LA PÈRDUA DE PES DE LES VERSIONS LITERÀRIES ORIGINALS

Recordo que fa anys vaig sentir dir al poeta Espriu que els llibres, si podia ser, s'havien de llegir en versió original i que el sobtava comprovar com, si sabia tanta gent francès, ni que fos a un nivell una mica d'estar per casa, es llegissin els llibres d'autors francesos en català o castellà. Avui, a les escoles, el francès ha estat substituït per l'anglès però sembla que en això dels idiomes no acabem de reeixir. Hi ha molt de jovent que sap anglès, no diré que no, el món modern ho exigeix, gairebé. Suposo que els joves, si tenen interès en llegir, -car quan s'aprèn un idioma, en molts casos, no es fa per interès lector-, accedeixen als llibres en versió original. 

Malgrat aquesta tendència encara hi ha moltes reticències, per exemple, a veure pel·lícules en versió original. M'estranya, a mi m'agraden, fins i tot en el cas de què no entengui un borrall del que diuen. Una de les excuses que et repeteixen els amics i coneguts, per tal de veure-les doblades, és que llegint perden el fil. Crec que el problema és d'hàbit lector, de manca de rapidesa lectora, vaja. Fa anys això del doblatge era un fet gairebé franquista i residual però com que hi ha molts interessos i molta gent dedicada al doblatge ara ens venen sovint la moto de què el doblatge ha de continuar. A països com Portugal crec que la majoria de sèries televisives, fins i tot, es passen doblades, cosa que incrementa l'interès infantil per aprendre a llegir.

Ara ve Sant Jordi, la festa ha passat de ser entranyable a ser un excés comercial aclaparador. El mateix que es fan vestits per a les rebaixes es fan llibres per a Sant Jordi. No suporto les recomanacions televisives i radiofòniques sobre allò que has de comprar aquest dia. Els tertulians i els mediàtics però també els autors i autores coneguts o menys treuen la mercaderia a la fresca. Quan he viscut aquesta festa com a escriptora tot plegat ha estat surrealista i decebedor. És, de fet, la festa de l'escriptor conegut, mediàtic i promocionat. Aquests dies m'arriben muntanyes d'emails que em fan publicitat de llibres de tota mena, potser alguns siguin interessants però em veig obligada a escombrar el meu correu sense fer-ne gaire cas.

Molts llibres de casa nostra surten, de forma simultània, en català i castellà. De vegades ni tan sols no pots saber quina és la versió original. En ocasions he tingut sorpreses, en saber que, sobretot en els que tenen versió catalana, l'escriptor o escriptora l'havia endegat en castellà. Un valor afegit, en temps pretèrits, era llegir la nostra literatura en versió original. Hi havia gent de parla i cultura castellana, poca però rellevant, que feia un esforç per tal de llegir la versió original, jo he fet coses així amb llibres portuguesos, italians. 

Fa anys vaig escoltar una anècdota admirable atribuïda a Unamuno, després l'he escoltada atribuïda a d'altres saberuts i potser sigui apòcrifa, deien que havia après danès per poder llegir Kierkegaard en versió original. Jo tan sols sé casos així generats per l'amor. Per exemple, un xicot lliga amb una grega, en anglès, i la grega aprèn català i ell,  grec modern. Una noia s'enamora d'un magrebí instal·lat a casa nostra i ell xerra català aviat i ella va a aprendre les beceroles de l'àrab. Són pàgines viscudes, ep, poca broma. Però no tots els amors són tan sòlids ni tan excitants, hi havia abans -avui potser les coses han canviat- qui, sent de parla castellana, s'havia casat amb un català o catalana i amb prou feines havia après a dir bon dia al llarg de molts anys de vida en comú. En això de les llengües s'hi barreja, per desgràcia, la política i això perjudica la literatura compartida.

Em temo que això de les versions simultànies ha generat un doll de feina als traductors, sempre tan mal tractats i força mal pagats i ha creat un costum que, com el del doblatge en el cinema, costarà de bandejar. També ha perjudicat els escriptors i escriptores en català, sobretot els poc mediàtics, o això em sembla. Els llibres escrits en castellà i publicats de forma simultània en català són una competència evident. 

Amb la premsa ha passat una cosa semblant, amb les seves característiques particulars, és clar. No sabem quins articles de determinats diaris han estat escrits, en la seva forma original, en català o en castellà, és clar que de vegades ho pots copsar a causa de la maldestra traducció que ens amollen en català però com que el castellà cada dia es parla i escriu pitjor, ja no saps què pensar. Això de millor i pitjor també és relatiu, ho admeto, hi ha coses que a mi em grinyolen i a un altre li semblen d'allò més reeixides, en aquest camp, i en tots.

Suposo que enguany es vendran molts llibres, com sempre. Moltes novetats de seguida són a les biblioteques, una altra qüestió aquesta que perjudica les vendes. Hi ha qui no compra determinat llibre pel fet que al cap de quatre dies el trobarà de franc. Els que no siguin a les biblioteques, al menys un bon feix, els tindrem ben aviat de segona mà, en versió butxaca o d'ocasió, molt més baratets. Per això calen novetats, les novetats encara es poden vendre a bon preu. A banda dels llibres de narrativa són habituals els testimonials, els de temes polítics, els d'autoajuda, encoberta o no. Els de poesia gairebé es mouen en circuïts determinats, amb poques excepcions puntuals.

Ara s'està promocionant l'audiollibre, una versió literària molt pràctica, per cert, sempre que els qui els graven tinguin grapa. Aquesta seria una sortida professional per als actors que es dediquen al doblatge si en algun moment el doblatge va de baixa. Per a la gent gran, que som majoria i que ja perdem oïda i visió, trobo que és una variant lectora a promocionar a fons. Les dames riques i velletes del passat tenien nois o noietes que els llegien en veu alta. 

Hi ha de tot i per a tots els gustos. Un mercat que es manté és el del llibre per a infants, on hi ha de tot i no sempre tan reeixit com caldria, malgrat que et venguin el producte amb boniques il·lustracions.  Les roses també són ja un producte de consum. Arribaran a tones, de llocs remots, com el menjar. Deuen estar ja a punt d'entrega, tan sols cal pensar en el petit afer de la possible rosa groga reivindicativa i les protestes que va generar. Mig món ven per tal que l'altre mig compri i aquests papers s'intercanvien sovint. Igual que comprem la mona o els panellets, per Sant Jordi ens comprem, en general, un llibre i una rosa. O ens regalen una cosa o l'altra, o les dues. No sé quina estranya brama va general el costum de què el noi regalava la rosa i la noia, el llibre, al noi. Avui, com que hi ha parelles de tota mena i gent que viu sola i independent la cosa ha canviat, em sembla.

Sembla una festa molt catalana però cal pensar que els llibreters del passat van establir això del llibre a causa de la coincidència amb el dia de la mort de Cervantes, tot i que sembla que va traspassar el 22. És clar que hi ha historiadors pintorescos que defensen la catalanitat de l'escriptor i també s'ha inventat una ruta en la qual t'ensenyen una casa on va residir en algun moment, cosa altament improbable. Sovint ens repeteixen aquell fragment en el qual Cervantes lloa la ciutat de Barcelona però no ens fa tanta peça l'altre, aquell en el qual, en arribar a Catalunya, es va trobant bandolers i lladregots penjats dels arbres. A tot arreu hi ha de tot, i, sobretot, llibres, avui encara una mica sacralitzats però, al capdavall, objectes de consum com tants altres. Els llibres pesen molt, ocupen molt d'espai i valen molt poc, avui, em va dir un buidador de pisos amb experiència, fa uns anys.