Hi ha un conegut poema de León Felipe, Ser en la vida romero, que parla d'allò que s'esdevé quan la rutina fa perdre importància a les coses. Acaba, contundent, afirmant que per enterrar com cal els difunts, amb respecte, val qualsevol persona llevat d'un enterramorts professional. El poema el vaig escoltar abans de llegir-lo, a l'Escola Normal del meu temps de tant en tant ens portaven bons rapsodes de l'època i gràcies a aquelles sessions vaig conèixer molta bona poesia castellana antiga i moderna.
Aquests dies la meva néta em va mostrar com havien fet a escola una rosa de plastilina i jo vaig comentar que quan treballava n'havia fet amb moltes coses, roba, paper de diari, paper de seda, fang, material de reciclatge... Devies estar tipa de fer roses, va comentar la meva filla. Doncs sí, i de fer castanyeres, dibuixos nadalencs i màscares de carnaval. Les festes han arribat a l'excés, el que abans era extraordinari s'ha vulgaritzat i, a sobre, les mateixes coses se celebren a un munt de llocs. L'escolarització de la tradició ha estat contundent, abusiva i lamentable.
Font de la fotografia: http://zapatitoscochinitos.blogspot.com.es/2015/04/rosa-de-plastilina.html
És clar que per als infants petits i els mestres novells tot deu tenir, encara, un bonic vernís de novetat. Els joves mestres d'avui ja han crescut cantant el Marrameu i fent roses de plastilina, allò que has fet des de petit resulta entranyable quan ets vell i no vols pas que t'ho toquin, et sembla que s'ha fet sempre.
Fa anys, molts, l'ajuntament de L'Hospitalet va decidir que Sant Jordi fos festa escolar, allò va durar uns anys i després va tornar a canviar. Tot i que els mestres teníem festa vam treballar de forma voluntària tot el matí, penjant textos de l'alumnat i dibuixos per les parets d'una estimada escola que a principis dels noranta va desaparèixer de forma destralera i es va transformar en escola d'idiomes. Ens ho vam passar molt bé, teníem entusiasme pedagògic, aleshores.
Després vam anar a dinar a algun bar de la rodalia. En aquells anys a les escoles hi havia més diversitat en edats i sexes que no pas avui, tot semblava canviar molt de pressa, malauradament el futur no va respondre exactament a les nostres expectatives. Ja aleshores es feien moltes activitats a un gran nombre de centres que avui es venen com innovacions de la darrera fornada, què hi farem.
Sempre sembla que a l'escola els d'abans no ho van fer bé. A l'escola, a la vida, a la política, al món de l'art, de la música, del cinema, de la literatura. La dèria innovadora és un perill però sembla que no es pot defugir.
Uns anys abans d'aquell Sant Jordi, quan jo encara no havia començat magisteri, Sant Jordi va caure, com aquest any, en diumenge. Les vendes i promocions es van realitzar, per motius obvis, el dissabte anterior. No hi havia allaus de novetats, com ara. Em sorprèn comprovar la qualitat del que s'editava. També s'editava palla, és clar, però com que la quantitat no era tan exagerada, trobar la qualitat resultava més senzill.
Hi ha qui voldria creure que les coses que passen ara no passaven abans, pel que fa a les desgràcies que gronxen el món, però aquells dies s'havia establert a Grècia la dictadura dels coronels, per exemple. Avui tenim molts mitjans a l'abast per recordar una mica el passat oblidat, d'una forma més directa que no pas a través de manuals resumits.
Els seixanta van ser una època d'entusiasmes, uns entusiasmes que van durar ben bé fins a finals dels setanta, lligats, és clar, a la millora econòmica, l'oferta de treball i l'esclat d'unes generacions que volien, com totes, canviar el món. En un conegut passatge d'Incerta glòria (el llibre), l'entranyable Trini explica una anècdota lligada als afanys periodístics de Soleràs, al qual un director de diari li comenta que un article sobre el retorn de les castanyeres el pot fer la mateixa persona cada any però un altre sobre la rebel·lió juvenil l'ha de fer una persona diferent cada vegada, un jove, i ja se sap que la joventut té data de caducitat. Això del Sant Jordi ja és com el retorn de les castanyeres, de fet. Ja sabem què ens diran i què ens vendran. La pedagogia moderna, en canvi, és com això de la rebel·lió juvenil, han de sortir nous experts de tant en tant, que venguin el producte com si fos la deconstrucció de la sopa d'all.
Avui es viu de novetats, per a un espai virtual em van demanar fa uns dies que recomanés llibres per tal dia com avui i vaig preguntar si havien de ser novetats. Oh, és clar, més o menys, em van dir. En ocasions es reediten, com si fossin novetats, llibres antics, molt coneguts, amb un embolcall adient i que els revifa. Tot ha de ser immediat, per estrenar. Si recomanes Crim i càstig i no n'ha sortit una nova edició, no hi tens res a fer. En ocasions pot ser que el llibre ni es trobi, al menys fins que no en facin una nova pel·lícula, un musical. Em va passar fa anys amb Els miserables, que vaig acabar comprant en una edició francesa de butxaca. Més endavant, amb allò del musical en teatre i en cinema em trobava miserables fins a la sopa.
Un repàs als firmadors d'exemplars d'aquell 1967 mostra com anava el tema. Alguns d'aquells autors encara són vigents, d'altres s'han oblidat. Folch i Camarasa va escriure un llibre irònic i divertit que el Francesc Puigcarbó menciona sovint, en el qual feia broma intel·ligent a l'entorn d'això de les firmes. Qui hagi publicat algun llibre en alguna ocasió, sense èxit o amb un èxit molt relatiu, segur que s'identifica amb molts d'aquells fragments. Folch i Camarasa és un escriptor interessant i remarcable, que no ha tingut la fama merescuda per motius difícils d'explicar. Amb aquell Manual de l'escriptor mediocre va guanyar un premi interessant, el Pere Quart d'humor i sàtira, que fa uns anys va passar a millor vida. Jo crec que és tot un símbol, el seu final, l'humor i la sàtira ja no són el que havien estat però es manté la xaronada televisiva, encara bo.
S'ha de dir que gairebé sempre el guanyava gent una mica coneguda, el tema dels premis era difícil abans però avui encara estan més encotillats, em temo. Malgrat tot van sortir coses interessants, com La propina, de l'Enric Larreula, un llibre que havia fet servir força amb l'alumnat de l'antiga i enyorada segona etapa i amb el qual m'havia fet uns bons tips de riure. Larreula, un personatge polifacètic i extraordinari el va tornar a guanyar anys després, quan el premi ja anava de baixa, però crec que La dutxa no té la frescor ni la gràcia de La propina, tot i que em caldria rellegir-los tots dos perquè la memòria ens fa moltes trampes.
Jo sóc molt poc mitòmana i això d'anar a què em firmin el llibre senyors i senyores que no em coneixen de res no em fa el pes, ni tan sols en els casos, pocs, en els quals admiri els firmadors. Una altra cosa és quan conec la persona, aleshores hi ha un valor afegit. De vegades, als encants, m'he ensopegat amb llibres dedicats de forma molt personal, fa pena trobar aquesta mena de coses, de vegades me n'he comprat algun per motius sentimentals. Però tot passa i resulta inevitable que s'esdevinguin aquesta mena de coses, tot acaba a la brossa o al reciclatge, en general i amb poques excepcions, aquelles a les quals el culte a les relíquies modernes dóna un valor afegit que també em costa d'entendre ja que no tinc gens d'esperit col·leccionista, la veritat.
8 comentaris:
Avui a Sabadell hi havia cinc parades de llibreries, i... una quarentena de partits polítics i associacions variades de tots tipus. A més cada trenta passes algú pretenia vendre't una rosa. Angoixant
Doncs a Barcelona, Francesc, n'hi t'ho explico, hem tronat aviat cap a casa. Això al centre, en canvi al barri, poca cosa, paradetes al Molino, de roses sobretot, i, és clar, del tema polític.
No em volia comprar cap llibre però al final me n'he comprat un de segona mà per a mi, la biografia del Néstor Luján, i un per la néta, que porta plastilina incorporada.
I així que posi la tele tornaran a sortir la mitja dotzena d'habituals d'aquests que surten fa dies, Rahola i la resta...
O tempora, o mores.
No solc comprar llibres per Sant Jordi, a la Llibreria em fan descompte tot l'any pel fet de ser escriptor (mediocre), però avui he comprat PATRIA de Fernando Aramburu, me n'han parlat molt bé.
A veure què et sembla, ja en vaig parlar aquí al blog, hi ha opinions controvertides però a mi m'ha agradat força tot i que potser li sobren pàgines.
Júlia, jo recordo un Sant Jordi a la rambla de Girona amb el terra moll i pètals escampats. L'any 1969 vaig començar a treballar, el primer d'abril. El dia 23 des de Badalona vaig anar cap a Barcelona i vaig quedar parada, jo, tant de poble, de la moguda que hi havia, l'ambient em va agradar molt i vaig veure algun famós de casa com ara Baltasar Porcel a La Casa del Libro. Em vaig sentir enormement mundana, per fi, tan jove, havia deixat la província endarrere.
Les reflexions que fas són, com sempre, raonades. Tot és comerç, diner i la política que ho embolcalla tot. Però penso que jo m'he fet vella i ja he vist molt i que, entre les multituds, encara hi ha puresa d'amor entre persones i d'amor als llibres que tant ens ensenyen.
T'he deixat un últim comentari a l'apunt sobre Fraulein Freud.
Glòria, sense cap mena de dubte la festa té la seva màgia, els llibres, però, són objectes com els altres i depèn, n'hi ha de molt bons i d'infumables, el llibre en abstracte, com la lectura, no són res, jo llegeixo molt però crec que el tema està sobrevalorat.
Tota festa institucionalitzada perd part del seu encant, a més de convertir-se en un esdeveniment "dirigit", on es porta la gent pel camí que interessa. Ho dic tant pel que fa a les escoles com al carrer. Els llibres, igual que la lectura, tenen ànima individual. Es gaudeixen especialment quan te'ls trobes tot fent camí; quan hi topes gairebé sense voler-ho, no perquè te'ls posen davant dels nassos. Tot i així, sempre és millor que existeixi la festa del llibre perquè els lectors són una minoria i la festa sempre acaba captant algú per a la causa. Si és que la causa s'ho mereix, és clar. Als qui ens agrada llegir en traiem una gran satisfacció, però la felicitat no ve només de la mà de la lectura. El món és molt divers.
Exacte, Enric, el món és divers i avui hi ha moltes formes d'accedir a l'art, a la cultura. Moltes lloances sobre el llibre i la lectura provenen del temps en el qual tenien gairebé el monopoli de l'oci i l'aprenentatge. Crec que el llibre està sacralitzat, es poden llegir moltes bestieses, el mateix que pots escoltar música lamentable o veure pelis infumables, 'llegir' no és per ella mateixa cap activitat bona o dolenta, depèn. Els llibres han servit per adoctrinar, també, el mateix que l'ensenyament obligatori.
Em recorden la sacralització del pa, aliment emblemàtic, fa anys es tolerava llençar una mica d'aliment però no de pa, era com un pecat. Em temo, però, que ja no hi ha res intocable, ni el pa ni els llibres, potser és millor així.
Jo crec que llegeixo per damunt de la mitjana però m'ensopego amb moltes bírries.
Publica un comentari a l'entrada