La tragèdia recent d'aquest avió estavellat, sembla que de forma voluntària, per una persona en un estat mental sobre el qual es pot parlar i escriure molt però sempre en sabrem poc, ha tornat a constatar l'ofici de voltors de la majoria d'un periodisme que no té manies a l'hora de cercar audiència com sigui.
Fa quatre dies un tranquil barri de Barcelona es veia envaït per aquests mateixos voltors amb motiu de l'assassinat d'una parella gran a Tunísia, els periodistes encalçaven veïns i assetjaven el seu blog de pisos. Com que després n'ha passat una de més grossa la massa dels sicaris del quart poder s'ha hagut de desplaçar a d'altres contrades.
Tot i que es pot matisar molt sobre el tractament divers que la tragèdia ha tingut, en general s'ha mostrat una gran manca de respecte pel dolor dels altres i això no és nou. Les famílies de les víctimes han hagut de demanar als mitjans que no es publiquin fotografies ni referències biogràfiques a tort i a dret.
Els mateixos programes de televisió que criticaven en directe com es tractava el tema hi sucaven pa, tothom està a sou d'uns poders que volen vendre com sigui. L'excusa és allò de sempre, que la gent vol estar informada i té dret a estar-ho. Els tertulians habituals, fins i tot els més suposadament seriosos, criticaven certs tractaments mediàtics dels quals ells mateixos en formaven part. Una carta d'una víctima d'un altre accident va haver d'alertar als afectats sobre els perills de fer-se fotografies amb els polítics i escoltar advocats aprofitats.
Ara el tema s'ha centrat en la ment del culpable dels fets. Ahir mateix a TV3 vaig escoltar a les notícies suposadament serioses unes informacions sobre les malalties d'aquest desgraciat xicot i el locutor explicava que provenien d'una publicació alemanya molt sensacionalista i que per això les posava en quarantena car aquesta revista sovint ha publicat brames inventades. Doncs, no seria millor no repetir el que hi han escrit, en aquesta revista de gust dubtós, encara més en un telediari informatiu o què ho pretén ser?
Però no tan sols el món del periodisme ha pecat, en tot això. La gent, abans de saber-se res, ja condemnava els vols barats, la companyia, els governs. A l'estat espanyol tot plegat va servir per tal que es mostrés l'anticatalanisme visceral, però també prejudicis en contra dels alemanys. És tan fàcil escriure a les xarxes!!! Un munt d'experts d'estar per casa ha opinat per tot arreu sobre el tema, com passa amb el futbol, que és un exemple paradigmàtic de com van les coses.
Un familiar d'una de les víctimes manifestava que a ell tant se li donaven els motius de l'accident, havia perdut la persona estimada, aquesta era la realitat definitiva i irreversible. Per més noves mides per tal de garantir una impossible seguretat que es prenguin sempre hi haurà riscos. Tampoc no entenc els qui no poden creure en què una persona pugui fer això, en la història del món hi ha molts casos semblants, de guillats -o malalts mentals- que no ho semblaven, dobles vides, el veí criminal violador, l'afable monitor que abusa de les criatures o moments de bogeria en els quals algú es carrega tota la família i posa fi a la seva pròpia vida... La conducta humana és el menys previsible de tot plegat. Per altra banda també hi ha persones amb problemes mentals o inquietants maneres de ser que no han fet mal mai ni a una mosca.
S'ha insistit en allò de com va poder passar per alt la problemàtica d'una persona amb tanta responsabilitat. No és el primer cas, me'n venen molts al cap, però, així, d'entrada, recordo el cuidador d'Olot que va matar durant tant de temps vellets i velletes amb lleixiu. Aquest senyor també tenia responsabilitats amb la gent, també va passar desapercebut durant molt de temps pel que feia a les seves tendències criminals.
He conegut mestres amb problemes mentals seriosos els quals costava molt de substituir i diagnosticar perquè el tema és delicat i sovint, amb raó, s'estableixen sistemes de protecció a la intimitat de les persones. Per sort, com que a les escoles es treballa una mica en comunitat, el tema es podia controlar i no va passar mai res irreversible que afectés a tercer ja que pel que fa a suïcidis sí que n'he conegut alguns a través de la feina, relacionats amb depressions o com en vulguem dir.
Entre les víctimes d'aquest accident qui més qui menys coneixia o tenia referències d'algú i això ha fet que el ressò entre nosaltres fos més intens que en d'altres casos. Per sort per a la intimitat de les persones els molts accidents de cotxe i moto que s'emporten joves de forma continuada no mereixen una gran atenció. Fa ben poc temps van morir en un accident de cotxe dues noies joves de Batea i un noi de Maella, tres més van quedar malferits, i algun periodista va anar a tafanejar al poble, és clar. Les tragèdies que afecten joves i infants sempre tenen més ressò que no pas les que afecten gent gran.
Quan mor gent jove i tens fills sempre penses en els pares. Però penso també en els pobres pares del culpable dels fets, si és terrible ser pare o mare de les víctimes encara ho deu ser més ser-ho dels botxins. Som en un món on es culpa als pares i mares del que fan els fills, sovint de forma totalment absurda. Com que es repeteix que tot es pot preveure, accidents i malalties, també l'educació familiar o escolar es vol creure que pot ser omnipotent. Encara amb el tema del senyor Pujol hi ha qui insisteix en què ell no es cuidava prou dels fills i bestieses semblants.
No hi fa res que a aquells que et repeteixen això els expliquis que després de gairebé quaranta anys de treballar a l'escola has vist de tot, pares lamentables amb fills excel·lents i pares bons i afectuosos amb ovelles negres de molta categoria entre la descendència. Els pares orgullosos dels seus fills i que se'n vanten tenen tendència a creure que els bons resultats són mèrits seus, cosa que encara enfonsa més els qui han tingut algun fill o filla amb problemes seriosos. En el fons tot forma part d'una certa tendència humana a la vanitat i l'ostentació.
Abans, fa anys, es creia de bona fe en els càstigs divins, tal faràs, tal trobaràs. La realitat ens ha fet veure que molts malvats han acabat prou bé mentre molta bona gent ha rebut per totes bandes. Dels mals dels fills, deficiències incloses, també se'n culpava els pecats dels pares. Aquelles creences, escampades per gent fins i tot d'una certa volada intel·lectual o científica, servien per justificar coses com ara l'antisemitisme, que ja és gros.
La realitat és que continuem sent fràgils, vulnerables, imperfectes i que de tots els misteris el de la ment humana és un dels més inquietants, malgrat els avenços psiquiàtrics i psicològics. En defensa del periodisme de base admeto el fet, que em va explicar un dia una persona de la professió, de què és aquesta una feina difícil avui, al capdavall com totes, i amb molts contractes d'aquests que en diuen escombraria. Més difícil de justificar és el tertulianisme que forneix sobresous a aquells que ja tenen la vida assegurada.
L'única virtut -relativa- de les tempestes mediàtiques és la seva durada. De la mateixa manera que arriben se'n solen anar, d'altres temes ocupen les primeres planes, temes que sempre han passat filtres diversos. El món i la gent són com són i no com ens agradaria que fossin, vet-ho aquí.
Passo per alt les teories conspiratòries diverses, avui n'he llegit unes quantes que responen a allò de tingueren la culpa els americans. Tot i que els americans no siguin angelets l'antiamericanisme indiscriminat també ens l'hauríem de fer mirar. En tot cas ens han fet passar tants bous per bèsties grosses uns i altres que no és estrany que cadascú adapti les explicacions a les seves dèries doctrinals.
