TEMPS HERETAT I ACTRIUS INOBLIDABLES

Emilio  Gutiérrez Caba (Valladolid, 1942)  ha publicat un llibre en el qual fa un homenatge a les dones de la seva família, actrius de diferents èpoques, excel·lents totes elles. M'agraden aquest tipus de llibres, sobretot quan evoquen paisatges sentimentals lligats a la meva pròpia  vida. El món de la mal dita farándula excita la meva tafaneria i la de molta gent. Però el llibre va molt més enllà del tema, és, de fet, un passeig honest i tendre per la història del teatre hispànic i de la seva gent. 

L'autor l'ha publicat en el moment precís, per a tot cal una certa maduresa, una visió de la vida amb una determinada perspectiva vital. Està molt ben escrit, cosa que no sempre s'esdevé en aquests casos, quan els narradors son els protagonistes o han tingut una relació directa amb els protagonistes. En algun moment me n'ha recordat un altre d'emblemàtic, El tiempo amarillo, de Fernando Fernán Gómez, que em va encantar, també.

Els homes tenen, en aquest llibre, un paper secundari, gris, tot i que l'autor intenta comprendre els seus motius i el seu capteniment. Les dones fan bullir l'olla, treballen al teatre, al cinema, més endavant a la televisió, i no aconsegueixen la brillantor i el gran èxit possible, malgrat la seva vàlua, perquè les circumstàncies i les oportunitats no acaben de ser les que s'ofereixen en d'altres indrets. L'autor remarca una estranya coincidència, les Júlies de la família viuen més anys i no tenen fills, les Irenes, la seva mare i Irene Gutiérrez Caba, no van poder arribar als setanta anys.

La saga familiar es va iniciar durant el darrer terç del segle XIX , amb Pascual Alba Sors, un valencià. Una seva filla, Leocadia, és un dels grans personatges del llibre, una gran actriu, poc afavorida físicament, molt treballadora, que no es va casar i el rastre de la qual es pot seguir a les informacions de diferents hemeroteques. Ella sola ja forniria material per a una narració. Nebodes seves serien Julia i Irene Caba Alba. Irene Caba Alba va ser la mare de l'autor del llibre. 

Julia Caba Alba va ser una actriu molt present durant la meva infantesa, va fer molt de cinema, pel·lícules amb les quals vaig riure molt i que després vaig rebutjar perquè el món canviava i aquelles mal anomenades espanyolades no ens feien el pes. De jove ets molt iconoclasta. Ara, quan tinc pocs anys menys que els de l'autor del llibre, les torno a contemplar amb una altra visió, amb admiració per totes aquelles actrius i aquells actors, tot és història, sociologia, i tot és un referent interessant. 

Al llibre es mencionen actors, autors, directors, actrius.  Noms que jo vaig conèixer a través dels comentaris de la meva mare, molt aficionada al cinema i al teatre, tot i que al teatre no hi va poder anar tant com hauria volgut. A l'escola ens passaven, de tant en tant, cinema. Emilio Gutiérrez Caba menciona, per exemple, un d'aquells títols emblemàtics i, suposadament, de propaganda religiosa, La mies es mucha, en la qual Fernán Gómez era un esforçat missioner que batejava hindús, entre els quals Julia Gutiérrez Caba, que esdevé la seva secretària, gairebé. Entra en competència amb un missioner protestant i a l'escola aplaudíem amb fervor quan, a causa de poder comptar amb un tocadiscos, el missioner catòlic aconseguia més audiència que no pas el protestant.

Tot i que no fa falta, no estaria malament poder afegir al llibre una nòmina d'obres i personatges. Recordo molts dels títols esmentats al llibre, lligats a moments de la meva vida, com Olvida los tambores, d'Ana Diosdado, que va tenir força èxit, jo festejava aleshores i durant un temps vaig guardar-ne el programa de mà, per motius sentimentals. Algun dia potser me l'ensopegaré per algun racó de casa. Quan Julia i Irene Gutiérrez Caba van començar a sortir per la televisió la mare em recordava sovint que eren nebodes de Julia Caba Alba, que era la més famosa, encara. Recordo també, al teatre, la inquietant Mala semilla, no sabia que havia provocat una incipient protesta perquè hi sortia una nena dolenta. Hi ha una versió en cinema d'aquesta obra teatral, per cert. Es va representar al Talia, teatre proper i estimat, avui desaparegut fins no sé quan, en el qual aterraven moltes bones companyies castellanes tot i que també havia acollit alguna cosa en català. 

El llibre és una delícia. Emilio Gutiérrez Caba deixa de costat la seva pròpia trajectòria professional, potser en una altra ocasió escriurà un llibre sobre el tema, no ho sé, però aquí dona el protagonisme a les dones, es pot considerar, fins i tot, un llibre feminista. Tan sols es menciona a ell mateix quan cal i toca. Emilio Gutiérrez Caba va ser un d'aquells joves més grans que nosaltres dels quals ens vam enamorar, a través del cinema, de la televisió. Deien que el meu germà hi retirava, ara no s'assemblen en res. En un altre país seria tant o més famós i ric que Dustin Hoffman. I Irene i Julia serien tant o més famoses i reconegudes que Meryl Streep o Helen Mirren. El capítol on explica la malaltia i mort d'Irene Gutiérrez Caba és trasbalsador, molt emotiu, com també inquieta el trist final, en una residència de mala mort, de Julia Caba Alba. 

Julia Gutiérrez Caba encara viu i treballa. Una de les darreres vegades que la vaig veure va ser al Joventut de L'Hospitalet, un teatre emblemàtic la programació del qual s'ha de seguir, ja que hi passen, de forma breu, grans obres i grans companyies. Va ser amb una obra que també es menciona en aquest llibre, Madame Raquin. Avui moltes grans obres no arriben a Barcelona, i també passa a l'inrevés, per molts motius. Hi ha pocs teatres, no es fan llargues temporades, tot ha canviat, i no vull dir, com fem els grans, que abans era millor. És cert que la ràdio i la televisió ens van oferir molt bon teatre i van donar oportunitats als actors i actrius però, com explica l'autor, no és el mateix que anar a la sala de teatre i veure una representació en directe, única i irrepetible. Darrerament he tornat a anar força al teatre i, com sempre, podem trobar de tot i per a tots els gustos. A Emilio Gutiérrez Caba el vaig veure fa pocs anys en una obra fluixeta, al Romea, amb Ángela Molina, feien el que podien però el text no acompanyava.

El segueixo en ocasions per la ràdio, col·labora en un programa que m'agrada molt, Tot és comèdia, emès en una hora poc adient però que es pot recuperar per la xarxa. Continua en actiu, l'hem vist a pel·lícules i sèries i, com que crec que tothom el considera una persona tranquil·la i bonhomiosa m'ha sorprès trobar-lo fent de dolent en ocasions, i fent el posat de pervers sense manies, arriba a fer por de veritat. El vam veure fins i tot a Poble Nou, car parla català força bé i va viure durant uns quants anys a la Costa Brava. A la professió hi ha ara una descendent de la família, una bona actriu de les noves generacions, Irene Escolar, néta d'Irene. 

Emilio Gutiérrez Caba tan sols té, que jo sàpiga, publicat un altre llibre, curiós i interessant, Vinos de cine. El tiempo heredado no és una novel·la però és llegeix com una novel·la, de protagonisme coral, i també com un llibre sobre història del teatre hispànic, del cinema i la televisió. Avui hi ha molta gent que vol escriure novel·les i sovint això de transformar en narrativa imaginària la història real, grinyola. No és senzill escriure sobre la pròpia família, és clar. L'autor ho fa amb respecte, amb discreció, explica el que vol i sap i remarca que d'altres coses no les va saber mai. El pas del temps i la pèrdua dels éssers estimats ens enfronta amb tot el que no els vam preguntar, amb allò que no ens van voler dir, amb l'afecte que no els vam saber demostrar, sempre queden aspectes pendents i misteris per resoldre. Aquest irreversible pas del temps i aquests sentiments estan molt ben reflectits en el llibre. En el fons, en el món del teatre i en tants altres, les famílies ens assemblem força. I no hi ha famílies felices o infelices, malgrat Tolstoi, en general es passen èpoques de tota mena. 

Emilio Gutiérrez Caba explica la temptació que ha tingut en algun moment de tocar el dos i deixar l'obra de teatre penjada. I això crec que ens ha passat a molta gent, l'obra de teatre, l'escola, l'hospital, el taller, l'oficina... La vida, que de jove sembla oferir tantes possibilitats, ens va encarrilant, per atzar i lligats a la sort i a la casualitat i a factors de la història que no pots controlar, i això de les segones oportunitats és ben bé un miratge. Els actors i les actrius, des de fora, ens semblen uns privilegiats, com els escriptors, ja que, en teoria, poden viure moltes vides diferents i la seva feina té un suposat glamour. Però, al capdavall, parafrasejant el títol del programa esmentat i com manifestaven els meus pares en ocasions, tot és comèdia. I tots ens esvaïrem en l'oblit, amb el pas del temps.

AMISTATS INCOMBUSTIBLES I TEATRE VITAL

Ahir acabava l'entrada amb una evocació del monòleg humorístic. Un dels qui van reeixir en aquest gènere va ser l'actor Pepe Rubianes. Gairebé per atzar fa pocs dies vaig llegir aquest llibre, escrit pel  seu amic Bozzo, uns apunts biogràfics molt personals i, aparentment, sense excessives pretensions literàries. Vaig acostar-me al text amb certa prevenció i una bona dosi de tafaneria, no vaig ser admiradora de Rubianes ni vaig connectar mai amb el seu humor i crec que ha estat un personatge teatral excessivament mitificat, cosa que la seva mort relativament prematura ha potenciat. 

Rubianes no va ser mai qüestionat a causa de parlar, gairebé sempre, en castellà, aquest tema es critica a uns i s'entén en uns altres, depèn de com caus a la gent. I Rubianes queia bé, fes el que fes. Hi ha persones que se m'han gairebé enutjat quan els he dit que no m'ha agradat mai Llach i persones que han fet el mateix quan els he manifestat que Rubianes no em feia gràcia. I és que, en general, hi ha una tendència a etiquetar-nos a tots segons suposades tendències vitals i polítiques quan el món real té una gran complexitat.

El contingut del llibre, però, m’ha interessat molt més del que n’esperava i això, és clar, és obra de l’autor, un Bozzo que intenta ser sincer i ponderat a l’hora de recordar l’amic de tota la vida.  El llibre és així mateix un passeig per una gran part de la història del teatre i de la societat de les darreres dècades, al menys d’una determinada manera de fer teatre. I una introspecció acurada i crítica a l’entorn de les relacions professionals i d’amistat.

Possiblement Rubianes o Bozzo no compartirien la meva opinió però, en alguns aspectes, Rubianes va ser un personatge amb paral·lelismes amb algú tan diferent com Joan Capri. Tots dos evidenciaven una personalitat inclassificable, una gran capacitat de connectar amb el públic, fessin el que fessin. Tenien dificultats a l’hora d’integrar-se en una companyia disciplinada i posseïen la grapa de fer que s’identifiquessin amb ells molts espectadors, la gent del carrer, en definitiva. El públic, tant en el cas de Capri com en el de Rubianes, ja reia en veure’ls. I tots dos tenien una vida privada i un tarannà íntim molt diferent del que es mostrava en públic i als escenaris, amb una part depressiva i ombrívola.

Les amistats que es fan en l’adolescència i la primera joventut acostumen a perdurar, s’estableixen uns llaços que superen diferències i que poden tenir alts i baixos però que compten amb una complicitat difícil de bandejar. Bozzo i Rubianes es van conèixer amb setze anys, van treballar i fer gresca junts i la seva relació es va mantenir al llarg del temps. Alguns dels amics i amigues de Rubianes han muntat una mena de penya, es reuneixen sovint i han aconseguit que es posés el seu nom a un carrer important de la Barceloneta, després de menystenir la possibilitat de què se li dediqués una placeta nova al Paral·lel.  

La substitució va afavorir l'espectacle, donar el seu nom a un espai que no en tenia no hauria estat el mateix de cara a la galeria mediàtica. No és veritat, com es comenta en algun moment del llibre, que abans no hi hagués carrers dedicats a gent del teatre, el que passa és que molts d’aquells actors avui no formen part del nostre imaginari, com ara Teodor Bonaplata o Lleó Fontova. Alguns actors tenen fins i tot monuments dedicats, com Iscle Soler.

El llibre ens enfronta amb un Rubianes humà i contradictori, irritant i fins i tot incoherent en molts aspectes. És un mèrit de Bozzo mostrar, amb discreció crítica, aquesta part ombrívola de l’actor desaparegut. Rubianes, ja a escola era un típic mal estudiant, burleta i ocurrent.  Bozzo ens explica els viatges compartits amb Rubianes, alguns dels seus amors, sense entrar en detalls massa personals, i la seva relació amb els països africans que van conèixer. 

Les contradiccions personals s’evidencien en el contacte amb la gent del tercer món, una relació incòmoda i impotent davant de situacions de misèria generalitzada. Rubianes se’ns mostra com un personatge fascinant en molts aspectes, al qual se li perdonen estirabots i plantades, sembla inspirar una devoció gairebé incondicional malgrat que l’actor es mostrés molt reticent a l’hora de compartir l’esfera privada dels seus amics. Bozzo no entra a fons en el tema però compara en algun moment Rubianes amb Flavià, una comparació interessant i que es prestaria a moltes interpretacions.

L'autor creu que Rubianes podia haver estat un bon escriptor, tot i que la mandra el superava, una mica com allò de què si anessis al gimnàs podries ser atleta, però jo crec que l’escriptor en potència és, en realitat, l’autor del llibre,  aquest Bozzo narrador que sura en els apunts biogràfics sobre l’amic perdut i que si hagués plantejat el llibre d’una forma més ambiciosa i sense la immediatesa que es percep, hauria endegat un notable estudi sobre l’amistat i els seus límits i condicionaments. I és que el llibre, més enllà de Rubianes, ens acostat al sentit i la necessitat de l’amistat, a la vida, en definitiva. 

En ocasions hi ha un excessiu interès de Bozzo per justificar, però això és el que fem amb els amics, intentar comprendre, explicar, treure aspectes positius de les seves contradiccions i petites traïdories. La part del llibre que ens descriu l’època de l’aïllament i la malaltia de Rubianes ens és molt propera, la reacció de l’actor davant de la mort no és gens estranya, l’hem pogut percebre gairebé tothom amb gent que hem apreciat i estimat. Això de no voler veure ningú, d’aïllar-se amb poca gent, de defugir qualsevol tipus de comunicació, quan l'evidència de la mort anunciada és a tocar, ho he viscut en els darrers anys més d'una vegada amb persones conegudes i apreciades.

Que Rubianes exercia una atracció especial sobre molta gent, tant en els escenaris com en la seva vida quotidiana, sembla evident, tot i que jo no he acabat d'entendre mai. Era un comunicador d’origen, aquesta gràcia es té o no es té, i, en el món del teatre, el cinema o la televisió és on es fa més evident aquesta virtut tot i que crec que en totes les professions hi ha persones que posseeixen un do especial per desvetllar devocions, enamoraments o admiracions, no sempre justificables de forma objectiva. Sobre Bozzo, ja sabem què és un home de  teatre important, amb una llarga trajectòria. Aquí es mostra com un bon escriptor i si no cau en el parany de la mandra, com el seu amic Rubianes, amb la seva llarga experiència en el món del teatre i els molts records i anècdotes que deu haver anat aplegant, ens pot donar moltes alegries literàries.