MATERNITATS, PATERNITATS, CÀSTIGS I PREMIS

 

El castigo és una pel·lícula xileno-argentina, dirigida per Matías Bize, amb guió de Coral Cruz i portagonitzada per Antonia Zeegers i Néstor Cantillana, amb Catalina Saavedra en un paper més breu però rellevant. Admeto que cap d'aquests professionals em sonava gaire abans de fer cas de les referències positives sobre aquesta història, intel·ligent, breu i amb molts motius a destacar. Ha rebut reconeixements diversos però no la van seleccionar per als óscars convencionals, cosa que tampoc no vol dir res, ben mirat. Es pot trobar a FILMIN.

L'argument s'ha titllat de poc original, tot i que les històries de ficció son sempre les mateixes, explicades i reinventades de forma diferent, segons el moment històric, l'indret i l'època. Una parella jove, després d'uns fets que coneixerem més endavant, ha deixat el seu fill de set anys sol, a tocar d'un bosc i al costat de la carretera, com a càstig. Un càstig breu, al cap d'un parell de minuts el volen recollir i el nen ha desaparegut. 

La pel·lícula està rodada en un llarg pla seqüència, es van fer set versions car calia rodar tota la història al capvespre, i es va triar la sisena. L'anècdota familiar esdevé un conte de por, davant de l'absència del nen, de patir la fosca que arriba i en saber que de nit cau la temperatura, la foscor és absoluta i al bosc hi pot haver, encara, algun puma perillós. El bosc és, des de temps ancestral, un indret misteriós, perillós i mític.

Pel mig, a causa de la tensió, la por, el dolor i el penediment, sorgirà la vida privada de la parella, els problemes d'un nen que per una banda ens sembla petit i indefens però que té problemes seriosos de conducta i que pot ser un d'aquests nens perversos i inquietants, manipuladors en molts casos i intel·ligents per damunt de la mitjana. Totes aquestes opinions son suposicions meves, és clar. També és un nen no desitjat per la mare, poc estimat per ella qui, no obstant, ha intentat tenir-ne cura i ha renunciat, a desgrat, a la seva vida professional.

La pel·lícula es mou en una mena d'ambigüitat moral, va més enllà del moviment actual que incideix en la tendència a admetre que hi ha qui no vol tenir fills, dones sobretot, i que la societat empeny el tema amb insistència, encara avui, com si la maternitat, àdhuc la paternitat, fossin coses desitjables i gairebé obligatòries quan el fet, inqüestionable, és que ningú no demana venir al mon. El pare és un home actual, ben intencionat, que no acaba d'entendre els sentiments, una mica extrems, de la dona, i que tampoc no vol acceptar del tot els problemes evidents de la criatura.

La pel·lícula es desenvolupa com una obra de teatre, en un únic decorat, al llarg de temps real, no hi ha visions del passat, tot se'ns explica segons la interpretació o la valoració de cadascú. El gran absent, que no arribarem a conèixer ni poder escoltar és aquest nen que, en algun moment, ens evoca aquell Kevin tan passat de voltes de Lynne Ramsay, fins i tot ens ve al cap el cop de porta de la Nora d'Ibsen, quan intuïm que les criatures, que ja devien estar força a càrrec de les mainaderes acabaran per dependre més, encara, del servei domèstic. Les criatures, nines per jugar, com admet la Nora i com avui costaria d'admetre a moltes dones i homes actuals, del nostre entorn.

Conec gent de la professió educativa, sobretot dels primers nivells, que parlen de les criatures amb una evident hipocresia ben intencionada, mai no han perdut els papers ni han odiat cap alumne, els 'nens' i 'les nenes' son tan macos! Pel que fa a pares i mares, també he vist de tot, la gent vol quedar bé i t'explica sopars de duro sobre els seus mètodes educatius o bé és tan autoexigent, en els temps que corren, que sempre li sembla que no ho fa prou bé. L'autoexigència educativa i afectiva, suposada o real, és molt del nostre temps i del mon occidental i ben peixat. 

No fa gaire escoltava algunes professionals de diferents camps que no han volgut tenir fills, sembla que les dones s'hagin, encara, de justificar. No tenir fills es lliga al tema econòmic però en èpoques difícils hi hagut increments natalistes i a l'inrevés. Al menys ara sembla que es gosa dir, en alguns casos, que no es volen fills, al menys durant una època de la vida. El problema és que, per a les dones, la cosa sembla més urgent i de vegades es cau en el parany de la urgència. El valor dels infants ha augmentat, en els desastres col·lectius sempre s'incideix en el tema de les criatures, fan més pena, desvetllen la nostra tendresa, mentre que els vells sembla que fan angúnia, altrament les morts a les residències, massives i terribles, haurien provocat molts més problemes. Potser ha de ser així, no ho sé. Per altra banda s'ha arribat a tolerar bé l'avortamment mentre l'eutanàsia ha estat més complexa. 

Aquesta pel·lícula obre molts interrogants i molts aspectes del mon del present i dels problemes de les famílies modernes, cultes i ben peixades, en les quals, malgrat els avenços, la dona encara té cura dels infants, tot i que si anem al fons de la qúestió, i contra el cas de la pel·lícula, la dona és sovint qui vol fills, i, si pot ser, la parelleta. 

Una gran pel·lícula, original en molts aspectes, molt ben filmada, amb una actriu, Antonia Zeegers, en estat de gràcia, extraordinària, a tenir en compte i seguir. Ens provoca pena, odi, llàstima, compasió, antipatia, cau en contradiccions, com ens passa a tothom, i s'adona de què es va acomodar, massa aviat, al convencionalisme que se li demanava, ni que fos de forma indirecta. 

El castigo em va agradar molt tot i que em va provocar allò que en diuen vulgarment 'mal rotllo'. Son dies per triar coses més optimistes i amb finals clarament feliços. Tot i que ja se sap que el final feliç, com deia Welles,  depen d'on poses el punt i final, el The End. Qui pot assegurar que després del final de la pel·lícula no pot existir, per als personatges, un futur més sincer i més 'feliç'? 

ELS RISCOS EMOCIONALS DELS ENCANTAMENTS

Els encantats, dirigida per Elena Trapé, és un títol més per afegir a la llarga llista actual de pel·lícules realitzades per dones de cinema de les darreres generacions, que, de forma inevitable, incideixen sovint en el tema de la maternitat, contemplat des d’una visió contemporània. En una època en la qual la maternitat, a casa nostre, en general, és fruit d’una opció voluntària, d’una tria personal, la nova situació genera problemes nous, lligats de forma inevitable en els canvis socials del rol femení i en la diversitat del nucli familiar tradicional. O potser en l'oblit absurd de que el mon, sovint, és una vall de llàgrimes i no un esplai infantil. La llibertat, tan necessària, comporta riscos emocionals. En aquest sentit la temàtica de Els encantats ens evoca pel·lícules com Cinco lobitos que  compta amb la mateixa protagonista, Laia Costa.

Un altre tema recurrent, que sorgeix de tant en tant al cinema, és el mon rural del present, reconvertit sovint en una mena de postal turística o en una evocació nostàlgica d’una pagesia en decadència, cosa que no sempre és així, malgrat els canvis i els problemes de l’agricultura. Els encantats aplega molts aspectes del mon contemporani occidental, sobretot del mon femení lligat a la maternitat, però també els homes mostren les seves febleses i el seu desconcert, sense saber, ben bé, què cal fer quan es vol fer el que cal, com ara aquest pobre xicot que vol saber si ha fet alguna cosa malament, després de gairebé congelar-se intentant fer l'amor al cementiri i de passar per una malaltia intestinal, situació que aconsegueix recórrer a una tendència recurrent, mostrar-nos cambres de bany i vòmits en directe, tendència que no es nova i que revifa de tant en tant.

La pel·lícula aprofita el paisatge però en defuig els excessos pintorescos. La protagonista ha d’entomar un moment difícil que podem entendre i compartir des de la nostra visió limitada, d’habitants d’una societat còmoda i sense problemes de gruix, en comparació amb el context de la majoria del mon del present. Ens situem en un entorn que és gairebé un no-lloc, la gent no hi viu de forma definitiva ni hi treballa, més enllà de la restauració. Els joves van i venen, marxen i retornen de forma puntual, per recordar, com ha passat sempre, infanteses i adolescències mitificades. El cotxe i el mòbil, imprescindibles, consolen de la solitud aclaparadora. La vida passa, a dins de qualsevol escenari, per idíl·lic que sembli.

La pel·lícula ens introdueix, de vegades de forma incòmoda, en l’estat d’ànim de la protagonista, que no sempre entenem del tot, malgrat que un final catàrtic i una mica angoixant ens situa, a través d’un monòleg personal i dolorós, en les mancances, les culpes i les dèries d’una protagonista que es fa gran i que sent, sense saber com posar-hi remei, la fiblada de la solitud humana. I és que al final de la pel·lícula, necessàriament obert, la protagonista està ben sola, les poques persones amb qui ha contactat durant la seva breu estada han anat marxant, cadascuna amb els seus problemes. No està sola de forma accidental, l'anada a la còmoda casa del poble ha estat una elecció sobtada.

La narració no tria el tòpic de la dona forta contemporània, aquesta mare ens sembla injusta, aspre, amb l’ex-marit, amb la seva mare, amb els coneguts que retroba al poble, amb la seva nova parella. Ella mateixa, i acaba per haver-ho de reconèixer, és qui s’embolcalla en una solitud inoperant, enmig de la qual li resulta difícil connectar del tot amb l’altra gent. La pel·lícula és plena d’ambigüitat, sabem poca cosa d’aquesta mare jove i enyorada, que vol i dol i que no sap ben bé què ha de fer o per on tirar. No s’ha optat tampoc per la facilitat d’un final còmode, de superació mental i emocional dels problemes, les persones som imperfectes, incoherents, contradictòries. La solitud no es troba en els indrets, deshabitats o plens de gent, sinó a dins d’un mateix i, afortunadament, tampoc no sol ser un estat emocional permanent. Tampo no es cura amb noves opcions amoroses, amb el sexe, o amb l'encara mitificat, i, de vegades espinós, amor maternal. 

L’excel·lent actuació de Laia Costa és el pal de paller d’un repartiment limitat i, tot i que s’entén l’opció, personalment he trobat a faltar que no s’aprofités més el pes actoral de la resta de personatges, interessants tots ells però dels quals tan sols se n’esbossa la situació. Pep Cruz, en concret, té un paper molt breu, és l’únic personatge d'edat avançada del conjunt i es troba a faltar més pes i extensió en les seves intervencions esporàdiques. Tot plegat son apreciacions subjectives, evidentment. Els encantats és un tros de vida d’algú en crisi, una dona d’avui en un mon d’avui, un mon aparentment còmode i ple d’oportunitats però que no ens salva del patiment físic, cas del personatge d’Ainara Elejalde, o de l’emocional patit per aquesta Irene que encara és jove però no tant com abans, i que es resenteix de la presència de parelles que li semblen, aparentment, ben avingudes. L'estabilitat dels altres trasbalsa, quan no l'hem aconseguit o l'hem perdut.

Els crèdits finals recuperen la versió en català que Guillermina Motta va fer de ‘La solitud’, de la cantant Bàrbara, una d’aquelles coses que sempre fan il·lusió considerant la facilitat que l’oblit estén sobre el passat musical de casa nostra. Tot i que crec que la solitud que cantava Bàrbara no és, ben bé, com la que se'ns mostra en aquesta narració, una mica irregular però excel·lent en molts aspectes. El títol de la pel·lícula, tirant a metafòric, ens remet a una llegenda però en alguns moments la protagonista sembla una mica encantada, també, en el sentit popular de la paraula, el de badar sense gaire sentit, vaja. Un altre tema que caldria debatre és el suposat català col·loquial urbà que es fa servir al cinema i al teatre en el nostre temps i que no acaba d'agafar un to prou versemblant, o així m'ho sembla.

Pel que fa a l'encantament, vegis el diccionari:

(encantat/encantada)

Sotmès a encantament, que és sota els efectes d’un encanteri.

Que està sempre com distret del que cal fer.

Dit d’un afer, negoci, etc., paralitzat, encallat.

FAMÍLIES REALS, NI FELICES NI DESGRACIADES

 

Gràcies a aquest miracle del present que és la supervivència d'un cinema tan emblemàtic com el Maldà, ahir vaig poder veure Cinco lobitos, primer llargmetratge de la directora i guionista basca Alauda Ruiz de Azúa (Baracaldo, 1978). L'accés de les dones a la direcció cinematogràfica, en aquests darrers anys, ha estat impressionant, i es tracta d'un fenomen pràcticament mundial. Malauradament, si no hi ha premis pel mig, i encara així, de vegades la difussió no és la que caldria. 

Cinco lobitos es va estrenar a la secció Panoramas del Festival Internacional de cinema de Berlín, i a Màlaga, aquest any 2022, va obtenir diferents premis, com ara la prestigiosa Biznaga. La directora, autora també del guió, va partir de la seva pròpia experiència amb la maternitat, un tema que havia estat embolcallat de tòpics diversos, en el passat, des de la mirada masculina, i no tan sols en el cinema, també en la literatura, per exemple.

La pel·lícula compta amb un repartiment excel·lent: Laia Costa, Susi Sánchez, Ramon Barea i Mikel Bustamante. Barea i Sánchez pertanyen a una elit encara poc reconeguda d'actors i actrius grans, intel·ligents i eficaços, amb un rodatge impressionant. La pel·lícula es va endegar en cinc setmanes, l'any passat, al País Basc. El tema de l'euskera, tot i que la versió sigui en castellà, està molt present al llarg de la història, de forma natural i planera. 

Les històries familiars van canviant amb el temps però continuen tenint una força extraordinària, al capdavall, millor o pitjor, gairebé tothom té una família, ni que sigui poc convencional, i els llaços familiars, en molts casos, tenen el seu pes, sobretot en moments difícils. La pel·lícula comença amb l'angoixa de la protagonista jove davant de la seva recent maternitat, l'absència, més o menys justificada de la parella, i la seva necessitat de retrobar l'ajuda i la companyia dels pares. 

La pel·lícula, però, no es queda aquí, una malaltia de l'àvia, encara jove, invertirà els papers, la mare recent haurà d'assumir noves responsabilitats, que entomarà amb una progressiva maduresa i comprensió vers unes persones que coneix molt poc, de fet. La història és plena de detalls, de comentaris subtils, de coses que s'entenen sense explicar-se del tot. Pot semblar aquesta una història ja coneguda però els matisos la fan molt diferent, ja que, al capdavall, tothom és, també, diferent, i ha de viure la vida que li ha tocat, com recorda aquesta àvia recent a la seva filla. I la vida real és sovint plena d'insatisfaccions diverses, personals, professionals, de parella. La comunicació no és senzilla, per la pel·lícula hi planen els silencis, les coses dites a mitges, les indirectes amb les quals, en ocasions, ens ferim mútuament, però també l'afecte que sura, malgrat tot, quan les coses van mal dades. 

Els quatre actors estan molt bé però Laia Costa i Susi Sánchez broden els seus papers, a base de mirades, insinuacions, moments de tensió i moments de comprensió absoluta. El paper dels homes pot semblar secundari, fins i tot, des d'un punt de vista conservador, ens poden semblar, en algun moment, víctimes gairebé innocents de la situació, si no fos que entenem que han optat sovint per l'absència, com a defensa davant de la responsabilitat. 

El pes i l'angoixa que produeix el naixement d'una criatura que demana tota l'atenció, un pes que, en general, encara recau més aviat sobre la mare, tot i que aquesta sigui jove i moderna, va evolucionant amb el pas del temps, ja que seguim aquesta família al llarg d'uns quants mesos. I, al capdavall, arriba la presència de la mort, de la qual no es vol parlar, malgrat que sigui una realitat indefugible.

Tant si la relació ens ve donada, com passa amb la família d'origen, com si l'hem triat, en el cas de la parella, o d'una maternitat assumida amb il·lusió fins que no mostra les seves inevitables servituds, res no és senzill, ens equivoquem i ens ferim però som capaços de recompondre els plats trencats, en moltes ocasions. I, potser, al capdavall, les persones, com ara aquest pare silenciós que sabem que va superar, més o menys, una antiga infidelitat o el perill d'una possible separació, un tema que també afectarà el pare novell, fan el que poden i cadascú està lligat al seu tarannà. De vegades, senzillament, no en sabem més.

Hi ha el recurs evident d'invertir els papers, la filla haurà de fer mare, establint una mena de paral·lelisme que, gràcies a les bondats del guió, no sembla mai introduït amb calçador sinó que flueix de forma gairebé natural. La vida ens pot donar moltes sorpreses inesperades, doloroses, que situen en un context de menys importància els ressentiments, els oblits, els silencis incòmodes o els desenganys assumits. La vida segueix, malgrat la mort, i aquesta mare que sembla haver madurat amb l'experiència i el trasbals de la pèrdua, tornarà al lloc on ha triat com a llar pròpia, si no més feliç, si més sàvia i capaç, potser, d'adaptar-se millor al que vingui. 

VINDRAN DIES BONICS I DIES TRISTOS...

El festival de cinema D'A es va cloure amb la projecció de l'emblemàtica Els dies que vindran. L'estrena oficial serà el vint-i-vuit de juny. Hores d'ara molta gent haurà llegit ja comentaris sobre la pel·lícula, molt ben rebuda a tot arreu, per cert. David Verdaguer i Maria Rodríguez Soto, parella en la vida real, van ficar-se en la pell d'uns personatges ficticis als quals els passava el mateix que els estava passant a ells, un embaràs imprevist, els dubtes que genera la nova situació i el procés vital pel qual transcorre la vida d'una parella del present davant del fet d'assumir un repte d'aquest tipus. Sota la direcció d'un altre jove professional, Carles Marques-Marcet, que ja va, amb aquesta, per la tercera pel·lícula, es van embarcar en la gestació, valgui la redundància, d'una pel·lícula tòpica i atípica al mateix temps.

El director ha explicat en alguna entrevista que no creu que aquesta sigui una pel·lícula generacional però jo crec que sí que ho és. Salvant les distàncies, i amb una mica més d'ambició qualitativa, serà amb el pas del temps una mica com L'Orgia, tot i que menys trencadora car ara sembla que les relacions amoroses han tornat a un cert convencionalisme i no estem per excessius experiments comunitaris.

Amb tots els seus encerts i alguns aspectes millorables la història emociona en molts moments i no pots defugir la llagrimeta, jo, es clar, ja m'identificava amb la iaia entusiasta. La cançó que mencionava en el post anterior forma part de la banda sonora, en una mena de retorn romàntic al passat, encara més evident pel fet que l'actriu protagonista disposava de filmacions en vídeo sobre el seu propi naixement i els van incloure en el conjunt de forma intel·ligent. El procés ha estat llarg ja que la protagonista real de tot plegat, la nena objecte del desig familiar, en l'actualitat té dos anyets. 

La pel·lícula presenta alguns problemes de sonorització, potser es podrien arreglar, no ho sé. S'hi parla de forma planera català i castellà, com en el mon real, tot i que polir una mica la parla popular tampoc hauria sobrat. Tot plegat son coses petites que no amaguen l'excel·lència d'una història senzilla, amb la qual qui més qui menys, tingui l'edat que tingui, es pot identificar en algun moment. La parella protagonista resulta molt convincent, amb les seves crisis, les seves discussions i els seus bons moments. El títol és molt bonic, malgrat que no sigui original del tot, i ens evoca aquest misteri del futur insondable. 

Verdaguer va pel camí de convertir-se en un gran actor, sòlid i de referència, pot fer plorar o fer riure, i sembla que no li costi cap esforç actuar, ni a la pantalla ni al teatre. Fa poc el vaig escoltar en una entrevista on manifestava que tenia devoció per Peter Sellers. Aquí exemplifica la situació actual dels homes joves, en crisi d'identitat, que sovint no saben ben bé què han de fer per ser moderns i deixar enrere els masclismes i les desigualtats sexistes mirant de no desvetllar les ires femenines de forma inconscient i sovint amb la millor intenció. Tot ha canviat molt i encara canviarà molt més.

Un altre tema és que jo diria, i potser és casualitat, que trobem avui una mena d'aposta sentimental per la maternitat -i la paternitat-, encara s'idealitza el tema i sembla que la vida no tingui sentit sense fills. Les pel·lícules on el tema s'enfoca des d'un punt de vista positiu i una mica eteri i transcendent, són moltes, en l'actualitat. Fa pocs dies vaig llegir al diari les declaracions d'unes quantes actrius, de diferents edats, que havien decidit no tenir fills. Helen Mirren, la més veterana, declarava amb ironia que aquesta actitud havia representat la seva aposta ecològica. En general, a la gent jove encara se li pregunta si pensa tenir fills i, si ja en té un, si no pensa anar-ne a buscar un altre. 

La investigació genètica ha generat molts beneficis a l'hora de voler tenir fills i les adopcions internacionals s'han disparat. Sembla que hi ha qui pensa que s'ha de tenir l'experiència, crec que hi ha un cert abús en això de viure experiències. Encara m'angunieja més escoltar que això de la maternitat és un dret. De vegades gairebé sembla un deure, que s'ha fet extensiu a tota  mena de persones i a tot tipus de parelles. En el rerefons de la tendència hi ha allò de sempre, la por a la solitud.

Tothom ha de fer allò que cregui convenient, si pot i el deixen, però al capdavall no existeix un debat profund sobre el tema ni sobre les motivacions que fan que algú vulgui reproduir-se sí o sí. Al capdavall portem gent a un mon incert, i, fins i tot comptant amb què s'ho passin d'allò més bé, cosa que intuïm que no sempre serà així, envelliran i moriran i hauran de veure morir pares i avis, no sempre de forma plàcida ni còmoda, tot i que això de l'eutanàsia, al menys, sembla que tira endavant. 

Per altra banda, si algú vol tenir fills a una edat molt tendra s'intenta treure-li del cap, fa algun temps escoltava per la ràdio una iaia preocupadíssima pel fet que una neta molt joveneta, amb menys de vint anys, en quedar-se embarassada per accident no pensava avortar. Cada generació té els seus dogmes morals, vaja.

He conegut gent de diferents generacions amb la dèria i l'obsessió de tenir fills, capaç de endegar moltes filosofies sobre parts naturals, educació adient i la resta, i que quan els ha tingut no se n'ha cuidat gaire i  se n'ha atipat aviat, tot i que no pots defugir aquesta mena de responsabilitat, a l'escola he vist de tot. Recordo, i perdoneu la frivolitat, la Pamela Ewing de Dallas, que estava boja per tenir un nen i quan en podia adoptar un, després de l'eufòria inicial, el deixava a les mainaderes i se n'anava a fer d'executiva.

Els fills creixen i ben aviat deixen de ser el bonics cadellets que ens estimen i estimem de forma incondicional. Poden esdevenir molt diferents de nosaltres, tenir problemes, mal caràcter o fer-ne de l'alçada d'un campanar. Em sembla que avui la gent normaleta ja té clar que no son una mena d'inversió, sinó allò de la sageta llançada al futur del poema de Khalil Gibran. Al capdavall tot és biologia, vet-ho aquí, excepció feta de la gent que creu que existeix una eternitat feliç a la celístia, després de passar per aquesta vall de llàgrimes. 

Els dies que vindran és una pel·lícula que té moltes lectures i podria generar debats i cinefòrums profunds. També és una història bonica, distreta, emotiva, fresca i que hem d'anar a veure ja que cal donar suport a aquest cinema de risc, fet a casa i amb gent de casa però amb una certa intenció de projecció internacional. A la sala de projecció, el teatre del CCCB, em vaig trobar una amiga, una molt bona psicòloga que feia assessories a les escoles en el remot passat dels meus primers anys a L'Hospitalet. Em va explicar que havien anat a la projecció amb una colla de gent gran, en la qual hi havia el pare del jove director. Ara tinc notícies tot sovint de gent de la meva generació que son els pares d'aquest o de l'altre, periodistes, metges, actrius... Aviat seran els avis d'aquest o de l'altre.

La pel·lícula acaba amb un llarg pla de la nena mamant, una preciositat. Quan ets una criatura petitona has de fer molt poca cosa per tal d'aconseguir que s'embadaleixin contemplant tot el que fas, vet-ho aquí, diuen que això és et una estratègia biològica que afecta molts mamífers i que genera la protecció dels adults, en general.

La vida és un misteri i voler perpetuar-la, un misteri encara de més gruix. El part filmat de forma casolana en vídeo es mostra de forma directa i recordava el soroll que es va remoure amb allò de l'Helga, en els meus temps joves. Potser no calia que les situacions hospitalàries fossin tan visibles i directes però jo ja soc una mica antiga. M'agradaria saber si en els dies que vindran, d'aquí molts anys, quan jo ja no sigui en aquest mon de mones, i aquests joves actors siguin vellets, es farà una lectura diferent de la pel·lícula, segons com siguin les noves generacions, pel que fa al tema maternal i paternal, i si és que encara existeix tot això de la família. Però això no podrà ser. Com deia el poeta, y yo me iré y se quedarán los pájaros cantando...

REFLEXIONS SOBRE MARES I DIADES COMMEMORATIVES

No tinc gens d'afició a això dels dies d'alguna cosa. No m'agrada ni tan sols que pel fet que hi hagi la tradició de regalar la rosa s'hagi acabat etiquetant Sant Jordi com el dia català dels enamorats. Recordo molt bé quan això dels dies del pare i de la mare van començar a fer-se populars amb la remuntada del consum, jo devia tenir uns deu anys. Durant un temps es va celebrar el dia de la mare per la Immaculada Concepció però sembla que això de les immaculades concepcions no casava bé amb la maternitat real i es va passar a la data actual, la del primer diumenge de maig. És un dia que no està consensuat a nivell universal, per cert. Les figures dels models religiosos dels dies del pare i de la mare ja són una mica estranys, Sant Josep, pare putatiu, i la virginal Mare de Déu. Una família de fill únic, el pare treballador autònom reconvertit en patró obrer i, en tot cas, un pare i una mare que ens podrien remetre a l'adopció i la inseminació artificial a nivell espiritual, a un cert refús enigmàtic de la biologia convencional, vaja.

Pel que vaig poder veure per les xarxes socials és aquest un dia molt celebrat, fins i tot per gent que jo titllaria de moderna i poc amiga de xaronades. Sembla que com en el cas de les processons estem en un procés d'un cert retorn als convencionalismes i a les tradicions, antigues, inventades o reinventades. Hi ha mares i pares que es mosquegen si els fills no ho celebren i no els fan un regalet o si no volen participar en un dinar familiar. Sobre maternitats i paternitats s'ha escrit molt des de sempre i n'hi ha per a tots els gustos. De manuals on es teoritza sobre la qüestió en trobem de tota mena. Parlar de la maternitat, en abstracte, és no dir res. Com és ben sabut no hi ha malalties, sinó malalts, i en això de la família cada casa és un món i cada persona un misteri. Amb l'afegitó que no sempre som iguals, canviem al llarg de la vida i la nostra relació amb mares i fills evoluciona, de vegades per millorar però en ocasions, també, per empitjorar, en conec uns quants casos.

La societat sempre ha exercit molta pressió sobre el món familiar. Dir que no es volen tenir fills encara és una raresa i la reivindicació del dret a la maternitat o la paternitat és encara molt forta. El context històric i social té un gran pes a casa nostra i a molts països no tenir fills mascles és encara mal vist i no poder tenir-ne, un greuge que amarga la vida de moltes persones. El germà gran del meu pare, per exemple, va tenir un veritable problema personal en tenir només filles i no comptar amb l'inevitable hereu. 

El tema de la reproducció ha generat negoci, maternitats assistides, adopcions internacionals. En certa manera la maternitat ha perdut la càrrega biològica d'altres èpoques, en les quals es deia sovint allò de allà on no hi ha sang, botifarres no s'en fan. No sabem com seran totes aquestes noves generacions de fills i filles amb una procedència biològica i familiar tan diversa. Hi haurà de tot, com sempre, pel fet que el món és divers i sorprenent i sempre ensopegarem amb les mateixes pedres encara que siguin pedres d'avantguarda.

No fa gaire temps no voler tenir fills era vist com un senyal de mesquinesa moral. Recordo una entrevista del senyor Bassas al cantant Raimon en el qual l'entrevistador li va dir això de l'egoisme al cantant, en manifestar aquest que no n'havia sentit la necessitat. Molta gent sembla que es creu qualificada per dir-te si has de tenir fills o si n'has de tenir dos o tres i no pas un de sol. En el cas de les dones la cosa és més complicada ja que la vida fèrtil, de moment i malgrat els invents de la ciència, resulta més breu. El mite del fill únic aviciat es desmunta fàcilment amb estudis seriosos però encara cueja. En canvi, si algú partidari de no tenir fills digués això mateix de l'egoisme a algú que en té o en vol tenir la cosa semblaria molt lletja. Per exemple, una cosa com ara: ets ben egoista per portar fills a aquest món de mones, tan temporal i complicat, la veritat... 

De forma ben curiosa, per altra banda està mal vist tenir una afició excessiva a les criatures i pretendre formar una família molt nombrosa, com les d'abans. En aquest cas et preguntaran si ets d'alguna secta estranya, segur. La relació de la procreació amb l'economia també és relativa, en èpoques difícils hi ha hagut remuntades natalistes i a l'inrevés. Els fills, les criatures, semblen aportar certa esperança en èpoques que segueixen a desgràcies col·lectives, tot allò del món nou i la resta.

Avui encara ens trobem instal·lats en la moda de la parelleta, amb una clara tendència al fill únic. No crec gaire en això dels instints, de forma generalitzada, tot i que he d'admetre que les dones tenim més tirada al tema de la reproducció i a la cura dels infants, amb excepcions, que també n'hi ha. La pressió social ha fet que fins i tot sorgís darrerament això del grup de les males mares, una ironia social, que defensa el dret a no ser una marona excel·lent. Que t'agradin les criatures i estimar-les és fàcil, tenen un gran encís, són ben sovint les nostres joguines, com admet la Nora de Casa de Nines, tot i que aquell final, deixant la canalla a cura del servei, -pel fet que té servei-, a la recerca de la realització personal ens resulta avui una mica excessiu, la veritat, per molt trencador que fos en la seva època. 

Després de la bonica infantesa la cosa es complica i els fills arriben a l'adolescència i es fan grans i potser tindran problemes que no els hi podrem arranjar. No podrem fer res pels fills quan envelleixin i morin, ja haurem finat i potser abans de fer moixoni els haurem donat molta tabarra amb una lamentable vellesa feixuga i qui sap si amb guilladura senil inclosa. La tendència a perpetuar l'espècie és ben curiosa i per més desgràcies que la humanitat visqui la cosa revifa, com ho fa la natura durant la primavera.

Sobre les trampes i les fal·làcies de l'instint maternal s'han escrit llibres seriosos que el posen molt en dubte. A més a més ara sembla que també els pares han de fer de mares, per això de la igualtat, un tema espinós, sobre el qual s'ha publicat fa poc un llibre interessant escrit per un pare que confessa que fa el que ha de fer però no li fa cap gràcia. Hi ha criatures que tenen mala sort, cauen en una mala família, amb pares i mares maltractadors, abusius, explotadors. De vegades un excés de cura, protecció i intervencionisme també pot ser empipador per als fills. Per sort la vida dóna molts tombs i hi ha fins i tot qui se'n pot sortir, d'una mala infantesa. També hi ha pares bona gent que tenen mala sort, els cau un fill gandul, cruel, feixista, poca-solta. 

Ens agrada pensar que tot és cultural, educatiu, que si t'han estimat estimaràs i tot això però la vida d'una persona té molts condicionants, entre els quals un de molt greu, l'època històrica que li toca viure. La llibertat sempre és relativa, genera inseguretat, i se li té por, cosa que explica la tirada de determinades persones a les religions que encotillen la conducta humana o a les creences polítiques que fan el mateix i a més a més sense el consol d'un més enllà eteri i feliç.

Els contes tradicionals van canviar les mares per les madrastres, així la història, on s'hi barrejava sovint la competència sexual, no semblava tan dura. Les madrastres d'abans tenien mala fama però la realitat és que hi havia de tot. Emilia Pardo Bazán, que va dur una vida més lliure del que es reflecteix en ocasions als seus llibres, acaba el de La Madre Naturaleza amb un contundent: naturaleza, te llaman madre, deberían llamarte madrastra. El cert és que la natura no té cap culpa del conflicte que es genera a la novel·la, un incest entre uns germans de pare que no sabien què ho eren i als quals els amarguen la vida. A la pobra parelleta no se li acut, per exemple, emigrar a Amèrica i deixar tothom amb un pam de nas. Això de l'incest entre germans i les culpes que generava va ser un tema literari recurrent, fins i tot en un text modern com Poble Nou sortia això dels germans que ignoraven que ho eren i s'enamoraven i patien d'allò més, cosa que en el present em sembla molt passada de rosca.

En tot cas em sembla bé que la gent celebri això del dia de la mare i fins i tot que es faci tanta escudella a l'entorn de la maternitat sacrificada i tot això. La realitat no sempre és tan plaent tot i que les relacions familiars, en general i per sort, han millorat força en la nostra societat i la majoria de famílies de la meva edat que conec compten amb uns llaços afectius admirables entre pares, mares, fills i filles, les coses com siguin. La literatura i el cinema són plens de mares dolentotes, egoïstes o dominants i de pares padrone. Però també trobem infants perversos i retorçats i cruels. No és que els adults semblem nens, que de vegades, també. És el món dels infants aquell que reflecteix amb prou versemblança, en qualsevol aula de pàrvuls, totes les relacions bones i dolentes que es donen en el món de la gent gran. Per sort a escola tot es troba, en aparença, una mica controlat. O així ho volem creure.