VINDRAN DIES BONICS I DIES TRISTOS...

El festival de cinema D'A es va cloure amb la projecció de l'emblemàtica Els dies que vindran. L'estrena oficial serà el vint-i-vuit de juny. Hores d'ara molta gent haurà llegit ja comentaris sobre la pel·lícula, molt ben rebuda a tot arreu, per cert. David Verdaguer i Maria Rodríguez Soto, parella en la vida real, van ficar-se en la pell d'uns personatges ficticis als quals els passava el mateix que els estava passant a ells, un embaràs imprevist, els dubtes que genera la nova situació i el procés vital pel qual transcorre la vida d'una parella del present davant del fet d'assumir un repte d'aquest tipus. Sota la direcció d'un altre jove professional, Carles Marques-Marcet, que ja va, amb aquesta, per la tercera pel·lícula, es van embarcar en la gestació, valgui la redundància, d'una pel·lícula tòpica i atípica al mateix temps.

El director ha explicat en alguna entrevista que no creu que aquesta sigui una pel·lícula generacional però jo crec que sí que ho és. Salvant les distàncies, i amb una mica més d'ambició qualitativa, serà amb el pas del temps una mica com L'Orgia, tot i que menys trencadora car ara sembla que les relacions amoroses han tornat a un cert convencionalisme i no estem per excessius experiments comunitaris.

Amb tots els seus encerts i alguns aspectes millorables la història emociona en molts moments i no pots defugir la llagrimeta, jo, es clar, ja m'identificava amb la iaia entusiasta. La cançó que mencionava en el post anterior forma part de la banda sonora, en una mena de retorn romàntic al passat, encara més evident pel fet que l'actriu protagonista disposava de filmacions en vídeo sobre el seu propi naixement i els van incloure en el conjunt de forma intel·ligent. El procés ha estat llarg ja que la protagonista real de tot plegat, la nena objecte del desig familiar, en l'actualitat té dos anyets. 

La pel·lícula presenta alguns problemes de sonorització, potser es podrien arreglar, no ho sé. S'hi parla de forma planera català i castellà, com en el mon real, tot i que polir una mica la parla popular tampoc hauria sobrat. Tot plegat son coses petites que no amaguen l'excel·lència d'una història senzilla, amb la qual qui més qui menys, tingui l'edat que tingui, es pot identificar en algun moment. La parella protagonista resulta molt convincent, amb les seves crisis, les seves discussions i els seus bons moments. El títol és molt bonic, malgrat que no sigui original del tot, i ens evoca aquest misteri del futur insondable. 

Verdaguer va pel camí de convertir-se en un gran actor, sòlid i de referència, pot fer plorar o fer riure, i sembla que no li costi cap esforç actuar, ni a la pantalla ni al teatre. Fa poc el vaig escoltar en una entrevista on manifestava que tenia devoció per Peter Sellers. Aquí exemplifica la situació actual dels homes joves, en crisi d'identitat, que sovint no saben ben bé què han de fer per ser moderns i deixar enrere els masclismes i les desigualtats sexistes mirant de no desvetllar les ires femenines de forma inconscient i sovint amb la millor intenció. Tot ha canviat molt i encara canviarà molt més.

Un altre tema és que jo diria, i potser és casualitat, que trobem avui una mena d'aposta sentimental per la maternitat -i la paternitat-, encara s'idealitza el tema i sembla que la vida no tingui sentit sense fills. Les pel·lícules on el tema s'enfoca des d'un punt de vista positiu i una mica eteri i transcendent, són moltes, en l'actualitat. Fa pocs dies vaig llegir al diari les declaracions d'unes quantes actrius, de diferents edats, que havien decidit no tenir fills. Helen Mirren, la més veterana, declarava amb ironia que aquesta actitud havia representat la seva aposta ecològica. En general, a la gent jove encara se li pregunta si pensa tenir fills i, si ja en té un, si no pensa anar-ne a buscar un altre. 

La investigació genètica ha generat molts beneficis a l'hora de voler tenir fills i les adopcions internacionals s'han disparat. Sembla que hi ha qui pensa que s'ha de tenir l'experiència, crec que hi ha un cert abús en això de viure experiències. Encara m'angunieja més escoltar que això de la maternitat és un dret. De vegades gairebé sembla un deure, que s'ha fet extensiu a tota  mena de persones i a tot tipus de parelles. En el rerefons de la tendència hi ha allò de sempre, la por a la solitud.

Tothom ha de fer allò que cregui convenient, si pot i el deixen, però al capdavall no existeix un debat profund sobre el tema ni sobre les motivacions que fan que algú vulgui reproduir-se sí o sí. Al capdavall portem gent a un mon incert, i, fins i tot comptant amb què s'ho passin d'allò més bé, cosa que intuïm que no sempre serà així, envelliran i moriran i hauran de veure morir pares i avis, no sempre de forma plàcida ni còmoda, tot i que això de l'eutanàsia, al menys, sembla que tira endavant. 

Per altra banda, si algú vol tenir fills a una edat molt tendra s'intenta treure-li del cap, fa algun temps escoltava per la ràdio una iaia preocupadíssima pel fet que una neta molt joveneta, amb menys de vint anys, en quedar-se embarassada per accident no pensava avortar. Cada generació té els seus dogmes morals, vaja.

He conegut gent de diferents generacions amb la dèria i l'obsessió de tenir fills, capaç de endegar moltes filosofies sobre parts naturals, educació adient i la resta, i que quan els ha tingut no se n'ha cuidat gaire i  se n'ha atipat aviat, tot i que no pots defugir aquesta mena de responsabilitat, a l'escola he vist de tot. Recordo, i perdoneu la frivolitat, la Pamela Ewing de Dallas, que estava boja per tenir un nen i quan en podia adoptar un, després de l'eufòria inicial, el deixava a les mainaderes i se n'anava a fer d'executiva.

Els fills creixen i ben aviat deixen de ser el bonics cadellets que ens estimen i estimem de forma incondicional. Poden esdevenir molt diferents de nosaltres, tenir problemes, mal caràcter o fer-ne de l'alçada d'un campanar. Em sembla que avui la gent normaleta ja té clar que no son una mena d'inversió, sinó allò de la sageta llançada al futur del poema de Khalil Gibran. Al capdavall tot és biologia, vet-ho aquí, excepció feta de la gent que creu que existeix una eternitat feliç a la celístia, després de passar per aquesta vall de llàgrimes. 

Els dies que vindran és una pel·lícula que té moltes lectures i podria generar debats i cinefòrums profunds. També és una història bonica, distreta, emotiva, fresca i que hem d'anar a veure ja que cal donar suport a aquest cinema de risc, fet a casa i amb gent de casa però amb una certa intenció de projecció internacional. A la sala de projecció, el teatre del CCCB, em vaig trobar una amiga, una molt bona psicòloga que feia assessories a les escoles en el remot passat dels meus primers anys a L'Hospitalet. Em va explicar que havien anat a la projecció amb una colla de gent gran, en la qual hi havia el pare del jove director. Ara tinc notícies tot sovint de gent de la meva generació que son els pares d'aquest o de l'altre, periodistes, metges, actrius... Aviat seran els avis d'aquest o de l'altre.

La pel·lícula acaba amb un llarg pla de la nena mamant, una preciositat. Quan ets una criatura petitona has de fer molt poca cosa per tal d'aconseguir que s'embadaleixin contemplant tot el que fas, vet-ho aquí, diuen que això és et una estratègia biològica que afecta molts mamífers i que genera la protecció dels adults, en general.

La vida és un misteri i voler perpetuar-la, un misteri encara de més gruix. El part filmat de forma casolana en vídeo es mostra de forma directa i recordava el soroll que es va remoure amb allò de l'Helga, en els meus temps joves. Potser no calia que les situacions hospitalàries fossin tan visibles i directes però jo ja soc una mica antiga. M'agradaria saber si en els dies que vindran, d'aquí molts anys, quan jo ja no sigui en aquest mon de mones, i aquests joves actors siguin vellets, es farà una lectura diferent de la pel·lícula, segons com siguin les noves generacions, pel que fa al tema maternal i paternal, i si és que encara existeix tot això de la família. Però això no podrà ser. Com deia el poeta, y yo me iré y se quedarán los pájaros cantando...