KEN LOACH, ENCARA IMPRESCINDIBLE

Al cinefòrum de Tot Història del divendres, 16 d'abril, vam partir, en aquest cas, d'un programa doble, vam comentar les dues darreres pel·lícules de Ken Loach, I, Daniel Blake, de 2016, i Sorry We Missed You, de 2019. Les vaig suggerir jo mateixa, en parlar del director i de triar-ne alguna d'ell. Totes dues les vaig veure al cinema quan es van estrenar, no fa tants anys. La revisió dels dos títols m'ha provocat diferents reflexions, relacionades amb l'empitjorament actual del mon laboral precari. 

Tinc una relació ambivalent amb Loach, és un director imprescindible, amb una trajectòria llarga i absolutament coherent. Incideix en temes actuals, mira la gent de prop, es documenta sobre el que fa, compta amb un equip sòlid i amb actors poc coneguts o, directament, debutants, sempre excel·lents. En ocasions les històries poden semblar gairebé documentals. 

El realisme social no és un invent seu, és clar. La literatura, el teatre i el cinema ens han mostrat sovint, encara més en un passat en el qual existia una preocupació social més generalitzada, el mon dels desafavorits, dels marginats del sistema, malgrat ells mateixos. Un exemple ben conegut és Els raïms de l'ira, el llibre de John Steinbeck, que va portar al cinema John Ford. I en l'actualitat, podem recuperar aquesta tendència en la recent Nomadland. També em venien al cap títols com Hoy empieza todo, de Tavernier. Tots els cinemes, a llocs ben diferents, han entomat en algun moment aquests temes de denúncia, constatació de realitats incòmodes i properes. El que passa és que Loach ho ha fet amb constància, al llarg de moltes dècades, i ha rebut penjaments injustos, com ara dir-li que sempre fa el mateix.

Loach va manifestar que I, Daniel Blake, seria la seva darrera pel·lícula, pero no va ser així. Qui sap, encara ens pot donar alguna sorpresa, és un home lúcid, l'any passat vaig llegir una entrevista amb ell, quan a Gran Bretanya encara no s'havien posat les piles amb el tema de la COVID, molt interessant, la podeu llegir aquí:

https://elpais.com/cultura/2020-04-06/ken-loach-solo-lo-publico-nos-sacara-adelante.html

Trobo a faltar en el seu cinema, en ocasions, una mica més d'esperança final. L'esperança hi sura, hi ha fragments inoblidables plens d'esperança, però sembla que sovint ens vulgui deixar amb el cor encongit, amb la sensació de que si les coses van malament encara poden anar pitjor. Potser en alguns casos sigui així, però no pas sempre, afortunadament. 

El protagonista de Sorry acumula desgràcies i mala sort, acaba per ser incapaç de reaccionar i sembla autodestruir-se. Les dones i les nenes, en aquestes pel·lícules, son els pals de paller del nucli familiar. També, en general, ha estat així en la realitat, ja era jo molt petita que sentia sovint que quan en una família faltava l'home tiraven endavant però que quan faltava la dona tot anava a mal borràs. I no és que m'ho expliquessin, tan sols, ho havia pogut comprovar a través de gent coneguda.

Sorry em va semblar passada de voltes quan la vaig veure, va passar una mica de puntetes pels cinemes, com que crec que el tema dels repartidors free lance s'ha agreujat des del 2019, ara ja no em va semblar la situació del protagonista tan exagerada, després de llegir articles diversos sobre aquesta tasca de repartidor a domicili, potenciada amb la pandèmia. 

Hi ha qui creu que no comprant a Amazon la cosa canviaria, jo crec que és un error, en gran part, un error petit burgès, com quan també es deia que no comprant marques que utilitzaven criatures a les seves fàbriques dels països pobres faríem una cosa bona i positiva. En moltes ocasions els resultats son perversos i si aquestes 'marques' no funcionen ni donen feina, per precària que sigui, s'aboca la gent a destins encara més incerts. Molta gent que plany la situació ha tingut o té persones de servei, dones de fer feines o cuidadores d'avis, mal pagades o explotades.

A Sorry hi ha una conversa molt interessant entre la dona del protagonista i una dona gran dependendent, que cuida. La dona gran evoca el temps de les grans solidaritats, de les vagues amb bons resultats, de la col·laboració fraternal entre la classe treballadora, potser mitificada en la distància, davant d'una realitat ben galdosa. De fet, la solució, si n'hi ha, que no ho sé, també partirà de noves solidaritats, molt dificils avui, a causa de la fragmentació laboral, de la diversitat de procedències de les noves classes treballadores, de la dificultat, fins i tot, per posar-se d'acord o trobar-se.

Malgrat tot, la necessitat empeny. Les cambreres de pis han conformat les Kellys, petites empreses familiars s'espavilen per oferir venda a domicili, en alguns barris es mostren espurnes interessants de lluita veïnal i col·laboració entre grups de gent de procedències diverses que ja no es miren amb la prevenció de fa algunes dècades. Les escoles, les públiques sobretot, han estat un factor de relació entre famílies molt important, en alguns barris. 

No és fàcil entomar la burocràcia, superar les dèries d'un funcionariat polític que ha abduït, fins i tot, en part, el moviment sindical, amb subvencions i coses així s'ha comprat a la gent i, a més a més, de forma molt barata. Un element absurd i surrealista ha estat tot això dels protocols en el camp mèdic, en el camp educatiu, on sigui. Algunes famílies de la meva escola, quan jo estava en actiu, i ja fa més de deu anys que em vaig jubilar, eren molt reticents a demanar ajudes pels molts papers que els calia omplir i les moltes preguntes que havien de respondre. Al capdvall el que compta és el tarannà de la persona individual amb la qual t'ensopegues. Em ve al cap els cas d'un nen immigrat que precisava d'unes ulleres, la directora de l'escola es va atipar de fer passes i papers i al final, per casualitat, van canvir l'assistenta social i la nova ens ho va arranjar en un parell de dies. Els polítics tambe manipulen sovint la possible clientela, no és fàcil establir criteris lliures sobre tot plegat.

En tot cas, recuperar Ken Loach, en aquests dies estranys, ha estat un redescobriment. Sense ser incondicional del director, ho confesso, ja que l'excés de fatalisme no em fa el pes del tot, veure gent real que té problemes quotidians i a la qual, si tenim la sort, avui, de trobar-nos en una situació menys cantelluda, mirem una mica de cua d'ull, amb compassió i encara gràcies, reconcilia una mica amb el nostre abaltit esperit crític, sovint inoperant i que es limita a la protesta anticapitalista tòpica, sense ser capaços de contemplar la realitat propera, tant en els seus aspectes més desagradables com en aquells que mostren espurnes d'esperança, de solidaritat i d'humanisme. Fa algun temps, encara sense la pandèmia però ja en plena crisi econòmica, vaig escoltar una noia argentina i un senyor paquistanès, en una botigueta del Raval, feien broma sobre les queixes dels autòctons, deien, més o menys, que ens queixàvem de la crisis i que què diríem si visquéssim en els seus països d'origen. 

Ahir vaig escoltar una d'aquestes dades esfereïdores, que ens escandalitzen i mostren la nostra ignorància i inoperància, gairebé cent seixanta milions d'infants, a tot el mon, treballen en condicions d'explotació absoluta. Pensar que això pot minvar si no comprem segons què mostra la nostra etèria ingenuïtat de gent ben peixada. Mentrestant, tot i que hi ha certa tendència de canvi, els pares i mares d'avui no volen que, a les escoles, els seus plançons es barregin amb segons qui. Per això tenen, encara, tant d'èxit, les escoles concertades, és clar. 

Recupero les entrades sobre aquestes pel·licules que vaig escriure al blog en el moment de la seva estrena, i que avui potser matisaria una mica:

https://lapanxadelbou.blogspot.com/2019/11/coses-que-passen-al-mon-laboral-mentre.html

https://lapanxadelbou.blogspot.com/2016/10/la-crisi-la-burocracia-oficial-i-un.html

UN HOME I RES MÉS

Avui comentava amb un grup d'amics, per whatsapp, algunes pel·lícules interpretades per Paul Newman i m'he adonat del poc que es coneix, en general, una que jo recordo força bé, Hombre, que per aquí es va dir Un hombre. La va dirigir Martin Ritt i es va basar en el llibre del mateix títol d'Elmore Leonard, un bon autor americà, potser tampoc tan recordat pels nostres verals com mereixeria. 

Fa temps que no he tornat a veure aquesta pel·lícula, podria ser que em passés com amb el mitificat llarg i càlid estiu, també de Ritt, que el meu imaginari no respongui exactament a la realitat cinematogràfica. És de l'any 1967 i en aquells anys el cinema amb rerefons antiracista i socialment combatiu va fer una revifalla important i ens encantava, als joves. Potser Newman i Ritt tinguin coses millors, no soc capaç de valorar-ho, però sé que aquella pel·licula, en aquell moment, em va commoure i impressionar.

Es pot adscriure, entre d'altres, al tema, aleshores en ebullició, de la reividicació dels indis, que fins no feia gaire havien estat els dolents de la pel·lícula. Es poden dir moltes coses sobre la gent dels Estats Units però pocs països compten amb un sector autocrític tan dur, en cinema i en literatura, com ells. El colonialisme europeu i d'altres servituds nostrades encara tenen pendent molta autocrítica cinematogràfica i literària serioses, la veritat. 

La pel·lícula incideix en el tema de la identitat personal, de forma més aprofundida que d'altres molt mitificades, i en coses com ara la mentalitat i els prejudicis, temes universals, per cert. Va comptar, a banda de Newman, amb un conjunt de secundaris excel·lents, més o menys coneguts, com ara Fredrich March, entre d'altres.

En aquella època encara em sabia greu que 'el noi' morís, encara em feien pes els finals feliços, pero aquesta història és poc amable pel que fa a aquest tema. El títol, en castellà a l'original, ja és una declaració de principis, al capdavall 'home' és un genèric, encara que sigui un genèric masculí. Més enllà de les divisions fomentades per això que en diem cultura i que de vegades fa més mal que una pedregada, s'incideix en el sentit de pertinença a l'espècie humana, una espècie que ja ni tan sols sé si val la pena esforçar-se tant en conservar, la veritat. 

A la xarxa he trobat bons comentaris de cinèfils sobre la pel·lícula però també moltes llistes d'aquestes amb 'el millor de Paul Newman' on aquest títol és un gran absent. Una altra pel·lícula de Ritt que en la seva època va marcar les noies de la meva generació va ser Norma Rae, una pel·lícula pro-sindicalista, que no aniria malament recuperar. Sally Field va guanyar un óscar per la seva interpretació. 

HISTÒRIES DE QUAN SEMBLAVA QUE NO PASSAVA MAI RES

Havia vist, però fa molt de temps, Nunca pasa nada, una pel·lícula encara poc coneguda de Bardem, pel meu gust fins i tot superior a Calle Mayor. És de l'any 1963, s'emmarca en una mena de cinema possibilista però ambiciós, molt ben fet, no sempre entès. De fet, en el seu moment, al contrari d'altres títols, va passar sense pena ni glòria. Aquesta tarda me l'he tornat a mirar i m'ha agradat encara més que en el passat.

La pel·lícula té grans virtuds, plans seqüència inoblidables, actors excel·lents, secundaris inclosos. Corinne Marchand va ser la inoblidable Cléo de Varda, Cassel va esdevenir un interessant actor, considerat molt atractiu, cosa que em costa d'entendre, però vaja, tot és opinable. Això sí, ningú no li treu el mèrit interpretatiu. Dos dels seus fills han estat actors, el més conegut és Vincent Cassel, un rostre habitual en el cinema francès del present. Antonio Casas era un actoràs que vam poder veure molt sovint per televisió i que podia haver estat un futbolista de categoria si no hagués estat per una lesió. Casas va fer molt de cinema i teatre, va ser un gran professional i, com tanta gent del seu temps, va fer de tot i tot ho feia bé. Julia Gutièrrez Caba es una actriu del meu santuari particular,  ella i els seus dos germans, malauradament Irene ja no és entre nosaltres.

La pel·lícula es va filmar a Aranda del Duero i Peñafiel, tot i que a la pel·lícula donen un altre nom al poble. A Aranda del Duero han fet en alguna ocasió exposicions i celebracions recordant aquell rodatge. El tema era habitual en aquells anys, tot i que s'ha enfocat de formes diferents: l'arribada, a una comunitat, d'un element diferent, distorsionador. Ens trobem en un d'aquells pobles de provincies, un poble relativament gran però amarat de la moral rància del franquisme i d'aquell catolicisme tronat. La gent es mou entre la tafaneria i la hipocresia. L'element inesperat serà, en aquest cas, el personatge interpretat per Marchand, una actriu de revista que té un inesperat atac d'apendicitis i ha de romandre al poble.

El metge, Casas, és un home avorrit, tradicional, amargat, que ha passat els cinquanta anys i se sent envellir depressa. Ha tingut embolics de tant en tant però la imatge juvenil de la noia el trasbalsarà i la intentarà retenir, gairebé segrestar. El personatge de Cassel és el d'un jove professor de francès, poeta i somniador, enamorat de la dona del metge i a qui les dues dones protagonistes, en un moment o un altre, aconsellaran abandonar aquell indret castrador. M'ha agradat molt que es mencionés Vicente Aleixandre, gran poeta, premi Nobel merescut, poc llegit avui. I, així mateix, que es reciti Benavente, un altre Nobel. 

La mitificada figura de l'estrangera, encara més dedicada al mon de l'art frívol, era una imatge del pecat possible relacionat, és  clar, amb el sexe. Després vindrien les sueques. Al llibre La oscura historia de la prima Montse hi ha l'exhaustiva descripció d'uns exercicis espirituals en els quals els homes pecadors s'acusen públicament d'haver-ne fet de tots colors pel barri xino de Barcelona. Però aleshores arriba un pecador de veritat, que ha pecat... a París. Allò sí que és pecar a lo grande!!!

Nunca pasa nada és una gran pel·lícula a reivindicar però és molt més. Avui és tracta així mateix d'un bon document del passat, aquells pobles, aquella gent, aquelles esglésies, aquelles carreteres, aquells autos de línia. I la moral encotillada, l'obligatorietat de seguir les normes, la maledicència, i aquells bars plens d'homes en els quals les dones no acostumaven a entrar. Una cançó catalana feia: tot son homes, no hi ha dones, els hi fa vergonya entrar...

El mon va canviar molt de pressa però aquestes pel·lícules encara em produeixen una tristor profunda, a causa del mal que aquella societat va fer a tanta gent, incapaç d'entomar la seva vida d'una altra manera. Les dones tenien uns horitzons molt més limitats, és clar, però els homes també portaven al damunt obligacions feixugues. A un dels primers llibres de Pedrolo, Cedra per Martina, tristíssim, el desenllaç deixa entendre que per a la noia violada pel seu cunyat hi ha poques esperances de felicitat. Algú pot pensar que això eren coses de l'Espanya profunda però la Catalunya provinciana era més o menys. Una de les sortides consistia en anar-se'n a Barcelona, a Madrid. Un festeig llarg trencat, en un poble, encara que la noia no hi tingués res a veure, comportava solteria, a no sé que toquessis el dos de l'indret on et coneixien. Per no parlar de les mares solteres, ep.

La francesa de la pel·lícula és una noia vital, alegre, una mica inconscient. M'ha sorprès un fragment en el qual un home del poble que sap una mica de francès li comenta que va estar als camps de refugiats republicans, després de la guerra, li parla de Laval, i la noia no s'impressiona gens amb tot allò de la guerra ni sap qui era Laval, és clar. França estava molt mificada però trigaria a entomar, ella també, les seves pròpies misèries. 

Ressenya sobre la pel·lícula  al blog Cinefília Sant Miquel.

CAMBRERES D'HOTEL

Avui tanco, de moment, aquest petit cicle feminista, amb una interessant pel·lícula mexicana, La camarista, una passejada per la tasca d'una d'aquestes cambreres de pis que treballen als grans hotels. És l'òpera prima d'una jove realitzadora, Lila Avilés, i compta amb una actriu extraordinària, Gabriela Cartol.

El turisme del nostre temps ha consolidat el paper d'aquestes professionals de la neteja, amb un ofici que no compta amb escola pròpia ni amb qualificació de pes, però que té les seves dificultats. Mal pagades i explotades, aquestes cambreres, que avui coneixem amb el nom de kellys han aconseguit, al menys, organitzar-se una mica. Però aquesta història no entra en el tema de les reivindicacions, segueix la tasca d'una noia jove, trista, mare soltera, amb una sola aspiració que no aconseguirà, passar a treballar a la planta quaranta-dos de l'hotel, on hi ha menys feina i cambres de luxe. També vol aprendre més, estudiar, però no és gens senzill, en les seves circumstàncies. 

L'hotel és com una gran i asèptica presó, l'explotació d'altres temps sembla més suportable, però queda poc temps per a res. Sabem que la noia té un fill que algú li cuida en algun lloc, però no el veiem ni tampoc sabem res de la seva vida personal. Els clients ni tan sols es fixen en el personal, es limiten a demanar el que necessiten, sempre hi ha una gran distància, fins i tot quan, per conveniència d'algú, s'ha d'establir algun llaç aparentment més sòlid. Algú amb qui estableix un cert i feble lligam, una companya de feina, aconseguirà el lloc que ella cobeja. S'expliquen poques coses, en aquesta història, i el final pot tenir un cert simbolisme, quan, finalment, i per primera vegada, veiem sortir la noia  de l'edifici.

La camarista ha tingut molts reconeixements malgrat una certa fredor general. Els hotels, avui, son més no-llocs que mai. La gent viatja i hi fa estada, en països en els quals els nadius pobres tot just poden aspirar a netejar la brutícia que genera el turista o el passavolant. La ciutat és immensa, llunyana, la noia estableix una relació breu i visual amb l'home que neteja els vidres, els ascensors pugen i baixen i, malgrat el distanciament humà, la noia ens desvetlla una inevitable tendresa, enmig de la seva solitud i dels munts de roba blanca de la gran bugaderia. 

El nombre de joves dones directores és avui més alt en continents que no son Europa, malgrat les dificultats que tenen les noies per accedir a aquesta feina. I les dones, avui, són la consciència social de la seva pròpia situació, la seva mirada no pot ser la mateixa que la dels homes, de fet, malgrat que aquests estiguin també, en molts casos, explotats i mal pagats. La camarista és avui un personatge universal, un símbol i una realitat, i en això rau la grandesa d'aquesta, relativament modesta, pel·lícula mexicana.

PARES LLADRES I FILLES CORATJOSES

S'ha estrenat l'esperada pel·lícula La hija de un ladrón, avalada per un munt de crítiques molt favorables, sobretot pel que fa a l'actuació de Greta Fernández, filla d'Eduard Fernández, pare i filla també en la ficció. La pel·lícula és el primer llargmetratge de Belen Funes, qui també és coautora del guió, inspirat en un seu curtmetratge anterior. Afortunadament, com en d'altres sectors professionals, moltes dones joves estan realitzant un munt de pel·lícules interessants, en aquests darrers anys. 

Com que la història es mou en un volgut mar d'ambigüitats, pel que fa al passat recent i llunyà d'aquesta família disfuncional, moltes referències sobre l'argument, que es poden llegir als mitjans, resulten enganyoses o subjectives. Admeto que a mi m'agrada que m'expliquin les coses més a fons, al contrari de persones a les quals els agrada just el contrari. Potser per això, o per l'excés d'expectatives que tenia, La hija de un ladrón no m'ha acabat de fer el pes, malgrat que té valors evidents i unes interpretacions excel·lents. A Greta Fernández, sempre en pantalla i que porta el pes de la narració, l'acomboien tot un seguit de grans secundaris començant pel seu pare. Crec que no s'ha remarcat prou la gran actuació d'aquest nen que fa de germà seu, Tomàs Martín, que roba totes les escenes on surt, amb aquesta mirada trista i perduda i aquesta mena d'innocència incompresa que traspua en tot moment.

La pel·lícula beu en moltes fons i en moltes tradicions de cinema social, Dardenne, Loach i tants altres. Un cinema que semblava haver perdut pistonada però que retorna, de forma necessària, de tant en tant, a les nostres pantalles. Sense ser tan explícita com Loach, Funes, molt més jove, ens mostra una realitat que la gent que hem tingut relació amb l'ensenyament coneixem força, per desgràcia. La familia pot ser un llast, un pes indefugible, i la situació social, que no sempre té perquè arribar a la marginalitat, no compta amb una resposta seriosa ni aprofundida per part del poder públic, tot i que  es posin pedaços diversos. I no tot és qüestió de recursos, malgrat que en faltin, sinó també d'inoperància, manca d'imaginació i burocràcia aclaparadora. Amb tot, cal admetre que en èpoques pretèrites tot era molt pitjor i que sort que hi ha un cert suport assistencial, encara bo.

La permeabilitat social no és impossible però topa amb un munt de dificultats de tota mena. Encara més quan hi ha problemes per trobar feina, habitatge, suports seriosos si no és compta amb els familiars. No tot es pot resoldre amb coratge i voluntat i ganes de treballar. L'educació arriba a molta gent, fins a cert límit. Hi ha sostres difícils de trencar i en una època en la qual els pares i avis ajuden als joves en molts casos, sigui amb diners o fent coses, com ara, tenir cura dels infants, no tenir família de qui poder refiar-se, com li passa a aquesta Sara o a la mare de família de la darrera pel·lícula de Loach és tot un problema, avui.

El que passa és que costa identificar-se amb els problemes d'algú de qui en saps tan poca cosa. D'aquesta noia amb tants problemes per sobreviure ho ignorem tot: per què la relació amb el pare és com és, per exemple. No acabem d'entendre aquest home una mica inquietant, del qual ho desconeixem gairebé tot, no sabem on va anar a parar la seva dona ni perquè estava a la garjola. Una mica el mateix passa amb el personatge d'Àlex Monner, un actor en alça i que defensa prou bé  un paper poc explicat, es preocupa pel fill però no vol saber res de la mare de la criatura, tot i que se'n sent responsable.

La pel·lícula té la virtut de no carregar les tintes quan no cal, no hi ha abusadors, ni maltractadors, ni explotadors laborals ni masclistes assetjadors. Estem tan acostumats a certes dosis de tremendisme que em temo que una part del públic està esperant que s'esdevingui alguna cosa tràgica o escandalosa. Tothom sembla força normal, amable, fins i tot. La pel·lícula acaba de forma emotiva i trista, sense acabar del tot, al capdavall la vida continua, malgrat la solitud i les maltempsades. El paper  del pare quadra amb aquest tipus de persona irresponsable, mentidera, tramposa i incapaç de ser bona ni per a ella mateixa. Gairebé imaginem, pel títol, això de què era un lladre. En tot cas, hi ha molts aspectes interpretables, més enllà de la desolació de la protagonista quan es veu abocada a una solitud que intenta defugir. Malauradament, a la vida, hi ha problemes que no tenen solució, o que la tenen, més o menys, però a la llarga, amb el pas del temps i la maduració inevitable. 

I, evidentment, la vida real, reflectida en la situació d'aquesta noia jove, amb una criatura de bolquers i poques expectatives, es troba molt lluny de les proclames i embolics de la política oficial, gairebé t'agafen ganes de dir a determinats polítics d'avui, als de dalt  de tot, no pas als que es mouen en el context dels barris i del dia a dia, que també n'hi ha uns quants i unes quantes que fan el que poden i saben en quin món viuen, allò que Iupanqui deia a l'eteri poeta que mirava la lluna: vete a mirar los obreros/ los hombres en el trigal/ y como lucha la gente/ por un pedazo de pan... Potser ja no sigui per un tros de pa, és clar, però sí per un sostre modest, un sou digne i segur, una estabilitat emocional i un futur esperançador.

COSES QUE PASSEN AL MON LABORAL MENTRE REPETIM ELECCIONS

Sorry, We Missed You és la darrera pel·lícula de l’emblemàtic director Ken Loach, amb guió de Paul Laverty, amb qui Loach ha treballat sovint. Sembla que el director havia manifestat que I, Daniel Blake seria el seu comiat, però crec que si et fas vell i t’adones que encara vas fent, i pots fer, i tens possibilitats deu resultar impossible deixar de  fer. La pel·lícula va passar per Cannes, sense pena ni glòria, tot i que va rebre un premi del públic a Sant Sebastià.

La meva relació amb Loach és una mica atzarosa, sovint tinc la percepció que les seves pel·lícules no estan del tot arrodonides malgrat que el seu cinema, encara més avui, em sembla absolutament necessari. En aquest cas ens explica la història d’una família, pare i mare, nena i noi, ben avinguda però amb un munt de problemes econòmics, que s’han anat agreujant amb els anys i les crisis econòmiques. L’home decideix agafar una feina de repartidor pel seu compte, una d’aquestes trampes laborals del present. Et converteixes en autònom i estàs molt més explotat que quan depenies dels amos. Em venia al cap, després de veure la pel·lícula, aquell discurs sobre la dona i la prostituta, els esclaus i els homes lliures, que amollava Brando a Queimada.

La dona treballa com a cuidadora a hores establertes, cuidadora d’aquests vells i velles solitaris del nostre temps, cada dia més nombrosos. El treball intensiu i aclaparador de la parella incideix en els fills, en la sensibilitat de la nena i en el noi adolescent, rebel i conflictiu. El panorama és complex, ja no pot existir la solidaritat obrera del passat, amb el suport sindical corresponent, evocat per una de les clientes de la soferta cuidadora, una de les poques que té el cap clar. Aquest tipus de cinema, fins i tot amb les seves petites trampes emocionals, és avui tan necessari com sempre però, en general, no és rebut amb el mateix entusiasme progre del passat.  Recordo com, durant la meva infantesa, la gent s’estimava més veure luxes i coloraines que no pas desgràcies com les seves, al cinema. És una actitud molt humana que potser també funciona en l'actualitat, d’alguna manera.

Les molt bones actuacions d’uns actors i actrius desconeguts donen un marcat to de verisme a la història però l’acumulació de desgràcies progressives incomoda i frega la inversemblança, a causa de l’excés. Admeto que, potser en alguns casos, si les coses poden anar malament hi van cada dia més. No conec a fons el mon d’aquests repartidors a hores convingudes, vull pensar que, tot i l’explotació, a casa nostra, com que la puntualitat no és un valor tan respectat com a la Gran Bretanya, la feina potser no resulta tan aclaparadora, en tot cas, gairebé mai no m'han portat un paquet a l'hora pactada. Una altra de les trampes del present, pel que fa al mon laboral, que sorgeix a la pel·lícula, és l'intent de limitar les relacions humanes afectives i reduir-les a la mínima expressió.

El treball de les cuidadores i cuidadors és molt divers, el conec una mica més, i tot i que la feina està molt mal pagada i hi ha explotació, i fins i tot he comprovat que funciona aquell vell refrany de què no hi ha pitjor feina que servir qui va servir, no he vist ni patit aquesta modalitat a preu fet que practica la protagonista. Ara i aquí aquest tipus de feina la fan, en general, persones immigrades, poc presents a la història de Loach, més enllà d'un company negre del noi, que pinta graffitis amb ell. 

La mare de família, per altra banda, és un tros de pa, pal de paller de la llar, i  de vegades no entens com no toca el dos amb les criatures, ja que sembla més capaç de plantar cara als fets, malgrat la seva bonhomia, que no pas el marit. No li podria  sortir, al menys, una feina fixa, de tot el dia, cuidant a una sola persona gran amb possibles? En alguns comentaris sobre la pel·lícula he llegit que més d'un hauria preferit que la narració s’hagués centrat més en la dona que no pas en el repartidor, és clar que, aleshores, seria tota una altra història.

Sembla que el director va comptar amb testimonis directes, molts dels quals van voler restar en l’anonimat. Hi ha molts mons laborals que ignorem, tots vivim en el nostre raconet, però quan m’assabento de forma directa de coses d’aquesta mena em pregunto on son i que fan els sindicats actuals, que encara existeixen, em sembla. La defensa de problemes individuals és molt menys brillant que la defensa sorollosa de grans col·lectius i sovint els treballadors i les treballadores s’han d’acabar organitzant pel seu compte. L’evolució de camps laborals, com el dels repartidors, els cambrers, les dependentes de comerç o les dones de la neteja, fa molt difícil la unió reivindicativa, en temps de feina escassa i mal pagada. El sistema és tan pervers que els mateixos explotats poden explotar, fent  subcontractes lamentables a persones encara més necessitades, que sempre n’hi ha. I els encarregats, ai, com aquest tan cantellut i antipàtic, que posa  una pantalla entre ell i els desgraciats treballadors, i que retira força a  Roberto Álamo, també cal que estiguin insensibilitzats, si volen sobreviure.

Son, tots aquests, com el de la vellesa dependent, cada dia més nombrosa i amb necessitats d’atenció, que aquí es menciona una mica de passada, a través de les visites domiciliàries de la protagonista, problemes que ningú no ha tocat a fons en les darreres campanyes electorals, centrades més aviat en aspectes eteris, patriòtics i nebulosos. La pel·lícula acaba d’una forma abrupta i et deixa amb el cor encongit, car sembla que no hi ha sortida i que tot anirà cada vegada pitjor. A mi, aquests finals tan poc esperançadors, no m’acaben de fer el pes, la veritat, tot i que son molt del gust de determinada crítica. Acabes per sentir-te culpable de cobrar la pagueta cada mes, tot i que tinguis, potser, un passat infantil i juvenil poc alegre, contemplat en perspectiva. És allò de Brecht, en els temps més ombrívols es cantarà també?