amb la Clarissa del llibre, més aviat tot el contrari. Cal saber tot això ja que a causa de l’atractiu de la coberta podem tenir una tendència inevitable a fer identificacions que no toquen. Es poden entendre les raons comercials d’un disseny atractiu, és clar, però crec que hi havia un munt d’imatges més adients al contingut i a la personalitat d’una dona que se’ns mostra discreta, intel·ligent, lliure i valenta, però, al capdavall, preocupada per la moral vigent quan aquesta podia afectar a persones com el seu pare, home també del seu temps i absolutament tradicional en allò que té a veure amb l’honor personal.

Clarissa, malgrat ser una novel·la breu i inacabada, no és pas una obra menor en el context del corpus literari de l’autor. Evoca un món perdut però potser no tant i, al capdavall, l’Europa d’avui és filla -o néta- d’aquella que Zweig va considerar, enmig dels neguits i la depressió, que havia desaparegut de forma definitiva. Alguna cosa en deu haver quedat, afortunadament, quan avui llegim, recuperem i valorem a fons un autor imprescindible per a la cultura occidental.