ELVIS PRESLEY, QUARANTA ANYS DESPRÉS

El 16 d'agost d'aquest any en farà quaranta de la mort d'Elvis Presley. Elvis Presley és tot un mite universal, malgrat que va morir després d'un temps de decadència física evident i quan ja havia creat un estrany estil estètic tirant a friki, molt imitat pels seus admiradors. Aquesta mena d'imatge de disfressa s'ha fet molt popular i ha contribuït a què fins i tot s'oblidés en part la imatge juvenil dels seus inicis, la de King Créole, per exemple, que va ser la primera pel·lícula seva que vam poder veure a Barcelona. La pel·lícula era del 58 però en vaig gaudir al Condal del barri el 1961.

Amb la meva mare i el meu germà acostumàvem a anar al cine els divendres al vespre. El dia en el qual tocava anar a veure El rey del barrio se'ns va espatllar el pany de la porta i vam haver d'arranjar-lo amb uns cordills, cosa que va fer que haguéssim d'ajornar l'esdeveniment. Aquella pel·lícula em va impactar per molts motius, crec que li va passar a molta gent. 

Jo ja havia escoltat algunes de les cançons de la pel·lícula, gràcies al fet de què una veïna de l'escala tenia el disc, un disc d'aquells amb quatre cançons i 45 revolucions. M'encantava aquella cançó del principi en la qual la venedora de crancs va dialogant musicalment amb el xicot. 

Amb les amiguetes de l'escola vam trobar la peli molt agosarada, sobretot pel fet que el protagonista vol aprofitar-se de la bona noia i la porta a un piset, amb enredades,però quan veu que aquesta es posa a plorar li sap greu i la respecta. També hi sortia Carolyn Jones, en un paper més disbauxat. Jones era una molt bona actriu,amb un físic molt especial, va fer bons papers secundaris i força televisió, crec que va estar molt mal aprofitada. Va morir relativament jove, el 1983, de càncer.

Dolores Hart, la bona noia de la història, es va fer monja. Va fer pel·lícules interessants, va deixar un nòvio de bon veure i va professar, a un convent on va arribar a mare abadessa i en alguna ocasió li han fet entrevistes i ha explicat la seva vida i com va decidir canviar de feina d'una forma tan dràstica.

Presley era un bon actor, tampoc no se'l va saber aprofitar com calia o potser a ell ja li anava bé amb aquells rotllos romàntics ben pagats hawaians, en els quals feia de seductor amb bon cor i refilava boniques balades. Un altre títol que es pot salvar, molta gent la considera la millor pel·lícula del cantant, és Flaming Star, de 1960, on tan sols cantava una cançó. 

Ara que he repassat una mica aquestes dades m'he adonat de què la memòria m'enganyava, creia que qui feia de mare del xicot a Flaming Star, una història de mestissatges i d'identitats dividides, era Katy Jurado, a qui sempre donaven aquest tipus de papers, però va ser Dolores del Rio. Dues molt bones actrius, tant l'una com l'altra.

La deriva del cantant es prou coneguda. Durant el servei militar a Alemanya va conèixer qui seria la seva dona, aleshores era noia joveneta amb un crepat superb. La seva filla ha estat un personatge una mica raret que fins i tot es va casar una miqueta amb el Jackson. Priscilla Presley es va divorciar d'Elvis, aconseguint sucosos beneficis, i es va casar unes quantes vegades més. Ha assolit un aspecte de màscara inquietant a base d'operacions d'estètica, crec que fins i tot ha demandat algun cirurgià.

En aquella època, com que no teníem cap possibilitat de veure en directe els nostres herois cinematogràfics cercàvem semblances entre els actors i cantants i els nois que coneixíem. Un escolanet de la parròquia tenia una retirada amb Elvis Presley i això el feia objecte dels nostres desitjos pre-adolescents.

Malgrat que Elvis va morir en plena i prematura decadència, el seu mite no havia perdut pistonada. Era jove encara en aquell 1977, però el seu aspecte resultava depriment. Com és sabut, la seva tomba és un indret de peregrinació més visitat que Santiago de Compostela i els seus records de tota mena es venen molt bé. En el seu funeral hi va haver un atropellament i un parell de morts, el seu cos va estar a punt de ser robat i hi ha moltes anècdotes una mica macabres al volt del culte que ha anat generant.

Hi ha una teoria, que alguns documentals han sostingut, sobre el fet de què la fama de gent com Presley o els Beatles va aconseguir condemnar a un segon pla músics negres molt més innovadors i importants. No ho sé, tot pot ser i tot és relatiu. Jo tinc per casa alguns discos del cantant, de fet potser no són els que m'hauria comprat de motu proprio, en aquella època acostumava a remenar piletes de discos d'oferta a preu econòmic, nous, que no eren els més famosos, tot i que de vegades tenia grans sorpreses i les compres a cegues em donaven a conèixer cançons molt maques.

En aquell agost de 1977, quan Elvis va morir, jo tenia d'altres interessos, una nena petita i un munt d'esperances que es congriaven per tot arreu després de la mort de Franco. Les escoles d'estiu del 1977 van bullir de projectes, d'iniciatives, de propaganda política i d'expectatives impossibles. Ens havíem tornat seriosos i poc frívols i ens estimàvem més corejar Diguem no o La fera ferotge que no pas cançonetes romàntiques o rock and roll casolà. 

Hi va haver alguns intents de fer versions catalanes dels èxits del cantant, com ara un disc de Francisco Heredero que no és cap meravella però que conserva el perfum dels records i dels dies del passat. Quan anàvem d'excursió, en els primers seixanta, havíem cantat de tant en tant a cor què vols, allò de aquella carta a l'estimada, que vaig donar al carter...

A l'escolanet que retirava a l'Elvis el vaig veure una vegada, molts anys després d'haver estat objecte de les nostres admiracions devotes, lligant amb una estrangera de bon veure, en un poble turístic i, evidentment, no em va reconèixer. La veritat és que no s'assemblava gaire al  cantant famós, però com deien a casa en aquella època, una mena de dita de la qual no he trobat referències, les parets ens feien veure Joanets.

Elvis Presley va ser a més a més un cromo de l'emblemàtic àlbum Cine Foto, que encara conservo. Ens feia gràcia que el seu poble és digués Tupelo i que, segons deien, hagués estimat molt la seva mare. Avui tindria més de vuitanta anys i ens podria explicar moltes batalletes però els excessos li van passar factura, hi ha hagut gent famosa tant o més excesssiva que ha sobreviscut a les tempestes però la vida és complexa i atzarosa. La imatge dels seus darrers anys ens resultava patètica, una llàstima.