Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris La Perla 29. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris La Perla 29. Mostrar tots els missatges

24.6.19

AIXÒ JA HO HAVIA ESCRIT, O POTSER NO...


Al teatre de la Biblioteca de Catalunya es pot veure una obra de J.B.Priestley, Això ja ho he viscut, dirigida per Belbel. Forma part de la trilogia del temps de l'autor, amb El temps i els Conway i Cantonada perillosa. Això de trilogia del temps ve de l'aplicació a aquests textos d'unes teories parapsicològiques que van tenir un cert seguiment a finals dels anys trenta del segle passat, obra d'un senyor que es deia John William Dunne, a l'entorn de les premonicions i d'això de tornar a viure coses que ja han passat o  trobar-nos a llocs que ens son familiars. 

Aquest text potser no té l'encant de la història dels Conway, però encara funciona molt bé, en aquest cas, sobretot, gràcies al conjunt d'actors i actrius, excel·lents, i dels quals cal remarcar la perfecta dicció de tots ells, cosa que avui no és gens freqüent. La traducció és elegant, sense estirabots ni els, avui sembla que inevitables, mots grollers que no venen a tomb. Com que sembla que enguany tot es rebateja com a thriller, en algunes ressenyes han titllat l'obra de thriller filosòfic. Sis personatges en un hostal rural aïllat, un dels quals molt misteriós, suposo que a algú li ha sonat a coses com La Ratera, què hi farem. 
Es cert, però, que hi ha filosofia, molta. Filosofia especulativa i, més enllà de la premonició i del pes dels somnis, sorgeix un element sempre vigent, això de que les nostres accions arrauxades poden afectar un munt de gent i canviar-los la vida. Amb uns actors amb menys grapa l'obra podria, fins i tot, fer-se pesada. Avui, al menys a mi, les passions amoroses sobtades, més enllà de l'adolescència, em grinyolen una mica. I és aquest fet, un enamorament que condueix a un perillós adulteri, el suposat nucli de l'obra, tot i que hi ha molt més, en el rerefons, com, per exemple, les possibilitats de canvi i millora que les persones podem tenir, al llarg de la vida.

Carles Martinez i Lluís Soler protagonitzen uns diàlegs impagables, tenen els papers més agraïts i de lluïment, com deien abans. Ja sóc, des de fa anys, un admiradora incondicional de Soler, però no he seguit tant a Carles Martínez i em va semblar un actor d'una categoria incommensurable, en aquest personatge lúcid i observador, tan particular. Banacolocha i Miriam Alamany son els bonhomiosos amos de l'hostal, entranyables tots dos en els seus personatges. I Sílvia Bel i Roc Esquius son aquesta parella enamorada, disposada a trencar amb tot, passi el que passi. Potser perquè la seva passió no acaba d'estar ben resolta en el text semblen, en algun moment, una mica incòmodes en els seus papers. 
L'obra és una bona ocasió per recuperar l'autor i recordar-ne l'obra i els fets. Priestley va ser un intel·lectual de pes, amb idees socialistes i comunistes, assenyalat en algun moment de forma malèvola pel nostre mitificat Orwell. Va ser un activista polític molt compromès i es va desenganyar de la deriva de l'esquerra, al seu país, i això que era anglès. L'obra preferida de l'autor no va ser cap de la trilogia mencionada sinó Truca un inspector,  en la qual sura molt més la seva ideologia d'esquerra i que també juga amb el tema del temps, car no sabem si els fets han passat o passaran. 

La gent de la meva generació vam tenir sort en poder sentir i veure molt de teatre. Ens n'oferien un munt per la ràdio, de tota mena, clàssic i popular. I amb l'arribada de la televisió també es va fer molt bon teatre, amb una sabata i una espardenya, durant molts anys. Les companyies d'aficionats posaven en escena, a centres socials i parròquies, força teatre de tota mena, cosa que encara es manté, en part.

Quan el segon canal va començar a emetre en català vam poder veure coses molt interessants, com la Salomé de Wilde,  que comentava ahir. La TV3 ha endegat pocs espais de teatre i ho ha fet de forma una mica atzarosa i erràtica. I en castellà, el mateix, pràcticament ha desaparegut del mapa. Per la tele, durant un temps, també emetien filmacions de teatre fetes per la BBC, excel·lents. 

Recordo una versió d'El temps i els Conway, amb la Claire Bloom i d'altres actors i actrius de categoria. També molta gent recorda la magnífica versió en català que es va fer al Condal, fa més de vint anys, d'aquesta obra, amb un gran repartiment, dirigida per Mario Gas. Se'n va fer una filmació per a la televisió, opció aquesta que, de tant en tant, es recupera, afortunadament. L'obra, en castellà, acostumava a portar el títol de La herida del tiempo. És d'aquelles històries que sempre funciona i funcionarà, té grapa, nostàlgia, emoció i aquesta tristor lligada a l'inevitable i irreversible pas del temps.

Això ja ho he viscut es va poder veure dues vegades, en castellà. En els anys setanta i a l'any 2000, quan es va intentar recuperar el teatre televisat. L'intent va durar fins fa tres o quatre anys, però els temps havien canviat molt. Precisament amb aquesta obra de Priestley es va iniciar aquella nova etapa que no va trobar prou suport per part de l'audiència contemporània.

El teatre, com el cinema, és millor veure'l, és clar, en una sala adient i en directe. L'espai de la Biblioteca de Catalunya és molt bonic i La Perla, 29, els seus gestors, tenen grapa en la tria, en general. Malgrat tot, no és un teatre convencional i els seients son una mica incòmodes. Afortunadament, la visibilitat es bona. i permet innovacions d'aquestes tan de moda avui, posar l'escenari al mig, fer-lo més gran o més petit... Però de vegades les obres clàssiques, ni que siguin clàssiques contemporànies, demanen escenari convencional, teló i tot això. Una altra tendència es reduir els tres actes a dos. O fins i tot a un, en ocasions. Tot es pot fer si es fa bé però es bo recordar com ho volia l'autor, en la primera estrena.

Recordo en ocasions, amb ironia, al gran Pau Garsaball, quan explicava que les obres de teatre acostumaven a poder-se classificar en dos grups, el del crit i el de la parrafada. En aquest cas, amb tots els respectes, ens trobem amb una obra de parrafada, de bona parrafada. Són les que a mi m'agraden més, ho admeto.  


26.2.18

VELLES SOPES, NOVES RECEPTES

Resultat d'imatges de sopa de pollastre amb ordi Pedrolo

L'any 2016 va morir Arnold Wesker, un autor teatral del qual hem pogut conèixer, als nostres escenaris convencionals, poques obres, les primeres que va escriure i que són les més conegudes: La cuina, Sopa de pollastre amb ordi i Arrels. La Sopa feia tot just quaranta anys que no la vèiem, a Barcelona, tot i que fa pocs anys se'n va fer una versió valenciana que també es va representar en castellà. La versió de l'any 1978, en aquell temps entusiasta i en efervescència de la transició, va anar a càrrec de Josep Montanyès i l'enyorat  Grud d'Estudis Teatrals d'Horta. Montanyés en va dirigir una versió en castellà a Madrid, amb uns altres actors, tots de primera categoria, Irene Gutiérrez Caba, Agustín González i un jove Imanol Arias com a Ronnie.
Resultat d'imatges de sopa de pollo con cebada Madrid teatro
En aquell moment, en la ressenya sobre l'estrena a Madrid, es podien llegir coses d'aquesta mena, que avui poden semblar profètiques, com ja anunciava aleshores el seu autor, José Luis Veza:

Hay que subrayar finalmente la actualidad de esta pieza. Escrita hace unos veinte años, las circunstancias españolas le devuelven una vigencia total. Más aún, tiene hasta un margen de profecía. Porque en una España recientemente democratizada, y no del todo, la mayoría de los ciudadanos no ha tenido aún tiempo de sentirse defraudados; pero es de suponer que dentro de una escasa decena de años la frustración podrá afectar a muchos actuales optimistas. Y entonces el recuerdo de la Sarah luchadora de Wesker cobrará su verdadera dimensión de reto ante el cansancio, de fe en el hombre por encima de toda decepción.

El primer que vaig veure a Horta va ser una Passió moderna, quan s'acosta Setmana Santa sempre la recordo ja que en el seu moment em va impressionar. Jesucrist era el malaguanyat Joan Miralles i jugava amb les llums i les ombres de forma magistral i innovadora, innovadora en aquell moment, és clar.



Resultat d'imatges de sopa de pollastre amb ordi

El paper principal, aleshores, anava a càrrec de Rosa Maria Sardà, que va rebre alguns premis per la seva interpretació. Quan va arribar a casa nostra aquell text ja tenia més de vint anys, en tot anem endarrerits, per circumstàncies ben comprensibles. Pot ser que la gent jove trobi en el muntatge actual paral·lelismes amb la situació del present però jo no ho veig ben bé així tot i que sempre hi haurà indignats i indignades, en la societat, i motius per protestar i reivindicar quan la decepció i el desengany planin de forma evident damunt nostre. 

El text de Wesker té elements autobiogràfics, explica fets històrics ben coneguts i cal pensar que un dels temes que sorgeixen en la conversa entre els personatges, en el moment dels desenganys, és el de la divisió de les esquerres, concretament en la Guerra Civil Espanyola, que va ser un tema molt estimat per la narrativa i el teatre anglosaxó.

Resultat d'imatges de wesker soup chicken

M'acostumen a agradar força els muntatges de La Perla 29, tot i que en aquest cas, pel meu subjectiu gust, s'hauria d'haver accentuat el realisme ranci de l'original, que es pot copsar en aquesta fotografia d'una versió anglesa. El millor de la posada en escena que podem veure a la Biblioteca són els actors, tots excel·lents. Tampoc no s'ha utilitzat el text de Pedrolo, una llàstima considerant que som en el seu any i tota propaganda és poca. 

Una cosa que tampoc no em fa el pes són les cançons en anglès, inserides al mig d'una obra en català, realista. Potser avui això es veu normal però a mi no m'ho sembla, en concret al final, en un moment de clímax dramàtic, que la mare es posi a refilar en anglès per consolar el seu fill amargat de la vida em grinyola força i fins i tot em van agafar ganes de riure. Però això no treu mèrit al conjunt, imprescindible en el context teatral barceloní actual. 

L'obra més representada de Wesker ha estat La cuina però a mi m'agrada més aquesta altra, tot i que forma part d'una trilogia de la qual en algun moment vam poder veure també Arrels. Cal tenir en compte, ja que és molt present en el seu teatre, el component jueu de l'autor, sobretot perquè de tant en tant plana una mena d'ideologia absurda que converteix encara aquella cultura en una mena de caricatura.

Si en el camp de la narrativa tenim molts forats, tant en el camp acadèmic com en el del consum cultural, en el del teatre de text la cosa encara és més evident tot i que alguns clubs de lectura han incidit en aquest gènere literari amb tries no sempre reeixides, tot s'ha de dir. En èpoques passades es va fer molt bon teatre, se'n continua fent, i també coses de menys volada però arriscades tot i que, pel meu gust, poc innovadores o amb poc contacte seriós amb la realitat. Al teatre se li canten les absoltes de tant en tant, però sempre revifa, ja que és un art que va molt lligat a la condició humana i té el gran avantatge de què cada representació és viva i irrepetible. A més a més, es pot fer, si cal, amb pocs mitjans i imaginació.

Abans assolíem certa cultura teatral gràcies a la ràdio, a la televisió. A Anglaterra es continua oferint molta literatura radiofònica, que després pots recuperar en bones gravacions. L'autora de Comfort me with apples, obra que es pot veure aquests dies al Lliure de Montjuïc, ha treballat força per a la ràdio del seu país. Algunes emissores locals, com Ràdio Gràcia, han fet intents per recuperar teatre radiat, com el d'abans, però els seus recursos són limitats, com la seva difusió. A tot estirar en alguna ocasió es passa una obra filmada al mateix teatre, cosa que no és ben bé com fer teatre per a la televisió. 

Sopa de pollastre amb ordi encara ens toca la fibra sensible perquè, tot i tenir tants anys, ens recorda moltes coses, entre les quals les rendicions i acomodacions de les esquerres o la corrupció perversa dels somnis quan s'assoleix el poder. Les utopies convertides en poder estatal acaben fent molt mal, no és culpa de les idees sinó de la gent. La mare de l'obra comenta que el fet de fondre's els ploms no vol dir que no creguis en la llum. Ara bé, creure en la llum d'una forma dogmàtica i religiosa, també pot ser un gran risc, un perill, i l'infern està empedrat de bones intencions, que deien abans. Però perdre la fe en la humanitat potser és un risc que no ens podem permetre.

La sopa de pollastre amb ordi no és una menja lligada als nostres verals. per la xarxa es poden trobar un munt de receptes diverses que ens expliquen maneres de fer-la. Avui et preguntes com una dona amb tant de caràcter com la mare de l'obra aguanta el sòmines del seu marit però així és la vida. Ha plogut molt des d'aquell any 1958 en el qual es va fer l'estrena en versió original, fins i tot des d'aquell 1978 en el qual vam conèixer la versió en català, en aquell teatre de barri que tantes alegries ens va fornir. Som al segle XXI i ni tan sols les sopes escapen a la seva modernització gastronòmica i els nuclis familiars també s'han diversificat a fons.
Resultat d'imatges de arnold wesker

Continuarem tenint desenganys ja que la realitat no acostuma a respondre a les grans expectatives dels moments heroics i d'entusiasmes col·lectius. Fins i tot sentir la paraula comunista al teatre, avui, sobta, car ni el camp polític ni el sindical la recullen en les seves actualitzacions. El progrés i el consum no tenen la culpa de com la gent se'ls fa seus, de forma mesquina, egoista i frívola, en moltes ocasions. Les coses no són blanques o negres, ja li diu, el fill decebut, a la mare. Però en debades, no és gens senzill admetre que els somnis eren, tan sols, somnis. O que la lucidesa no vol dir que deixis de gaudir de la vida ni de tenir algunes esperances, si et deixen, és clar.
El dramaturgo británico Arnold Wesker posa en Buckingham Palace.

L'any 1979 el mateix Wesker va assistir a la representació de la seva obra, a Madrid. L'escriptor defugia aquelles etiquetes de joves irats, que tant ens agradaven i també passava de termes com ara realisme social. Aquell realisme social  es va convertir durant un temps, gairebé, en un dogmatisme progre. Deia, el mateix Wesker, que ni eren tan joves ni tan irats. La ficció és ficció i la vida és tota una altra cosa.

Comentari  de Maria Nunes sobre l'obra, al blog Llegir en cas d'incendi.

6.6.16

VIDA, TEATRE, IDEALS I AFECTES







Encara es pot veure al Romea, fins el 19 de juny, Els cors purs. Ahir el teatre era mig ple, una llàstima. L'espectacle, d'una durada intel·ligent i breu, ens transporta durant una hora i mitja a la Irlanda més encesa i dividida. El dirigeix Oriol Broggi i l'ha produït la companyia La Perla, 29, que ens ha donat moltes alegries darrerament, junt amb el Romea, que tot i que funciona amb certs alts i baixos manté una programació remarcable i que, a banda d'això, és el meu teatre preferit i de referència, cosa que fa que el que veig allà m'agradi d'entrada, pel fet que m'amolla l'excusa per retornar a una sala amb història i que em porta molts records.



Una gran part del text procedeix d'un relat de Joseph Kessel, un autor crec que encara poc conegut a casa nostra, més enllà de saber que d'ell era el text que Buñuel va adaptar, de forma bastant lliure com feia sempre, a Belle de jour, el 1967. No sóc incondicional de Buñuel i aquesta és una de les seves pel·lícules que menys m'ha convençut, a banda que tampoc la lloada Deneuve m'ha fet mai el pes del tot, amb una excepció, a La sirena del Mississipí. 

Els textos en els quals es basava o s'inspirava Buñuel s'acostumen a assemblar a les pel·lícules com un ou amb una castanya i cal insistir en aquest fet ja que pel·lícula i text acostumen a ser tota una altra cosa i cal accedir als textos originals per comprovar-ho, cosa que no voldria que s'interpretés com una valoració de qualitats. Les pel·lícules, en general, són molt bones, els textos, també. Belle de jour va ser molt comentada a causa de què en aquella època era pujada de to i hi sortia una escena que va provocar debats morbosos, la del xinès que mostra a la noia no sé sap què en una misteriosa caixa.

Els cors purs té una primera part que s'inspira en el relat Els morts, de Joyce, inclòs a Dublinesos, fet que ve poc o gens explicat en els programes de mà i en algunes publicacions. Aquest relat és molt conegut i valorat, amb tota la raó. Funciona sol, va molt més enllà del recull en el quals s'inclou i molta gent, jo mateixa, compartim la idea que és un dels millors relats breus que hem llegit mai, fins ara, és clar. Huston el va portar al cinema de forma magistral i absolutament fidel, mai Anjèlica Houston no va estar tan maca, amb excepció d'aquell seu juvenil Passeig per l'amor i la mort. L'intent de fusionar el relat de Joyce, fent variacions en el temps i el context que no n'alteren el missatge, per tal de lligar d'alguna manera els personatges, no acaba de funcionar pel fet que la narració de Kessel no té la mateixa volada ni el mateix voltatge poètic.
Malgrat això el muntatge de l'obra té màgia, aplega un munt de referències literàries, musicals, pictòriques i compta amb uns actors  i un equip extraordinaris que ho fan tot creïble. Pel meu gust, en ser el text en català, crec que les cançons s'haurien d'haver cantat en català, el pas a l'anglès trenca la màgia i la unitat i no dóna més versemblança al conjunt, més aviat al contrari. Pel que fa a la diferència entre una part i l'altra de l'espectacle, la Maria Nunes ho ha explicat molt bé i a fons en el blog cultural Llegir en cas d'incendi.

Més enllà de la poesia, hi ha el contingut. La segona part incideix en un tema que pot semblar superat però que quan van mal dades rebrota a qualsevol indret, això d'haver de triar entre dos bàndols quan no hi ha res viable al mig. Més enllà de la simpatia que puguem sentir per les lluites dels irlandesos no es pot simplificar i és evident que durant anys els dos bàndols enfrontats van rebre de valent i hi va haver moltes víctimes innocents d'un costat i de l'altre. En el fons la parella protagonista és una víctima innocent de la situació que s'ha vist empesa a triar, i una víctima encara més innocent és el seu fill, un infant com tants infants als quals se'ls manipula ideològicament des del bressol, de vegades de forma també innocent i pel fet que els pares creuen o creiem que la nostra causa és la justa. De moment aquí, ara per ara, no hem arribat a haver de triar en termes tan dramàtics, però, qui sap. Les caixes dels trons són imprevisible i els nostres pares i avis sí que es van trobar en molts casos amb aquest tràgic problema.
En sortir del teatre em venia al cap Camus i la seva frase tan repetida, mal citada, i treta de context sobre la justícia i la seva mare. Les frases, tretes de context, poden servir ben bé per al contrari del que va pensar qui, més o menys, les va inventar. Camus opinava en aquell moment sobre la tragèdia algeriana, que a ell el tocava de prop ja que havia viscut allà molts anys, feliç, en bona convivència amb tothom. Ell era partidari al principi d'arribar a un compromís generós que no fes necessària la independència però ja sabem que les coses es van complicar de forma horrible. La referència a la seva mare era una crítica als mètodes terroristes, que produïen víctimes indiscriminades i que, de forma ben surrealista, encara són justificats i lloats a molts nivells, ni que sigui en les seves beceroles, com ara en les escenogràfiques cremes de mobiliari urbà pagat per tota la comunitat. Camus va dir això:

En ce moment, on lance des bombes dans les tramways d’Alger. Ma mère peut se trouver dans un de ces tramways. Si c’est cela la justice, je préfère ma mère.

Des del primer moment diaris com Le Monde ja van tergiversar la frase i van portar l'aigua al seu molí. Aquí podeu llegir tota la història.

Al Romea, aquesta Mary revolucionària, parla més aviat de llibertat que no pas de justícia i potser en una altra època vital hauria admirat el seu gest i com sacrifica el bonhomiós i turmentat marit pels seus ideals i per la pàtria oprimida. Avui penso de forma molt diferent, no hi ha cap pàtria que valgui tant com l'afecte proper de la gent que estimem, tot i que aquesta parella té poques possibilitats de tocar el dos i trobar un indret amable i neutral on es pugui viure sense tant de pes místic, històric i polític. Romeo i Julieta, tot i la seva joventut, opten de forma raonada per aquesta solució però ja sabem com van acabar.

Fa anys, quan els europeus en vies de desenvolupament democràtic ens vam sorprendre amb la sagnant guerra a l'antiga Iugoslàvia, van emetre per la televisió un llarg documental sobre una parella jove que es trobava amb aquest problema. Crec que ell era serbi i ella croata, tots dos molt patriotes i ardits i no sabien com acabaria la seva relació ni ho sabem nosaltres. Ignoro si van optar per tocar el dos o van acabar trencant, com era previsible i ja gairebé s'intuïa en aquell reportatge, pressionats per l'entorn, pels parents, pels amics. 
A la vida real i en la història hi podem trobar de tot. Quan van mal dades hi ha qui prioritza els parents i coneguts i els ajuda quan pot i com pot, hi ha qui fins i tot ho fa, per pietat, amb els que no coneix de res però que es troben amb dificultats, són els veritables herois de tots els bàndols, potser a ells es deu que la humanitat encara no hagi fet moixoni de forma definitiva, qui sap. I no sempre reben l'agraïment d'aquells a qui han ajudat, ep. A la magnífica biografia de Marañón sobre Tiberi un dels trets més inquietants del personatge, a banda del seu ressentiment, és el seu desagraïment vers aquells que l'havien ajudat en moments difícils.
Mary de Cork potser va arribar a envellir, va ser considerada una heroïna i va reflexionar amb amargor sobre la seva actuació i la seva responsabilitat, ja en un altre context. Reflexionar a l'entorn del passat, quan les circumstàncies són més amables, té poc mèrit. El muntatge del Romea ens reconverteix el protagonista de Els morts en aquest fill manipulat de forma innocent,  que no incideix en el tema polític en la seva maduresa, ja que el final del relat de Joyce s'ha respectat i aquesta neu que cau damunt d'Irlanda, dels morts i els vius, els herois i els traïdors, les dretes i les esquerres, els coratjosos i els conformistes, els herois i els covards, els independentistes i els unionistes, és la veritable protagonista de tot plegat. La meva mare, quan ja no estava bé, un dia em va dir, ara que començo a entendre la gent ja sóc vella. Per tot fa falta temps i en tenim poc, què hi farem.