Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris tragèdies. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris tragèdies. Mostrar tots els missatges

20.7.25

AQUELLA PAGA I AQUELLS TEMPS OMBRÍVOLS

 


En els temps més ombrívols, es cantarà també?
Sí, també es cantarà, sobre aquells temps ombrívols...

Bertold Brecht

Hi ha una mena d'estranya tendència en no voler recordar,  ni tan sols mencionar, fets i personatges del passat, relacionats amb el franquisme. Ho trobo un error, tot s'explica a mitges o malament, es blanqueja el que no toca i sovint les informacions son parcials i errònies. Això es pot comprovar sovint a wikipèdia, fins i tot comparant versions en diferents idiomes.

Ha passat el 18 de juliol i poca menció s'ha fet de tot plegat. Més enllà de què es tracti d'una data de tràgica memòria és una data que també va lligada a la famosa 'paga d'estiu'. La primera postguerra va ser tan miserable que el govern es va veure obligat a atorgar 'pagues'. Primer és va fer amb la de Nadal i uns anys després, el 1947, amb la d'estiu, a la qual es va relacionar per raons òbvies amb el dia en qüestió. No cal repassar les celebracions que ens amollaven, ep.

La paga d'estiu, amb la Transició, es va passar a Sant Joan, potser per ser el sant de l'emèrit tot i que això ja ha passat a l'oblit i és, de fet, 'la paga de l'estiu'. En aquella època fosca va ser ministre de treball Girón de Velasco, un franquista i falangista d'una peça, tot un personatge que, malgrat el que en pugueu pensar, va deixar un cert record amable a la gent d'aleshores, ja que va 'apujar els sous' i també va ser qui va posar en marxa el tema del 'seguro'. Les bones intencions, en una època tan lamentable, van fer que fins i tot un ministre d'economia s'enfrontés amb ell ja que l'augment dels sous, tot i ser ranci, provocaria inflació, com així va ser.

Girón va tenir una vida llarga i va ser  addicte al 'règim' i del 'búnker'. Tot i amb això no se'l va poder relacionar amb coses com ara l'intent de cop d'estat, per exemple. Crec que paga la pena, de tant en tant, per difícil i trist que resulti, explicar les coses del passat de forma més o menys objectiva, cosa dificil, ho admeto. Girón va passar a la història quan el poder dels dits 'autòcrates' va anar substituint els falangistes, cosa que evoca la divertida pel·lícula 'La escopeta nacional'. No m'allargo ja que hi ha molta informació a la xarxa. 

En tot cas no parlar de determinats temes i fer com si 'no haguessin passat' és un error, crec. La història no l'escriuen tan sols els vencedors, tothom hi fica cullerada, també els perdedors revanxistes i els de la memòria històrica adaptada a allò que ens agrada pensar. Fa, com qui diu, quatre dies, de la reivindicació dels enterrats a Moncada, per exemple. Tenim la història que tenim, al darrera, i una part encara revifa de tant en tant. Potser si les coses s'expliquessin millor tot seria més seriós i menys manipulable. En tot cas fa uns dies preguntaven a gent jove i no sabien ni qui havia estat Felipe González, ni tan sols Pujol. Potser una dosi d'oblit també està bé, no ho tinc gens clar.


https://ca.wikipedia.org/wiki/Jos%C3%A9_Antonio_Gir%C3%B3n_de_Velasco

12.7.18

QUARANTA ANYS DESPRÉS DE LA TRAGÈDIA DELS ALFACS





Ahir, 11 de juliol, va fer quaranta anys de la tragèdia del Càmping Els Alfacs. Precisament avui veia per la televisió plorar amb desesperació el conductor del tren gallec que va ocasionar una altra gran tragèdia col·lectiva. Sempre és més fàcil recórrer a responsabilitats individuals, les quals existeixen, és clar, que no pas incidir en causes més àmplies, lligades a interessos diversos i sovint diluïdes en l'anonimat de les grans empreses o de la política d'alt nivell. La 340, per exemple, continua sent una carretera de segona en aquell territori, malmesa i on les víctimes de trànsit sovintegen. Un tema clau, com es fa o no es fa el seguiment de la gent que té responsabilitat en coses com ara el transport de viatgers, es va posar de manifest en el cas de l'avió estavellat als Alps fa tres anys.

La televisió d'aleshores, 1978, no ens va estalviar la visió de l'espectacle, absolutament dantesc i macabre, amb un munt de cadàvers carbonitzats per tot arreu. El debat sobre allò que se'ns ha d'ensenyar o no, a través de la pantalleta o de les fotografies dels diaris, no està resolt i respon encara a un munt d'incoherències. El que trobo absolutament condemnable és quan t'avisen de què passaran en breu alguna cosa que pot ofendre la teva sensibilitat. Les inquietants imatges anunciades sovint no aporten res, tan sols morbo, al nostre coneixement i valoració de la problemàtica que hi ha en el rerefons de la tragèdia, individual o col·lectiva. 




Jo era a casa, de vacances, aquell dia de juliol de 1978, que m'ha quedat gravat. Durant molts anys vam fer càmping de forma regular i durant tot l'any, podíem haver estat allà mateix o en un altre càmping en el qual, anys després, es va viure una altra tragèdia, el Càmping Neus. Potser per això aquells accidents em van impressionar molt. El dels Alfacs va aplegar una sèrie d'irresponsabilitats diverses però, en general, fins que no passa una gran desgràcia no es prenen mides. I encara, en ocasions ni tan sols això, quatre pedaços de circumstàncies i ja està.

Vaig saber d'una noia amb qui havia compartit acampades en alguna ocasió que es trobava als Alfacs, embarassada del seu segon fill. Va ajudar com va poder la gent, va ser molt valenta i els metges li van aconsellar que avortés, a causa dels fums respirats però ella i el seu marit no ho van voler fer, considerant que ja havien vist massa morts. Va ser un risc, però fos pel que fos la criatura va néixer la mar de bé. 

Pel que fa a les riades de tardor, és evident que molts càmpings es troben en zones de perill, inundables, al costat de rius que poden fer crescudes imprevistes. A França, fa anys, van morir molts jubilats en una riada que es va emportar un càmping de muntanya. Un geòleg em va comentar una vegada aquesta evidència, no passen més coses perquè Déu o el destí no ho volen, vaja. Unes inundacions en un inici de tardor plujosa es van emportar un càmping on havíem estat, la xamba va ser què en aquell moment, a causa del mal temps, la gent ja n'havia marxat. 




No es pot viure sense risc, la vida és atzarosa, però la imprevisió i la irresponsabilitat són mesurables, així com les responsabilitats que se'n deriven. Hi ha casos que incomoden, es dissimulen, se silencien, com allò del Metro de València. Les víctimes són mediàtiques quan serveixen a determinats interessos, altrament tot es pot dissimular i amagar, inquieten a dretes i esquerres, depèn de la seva filiació i de les seves circumstàncies. Una tragèdia que em ve sovint al cap és la de la barca de l'Oca de Banyoles, on tantes vegades havíem pujat amb la família, de camí cap a la Festa Major de Mieres. No puc anar a Banyoles sense que no em vingui al cap aquell absurd accident generat per la cobdícia individual, però, així mateix, per la poca supervisió de les administracions implicades en el tema, que s'anaven passant la pilota sense vergonya.

De la tragèdia dels Alfacs fins i tot se'n va fer una minisèrie, que no he vist i que en alguna ocasió han passat per la tele. És alemanya, i és que un gran nombre de les víctimes dels Alfacs eren d'aquell país. No l'he vista ni crec que la vegi, la veritat. Però, no se sap mai. Les administracions sovint ens tracten a tots i totes com si fóssim criatures, recordant-nos que beguem aigua si fa calor, per exemple, mentre, pel que fa a un munt d'aspectes de la vida col·lectiva, la seva despreocupació resulta escandalosa.

29.3.15

CADA CASA ÉS UN MÓN I CADA PERSONA, UN MISTERI



La tragèdia recent d'aquest avió estavellat, sembla que de forma voluntària, per una persona en un estat mental sobre el qual es pot parlar i escriure molt però sempre en sabrem poc, ha tornat a constatar l'ofici de voltors de la majoria d'un periodisme que no té manies a l'hora de cercar audiència com sigui.

Fa quatre dies un tranquil barri de Barcelona es veia envaït per aquests mateixos voltors amb motiu de l'assassinat d'una parella gran a Tunísia, els periodistes encalçaven veïns i assetjaven el seu blog de pisos. Com que després n'ha passat una de més grossa la massa dels sicaris del quart poder s'ha hagut de desplaçar a d'altres contrades.

Tot i que es pot matisar molt sobre el tractament divers que la tragèdia ha tingut, en general s'ha mostrat una gran manca de respecte pel dolor dels altres i això no és nou. Les famílies de les víctimes han hagut de demanar als mitjans que no es publiquin fotografies ni referències biogràfiques a tort i a dret. 

Els mateixos programes de televisió que criticaven en directe com es tractava el tema hi sucaven pa, tothom està a sou d'uns poders que volen vendre com sigui. L'excusa és allò de sempre, que la gent vol estar informada i té dret a estar-ho.  Els tertulians habituals, fins i tot els més suposadament seriosos, criticaven certs tractaments mediàtics dels quals ells mateixos en formaven part. Una carta d'una víctima d'un altre accident va haver d'alertar als afectats sobre els perills de fer-se fotografies amb els polítics i escoltar advocats aprofitats.

Ara el tema s'ha centrat en la ment del culpable dels fets. Ahir mateix a TV3 vaig escoltar a les notícies suposadament serioses unes informacions sobre les malalties d'aquest desgraciat xicot i el locutor explicava que provenien d'una publicació alemanya molt sensacionalista i que per això les posava en quarantena car aquesta revista sovint ha publicat brames inventades. Doncs, no seria millor no repetir el que hi han escrit, en aquesta revista de gust dubtós, encara més en un telediari informatiu o què ho pretén ser?

Però no tan sols el món del periodisme ha pecat, en tot això. La gent, abans de saber-se res, ja condemnava els vols barats, la companyia, els governs. A l'estat espanyol tot plegat va servir per tal que es mostrés l'anticatalanisme visceral, però també prejudicis en contra dels alemanys. És tan fàcil escriure a les xarxes!!! Un munt d'experts d'estar per casa ha opinat per tot arreu sobre el tema, com passa amb el futbol, que és un exemple paradigmàtic de com van les coses.

Un familiar d'una de les víctimes manifestava que a ell tant se li donaven els motius de l'accident, havia perdut la persona estimada, aquesta era la realitat definitiva i irreversible. Per més noves mides per tal de garantir una impossible seguretat que es prenguin sempre hi haurà riscos. Tampoc no entenc els qui no poden creure en què una persona pugui fer això, en la història del món hi ha molts casos semblants, de guillats -o malalts mentals- que no ho semblaven, dobles vides, el veí criminal  violador, l'afable monitor que abusa de les criatures o moments de bogeria en els quals algú es carrega tota la família i posa fi a la seva pròpia vida... La conducta humana és el menys previsible de tot plegat. Per altra banda també hi ha persones amb problemes mentals o inquietants maneres de ser que no han fet mal mai ni a una mosca.

S'ha insistit en allò de com va poder passar per alt la problemàtica d'una persona amb tanta responsabilitat.  No és el primer cas, me'n venen molts al cap, però,  així, d'entrada, recordo el cuidador d'Olot que va matar durant tant de temps vellets i velletes amb lleixiu. Aquest senyor també tenia responsabilitats amb la gent, també va passar desapercebut durant molt de temps pel que feia a les seves tendències criminals.

He conegut mestres amb problemes mentals seriosos els quals costava molt de substituir i diagnosticar perquè el tema és delicat i sovint, amb raó, s'estableixen sistemes de protecció a la intimitat de les persones. Per sort, com que a les escoles es treballa una mica en comunitat, el tema es podia controlar i no va passar mai res irreversible que afectés a tercer ja que pel que fa a suïcidis sí que n'he conegut alguns a través de la feina, relacionats amb depressions o com en vulguem dir.

Entre les víctimes d'aquest accident qui més qui menys coneixia o tenia referències d'algú i això ha fet que el ressò entre nosaltres fos més intens que en d'altres casos. Per sort per a la intimitat de les persones els molts accidents de cotxe i moto que s'emporten joves de forma continuada no mereixen una gran atenció. Fa ben poc temps van morir en un accident de cotxe dues noies joves de Batea i un noi de Maella, tres més van quedar malferits, i algun periodista va anar a tafanejar al poble, és clar. Les tragèdies que afecten joves i infants sempre tenen més ressò que no pas les que afecten gent gran.

Quan mor gent jove i tens fills sempre penses en els pares. Però penso també en els pobres pares del culpable dels fets, si és terrible ser pare o mare de les víctimes encara ho deu ser més ser-ho dels botxins. Som en un  món on es culpa als pares i mares del que fan els fills, sovint de forma totalment absurda. Com que es repeteix que tot es pot preveure, accidents i malalties, també l'educació familiar o escolar es vol creure que pot ser omnipotent. Encara amb el tema del senyor Pujol hi ha qui insisteix en què ell no es cuidava prou dels fills i bestieses semblants.

No hi fa res que a aquells que et repeteixen això els expliquis que després de gairebé quaranta anys de treballar a l'escola has vist de tot, pares lamentables amb fills excel·lents i pares bons i afectuosos amb ovelles negres de molta categoria entre la descendència. Els pares orgullosos dels seus fills i que se'n vanten tenen tendència a creure que els bons resultats són mèrits seus, cosa que encara enfonsa més els qui han tingut algun fill o filla amb problemes seriosos. En el fons tot forma part d'una certa tendència humana a la vanitat i l'ostentació.

Abans, fa anys, es creia de bona fe en els càstigs divins, tal faràs, tal trobaràs. La realitat ens ha fet veure que molts malvats han acabat prou bé mentre molta bona gent ha rebut per totes bandes. Dels mals dels fills, deficiències incloses, també se'n culpava els pecats dels pares. Aquelles creences, escampades per gent fins i tot d'una certa volada intel·lectual o científica, servien per justificar coses com ara l'antisemitisme, que ja és gros.

La realitat és que continuem sent fràgils, vulnerables, imperfectes i que de tots els misteris el de la ment humana és un dels més inquietants, malgrat els avenços psiquiàtrics i psicològics. En defensa del periodisme de base admeto el fet, que em va explicar un dia una persona de la professió, de què és aquesta una feina difícil avui, al capdavall com totes, i amb molts contractes d'aquests que en diuen escombraria. Més difícil de justificar és el tertulianisme que forneix sobresous a aquells que ja tenen la vida assegurada. 

L'única virtut -relativa- de les tempestes mediàtiques és la seva durada. De la mateixa manera que arriben se'n solen anar, d'altres temes ocupen les primeres planes, temes que sempre han passat filtres diversos. El món i la gent són com són i no com ens agradaria que fossin, vet-ho aquí.

Passo per alt les teories conspiratòries diverses, avui n'he llegit unes quantes que responen a allò de tingueren la culpa els americans. Tot i que els americans no siguin angelets l'antiamericanisme indiscriminat també ens l'hauríem de fer mirar. En tot cas ens han fet passar tants bous per bèsties grosses uns i altres que no és estrany que cadascú adapti les explicacions a les seves dèries doctrinals.