Ahir, 11 de juliol, va fer quaranta anys de la tragèdia del Càmping Els Alfacs. Precisament avui veia per la televisió plorar amb desesperació el conductor del tren gallec que va ocasionar una altra gran tragèdia col·lectiva. Sempre és més fàcil recórrer a responsabilitats individuals, les quals existeixen, és clar, que no pas incidir en causes més àmplies, lligades a interessos diversos i sovint diluïdes en l'anonimat de les grans empreses o de la política d'alt nivell. La 340, per exemple, continua sent una carretera de segona en aquell territori, malmesa i on les víctimes de trànsit sovintegen. Un tema clau, com es fa o no es fa el seguiment de la gent que té responsabilitat en coses com ara el transport de viatgers, es va posar de manifest en el cas de l'avió estavellat als Alps fa tres anys.
La televisió d'aleshores, 1978, no ens va estalviar la visió de l'espectacle, absolutament dantesc i macabre, amb un munt de cadàvers carbonitzats per tot arreu. El debat sobre allò que se'ns ha d'ensenyar o no, a través de la pantalleta o de les fotografies dels diaris, no està resolt i respon encara a un munt d'incoherències. El que trobo absolutament condemnable és quan t'avisen de què passaran en breu alguna cosa que pot ofendre la teva sensibilitat. Les inquietants imatges anunciades sovint no aporten res, tan sols morbo, al nostre coneixement i valoració de la problemàtica que hi ha en el rerefons de la tragèdia, individual o col·lectiva.
Jo era a casa, de vacances, aquell dia de juliol de 1978, que m'ha quedat gravat. Durant molts anys vam fer càmping de forma regular i durant tot l'any, podíem haver estat allà mateix o en un altre càmping en el qual, anys després, es va viure una altra tragèdia, el Càmping Neus. Potser per això aquells accidents em van impressionar molt. El dels Alfacs va aplegar una sèrie d'irresponsabilitats diverses però, en general, fins que no passa una gran desgràcia no es prenen mides. I encara, en ocasions ni tan sols això, quatre pedaços de circumstàncies i ja està.
Vaig saber d'una noia amb qui havia compartit acampades en alguna ocasió que es trobava als Alfacs, embarassada del seu segon fill. Va ajudar com va poder la gent, va ser molt valenta i els metges li van aconsellar que avortés, a causa dels fums respirats però ella i el seu marit no ho van voler fer, considerant que ja havien vist massa morts. Va ser un risc, però fos pel que fos la criatura va néixer la mar de bé.
Pel que fa a les riades de tardor, és evident que molts càmpings es troben en zones de perill, inundables, al costat de rius que poden fer crescudes imprevistes. A França, fa anys, van morir molts jubilats en una riada que es va emportar un càmping de muntanya. Un geòleg em va comentar una vegada aquesta evidència, no passen més coses perquè Déu o el destí no ho volen, vaja. Unes inundacions en un inici de tardor plujosa es van emportar un càmping on havíem estat, la xamba va ser què en aquell moment, a causa del mal temps, la gent ja n'havia marxat.
No es pot viure sense risc, la vida és atzarosa, però la imprevisió i la irresponsabilitat són mesurables, així com les responsabilitats que se'n deriven. Hi ha casos que incomoden, es dissimulen, se silencien, com allò del Metro de València. Les víctimes són mediàtiques quan serveixen a determinats interessos, altrament tot es pot dissimular i amagar, inquieten a dretes i esquerres, depèn de la seva filiació i de les seves circumstàncies. Una tragèdia que em ve sovint al cap és la de la barca de l'Oca de Banyoles, on tantes vegades havíem pujat amb la família, de camí cap a la Festa Major de Mieres. No puc anar a Banyoles sense que no em vingui al cap aquell absurd accident generat per la cobdícia individual, però, així mateix, per la poca supervisió de les administracions implicades en el tema, que s'anaven passant la pilota sense vergonya.
De la tragèdia dels Alfacs fins i tot se'n va fer una minisèrie, que no he vist i que en alguna ocasió han passat per la tele. És alemanya, i és que un gran nombre de les víctimes dels Alfacs eren d'aquell país. No l'he vista ni crec que la vegi, la veritat. Però, no se sap mai. Les administracions sovint ens tracten a tots i totes com si fóssim criatures, recordant-nos que beguem aigua si fa calor, per exemple, mentre, pel que fa a un munt d'aspectes de la vida col·lectiva, la seva despreocupació resulta escandalosa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada