ALFONS QUINTÀ I ELS QUI EL VAN CONÈIXER

 

M'he llegit, d'una tirada, i fins i tot ja n'he escrit una ressenya per un blog cultural, el nou llibre de Jordi Amat, en aquest cas dedicat a la trista memòria d'un personatge rebutjable i estrany qui, no obstant, va arribar a tenir molt de poder. He llegit ja uns quants llibres de Jordi Amat, persona de la generació dels meus fills, gràcies als quals he sabut i entès coses que passaven mentre jo madurava i em feia il·lusions etèries sobre el futur de la nostra estrenada democràcia imperfecta.

El llibre parla del protagonista, Alfons Quintà, però va molt més enllà, és un fresc inquietant sobre la Catalunya contemporània, sobre la gent que el va envoltar, que el va odiar, que el va témer i que va intentar neutralitzar-lo. Al capdavall aquest senyor, potser amb algun problema mental, cosa que es desprèn de la seva biografia, va acabar molt malament, va matar la seva ex-dona, que havia tingut la feblesa d'anar-lo a cuidar, i es va suicidar.

El llibre no és molt extens, segurament no ens ho diu tot, si és que se sap tot, que no ho crec. En algun moment s'ha preguntat sobre la situació dels suposats arxius del personatge, qui potser jugava a endegar suposicions,  és possible què sabés molt menys del que deia. Quan jo era petita, devia tenir set o vuit anys, hi havia una companya de classe que em deia que si no li donava el que fos, llapis de colors, xocolata, diria a la monja una cosa meva. Jo no havia fet res dolent però arribava a pensar que potser havia fet alguna cosa sense voler i, en tot cas, potser la monja creuria el que li deia aquella nena. La por em feia cedir al xantatge. Hi ha gent que ja despunta des de la infantesa, com ens explicava fa temps un germà d'un altre personatge nostrat i inquietant, el senyor Millet.

Alfons Quintà era fill del xofer de Josep Pla. Una feina, aquesta, que li va arribar al pare per casualitat, va ser molt més que un xofer convencional i va formar part del cercle proper a Pla, en el qual es van coure moltes coses. Aquest xofer, com a pare, no era gaire recomanable i havia arribat a maltractar de forma sàdica el fill, ben aviat problemàtic. Però ja fa temps que no justifico pecats adults considerant les penes infantils, tot pesa, però en el mon educatiu he vist moltes variables i res no acaba de quadrar en allò del causa-efecte, en això de la infantesa i l'educació.

Quintà era intel·ligent, brillant, eficaç, insistent, xantatgista. Els personages importants que formen par del gruix d'aquest conte de por, Pujol, Tarradellas, s'estimaven més tenir-lo de cara. I així va arribar a ser, entre d'altres coses, director de TV3, en els temps gloriosos de l'estrena del canal. Tenia una tendència perversa a fer mal, fins i tot a gent que l'havia apreciat i ajudat, el seu tarannà m'ha recordat el llibre sobre Tiberi, de Marañón, que porta per subtítol 'Història d'un ressentiment'. 

No tan sols els poderosos del moment el temien, també, és clar, els subordinats, dels quals abusava a dojo, de forma capriciosa, les dones joves patien assetjaments habituals, ara es denunciarien però aleshores es toleraven o se silenciaven. I el que em costa d'entendre és que hi hagi gent que aguanti a la feina segons què per un sou, per ambició personal, per tot allò que no sigui necessitat vital de sobreviure, la veritat. 

Moltes coses, no pas totes, sobre aquest home turmentat i turmentador, es van saber quan va morir i matar. I, com sol passar en tants casos, molta gent ja ho sabia. La plèiade de saberuts que no denuncien res i callen de forma oportunista, però que quan la cosa es fa pública presumeixen d'enterats privilegiats també angunieja. I sobta i meravella que, fins i tot amb tantes corrupteles i misèries la societat hagi tirat endavant, ni que sigui amb ensopegades i TV3, avui de baixa, hagi estat un èxit durant dècades. 

Els corruptors no podrien fer res si no hi hagués gent susceptible de corrompre, és clar. Sap greu que persones amb bones intencions i bones idees, com ara el mateix Pujol, acabin abduïts per les circumstàncies, l'ambició o la cobdicia, lligada, en ocasions, als nuclis familiars. Quintà no va voler tenir fills, al menys, avui potser hauria estat més difícil escriure sobre ell si tingués descendència. Passa en alguns casos, això, la família intenta arranjar una mica els pecats de la nissaga.

Quan jo era jove, als migdies, escoltava un programa de ràdio Barcelona molt innovador i agosarat per l'època, el feia un periodista ja traspassat, molt popular aleshores, Joan Castelló Rovira. Sovint portava Alfons Quintà com a convidat de luxe, que s'explicava molt bé, semblava una persona importat i intel·ligent, i potser també era això, en certa manera. És una sort no haver-te ensopegat, de jove, amb un pretendent d'aquest tipus, brillant i suposadament intel·lectual, amb calerons i coneixences importans, però tòxic a tope. I és també una sort haver menat una vida mediocre però tranquil·la, tot i que, qui més qui menys, s'ha topat algú amb ganes de fer la punyeta, al llarg de la vida. Però, és clar, Quintà ja és una mena de paradigma del mal. El pitjor de tot és que sabem que no era ni serà l'únic, malauradament. Els gossos rabiosos potsrer moren però la ràbia no té vacuna ni antídot prou eficaç, em sembla.