6.11.20

MARISA DE LEZA, COMIAT I EVOCACIONS

 


Fa dies que no faig obituaris sentimentals però avui no me'n puc estar. Em diu el meu germà que aquest mes d'octubre va morir Marisa de Leza, gran actriu, elegant i discreta, que m'ha anat agradant amb els anys, com em passa amb tantes coses. Va néixer l'any 1933, i el seu bonic cognom era artístic, és deia González. Avui ja no es canvien tant els noms, els actors i les actrius espanyols. Encara més, els cognoms castellans semblen exòtics en d'altres verals, i així trobem, per exemple, un Andy García ben salerós. 

De Leza, a més a més, formava part de la peli menys reeixida del programa doble del cinema del meu barri, era la noia a històries com ara Diego Corrientes, tenia un físic que no ens agradava, a les jovenetes, aleshores, car eren moda els nassos arremangats a l'americana, estil Sandra Dee, cosa que va propiciar moltes destraleries estètiques en un gran nombre d'actrius nostrades. I molts calerons als pioners de les operacions d'estètica, per cert.



Ara em sembla preciosa, a les fotografies amarades de nostàlgia que  retrobo, també m'ho sembla de gran, em recorda una mica la Mangano i la supera, fins i tot. Va començar a treballar de molt joveneta, al cinema, en el cinema d'aquella arnada postguerra. Es va casar amb un guapo futbolista nascut a Balaguer, Mario Durán, van tenir tres fills i ella es va enretirar una mica per retornar a brillar en aquella televisió enyorada dels Estudios 1. També va fer molt de teatre. 

Podria mencionar moltes obres on va treballar però recordo, sobretot, La doble historia del doctor Valmy, de Buero Vallejo, a l'enyorat Talia dels bons temps, amb un actor que m'encantava i que també és mort, l'asturià Julio Núñez. L'obra, no del tot rodona, però interessant, del gran Buero Vallejo, tocava un tema inquietant, la tortura i la seva pràctica habitual a les comissaries, així com els possibles problemes de consciència d'alguns professionals obligats, pel context i la situació, a practicar-la. L'obra va tenir problemes per estrenar-se però els temps estaven canviant, i, finalment, la vam poder veure i comentar.



Fa pocs anys vaig llegir una entrevista que li van fer, em va semblar una senyora de categoria, culta, llegida, com el seu marit, que va ser un futbolista atípic i que es va dedicar, després de l'esport, als negocis industrials, crec que encara es viu. No van ser mai carn de revisteta, ni se'n van sentir tafaneries, el mateix que va passar amb els seus descendents. Va tenir la mala sort de veure morir una filla, pocs anys abans del seu traspàs. En tot cas, la considero una d'aquelles grans dames de les generacions anteriors a la meva, una d'aquelles actrius a les quals potser no hem sabut valorar com calia i que avui, en general, son difícils de veure i d'apreciar, car el cinema retrospectiu sol ser minoritari i atzarós. 

4 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

Deia Fuster que morir-se és ser oblidat a la curta o a la llarga, peró oblidat, però en aquest cas jo havia oblidat en vida a Marisa de Leza, potser perquè feia temps que s'havia retirat de la seva activitat profesional i era molt discreta en la seva vida privada.

Júlia ha dit...

Crec que era aixo, que era molt discreta, em sembla que la darrera feina va ser en una del Garci, en un paperet, per l'any 2000

Cinefilia ha dit...

M'encanta que li donis visibilitat a la trajectoria d'una actriu magnífica, ni que sigui en forma d'obituari, car, com bé dius al final del teu escrit, "el cinema retrospectiu sol ser minoritari i atzarós".

Júlia ha dit...

Es que, a més a més, aquestes persones em porten molts records i es de justícia que els en dediqui un.