Saltamartí (Joan Brossa)
Ninot
que porta un
pes a la base i que,
desviat de la seva posició
vertical, es torna a posar
dret.
El Poble
Ahir algun teatre va suspendre les funcions i avui potser pagaria la pena no escriure res al blog. Es fa difícil escriure sobre qualsevol tema que no sigui polític tot i que hi ha qui opina que tot és política, i potser té raó. No tinc un gran interès pel tema polític, crec que sóc una persona moderada i, segurament, covarda, com tants altres. No era independentista i encara no sé si ho sóc avui, cosa que segons on no ho pots dir sense que et mirin malament, sobretot els conversos, ja se sap.
Sabia que existia aquesta caverna resistent i el que em sobta és que aquestes reaccions hispàniques contundents, absurdes i exagerades hagin sorprès, però també em sorprenien les nostres eufòries col·lectives del passat recent. En mes d'una ocasió he escrit que a banda del seny i la rauxa una de les nostres característiques col·lectives és el cofoisme i l'eufòria imprudent.
Tot i amb això no m'hauria esperat mai aquesta cadena d'absurds empresonaments, amb els primers em vaig pensar que serien cosa de pocs dies. Ni tampoc hauria esperat aquest capteniment dels socialistes de casa, els que queden, és clar. O el pas a l'indret fosc de gent famosa que em queia bé, una cosa és opinar al menjador de casa o a la cafeteria i l'altra firmar manifestos rarets o participar en desfilades de gust dubtós.
Pel que fa a les venjances i càstigs de L'Estat havia imaginat multes, inhabilitacions, coses així. Però la realitat sempre supera la ficció, diu una frase tòpica. Avui empresonar la gent és el pitjor que se'ls pot fer, encara bo, altrament no sé pas com aniria tot plegat, ja fa dies que tindríem els tancs a tocar de casa. Ja sabia també que una gran part del socialisme era mesquí i oportunista però creia que no tant.
Em fa angúnia llegir penjaments diversos, tòpics, recurrents i inútils, o acudits de més o menys mal gust, dirigits als qui no han sabut fer política seriosa i han anat llençant benzina al foc amb tota la mala intenció. Però entenc que d'alguna manera ens hem d'esbravar. Ens tornarem a unir per protestar, els de sempre i alguns més, i d'aquí pocs dies la divisió i els personalismes tornaran a malmetre el context, malauradament. No sóc gaire optimista, la veritat, al menys a curt terme. I les etèries profetitzacions de llarg abast acostumen a ser fantasies, desitjos i poca cosa més.
Un dels llibres de Pedrolo que he vist reeditat és Acte de violència, una fantasia política utòpica en la qual la unió de tot un poble, de forma pacífica i resistent, en front del dictador de torn, aconsegueix que aquest guilli. No va ser així, va morir de vell, al llit, i va deixar un munt de coses més o menys lligades tot i que d'altres es van aconseguir transformar, tampoc vull caure en aquestes condemnes juvenils de la difícil Transició. Això de El Poble és també una gran abstracció, una construcció cultural idealitzada, vaja. S'oblida sovint allò de què la Política, amb majúscula, és l'art d'allò que és possible. Tot i que ara ja es fa difícil saber què pot ser o no ser possible, el futur sempre és incert però avui més que no pas ahir.
6 comentaris:
Difícil, muy difícil opinar.
"...No era independentista i encara no sé si ho sóc avui, cosa que segons on no ho pots dir sense que et mirin malament, sobretot els conversos..." No hay nada peor que la fe de los conversos. Te doy toda la razón.
"...En mes d'una ocasió he escrit que a banda del seny i la rauxa una de les nostres característiques col·lectives és el cofoisme i l'eufòria imprudent..." En realidad, la independencia se trata de una cuestión trascendente, como la religión. O crees o no crees, y poca cosa más se puede alegar.
"...Tot i amb això no m'hauria esperat mai aquesta cadena d'absurds empresonaments, amb els primers em vaig pensar que serien cosa de pocs dies..." Completament d´acord i aixó em preocupa de veritat.
No veo una aproximación en las penas a un delito de golpe de estado (si bien verdad no entiendo de leyes), pero encuentro exagerado eso de la prisión. No se, un par de noches en la comisería de los Mossos y pa casa, no se, no se.
"...No sóc gaire optimista, la veritat, al menys a curt terme..." Yo tampoco. Y te diré más, creo que esto interesa que se alargue porque así, de manera sibilina, las empresas cogen pánico a establecerse aquí, y ya se sabe, menos PIB catalán, menos a repartir, menos a pedir. Y creo que nos están empobreciendo, me da esa idea, esa sensación. Y creo que mis nietos vivirán peor que yo, y eso si que me fastidia de verdad.
Una abraçada forta.
Salut
Miquel, hace tiempo que no me preocupo por la posteridad ni por mis descendientes, no sirve de nada y no podemos saber qué puede pasar, probablement si pensásemos demasiado no tendríamos hijos però la trampa biológica funciona muy bien. Mucha gente murió feliz cuando llegó la República y ya ves... Todo es incierto. Sin embargo, a pesar de todo, estamos muy bien, según con quién nos comparemos.
No crec que es pugui ser optimista, ni tan sols quan tot va bé, sempre hi ha algun lloc on les coses van malament o molt malament, tan sols cal mirar la història i les hemeroteques, que no et toqui la rifa de la tragèdia, personal o col·lectiva, és qüestió de sort i de res més. Un altre tema és que tampoc això vol dir que visqui amargada de la vida, ep.
L'altre dia vaig veure una enganxina que deia 'no li desitjo a ningú un estat propi', val per a l'espanyol, també. Els patriotismes sempre han estat una trampa pitjor que la religió, tan bescantada.
El tema és que hi ha d'haver llibertat d'expressió i d'opinió i cap opinió no ha de ser objecte de condemna, si s'expressa de forma pacífica, les lleis s'han fet per als homes i no els homes per a les lleis, vaja.
I com va escriure, crec que Montesquieu: una injusticia feta a un home és una amenaça contra tothom. I parafresajant el conegut poema de Niemöller, atribuït a Brecht de forma errònia: van venir a buscar els polítics independentistes però jo no era independentista ni política...
Realment, és que no saps que dir, tot plegat és un enorme disbarat, començant per la interlocutoria del Jutge Llarena, els exiliats, un desastre que té molt mala peça al teler. Queden dues opcions nomès: la submisió o la revolta, i aqui de revolucionaris ho som nomès des del sofà.
Ara, de la mateixa manera que et dic això, afirmo que jo, si fos el jutge Llarena no estaria tranquil, ha traspassat massa línies vermelles com per sortir-ne impune. Vaja, si jo estès a Estremera, quan sortis l'aniria a trobar i no precisament per saludar-lo.
Francesc, em sembla que pot estar tranquil, el jutge, no veig a cap dels empresonats anat a passar comptes, però, vaja, ves saber.
Publica un comentari a l'entrada