22.8.19

CAMINANT PER CATALUNYA, UN PETIT GRAN PROGRAMA DE TELEVISIÓ

Resultado de imagen de Caminant per Catalunya

Hi ha programes de televisió, sense pretensions, ben fets, que esdevenen tot un clàssic. Un d'ells, pel meu gust, és Caminant per Catalunya, produït per La Xarxa i la televisió del Ripollès. Porta més de deu anys en antena, es pot cercar a la carta i és fàcil veure'n repeticions, ja que s'emet per diferents televisions locals. 

L'excursionisme tradicional sembla avui una cosa passada de moda, una mica com les sardanes. Això de que ens exalti el nou, encara que ens enamori el vell, fa que es caigui en un cert provincianisme modernillo i papanates. Avui, si per la muntanya no corres com un esperitat, sembla que siguis un carca. L'excursió pausada, amb pinzellades culturals, que no defuig l'esforç però que s'atura quan cal, a mirar un ocell, una flor o unes runes, ha esdevingut, en alguns ambients, una activitat gairebé rareta.

Resultado de imagen de Caminant per Catalunya

A Caminant per Catalunya trobem caminades per a tots els gustos, més llargues, més curtes, més planeres, més complicades. Els seus presentadors han anat agafant taules, amb el pas del temps. S'expliquen amb claredat, de forma didàctica i acurada, en un català envejable. El grup que fa la caminada és d'edats diverses, en algunes sortides s'hi poden veure joves amb criatures petites, i gent força gran, i això és un goig, ja que tot sembla, cada dia, menys transversal.

Els qui vam fer excursions i ara, per motius diversos, relacionats amb el pas del temps, ens hem de conformar amb passejades, sentim una certa enyorança en contemplar paisatges que vam poder trepitjar en directe en algun moment, però, al mateix temps, resulta un goig poder afegir-nos, ni que sigui virtualment, a les excursions proposades.

Resultado de imagen de Caminant per Catalunya
Un estimat amic que va morir fa algun temps i que per motius de salut ja no podia fer excursions em va comentar com li agradava, el programa. Quan es parla de televisió sovint es bandegen aquestes produccions ben fetes, modestes però dignes. I és que les filmacions estan molt bé i no defugen tenir cura de l'estètica, en mostrar-nos paisatges, postes o sortides de sol, i elements de la natura. Si es fa alguna broma es sempre una broma elegant, amable, educada. La sintonia, identificada pel meu marit, pertany a Vangelis, es diu Songs of the sea, i encara que el nom evoqui la placidesa dels fons marins, la trobo molt adient al ritme que porten aquests excursionistes del present, en el seu pas pels diferents caminals  de la nostra geografia. 

L'excursionisme ha representat i representa molt, en la nostra cultura. Diferents generacions hem format part de l'escoltisme, de centres excursionistes diversos, de parròquies en les quals una de les activitats més habituals era sortir a la muntanya i fer cims assequibles.  Però quan l'activitat cultural va esdevenir esport ja la vam espifiar. Tot pot conviure, és clar, però trobar-te pels camins bicicletes de mutanya, motos agosarades i gent corrent, a veure qui arriba primer a la carena, fa una mica d'angúnia. En aquells centres i indrets on es practicava l'excursionisme maragallià, del Maragall poeta, s'evitaven, en general, els excessos i les improvisacions.

Veure aquest programa fa il·lusió, ja que constato que l'excursionisme de sempre, no competitiu i encuriosit i respectuós amb l'entorn, és ben viu. Espero que durin molts anys més aquests espais emblemàtics, acompanyats de la seva bonica sintonia, per mi ja lligada per sempre als camins i senders catalans. Jo trobo que és un programa absolutament poètic.

12 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Jo pensava que estav en alça l'excursionisme, quan passo amb la bici pels boscos de les rodalies periurbanes de Sbd, em trobo molta gent caminant, fins i tot un grup de Terrassa que són 50 o 60 cada dissabte. I de gent que segueix la tradició de pujar fins la Mola o el Puig de la Creu segiueix havent-n'hi molta.

Salut

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Ben d'acord amb la teva apreciació del programa. El gener de l'any passat vaig parlar-ne una mica al meu blog i en especial de la banda sonora, que sona així: https://www.youtube.com/watch?v=55SVonv-sio
Tant de bo tinguis raó en la opinió que l'excursionisme "de sempre" és ben viu.

Tot Barcelona ha dit...

Dels millors ¡¡¡
salut

Tot Barcelona ha dit...

Ahhh y la voz en off...genial ¡

Júlia ha dit...

Cert, Francesc, però crec que molta gent, més jove que jo, ho fa perquè 's'ha de caminar', més que no pas per amor a la natura, en general. I els mitjans han potenciat més aviat els corredors i esportistes, pel que fa als camins muntanyencs. I, com que tothom ho vol fer tot, hi ha qui puja als cims perquè toca, com toca nedar i fer altres coses, sense aquell 'esperit excursionista integral', o així m'ho sembla. I com a conseqUència fins i tot hi ha cues per pujar a llocs com la Pica d'Estats, fins i tot amb criatures 'obligades'. O és que em faig vella i ho veig així.

Júlia ha dit...

Xiruquero, alguna cosa en queda.

Júlia ha dit...

I tant, Miquel!

Júlia ha dit...

Fa uns dies llegia un article sobre l'accés massiu al Pedraforca i la fauna que s'hi pot veure, tant és així que em temo que els excursionistes vocacionals ja s'ho deixen córrer, segons com.

Júlia ha dit...

Vegeu i llegiu:

https://www.lavanguardia.com/local/bergueda/20180826/451457615579/excursionistas-pedraforca-masificacion-montana.html

Júlia ha dit...

I més:

https://www.lavanguardia.com/vida/20190817/464105889511/boda-pedraforca-cima-pollego-superior.html

El debat sobre limitacions a l'accés a les muntanyes està obert,però toca molts interessos, entre els quals, els turístics de poblacions per als quals el tema és primordial. Un altre tema es cobrar per rescats fets a gent imprudent, que no té cap assegurança muntanyenca ni pertany a cap entitat responsable, per exemple. I es porta criatures molt petites a tot arreu, i sembla que queda 'guai'.

Ricard Masferrer ha dit...

Sóc dels que he competit a muntanya, i encara hi corro quan puc, cada vegada menys. L'edat no perdona. M'agradava córrer i també m'agradava la muntanya i quan vaig veure que podia combinar les dues afeccions no m'ho vaig pensar. De fet vaig gaudir de poder participar en les primeres curses de muntanya que es van fer a Catalunya molt abans que arribés la massificació i els preus actuals.
Els darrers anys m'he passat a les curses d'orientació, esport que el seu terreny de joc és la muntanya i les seves eines un mapa i una brúixola, i que per sort encara és un esport força minoritari.
Malgrat tot em segueix agradant anar a la muntanya només a passejar i badar. Penso que no són incompatibles. A vegades hi vaig a córrer, a vegades simplement a caminar. Una altra qüestió és com s'utilitza la muntanya com una element més a consumir, però en aquesta societat tot el que pot ser negoci acaba convertint-se en negoci. Només s'ha de veure en que s'han convertit alguns pobles de muntanya que cada vegada semblen més als pobles turístics de platja.
Per cert, m'agrada molt aquest programa.

Júlia ha dit...

Ricard, entenc que tot son gustos i quan una cosa no et fa el pes no entens que tingui tant de seguidors, a banda que el tema competitiu, en l'esport en general, no m'agrada gens quan es porta a límits, potser en ser mestra m'ha quedat aquest rebuig a la competició en el que sigui. Però per a mi es molt diferent anar a córrer, a la muntanya o allà on sigui, i l'altra passejar amb un interès més 'naturalista', que seria el tipus d'excursionisme que va néixer amb la Renaixença, lligat, tot s'ha de dir, a gent benestant que es podia permetre fer allò, els pagesos veien absurd, també, aleshores, pujar muntanyes o caminar en excés sense necessitat. De fet avui tot es consum cultural, quan més massiu millor, en molts àmbits. Tot ha canviat molt i suposo que ens hem d'adaptar als nous usos de la natura posant els límits que calguin, això sí.