Ha arribat als cinemes del nostre entorn la darrera pel·lícula de la directora japonesa Naomi Kawase. La pel·lícula és bonica, brillant, lenta i evocadora i s'ha d'anar a gaudir en estat contemplatiu. Tenim una tirada perillosa en etiquetar amb facilitat cultures i tarannàs, però la sensibilitat japonesa és capaç d'endegar històries com aquesta i programes d'humor on la gràcia està en ridiculitzar els altres fins extrems que a nosaltres ens poden semblar cruels, tot i que pels nostres verals la cosa no és tan diferent.
No crec que descobreixi res si explico una part de l'argument. Un home una mica maduret que ha estat fotògraf brillant i d'èxit té una malaltia degenerativa que l'està deixant cec del tot. Una noia jove i bonica té un rerefons familiar trist, el pare es mort, la mare té una mena de demència. La noia treballa en un equip on s'elaboren textos per acompanyar pel·lícules dirigides als invidents.
Més enllà de la vida dels protagonistes, que anem esbrinant i de la qual se'ns explica poca cosa, la pel·lícula ens enfronta amb el món de la llum i de la foscor, amb el valor de les imatges, àdhuc del cinema, amb la dificultat de les paraules per explicar imatges, amb la ceguesa com a limitació i com a creadora de móns alternatius, amb el contrast entre un món urbà hostil i un món idíl·lic, rural, poètic i idealitzat.
El món dels cecs ha estat molt reflectit en la literatura, en la pintura, en el teatre, en el cinema. La ceguesa s'ha utilitzat de forma metafòrica en moltes ocasions, cosa que no ha estat sempre del gust dels cecs. Fa anys, molts, la compassió paternalista que desvetllava la gent que no veia provocava que tot sovint es fes referència a ells amb diminutius, un ceguet, una cegueta. Recordo que fins i tot els pocs negres que vèiem aleshores eren considerats negritos encara que ja tinguessin esperons. La gent gran del meu temps jove recordava molts captaires cecs, una part dels quals musics ambulants, i opinava que la creació i popularització del cupó havia estat un gran avenç per al sector.
El gran Buero Vallejo va desvetllar algunes crítiques quan, en les seves obres, va fer sortir cecs tot sovint. Jo crec que es difícil que qualsevol col·lectiu se senti a gust quan se'l reflecteix en el cinema, el teatre o la literatura, durant anys vaig entomar moltes pel·lícules amb uns mestres gairebé feixistes, per exemple. Això de les etiquetes també funciona a nivell de col·lectius, havia sentit dir que els cecs eren així o aixà quan la realitat és que de cecs, com de vidents, n'hi ha per a tots els gustos. S'opinava de forma tòpica que els homosexuals eren polits, afectuosos i estimaven molt les mares i la realitat és diversa i variada.
Amb les limitacions físiques o psíquiques es té tendència encara a generalitzar. La complexitat ens amoïna i complica la vida. Avui els cecs tenen molts recursos a l'abast, materials adaptats i possibilitats de desenvolupar una vida digna i moltes feines diferents però, certament, per a les persones que, de moment, veiem bé, el tema de la ceguesa és un dels que més angúnia ens fa, mirat en perspectiva.
La vista, com tantes coses, sovint es perd amb el pas dels anys, alguns oncles meus van morir cecs o gairebé cecs. Una meva tia, de molt gran, es queixava a l'oncle capellà, qui, per cert, amb els anys també va perdre la vista, de la seva ceguesa progressiva i aquest li va dir que havia de donar gràcies a Déu per haver pogut veure durant tants anys. Explicat així sembla una boutade catòlica, això, però no deixa de tenir un rerefons real i filosòfic, fins i tot.
No sóc capaç de dir si Hacia la luz m'ha agradat o no. Algunes escenes m'han emocionat, d'altres m'han sobtat, algun fragment m'ha sobrat i, en tot cas, és una pel·lícula que m'ha agradat de veure, encara més pel fet que la directora és una dama i això sempre té un pes. I això que vaig estar a punt d'entrar a veure la nova versió de l'Orient Expres. La revifalla d'Agatha Christie en aquests darrers temps, tot i considerant que sempre ha estat un valor segur, no deixa de sorprendre'm. Potser hi aniré un dia d'aquests, un clàssic és un clàssic i aquestes pelis on surten molts famosos em fan gràcia, tot i que ja sé com acaba, cosa que, és clar, no puc explicar aquí tot i que em temo que la majoria de gent ja en coneix el desenllaç.
Existien molts refranys i rondalles amb cecs o de cecs. Abans s'explicaven molts acudits sobre cecs i sobre tota mena de problemàtiques humanes. He conegut cecs amb un gran sentit de l'humor que sabien molts acudits sobre cecs, quan un es riu d'ell mateix la cosa resulta tolerable, és clar. Un parent meu tenia amistat amb un cec que s'ho passava d'allò més bé anant a veure els partits de la tele a una taverna gironina, l'ambient, la cridòria, les olors i el so de l'aparell en feien un veritable entusiasta.
Jo diria que la correcció política dels darrers temps ens ha fet madurar però també ens ha fet més ensopits i desconfiats, avui s'ha d'anar amb compte amb l'humor i facècies que abans feien gràcia, sobre quecs, dones lletges o grasses, vells i velles, homosexuals, sords, muts, jueus, andalusos, borratxos, escocesos, cecs, coixos i deficients psíquics, avui no en fan gens. Hem canviat i jo diria que hem millorat en humanitat, tot i que potser hem perdut una mica la innocència. És clar que els límits entre innocència i ignorància no són gens clars.
4 comentaris:
Tengo cierta adversión por las películas japonesas. Generalmente hay más sangre que en un matadero.
Por lo visto en esta no es así. Igual la veo, pero no estoy seguro.
Un abrazo
MIquel, tienen de todo, como en todas partes, yo de sang i fetge no voy a ver ninguna, ni japonesa ni americana ni española. Cada dia me afecta más la violencia y la evito, tanto en el cine como en los libros, hoy hay una novela negra muy violenta, española, francesa, sueca, noruega y de todas partes.
De japoneses he vist pel·lícules molt maques i poètiques, la veritat.
Els asiàtics, així en general perquè no distingeixo prou les seves peculiaritats, saben molt de fer cinema.La plàstica és un dels seus punts forts i també el tractament tant èpic com intimista de la vida. Recordo Kagemusha, per exemple, tan gran!!!. Jo tinc flaca pel xinès Zhang Yimou. Pel·lícules com Sorgo Rojo m'han deixat embadalida. I també el coreà Won Kar Wai i las seva "In the mood for love" de la que em varen entusiasmar, més que l'argument, les imatges i la música.
Segurament que hem guanyat humanitat deixant de fer certs acudits. Per cert t'has deixat els de catalans que n'hi ha un munt i també els de pagesos que van a Barcelona i els de mexicans...hem rigut molt! Jo vaig ser una nena molt miop, de gran em vaig operar, però mentrestant m'havia sentit a dir cegata un munt de vegades. De seguida em vaig ver invulnerable a les coses que em ferien i també haig de dir que hi havia gent que em feia broma amb afecte notable i jo era la primera en participar-ne. Alguns familiars poc o gens lletrats, amb molt bona intenció, em tractaven com si fos minusvàlida: "N'has de saber molt per tenir la feina que tens tan poc que hi veus!". He he.
Sovint, amb tanta correcció, em marejo. Estic tipa de sentir a parlar d' "avis i casals d'avis". Fa por dir "gent gran" o "vells"?. El bonisme carrega.
No m'he pogut estar de fer-te un últim comentari al post anterior.És que parlar d' El Gatopardo" és provocar-me el verb amb l'esperança de que no sigui incontinent.
Ben veritat que no coneixem els límits clars entre ignorància i innocència. de vegades, també penso en educació i hipocresia que també tenen tangents.
Glòria, crec que és així pel que dius dels asiàtics tot i que aquí ens arriba el millor que fan, m'imagino que deuen tenir de tot i, com comenta Miquel, el cinema japonès té un costat fosc molt evident. Evidentment tots aquests que menciones són extraordinaris, com ho són els grans japonesos clàssics.
Això de la correcció exigeix utilitzar sempre paraules noves, en el cas de la gent gran-tercera edat-etcètera avui dir 'vell' sembla un insult, si dius que ets vella sempre et corregeix algú d'aquests que creu que si vols ser jove sempre ets jove, com si ser jove fos un mèrit personal quan de fet l'experiència, en general, et millora en molts aspectes encara que et torni més escèptica, al menys a mi. L'educació té una part consistent en adaptar-te hipòcritament a la societat, evidentment, potser és imprescindible un cert grau d'hipocresia per subsistir en les comunitats.
Recordo sovint el discurs que el militar, quan es veu gran, fa a Fortunata, a la novel·la de Galdós, li diu que, si pot, actui com cal, però que si no pot ser així i no pot resistir la passió sigui 'pràctica' i ho dissimuli amb cura, és clar que els consells serveixen de poca cosa a l'arrauxada protagonista però el discurs m'encanta.
Publica un comentari a l'entrada