LA SÍNDROME DE LA METEOROLOGIA SINGULAR

El temps meteorològic sempre ha estat, en el meu record, un tema recurrent de conversa, el mateix que els temes mèdics, sobretot per a les persones grans que inicien el camí de les xacres irreversibles. Els mitjans de comunicació, encara més en aquests darrers anys, han convertit en notícia, gairebé en malaltia, la meteorologia quotidiana. Això no tindria importància si aquest tipus de notícia ocupés un espai moderat però el cert és que piconen amb el tema fins extrems surrealistes i durant tot el dia, a través de ràdios i teles.

Aquests dies TV3 ha pogut donar feina a un munt de jovenalla desconeguda, els ha enviat a passar fred per la geografia catalana, diria que gairebé cap comarca no s'ha salvat de la presència mediàtica del becari de torn, fent la competència a aquest Foraster simpàtic tant del gust de la majoria de públic nostrat. Si les nostres relacions amb la resta de la Pell de Brau fossin més fluïdes podria ser pitjor, el desplegament arribaria a Finisterrae.

Una senyora de prop de Puigcerdà va comentar als de la tele que ara la gent no aguantava res i que el fred de febrer d'enguany era força normal, ben mirat. Anava amb la bateta i poca cosa més. L'estiu passat recordo una senyora andalusa que va dir més o menys el mateix als periodistes, en aquell cas a causa de la calor, que era el tema de la temporada, que allà sempre havia fet calor, pel juliol i l'agost.

Abans, a Barcelona, on fa poc fred, en general, la gent modesta ens defensàvem amb una estufeta o un braser i, a l'estiu, obrint les finestres i els balcons. Ara si no tens calefacció i aire condicionat sembles un desgraciat quan sovint no fan falta o no fan tanta falta. Al menys, pel Poble-sec. A Can Tevetrès hi deu fer tanta calor, a l'hivern, que les presentadores -els homes no surten mai sense mànigues, ni tan sols en mànigues de camisa- emeten notícies serioses ensenyant allò que abans en deien la cansalada, per més fred que faci a l'espai exterior.

Aquesta insistència en la temàtica fa que surtis al carrer encongit, quan et diuen que fa fred, sovint onades de fred, o angoixat per la previsible suada quan et diuen que l'onada es de calor. T'aconsellen ximpleries, que passis per l'ombra si fa sol, que no surtis a la muntanya si ha nevat massa. Sempre hi ha imprudents, no diré que no, però crec que de  tant tractar a la gent com a criatures, amb tot el respecte per les criatures, que avui són molt espavilades, ens converteix tots plegats en infants aviciats i capriciosos.

El pitjor és que la tele, els mitjans, tenen crèdit. Ja no parlo de les notícies falses via ràdio macuto, avui facebook i la resta, que tampoc no són del present sinó que sempre han existit, d'una manera o d'una altra. Parlo dels programes en els quals fins i tot participen experts tertulians. Una amiga amb parents per les espanyes m'explicava que aquests creien més el que veien a la tele, sobre el tema català, que no pas allò que ella els explicava en directe.

Mònica Vitti, gran actiu, va patir una notícia falsa, en una ocasió van dir en un diari o una tele que s'havia volgut suïcidar. La seva mare, malgrat les explicacions que ella li feia, es va quedar sempre amb el dubte. Si ho diu la tele, neva i fa fred. És clar que a molts llocs neva, durant l'hivern. A Barcelona gairebé no neva però aquests dies tenies la sensació de què et quedaries incomunicat. Algunes amistats em vam cancel·lar trobades informals, no fos cas que després no hi hagués metro, tren o autobús. A la darrera xerrada de CERHISEC va venir poca gent i crec que va ser a causa d'aquest absurd alarmisme fomentat des de la caixa tonta.

Si avui hi hagués una nevada com la del seixanta-dos no sé què dirien, que ha arribat la fi del món, que el canvi climàtic és definitivament letal, aneu a saber. D'aquella gran nevada, que va ser pel desembre, cosa relativament singular, n'han quedat fotografies, però s'ha de dir que molta gent no disposava de màquina de retratar, aleshores. A causa de les fotografies hi ha gent jove que pensa que es practicava l'esquí per la ciutat, quan allò d'esquiar, en aquella època, la gran majoria ho havíem vist a les pel·lícules i para de comptar. Però els pocs i privilegiats esquiadors existents van sortir a la foto.

També hi ha gent jove que, en veure aquelles fotografies i postals, creu que en d'altres temps nevava molt a Barcelona. Fa alguns anys va haver-hi tres o quatre hiverns amables i es deia que ja no nevava com abans. La memòria és curta però tan sols cal mirar publicacions antigues per comprovar que tot ha passat en algun moment i potser tornarà a passar, és clar que la vida també es breu i el testimoni de la gent gran s'esvaeix en poc menys de cent anys.

Aquests dies, davant de les malvestats que va fer el mar en alguns pobles de la costa propera un senyor de certa edat, un vell, vaja, es queixava de què ell ja ho veia a venir, que amb quatre llevantades aquell bonic passeig modern se n'aniria en orris. No fan cas dels grans, protestava. Però, qui pot fer cas dels grans? Són gent conservadora que vota coses conservadores i que, molt de tant en tant, es reconverteix en jai@flauta de forma puntual i testimonial. Una de les grans trampes de la biologia és això de què les coses sempre són noves per als infants, els adolescents i els jovenets de la primera volada. El demà serà millor, cantàvem amb tota la fe, en el temps de les xiruques.

La veritat és que pensant en com n'està, de malament, tanta gent que pobla aquest món de mones o fins i tot, tan sols, en com anava la vida dels nostres avantpassats recents, queixar-nos del fred d'aquests dies fins que no ens puguem queixar de la calor em produeix angúnia, mala consciència i m'evoca una exclamació habitual de la gent de la generació anterior a la meva, quan, en la nostra joventut arrauxada i ignorant protestàvem sobre un munt de coses: massa farts!!!

Un altre tema recurrent, però no em vull allargar, són les novetats tecnològiques i el seu perill per a les criatures. En el temps de la meva mare era el cinema, després va ser la tele, més endavant els ordinadors. Avui, els mòbils. Culpem els objectes de les nostres febleses i volem que els infants no facin allò que fem els grans, jugar amb aquestes eines miraculoses i encisadores que serveixen per a tot. El que em preocupa és que tot just sorgeix la novetat ja hi ha uns quants experts que pontifiquen sobre els pecats provocats per l'estri, fan xerrades i venen llibres. No culpis el mirall, la ganyota la fas tu (Gógol, crec).