EL SUD PROFUND, CINEMA, LITERATURA I EVOCACIONS

 

A la darrera sessió de cinefòrum de Tot Història vam comentar The Sound and the Fury, la versió que Martin Ritt va fer, l'any 1959, de l'emblemàtica novel·la de Faulkner. És una pel·lícula que té poc a veure amb el llibre original, poc rodona, no es va gosar anar molt més enllà a l'hora de reinventar l'argument original, si és que es pot dir, de forma convencional, que el llibre de Faulkner té argument.

El fòrum va ser una bona excusa per parlar de l'escriptor i del seu complex mon. Admeto que he llegit a Faulkner per imperatiu intel·lectual però que no hi he acabat mai de connectar, com m'ha passat amb d'altres escriptors de categoria. Diuen alguns entesos que els grans textos de Falukner no es poden portar a la pantalla, però jo crec que en cinema es pot fer de tot, depèn del director i de la interpretació que sap fer del text. També depèn del guionista i dels actors i actrius, és clar. Per altra banda, els directors tampoc no poden fer sempre el que volen.

Els anys cinquanta i una petita part dels seixanta van aplegar títols diversos que reflectien el sud dels Estats Units, sovint es tractava de pel·lícules considerades, aleshores, fortes. I això que moltes coses mig s'insinuaven i encara gràcies. La Caddy de la pel·licula de Ritt evoca molt més la Blanche DuBois del Tramvia que no pas el personatge de Faulkner i fins i tot el cartell publicitari de la pel·lícula insinua més del que veurem en realitat. 

Martin Ritt va ser un molt bon director, encara que en aquest cas no l'encertés. No era del sud, cosa que cal tenir en compte, sino novaiorquès. Va ser un professional molt preocupat per la societat i els seus mals, el mon obrer, el racisme i la injustícia, en general, cosa que es reflecteix, d'alguna manera, en una bona part dels seus títols. 

Ritt va ser molt proper al partit comunista, sense arribar a militar-hi, però això va tenir un pes a l'hora de treballar, va tenir problemes i es va haver de dedicar al teatre fins que va passar, de forma relativa, la vergoyosa tempesta de la cacera de bruixes. Abans d'aquest versió ja havia pouat en Faulkner, amb El llarg i càlid estiu, una pel·lícula basada en diferents narracions curtes de l'escriptor, més reeixida que El soroll i la fúria.

El llarg i càlid estiu va comptar amb un Paul Newman jove i esplèndid, en tots els sentits, que va trasbalsar la nostra adolescència. Es va limitar la cruesa dels originals i es van potenciar els trets romàntics. Va comptar amb un gran repartiment, també amb Woodwarth, és clar, que repetiria al Soroll i la fúria amb un paper que no li anava gens be, ja que tenia a prop de trenta anys i havia de representar una adolescent. El soroll i la fúria també té un bon repartiment, però no tan glamourós ni conegut. Sembla que s'havia de comptar am Vivien Leigh i Laurence Olivier però es va haver d'optar per Yul Brinner, a qui van haver de posar pèl al cap, i Margaret Leighton, una molt bona actriu que va morir relativament jove, d'esclerosi múltiple. Alguns personatges masculins de bon veure, d'aquelles pel·lícules, van popularitzar l'atractiu del mascle una mica esventat o desarrelat, amb samarreta sense mànigues i suada. 

Ritt té molts títols excel·lents. Jo, si he de triar, amb quedo amb Hombre, també amb Paul Newman, ja de mitjans dels seixanta, i, sobretot, amb l'esplèndida Els Molly McGuire, amb un Sean Connery i un Richard Harris magnífics, ambdós en estat de gràcia, una pel·lícula encara poc coneguda, em temo, que em va trasbalsar d'allò més la primera vegada que la vaig veure. La van rebatejar com a Odio en las entrañas. I també triaria Norma Rae, ja de finals dels setanta, que potser no es tan rodona com les altres dues però que té molts valors ben intencionats i entranyables i és molt d'un temps jove i esperançat. Sally Field també ha estat una actriu una mica oblidada, en els darrers anys. Ritt en té moltes de bones, és clar, però diuen que la memòria és un bon crític, encara que sigui un crític subjectiu.  

No tinc res a dir amb què en el cinema es canviïn arguments, si les coses es fan be. Buñuel n'ha fet de tots colors i no li han tingut en compte. Un tema recurrent és allò de si el llibre és millor que la pel·lícula, tema absurd, car podem trobar de tot. Hi ha fidelitats literàries que empobreixen el resultat però també fidelitats molt ben resoltes. Hi ha llibres dolents o mediocres que han propiciat grans pel·lícules i a l'inrevés, el mateix pel que fa al teatre on, per cert, es fan moltes coses estranyes amb versions de tota mena d'autors i amb resultats diversos. En tot cas ahir, amb això del cinefòrum, vaig tenir la percepció de què es pensava, per part dels menys iniciats, que Ritt era un director fluixet o de poca volada, i res d'això.

No sempre podem accedir a tota l'obra d'un escriptor, d'un director de cinema, d'un autor teatral, però crec que és important conèixer-ne una mica la trajectòria, més enllà d'una obra en concret. Si ens ensopeguem amb una cosa poc reeixida, ja hem begut oli. Per sort, avui, tenim molts recursos per a informar-nos. Per altra banda, la franja generacional té molt de pes, i resta lligada al nostre imaginari sentimental. Al capdavall vam acabar parlant més de Faulkner i el seu univers, tan especial i complex, que no pas de Ritt i el seu cinema. Per aixo he volgut reivindicar-lo a la meva manera.

UN HOME I RES MÉS

Avui comentava amb un grup d'amics, per whatsapp, algunes pel·lícules interpretades per Paul Newman i m'he adonat del poc que es coneix, en general, una que jo recordo força bé, Hombre, que per aquí es va dir Un hombre. La va dirigir Martin Ritt i es va basar en el llibre del mateix títol d'Elmore Leonard, un bon autor americà, potser tampoc tan recordat pels nostres verals com mereixeria. 

Fa temps que no he tornat a veure aquesta pel·lícula, podria ser que em passés com amb el mitificat llarg i càlid estiu, també de Ritt, que el meu imaginari no respongui exactament a la realitat cinematogràfica. És de l'any 1967 i en aquells anys el cinema amb rerefons antiracista i socialment combatiu va fer una revifalla important i ens encantava, als joves. Potser Newman i Ritt tinguin coses millors, no soc capaç de valorar-ho, però sé que aquella pel·licula, en aquell moment, em va commoure i impressionar.

Es pot adscriure, entre d'altres, al tema, aleshores en ebullició, de la reividicació dels indis, que fins no feia gaire havien estat els dolents de la pel·lícula. Es poden dir moltes coses sobre la gent dels Estats Units però pocs països compten amb un sector autocrític tan dur, en cinema i en literatura, com ells. El colonialisme europeu i d'altres servituds nostrades encara tenen pendent molta autocrítica cinematogràfica i literària serioses, la veritat. 

La pel·lícula incideix en el tema de la identitat personal, de forma més aprofundida que d'altres molt mitificades, i en coses com ara la mentalitat i els prejudicis, temes universals, per cert. Va comptar, a banda de Newman, amb un conjunt de secundaris excel·lents, més o menys coneguts, com ara Fredrich March, entre d'altres.

En aquella època encara em sabia greu que 'el noi' morís, encara em feien pes els finals feliços, pero aquesta història és poc amable pel que fa a aquest tema. El títol, en castellà a l'original, ja és una declaració de principis, al capdavall 'home' és un genèric, encara que sigui un genèric masculí. Més enllà de les divisions fomentades per això que en diem cultura i que de vegades fa més mal que una pedregada, s'incideix en el sentit de pertinença a l'espècie humana, una espècie que ja ni tan sols sé si val la pena esforçar-se tant en conservar, la veritat. 

A la xarxa he trobat bons comentaris de cinèfils sobre la pel·lícula però també moltes llistes d'aquestes amb 'el millor de Paul Newman' on aquest títol és un gran absent. Una altra pel·lícula de Ritt que en la seva època va marcar les noies de la meva generació va ser Norma Rae, una pel·lícula pro-sindicalista, que no aniria malament recuperar. Sally Field va guanyar un óscar per la seva interpretació. 

LLARGS I CÀLIDS ESTIUS RECORDATS AMB TENDRESA

Tornar als llocs recordats pot ser que decebi o desenganyi, i el mateix passa, en molts casos, en tornar a veure pel·lícules que havien esdevingut mítiques en el nostre record. Un d'aquests grans mites, lligat a la meva joventut, era El largo y calido verano. Ahir la vaig tornar a veure i em va decebre, per molts motius. Les escenes que trobava fortes més aviat feien riure, Paul Newman em va semblar menys guapo i Welles, menys magistral. I el final, feliç per a tothom, també em va produir una mena d'angúnia. Tots es casen, vaja, i tots seran feliços en aquell bonic casalot del Mississipí, on els negres estan marginats, però de forma amable i humanitària. 

Explicaven que la història estava basada en contes de Faulkner però crec que la inspiració es tan minsa que costa de trobar, a banda d'un cert ambient lligat a les característiques humanes d'aquests pobles americans que coneixem gairebé millor que la Garrotxa, si fem cas del cinema i la literatura. Els contes de Faulkner en els quals es va inspirar son durs, aspres, cruels, fins i tot. 

Malgrat tot, la pel·lícula té la seva gràcia, lligada a la nostra experiència vital i amb el suport d'un repartiment excel·lent i mític. La parella protagonista es va casar aquell mateix any, el 1958, i amb penes, dificultats i el que fos, van aguantar tota la vida, fins a la mort de Paul Newman, qui va saber evolucionar des dels seus inicis de xicot dur i cínic amb samarreta suada a actor de prestigi capaç de fer papers diversos. Diuen que la llesta i intel·lgent era ella, la Woodward, que encara es viva avui i té noranta anys i expliquen que va tenir paciència i la grapa suficient per encarrilar la carrera del marit, el gran desitjat de la meva època.

Newman va envellir prou bé, com la seva dona. Fins i tot de vellet feia goig, deien que fumava molt i que això va incidir en la seva mort però no va ser pas una mort prematura. Brando, en qui feia pensar, al principi, va fer una vida molt més complicada i, també, més breu. No sé si és una d'aquestes anècdotes de tafaneria apòcrifa però he llegit en algun lloc que Brando, que se les lligava totes, es va presentar un dia a casa de la Woodward amb eròtiques intencions i es va quedar amb un pam de nas, la noia estava amb Newman i amb Newman es va quedar. L'actor es va separar de la seva primera dona, amb qui havia tingut  tres fills, un dels quals, com és ben sabut, va morir jove, de sobredosis, i que va esdevenir un record dolorós per a l'actor, com ho seria per a qualsevol, és clar.

El director d'aquesta història estival va ser Martin Ritt, una de les víctimes de la cacera de bruixes qui sembla que va tenir problemes amb Welles, cosa, per altra banda, ben poc  estranya. L'altre xicot de la pel·lícula, en un paper poc amable, va ser Franciosa, un bon actor que no va acabar d'emprendre el vol com s'esperava i que avui no es tan recordat com mereix. A la pel·lícula és el marit de Lee Remick, una altra gran actriu, qui, malgrat el seu aspecte una mica ingenu, va fer molts papers de dona sensual i frívola. També hi trobem Angela Landsbury, encara jove i de bon veure i amb ganes de legalitzar la seva situació amb aquest pare abusador i pocasolta però que acaba per evidenciar que té un cor tendre i que és un tros  de pa, si s'ho proposa.

Les escenes enre Franciosa i Remick em semblaven molt agosarades en el seu temps, quan, de fet, tot just veus que li fa pessigolles, ben mirat. Fa anys vaig veure una bona versió per a la tele, amb la història una mica modernitzada, de mitjans dels vuitanta, amb Don Johnson, Jason Robards, Cybill Shepherd i, fins i tot, Ava Gardner. Potser m'enganya la memòria però crec que el picnic acabava amb la parella protagonista fent allò que en el meu temps en deien, Pasqua abans de Rams. 

Un personatge al qual avui podem trobar connotacions aleshores poc aclarides és el que fa Richard Anderson, un bon actor que més aviat va treballar en el mon televisiu. Un d'aquests dels quals en recordem més el rostre que no pas el nom. Aquest elegant senyor del sud, dominat per la mare i sense ganes de maridar-se, potser desvetllava certes sospites a finals del cinquanta, i també, estranyesa, avui ja veiem, més o menys, que es tracta probablement d'un reprimit homosexual de casa bona. 

Amb tota la seva innocència retrospectiva, aquest llarg i càlid estiu em va desvetllar una certa nostàlgica tendresa, és clar.  Atiada per aquest llarg i càlid estiu, tan atípic, que estem patint. I és que, al capdavall, aquest Ben Quick és un més dels homes desarrelats i eterns que cerquen feina i futur en el mon rural d'on sigui. I la bona presència, encara avui, té molts avantatges irrefutables.

Per cert, una de les coses que pot sobtar a les joves d'avui és el tema de la dona, la vida de la qual no semblava tenir sentit sense 'un home i uns fills' i que si tenia mal humor era a causa, precisament, de la manca d'allò que vulgarment i grollera en deien 'un meneo'. 

Terenci Moix deia que cap ciutat ni cap amor eren com els que t'havies imaginat, tampoc no son mai com els que recordes. I això passa amb gairebé tot.

CINE DES DE LA GANDULA DE CASA: ODI A LES ENTRANYES, DE MARTIN RITT

Recordo que fa anys una companya de feina, parlant de la pel·lícula Donnie Brasco, em va explicar que la neguitejaven en extrem las històries en les quals hi ha un infiltrat el qual acabarà per ser descobert o per haver de complir amb la seva feina i trair els investigats. Tinc aquest mateix sentiment i si hagués de fer una cosa així acabarien per enxampar-me al cap de cinc minuts.

Avui m'he ensopegat per la televisió amb una antiga pel·lícula amb infiltrat, The Mollymaguires, que aquí es va dir Odio en las entrañas. Està basada en una novel·la d'Arthur H. Lewis que s'inspira en uns fets reals. La va dirigir Martin Ritt, un director que també va treballar molt en el teatre, d'idees properes al comunisme i que va tenir alguns problemes en les epoques fosques del cinema americà. Martín Ritt té molts títols que jo definiria com humanistes.

 

La pel·lícula, tot i comptar amb mitjans i un bon repartiment va ser un fracàs de taquilla, potser no va trobar el moment adient per a l'estrena i el cert és que la vaig veure fa molts any com si es tractés d'una cinta de sèrie B en un cine de barri, quan aquests, però, ja anaven agafant volada i es passaven a la reestrena preferent. Avui no ens resulta estrany trobar Sean Connery en un paper dramàtic però aleshores encara era el repentinat 007, del qual es volia escapar. Harris, que a la pel·lícula se li assembla fins i tot físicament, és l'antagonista, l'infiltrat, un detectiu de la Pinkerton que té la missió d'enxampar una societat secreta de treballadors de les mines, dedicada al sabotatge i a fer servir la violència com a recurs necessari davant d'una patronal abusiva i explotadora. La noia principal va ser Samantha Eggar, qui després de fer unes quantes pel·lícules notables es va dedicar més aviat a la televisió.

La pel·lícula em va impressionar aleshores i m'ha impressionat avui, quan l'he vista per la tele, amb les servituds que això comporta. Planteja una sèrie d'allò que en diem problemes morals, el recurs a la violència, la delació, l'ambigüitat dels protagonistes, la fatalitat d'un destí que col·loca en dos bàndols persones que podrien ser perfectament amigues i col·laboradores, la culpa davant d'un deure  que cal complir i que genera més injustícia. Impressiona encara més quan llegeixes alguna cosa sobre aquella societat i sobre el destí de molta de la seva gent. L'espiral de la violència és perillosa i sol generar més violència perquè fins i tot en aquests grups alternatius hi ha els qui tenen el poder i els qui han d'obeir o ser sacrificats als objectius revolucionaris. L'entrevista final, a la presó, entre els dos personatges principals és antològica, tot i que la història és plena de silencis, acompanyats d'una magnífica partitura de Mancini.

 

El veritable McParlan, el personatge que interpreta Harris en la ficció

John Kehoe, el personatge interpretat per Connery, poc abans de la seva execució.

Una sèrie de secundaris imprescindibles, encara que semblin tenir poc paper, posen el contrapunt als protagonistes, la dona del lluitador, el pare de la noia, que mira de sobreviure sense implicar-se, un d'aquests capellans irlandesos sacrificats però lúcids davant d'una realitat difícil de canviar i que tan sols admet el trist consol de la religió... La cinta va comptar amb una fotografia excel·lent i una ambientació immillorable car es va filmar a Eckley, Pennsylvania, un lloc que havia canviat molt poc des de l'època dels fets i que gràcies a la pel·lícula va aconseguir que es conservés el conjunt minaire. Avui és un veritable museu a l'aire lliure.

Encara es considera aquesta una mena de pel·lícula maleïda. És possible que el seu plantejament no acabés de satisfer del tot a ningú, és poc amable i el final és trist, com ho va ser en la realitat el final del grup. Ni és èpica ni és contemporitzadora o condemnatòria sense matisos. En aquells anys i fins ben entrat el segle XX la situació dels treballadors era lamentable, en general. Avui encara ho és a molts països i a nivell globalitzat es podria fer extensiva aquella dita que diu que no hi ha pitjor feina que servir qui va servir. Les criatures encara treballen de forma abusiva a molts llocs i la supervivència còmoda és un bé escàs, si contemplem el món de forma comprensiva.

L'any 1979, a petició d'un descendent de Jack Kehoe, es va revisar la seva participació en els fets violents, dels quals s'havia declarat innocent i se'l va indultar de forma pòstuma, després d'una revisió del cas. Molts d'aquells lluitadors van ser reconeguts per les autoritats com herois que cercaven establir un sindicat just i millorar la situació dels miners. El món dóna moltes voltes. La cultura popular va recollir aquella lluita en cançons i en narracions i poemes posteriors.