CASTANYADA, 2020

 

Aquest any tot és diferent i potser el recolliment i la manca de gresca s'adiguin molt bé amb els costums ancestrals sobre nits de Tots Sants, tardors, castanyades, difunts i tradicions diverses, enriquides en els darrers anys amb això del Halloween anglosaxó. Com que fa prop de catorze anys que tinc obert aquest blog, als quals en puc sumar un parell més amb allo del blocat, potser ja ho he dit tot, la veritat.

He evocat al blog castanyeres, festes parroquials, trobades d'amics, celebracions a casa i en molts altres llocs, visualitzacions televisives i en directe del Tenorio, poemes emotius, rondalles de por, treballs escolars, cançonetes tradicionals o recuperades... un munt de faramalla castanyera per a una festa que els meus avis del mon rural celebraven resant tres parts de rosari abans de sopar i endrapar les castanyes preceptives i el moscatell corresponent. 

Repassant el blog, quan ve alguna festa assenyalada, trobo comentaris de gent que ja no és entre nosaltres, entre els vius, vull dir,  i d'altres dels qualsl no en se res i que un dia van fer moixoni. Això dels blogs, com tantes altres coses, va fer arrencada de cavall i aturada de ruc, dels antics en quedem mitja dotzena, a tot estirar. I alguns encara es limiten a reproduir algun article que els publiquen en algun lloc o a parlar dels seus èxits professionals i para de comptar. El diàleg s'ha aprimat molt, en aquest mitjà una mica ranci. La gent, en general, és poc constant i amiga de la darrera moda, en el vestir i en les xarxes socials.

Deien que les perones com ara el Baró de Maldà eren grafomans, que no és ben bé ser escriptors. Potser tinc aquesta mena de síndrome, no me'n puc estar, d'enrotllar-me per escrit en els meus blogs resistents, sobretot en aquest que algú, en aquell passat en el qual hi havia molts blogaires amb pretensions de fer història, va titllar de patufetista.

He viscut moltes castanyades però, com aquesta, cap. Fins i tot aquest senyor tan llegit, Yuval Harari, en algun dels seus llibres deia, fa quatre dies, que una epidèmia mundial no era possible, en el present, més o menys. És clar que no som, de moment, enmig de la febre groga ni de la pesta negra i que el carro dels morts no ens ha de passar a recollir per llençar-nos a la bassa i desinfectar el nostre habitatge. Però, vaja, morir en aquests temps resulta força dramàtic, trist, solitari i depriment. O raure en una residència, amb el cap a tres quarts de quinze i on no et pot venir a veure ningú o gairebé ningú.

Ni tan sols cal morir, conec gent que aquests dies s'haurà d'operar d'alguna cosa greu, les visites, amb poquíssimes excepcions, seran impossibles. Érem lliures i feliços amb poca cosa i no ho sabíem, ves. Pitjor devia ser amb la guerra, és clar, i segurament els meus pares, si fossin vius, em repetirien allò de massa farts en evocar les seves pròpies penes. Cosa que ens podrien dir també tots aquests refugiats sense llar i tanta gent que ho passa molt pitjor que nosaltres. Diuen que si no passes fred ni gana, fred i gana de veritat, no tens dret a queixar-te.

Avui he comprat panellets, castanyes, rovellons i panedons de tonyina. Puc posar la ràdio, la tele, escriure al blog, llegir els llibres que tinc en espera, un munt, o els que puc trobar a la biblioteca virtual, que son un altre munt. No tinc plataformes d'aquestes de moda, llevat d'una mica de movistar però, vaja, de pelis a l'abast tampoc no me'n falten. Considerant la meva situació soc incapaç de queixar-me de res, llevat d'aquest ràpid pas del temps que m'aboca a la vellesa, però aquest és un mal general, contra el qual no s'ha inventat res. I mal de molts, consol de ximples. 

Tots Sants i el Dia de Difunts, encara que s'hagin reconvertit en festetes frívoles, ens acosten a la realitat evident de què la vida passa i a la pols tornarem, i potser força depressa gràcies a la tendència incineradora actual. Unes quantes persones ens recordaran durant un temps, però tot s'acaba esborrant i no sé si la vida té cap sentit, cada vegada em sembla que en té menys, la veritat. I, el pitjor, no pots parlar avui gaire de la mort, ni de la vellesa, sembla un tema de mal gust, la paraula 'vell' o 'vella', tan bonica, sembla un penjament i evocar la mort, tot i que aquests dies es tolera, també sembla gairebé una cosa de mala educació.

Desconec si els meus avantpassats, quan resaven tants rosaris, creien en Déu, la Mare de Déu i el més enllà, en tot cas, havien de fer el paperot, per sobreviure i no tenir problemes excessius amb els poders d'aleshores. Avui també fa falta fe en el que et diuen els que en saben, altrament et poden titllar de negacionista o ignorant i això sona molt malament. Els nous savis son els científics experts, que també s'equivoquen i ens enreden i depenen del poder, per fer bullir l'olla. Els qui m'inspiran més inquietud son els qui no dubten, saben què s'ha de fer, s'atorgue una mena de superioritat moral, critiquen els polítics, en general, i, sense adonar-se'n, gairebé acaben predicant una mena de dictadura del que sigui, ciència inclosa. M'estimo més els qui dubten i admeten que no saben res de res i que si manessin ho farien tan malament o més que no pas els altres, probablement. 

De fet, ja ho hem vist, un microbi invisible ha acabat amb les nostres minses llibertats, que avui semblen molt més envejables que no ens pensàvem. Recordo un poema del Patufet en el qual un caçador de feres anava al metge perquè es trobava malament i explicava al doctor les seves gestes. El metge li deia que l'animaló més menut, un mosquit que l'havia picat, acabaria amb la seva vida. El coronadallonses encara és més menut que un mosquit i ha acabat amb molta gent i, a la resta, de moment, ens ha reconvertit en monges i frares de clausura, sobretot als de l'edat de risc i vulnerables, entre els quals, ai, resulta que m'hi trobo. I això que fa quatre dies ens venien la moto del cor jove, ens promocionaven hiperactivitats jubilatòries i t'asseguraven que la voluntat movia muntayes. 

Ànimes difuntes, al cel ens veiem juntes.