EL RENEGAIRE (fragment)
Si, encara petit,
trencava el respecte
a pare i germans
burlant-se del mestre,
als nou o deu anys
ja dona feresa
sentir-lo enfadat,
com jura i renega (...)
Entre els fets pintorescos del nostre temps i entre d'altres notícies més punyents, hem tingut el judici a un actor per haver dit penjaments en contra de Deu i la seva santa Mare. No és el primer cop en què passa una cosa així, el cantant Krahe, en pau descansi, va filmar un vídeo cuinant un Sant Crist, per exemple. A casa nostra, ço és, Catalunya, hi ha menys tendències trencadores, o m'ho sembla, però encara recordo allò del poema de la Dolors Miquel i he viscut com molta gent s'escandalitzava davant de figuretes de pessebre com ara la Moreneta Caganera.
Ahir escoltava uns consells a mestres sobre com tractar les diferents religions, ja des de l'escola elemental. Jo crec que la religió hauria d'estar absent del tot de l'escola bressol i de la primària, tot i que després, a secundària, es pugui explicar el que calgui. El respecte ens aclapara però els qui no son respectats, de fet, son els descreguts, ateus, agnòstics o indiferents. En un mon cada dia més laïcitzat encara aquestes coses tenen, pel que sembla, un pes estrany.
En tot cas, ens agradi o no, aquest havia estat un país molt renegaire. Els qui en tenien fama eren els carreters, de la mateixa manera que les verduleres tenien fama de baladreres. Renegar com un carreter era una dita recurrent, en d'altres temps. Avui no hi ha carreters ni, gairebé, renecs com els d'abans, alguns dels quals molt elaborats. La Catalunya religiosa, aquella que deia que Catalunya seria catòlica o no seria (els d'esquerra també deien el mateix, o d'esquerra o res), va endegar allò de la Lliga del Bon Mot, que els de les gracietes poc respectuoses van batejar com Lliga del Bon Rot. Un des seus factòtums i suports va ser el poeta Joan Maragall, per cert. Aquesta Lliga va estendre la seva influència per tota la Pell de Brau, poca broma.
Quan jo era petita i joveneta el renec, fins i tot la paraulota, tenien molt mala fama. En castellà era més habitual dir-ne blasfemia. Els tramvies i autobusos duien uns rètols en els quals es prohibia la blasfemia y la palabra soez. Una amiga meva em va dir que ella creia que la paraula soez, literalment parlant, estava prohibida perquè devia ser un pecat, com d'altres de les quals no n'acabàvem d'entendre el significat, puta i maricon les més populars. Les estampes religioses mostraven pecadors, tots homes, blasfemant, de la boca els sortien serps i rates, mentre en Banyeta, en un racó del dibuix, reia i gaudia de la seva victòria lingüística. Algunes monges de la meva escola afirmaven que a Catalunya se hablaba muy mal. La blasfèmia té un sentit més ampli i divers que no pas el renec.
Un dels problemes de les llengües, avui, és que s'han academitzat. Tot passa per l'escola o per les vulgaritats televisives. Les flastomies nostrades s'han reduït a l'incombustible fill de puta, que no entenc com no es considera políticament incorrecte, encara, per cert. Potser perquè, en el fons, al·ludeix a les dones, en canvi, l'altre pecat gros, maricon, avui resulta totalment inconvenient. Per tal de compensar les mancances, el català va desenvolupar tot un repertori escatològic que encara cueja. Avui utilitzar el cagar, també en castellà, per cert, es fa ja, fins i tot, pesadet.
Jo no sóc partidària de les grolleries fora de context. Però tampoc dono al tema més importància del que cal. L'educació informal de les criatures bandeja les paraulotes, tant com pot. Tenim avui gent de tot el mon al voltant i escoltem moltes llengües diverses que no entenem, així que, molts nou vinguts, afortunadament per a ells, ens poden dir penjaments sense que ens n'assabentem.
Un dels pocs llibres en català que teníem a casa era El Trobador català. El meu avi l'havia passat com a llibre de lectura a escola, a Esplugues, amb un mestre modern i innovador, catalanista. L'educació sentimental d'una gran part del país va passar pel Trobador i pel Patufet. I, més endavant, pel Cavall Fort. Hi havia un altre mon i, de fet, convivien. El Trobador el va reeditar Millà, en diferents ocasions, té poemes entranyables i també alguns molt dramàtics, del gust de l'època, amb mares que perden fills, fills que perden mares i narracions relacionades amb la tradició i la religió. L'autor, Bori i Fontestà, no podia saber què passaria, amb el pas del temps, però hi ha fins i tot un poema que es diu A matar jueus.
Un dels poemes està dedicat a un renegaire. Es un nen que ja de petit en fa de tots colors, aprèn a renegar, va a la taverna, fuig de casa, va dient barbaritats, roba, mata, fins i tot a un metge, i és empresonat, condemnat i executat públicament. Abans de morir es confessa i fa un discurs al públic assistent a l'execució, sobre fer bondat i creure els bons consells familiars. Cal dir que els seus pares fan tot el que poden per redreçar-lo, sense èxit. Ja se sap que qui roba un ou, roba un bou, o acaba per estafar tot quisqui, on pot i com pot. Per cert, abans també hi havia gambirots i mala gent, malgrat l'educació seriosa i les famílies unides i responsables, que consti.
Com que porto tants anys de blog m'adono que ja havia parlat del tema en alguna altra ocasió, però va bé recordar aquestes coses. El gran problema del present és que cada dia costa més escandalitzar i provocar, no tenim estímuls per transgredir moralment de forma eficaç, a tots nivells. Un avorriment, vaja. Per sort hi ha gent coratjosa que ha recollit rastelleres de renecs interessants, però els seus llibres i reculls no han aconseguit la difusió desitjada, de moment. I és que sovint s'han editat amb interès més pedagògic que no pas vitalista, amb afany de substituir castellanismes vius o anglicismes agosarats, què hi farem. Un exemple nostrat son les paraulotes passades pel sedàs de la infantilització, cas de Tintín o de dibuixos de la tele, interessants però tota una altra cosa.
4 comentaris:
Dius que costa escandalitzar-se cada día més, clar, ja estem curats d'espants i vacunats contra qualsevol bestiesa. Per cert, a Tíntin hi ha una certa mena de renecs molt nostrats que són prou interessants. Llamp de llamps!
Salut.
Els de la Lliga del Bon Rot -no la sabia aquesta i la trobo sensacional pel senzilla que és- estarien orgullosos del nostre parlar perquè ha gairebé desaparegut de la nostra manera de parlar malgrat, o potser per això, la seva normalització.
És curiós que ho ha aconseguit el politicocorrectisme i no el catolicisme -cada vegada som més descreguts- perquè la moral laica és molt més rígida.
Sí, Francesc, ja he comentat això de Tintín. Però son renecs políticament correctes i per a criatures.
Doncs sí, Galderich, hi ha una mena de moral del nostre temps força surrealista i cada dia anem a pitjor, no es pot fer broma de gairebé res, l'altre dia escoltava una directora actual de cinema, jove, que no entenia Berlanga, deia que fer broma de segons què no li semblava be (comentava Plácido, El Verdugo, coses així). Cada època té els seus pecats oficials i els seus pecats secrets.
Publica un comentari a l'entrada