ESCOLES I SÈRIES TELEVISIVES, RECORDANT COMENCINI

La millor versió de Heidi, fins ara, es continua considerant la suïssa de 1952, dirigida per un italià, Luigi Comencini. Comencini va ser un molt bon director tot terreny, té comèdies italianes típiques i tòpiques, de fet se'l considera un dels pares del gènere, però també coses serioses i adaptacions remarcables d'obres literàries infantils i juvenils, com l'excel·lent Pinotxo de 1972, amb un inoblidable Nino Manfredi fent de Gepetto i amb Gina Lollobrigida fent de fada blava. La música, de Fiorenzo Carpi, era molt maca, va ser un gran èxit televisiu en aquells anys.

En uns comentaris a l'entrada anterior hem recordat que després de Heidi a la japonesa van venir Marco i el seu mico. Marco és el protagonista d'un dels contes inclosos al famós llibre Cuore, d'Edmondo de Amicis. El llibre és la història d'un any escolar i va ser molt popular quan es va publicar. Va ser també un dels títols de la col·lecció Historias. En aquella època de la meva infantesa s'havia convertit ja en un volum més aviat per a nenes, però els protagonistes són nens, un parell dels quals, expliquen, inspirats en els fills de l'escriptor. 

De Amicis va tenir una vida complexa, era maçó i socialista i, de fet, en el llibre mencionat es poden copsar elements que fan referència a totes dues militàncies, hi ha una absència notable de la religió oficial, per exemple, cosa que sembla que va desvetllar reticències entre el clergat de l'època. Va morir el 1908 i en el seu centenari es van reivindicar d'altres títols seus, més importants però menys coneguts. Italo Calvino i d'altres escriptors el van reivindicar.

Va ser un gran viatger i en alguns reculls sobre la visió de Barcelona per part dels estrangers que la visitaven es poden trobar textos seus, amb valoracions curioses, per exemple, explica que els espanyols posen els morts en prestatges, com si fossin en una biblioteca. 

Comencini va dirigir una versió per a la televisió de Cuore, l'any 1984, però la va ambientar uns anys després de l'original, ja amb Itàlia unificada, i els contes que el mestre explica, com el del Marco, Dels Apenins als Andes, es passen en versions de cinema mut. 

Va afegir un epíleg molt interessant, en el qual el mestre retrobava alguns antics alumnes que havien sobreviscut al desastre de la Primera Guerra Mundial i admetia que quan a la classe els amollava discursos patriòtics sobre la gran Itàlia unificada pensava sovint que estava enviant les criatures a l'escorxador, com així havia estat, de fet. Cal meditar en com es conreen determinades llavors ben intencionades. No sé què n'hauria pensat, l'escriptor, és clar, ja que era molt patriota.

Molts d'aquells contes que explicava el mestre de Cuore es van incloure en un recull que havia servit de llibre de lectura a moltes escoles, Páginas Selectas, editat per Dalmau Carles Pla, el 1925. Tant la meva mare com el meu sogre l'havien llegit a col·legi, a casa en teníem un exemplar i jo també el llegia i rellegia de petita. Es devia perdre o fer malbé però el vaig tornar a comprar, als Encants, fa pocs anys. Amb el conte amb el qual vaig plorar més, de tots els que explica el mestre de Cuore va ser amb El petit escrivent florentí, sobre un nen que de nit escriu sobres a mà per ajudar el seu pare a sobreviure. Les llàgrimes desfermades m'anaven caient damunt els fulls del llibre, sense aturador. 

De Amicis va tenir problemes amb la seva dona i el seu fill gran es va suïcidar. Un altre fill es va casar però no va tenir descendència. Va deixar un llegat a la ciutat de Torí, força important, per tal de dedicar-lo a beques per a estudiants sense recursos, De Amicis havia estat també pedagog. Sembla que els calerons van desaparèixer a finals dels seixanta del segle passat,  de forma misteriosa, coses de la cultura mediterrània...

Pel que fa a Luigi Comencini, ha estat sovint infravalorat a causa de ser un director que estava més enllà de modes i corrents en un moment en el qual tot havia de ser polític i crític o interpretable des d'un punt de vista filosòfic i millor si no s'acabava d'entendre i podíem passar l'estona a l'Ovella Negre discutint sobre missatges i rerefons simbòlic. Qualsevol dia el reivindicaran, com sol passar, i pot ser que ens en facin un cicle a la filmoteca i un altre a la tele, qui sap. Això del cinema i de la literatura puja i baixa com la borsa.