LES JOGUINES DELS GOVERNANTS (I DELS GOVERNATS)

Em preguntava fa uns dies què s'havia fet del jove epidemiòleg de moda, en els primers temps d'això de la pandèmia ens el posaven fins a la sopa, talment com si fos el Messi del sector. Fins i tot, alegrament, a TV3 havia escoltat que possiblement Catalunya, gràcies a aquestes aportacions genials, seria la primera en tenir la cobejada vacuna, com si això de la vacuna fos tan senzill i respongués a la tasca de savis singulars.

De forma relativament discreta alguns metges més grans es van queixar, en algun moment, d'aquesta tendència a potenciar protagonismes, una cosa molt del gust dels manaies de tot arreu. Aquests idil·lis acostumen a acabar malament o, el que és pitjor, s'escampa una capa de silenci per damunt de les antigues personalitats promocionades. I nosaltres, el poble, també els oblidem i fins i tot, si cauen en desgràcia, no volem recordar el temps, relativament proper, en el qual els santificàvem.

El tema ha esclatat finalment i la víctima de les fatxenderies polítiques nostrades, car una víctima ha acabat per esdevenir, s'ha despenjat amb una sèrie de tuits, alguns dels quals va esborrar després, per algun bon consell dels coneguts assenyats, tot i que a la xarxa tot funciona molt de pressa i això de la colla de ximples ja s'havia fet viral.

Com si del futbol es tractés, aquests dies es podien llegir pels nostres verals penjaments sobre el senyor Simón, qui, suposo que amb més experiència que el doctor nostrat, ha assolit una expressió molt allunyada d'excessos i polèmiques la qual, a la llarga, n'ha avorit la percepció. Però, és clar, tot això dels polítics i els seus protegits no tindria cap importància si no fos que la gent també fem nostres els herois i les grandeses i prenem partit per un o altre, segons qui els potencia o segons si ens cauen o no simpàtics.

El tema futbolístic Barcelona-Madrid es fa extensiu a tota mena de temes. Si tu dius blanc caldrà dir que és millor el negre, i a l'inrevés. I, és clar, quan en un costat o l'altre en passa alguna, l'altra banda ho aprofitarà a fons i hi sucarà pa a desdir.

Demanem herois quan, a nivell personal, tots tenim contradiccions, ombres i incoherències. Podria fer una llarga llista de persones de diferents àmbits sacralitzades i desfenestrades, aquí i a les antípodes. El poder precisa de la ciència, del teatre, del futbol i del que calgui i tot precisa del poder, en molts casos, car per a tot fan falta diners i els polítics son els qui reparteixen les virolles. 

La gent amb seny i experiència sovint defuig aquests aparadors inquietants que son els mitjans de comunicació i les xarxes socials. En el cas de les xarxes socials l'aparador, ai, el podem fins i tot manegar nosaltres mateixos o mateixes. Recordo, fa molts anys, que Espinàs comentava, en aquella enyorada columneta de l'AVUI, com la gent anava experimentant una mena d'estranya transformació quan se'l feia sortir molt a la televisió, aleshores el mitjà estrella indiscutible, i un dels exemples que posava era el del doctor Puigverd. 

Sovint, en circumstàncies diferents però que tenen un cert paral·lelisme,  em ve al cap el temps del flirteig entre el senyor Flotats i el sector pujolista consort, quan es va fer aquella piràmide del Nacional, i és que l'exemple em sembla paradigmàtic,  es tractava del salvador genial, en aquell cas del teatre català, que venia de fora i totes li ponien. La cosa va acabar en aigua de figues i el sector polític que li donava suport, ai, va acabar molt pitjor i les lloances populars van reconvertir-se en oblits i penjaments. 

Al capdavall es tractaria, tan sols, d'admetre que som humans, que no existeixen els herois i que els més savis i admirats poden tenir febleses, errors o diferents criteris que nosaltres. I que el nostre criteri també canvia i es transforma. I que la solució de les pandèmies i de tantes altres coses no és mai ni ràpida, ni totalment efectiva, ni miraculosa. I que un any el Barça pot guayar un munt de trofeus i, al següent, anar a mal borràs. És la vida.