Avui comentava amb un grup d'amics, per whatsapp, algunes pel·lícules interpretades per Paul Newman i m'he adonat del poc que es coneix, en general, una que jo recordo força bé, Hombre, que per aquí es va dir Un hombre. La va dirigir Martin Ritt i es va basar en el llibre del mateix títol d'Elmore Leonard, un bon autor americà, potser tampoc tan recordat pels nostres verals com mereixeria.
Fa temps que no he tornat a veure aquesta pel·lícula, podria ser que em passés com amb el mitificat llarg i càlid estiu, també de Ritt, que el meu imaginari no respongui exactament a la realitat cinematogràfica. És de l'any 1967 i en aquells anys el cinema amb rerefons antiracista i socialment combatiu va fer una revifalla important i ens encantava, als joves. Potser Newman i Ritt tinguin coses millors, no soc capaç de valorar-ho, però sé que aquella pel·licula, en aquell moment, em va commoure i impressionar.
Es pot adscriure, entre d'altres, al tema, aleshores en ebullició, de la reividicació dels indis, que fins no feia gaire havien estat els dolents de la pel·lícula. Es poden dir moltes coses sobre la gent dels Estats Units però pocs països compten amb un sector autocrític tan dur, en cinema i en literatura, com ells. El colonialisme europeu i d'altres servituds nostrades encara tenen pendent molta autocrítica cinematogràfica i literària serioses, la veritat.
La pel·lícula incideix en el tema de la identitat personal, de forma més aprofundida que d'altres molt mitificades, i en coses com ara la mentalitat i els prejudicis, temes universals, per cert. Va comptar, a banda de Newman, amb un conjunt de secundaris excel·lents, més o menys coneguts, com ara Fredrich March, entre d'altres.
En aquella època encara em sabia greu que 'el noi' morís, encara em feien pes els finals feliços, pero aquesta història és poc amable pel que fa a aquest tema. El títol, en castellà a l'original, ja és una declaració de principis, al capdavall 'home' és un genèric, encara que sigui un genèric masculí. Més enllà de les divisions fomentades per això que en diem cultura i que de vegades fa més mal que una pedregada, s'incideix en el sentit de pertinença a l'espècie humana, una espècie que ja ni tan sols sé si val la pena esforçar-se tant en conservar, la veritat.
A la xarxa he trobat bons comentaris de cinèfils sobre la pel·lícula però també moltes llistes d'aquestes amb 'el millor de Paul Newman' on aquest títol és un gran absent. Una altra pel·lícula de Ritt que en la seva època va marcar les noies de la meva generació va ser Norma Rae, una pel·lícula pro-sindicalista, que no aniria malament recuperar. Sally Field va guanyar un óscar per la seva interpretació.
