Ahir em vaig reconciliar -a mitges- amb TV3, després de l'ensopit i poc imaginatiu Cap d'Any que ens va oferir i després de sentir-los de nou fent aquest cofoisme habitual, sobre les enquestes que diuen que són els millors i el canal més vist del món mundial de les cases catalanes. Jo crec que TV3 ha perdut molta creativitat al llarg del temps, però potser això és inevitable i passa a les millors famílies. Tot és més fresc i bonic als inicis. Té la gran sort de comptar amb poca competència, comparar-se amb algunes cadenes hispàniques lamentables no té mèrit, la veritat. A banda de què més audiència no vol pas dir més qualitat, però això entenc que és subjectiu i jo sóc una mica iaia rondinaire, hores d'ara.
En tot cas ahir em vaig empassar el darrer capítol de la Generació D, aquella colla de nois i noies que hem anat seguit des de fa anys, més o menys la generació dels meus fills, la gent que va néixer tot just després del franquisme, aquells Jonàs, que havien de fer vint-i-cinc anys el dos mil. Dels molts joves entrevistats als inicis, a finals dels anys vuitanta, n'han quedat un petit grupet. He de dir que no crec en fenomens paranormals però amb temes de televisió i cinema en alguna ocasió he tingut premonicions raretes. Per exemple, recordar una pel·lícula oblidada, poc coneguda i que, al cap de poc temps, me la passin per la televisió. En aquest cas, fa quatre dies, sense haver llegit res sobre el tema, vaig comentar algunes opinions d'aquella colla de joves. I vaig afegir que potser algun dia ens en passarien un nou capítol. Doncs així ha estat, vaja.
L'experiment em sembla molt interessant. Quan es parla de metodologia, fracàs escolar i d'altres bajanades, s'especula a tort i a dret però, per saber com ha anat el tema s'hauria de seguir les criatures fins a la seva vellesa, si hi arriben, i poder fer un balanç acurat i no pas immediat. Però això és difícil i complicat, la vida és breu. En general es pensa que fracàs educatiu és, avui, no tenir una carrera, ni una parella, ni una feina fixa, però del petit grupet que vam retrobar ahir, passats els quaranta anys, em van desvetllar més admiració i enveja els esperits lliures, tot i que també em van emocionar els qui vivien feliçment, en un nucli familiar d'allò més convencional.
S'han fet grans i els anys ens canvien físicament, cosa que també es va poder constatar, malgrat que avui la gent de quaranta anys tingui molta empenta i jovenegi. El grup resistent és heterogeni, tot i que coincident en alguns aspectes. En general, s'hi veia molt poc interès pel tema polític i fins i tot per coses tan presents avui en el nostre món quotidià com les xarxes socials. Si enguany s'iniciés un experiment semblant potser hi retrobaríem més diversitat en la procedència geogràfica i en l'opció sexual, el món ha canviat força encara que no ho sembli.
No es fan gaires programes on ens ofereixin una perspectiva temporal tan dilatada. El programa va satisfer la meva tafaneria, incrementada pel fet de tenir fills i d'haver comptat amb molts alumnes d'aquesta mateixa generació, alguns i algunes dels quals retrobo per llocs com el facebook i que, com aquests de la tele, han fet vides molt diverses i per a tots els gustos. Com que el carisma es té o no es té, resultava impossible no interessar-se per aquest bon músic sense compromisos ni lligams, tot un filòsof, encara que no tingui la carrera, amb una coherència vital que no resulta gens freqüent d'ensopegar-se, per aquest món de mones.
La impressió subjectiva que en vaig treure va ser que, en general, tots ells, cadascú a la seva manera, se n'havien sortit i se n'anaven sortint. Admetien, tots ells, haver comptat amb un bon coixí familiar. De fet, la tria també va ser feta, m'imagino, en mitjans relativament convencionals i còmodes. D'aquesta generació podríem trobar gent molt menys afortunada des de la infantesa, ben mirat. Al menys ha estat una generació amb oportunitats i que no ha viscut, de moment, guerres ni violències. Van entomar les acaballes del servei militar, els nois, però fins i tot el xicot bonhomiós i paternal que va haver d'anar a fer-la a Ceuta no semblava traumatitzat per l'experiència. La mili ja no existeix, sovint ni recordo, en ser dona, que un dia va existir. Al menys les noies ens en lliuràvem. Un bon programa, al capdavall no hi ha res de tan interessant, al món, com les vides de la gent normal o aparentment normal.
7 comentaris:
Vi un rato la Melero. Con el frío que hacía en la calle ¿le era necesario ir un vestido así?
Vi medio minuto, medio, la de la Pedroche. Para llevar un biquini, le guste o no, ha de tener la percha de la Raquel Welch. Aquello fue un despropósito y una falta de consideración hacia los espectadores de la cadena.
Me pasé, con permiso de Mayte (estábamos sólos), a la primera, Un poco más elegante la señora, pero poco más, y nos quedamos en la Cuatro, que retrasmitían las campanadas desde el pueblo de Mallorca de la riada. Fue el único canal que vi con cara y ojos y sencillo, centrados y en su punto. Nodo normal y sin alharacas ni despelotes.
Cada vez me da más mandra y más pena las doce uvas. Al final nos pasaremos como cuando la niñez, a la radio.
Buen año
Miquel, odio las paraferàlies televisives i convencionals del Cap d'Any, amb poques excepcions, i sovint m'he queixat de les discriminatòries vestimentes de les senyores, en comparació amb els homes, no tan sols en aquestes ocasions, sinó en general, fins i tot en els informatius convencionals, ja pot fer fred que elles van ben a la fresca i amb talons absurds, suposo que ho fan a gust i per presumir però des d'un punt de vista feminista modern s'ho haurien de fer mirar. A la Melero li passarà com la Huguet, la fan sortir a tot arreu fins que la cremin i l'oblidin, coses de la tele. Però tot va a modes, fins i tot la literatura i coses serioses.
Si no has seguit aquests programes de la Generació D, recupera'ls, són molt interessants.
També odio els cotillons i tot això, és una nit molt ximpleta, i no m'agraden aquests espectacles amb llumetes i coses rares que s'han posat de moda a tot arreu.
Jo miro molt BTV, per cert.
justa la fusta ¡ : A la Melero li passarà com la Huguet ..." i mira que lo hace bien, porque no es mala retrasmitiendo, pero no...nooo...i tens raó...i tan que li pasassará.
Salut
Vaig veure un ratet la Melero i el noi aquell que es cuiner que no se com es diu, i a la una ja estaba al sobre, sense cotillon, no cal si ho fas a casa, en aquest cas d'una filla. Aquest programa de la Generació D no l'he vist, per tant no puc opinar, tot i que a TV3 aquest tipus de programes sempre els fan molt bé.
Salut
Jo vaig passar del tema, la veritat. No suporto aquesta mena de ximpleries i em fa vergonya aliena veure gent com la Melero vestida de mona de Pasqua. Per cert, el programa en qüestió es pot recuperar amb facilitat per la xarxa.
La nit de cap d'any em van despertar els coets de festa. Vag començar l'any amb un refredat com feia anys que no tenia, febre i mal de gola que no hauria pogut empassar els raïms. Però em sembla que, si m'hagués trobat bé, tampoc hauria mirat cap programa de cap d'any, més aviat hauria buscat algun canal que fessin una pel·lícula d'aquestes que ens passen cada any per aquestes festes, o hauria estat llegint amb una bona música.
Pel que fa a la programació "normal" de TV3, el que més m'interessen són els programes temàtics informatius, com ara "Sense Ficció", "30 minuts"... O riure --i de vegades reflexionar-- amb la gent del Polònia. La resta solen ser programes clonats d'altres canals (o al revés), fins i tot estrangers.
Lectora, estic molt contenta de veure't per aquí... espero que estiguis millor del refredat. Els programes que dius són, efectivament, els que tenen algun interès. Pel que fa a les pelis 'nadalenques' aquest any no em vaig ensopegar amb cap de les típiques i clàssiques.
Publica un comentari a l'entrada