COM CAN JORBA D'ABANS DELS SEIXANTA, RES DE RES

 

Hi ha edificis i paisatges que van lligats, de forma molt directa, amb les nostres vides. Una frase recurrent és allò de què alguna cosa és de tota la vida. En aquests casos ens referim, és clar, a la nostra, de vida. Per això l'imaginari sentimental és generacional i lligat als propis records, que poden ser, això sí, enganyosos. 

Quan jo era petita un dels indrets mítics era Can Jorba. Si avui dius a algú això de Can Jorba, fent referència a l'edifici del Portal de l'Àngel, ja et miren de cua d'ull i s'adonen de què tens uns quants anys al damunt. Can Jorba, durat la meva infantesa, era el palau del bon gust i on podies trobar qualitat a dojo. No hi anàvem sovint, existien aleshores moltes petites botigues, pel barri, magatzems més modestos i econòmics. I les parades dels Encants, les quals comptaven també amb un entorn del que avui en diem manters, gent sense parada pròpia que estenia els seus productes per la vorera, a l'entorn del mercat. Quan escric mercat em refereixo al de Sant Antoni i, aleshores, no dèiem anar a mercat sinó anar a la plaça.

A Can Jorba ens hi arribàvem pels volts de Nadal i pel mes blanco en el qual es podia comprar, a preu més arregladet, roba per a fer llençols, els llençols eren tots blancs, de cotó, i fets a casa, en general. Tot semblava molt lluny, aleshores, i qualsevol desplaçament era un fet extraordinari.

Quan jo era petita a Can Jorba hi havia els Reis, uns dies abans de la seva festa. La temporada nadalenca no començava tan aviat com ara i la parafernàlia era més modesta, tot i que aquells Reis eren molt elegants. En aquella època ja van començar a proliferar Reis de l'Orient a diferents establiments, però a casa ens deien que els de veritat eren els de Can Jorba, que despres anaven a la Cavalcada. De fet, sovint no s'assemblaven gaire, els de Can Jorba i els de la Cavalcada, però de petit no estàs per aquesta mena de menudències. També ens van començar a envair els papanoels. El Tió era minoritari, aleshores, al menys en les zones urbanes, la primera vegada que el vaig celebrar va ser a casa d'uns veïns que conservaven la tradició, del seu poble, però tampoc a tots els pobles es feia o s'havia fet.

Can Jorba, per dins, era, aleshores, tan senyorívol com per fora. Marbres, sostres molt alts, columnes, ascensors -un luxe- i fins i tot escales automàtiques, va ser el primer edifici de la Pell de Brau en tenir aquella meravella. Feia olor de roba nova, era com entrar en un indret màgic. Fa alguns anys, quan es va obrir un centre comercial de L'Hospitalet, la propaganda deia compri en un palau, a causa de la decoració interior, interessant i pretensiosa. Era una propaganda retòrica però comprar a Can Jorba, abans dels seixanta, sí que era ben bé com fer-ho en un palau.

La terrassa era la cirereta del pastís, es feien allà moltes coses per als infants, com ara titelles, i crec que fins i tot hi havia algun animaló engabiat, com ara un mico. Moltes activitats les patrocinava la xocolata Nestlé, que havia anat substituïnt les firmes locals, aquelles que donaven cromos mítics i molt recordats per la generació dels meus pares. A l'estiu també donaven o es podien comprar gelats Frigo i, de forma invariable i recurrent, la gent gran afirmava que com els gelats d'abans de la guerra, res de res. I això que alguns ja eren, també, Frigo. Sempre hi ha un abans a enyorar, què hi farem.

A mi em semblava que aquell edifici era allà des de sempre, des de temps ancestrals i misteriosos, però encara era aleshores relativament modern, més jove que la meva mare i tot. Una meva tieta-àvia havia estat modista i tenia uns dietaris que li devien donar en aquells magatzems, on apuntava temes professionals, mides i preus, i es veia una fotografia de l'edifici en construcció, en els anys vint. 

Can Jorba, d'arrels manresanes, competia amb el mitic Siglo, com el Siglo, segons la gent gran, res de res, fins i tot les dependentes eren les més formoses del sector i una activitat dels noiets era anar a veure la sortida de les dependentes del Siglo, als vespres. Però El Siglo es va cremar, malauradament, en aquell trist 1932, per Nadal, precisament, un trist presagi de tot el que havia de venir. Ja no van remuntar, malgrat el nou edifici de Pelai, també molt reeixit. 

Això va fer que durant la postguerra Can Jorba fos el rei, malgrat que anessin sorgint d'altres ofertes magatzemeres. A Can Jorba, a més a més, per cada cinquanta pessetes de despesa, cinquanta pessetes de mitjans i finals dels anys cinquanta del segle passat, et donaven un globus. Dels globus, aleshores, en dèiem bombes. De vegades algun se t'escapava, en general eren blancs, amb propaganda estampada, de l'establiment. També podia ser que algun gambirot te'l petés pel carrer, amb la punta del cigarret, sempre han existit els carallots.

Va arribar, ai, El Corte Inglés, que no tenia ni punt de comparació amb Can Jorba, però que semblava més modern, en broma en dèiem el Tall Britànic. I Can Jorba, que ja no era el que havia estat, va haver de passar a ser Preciados, amb evocacions molt madrilenyes, com el Tall. Vaig tenir un disgust en entrar, a principis dels seixanta, en els Preciados. De forma destralera i per tal d'aprofitar l'espai es van fer grans barbaritats, havien desaparegut els sostres alts, moltes columnes, lllums del sostre, d'aquells que avui, no sé per quins set sous en diuen làmpades, per dins era més de baratillo que el Sepu o el Barato. Jo tenia quinze anys i em començava a adonar del pas irreversible del temps.

La darrera vegada que vaig ser a la terrassa de Can Jorba va ser una de les vegades en què em vaig anar a examinar a l'Acadèmia Pràctica, del carrer de Pelai, quan feia el Comerç, ja que el Batxillerat, aleshores, era minoritari. Amb les companyes de classe vam entrar als magatzems i vam estar una estona mirant algun espectacle que hi feien, potser era un dijous ja que els dijous eren els dies infantils per excel·lència, crec que vam veure pallassos i algú que feia jocs de mans. I ens vam gronxar en uns columpios molt macos.

El disgust em va anar passant, al capdavall els anys seixanta van tenir molts estímuls per a la gent jove. Preciados del Portal de l'Àngel no va durar gaire, tot s'ho va empassar el Corte Inglés. Corria la brama de què els Preciados eren de la Polo de Franco, bé, potser hi tenia calerons invertits. Sobre el Corte Inglés també corria molta tafaneria sobre màfies i negocis fosquíssims. Un cert misteri estrany s'escampava pel damunt de tota aquella colonització comercial hispànica.

Per dins, en passar al Corte Inglés, fins i tot va millorar una mica, l'antic Can Jorba. No va ser mai Can Presiados, com havia vaticinat, amb ironia, crec que Espinàs. I al Corte Inglès no li podem dir Can Corte Inglès perquè no resulta gaire adient. Al davant de Can Jorba, durant alguns anys, hi van posar un gran arbre de Nadal. Una vegada, una política happy flower de la Casa Gran va voler que fos ecològic, de plàstic reciclable, i que s'il·luminés a còpia de pedalejar, però crec que la cosa no va funcionar gaire bé. 

En tot cas, al menys l'edifici encara existeix, com el del Gas, que també és una botiga de roba juvenil, hores d'ara. Va desaparèixer de forma definitiva el cinema París i establiments estimats de la zona, la llibreria Porter, la Hormiga de Oro, que es va tornar Happy Books i ara també ven roba i para de comptar. Maria Carme Roca té una novel·la, A punt d'estrena, en la qual Can Jorba hi té un paper important. Per la xarxa, avui, es poden trobar referències diverses, història, fotografies i de tot, sobre els magatzems i sobre curiositats com ara sobre un grup escultòric amb una deesa Fortuna, que no és fàcil de veure. 

Durant un temps va ser el tresor intel·lectual del Corte Inglès, el van dedicar a llibres, pelis en vídeo i discos, uns productes que avui han canviat molt i ja no son el que havien estat, com tot a la vida. Avui hi venen, crec, roba esportiva i coses així. L'esport de consum ha experimentat grans revifalles i ja no es pot jugar a pilota ni anar a la muntanya si no vas equipat com s'ha d'anar.

En tot cas, al menys, l'edifici existeix. Molts altres no poden dir el mateix, no poden dir res, han desaparegut al llarg del temps, en els cinquanta, en els seixanta, en els vuitanta i en el dos mil. Sic transit gloria mundi. Amb una mica de sort potser fins i tot arribarà als cent anys, que son molts. Els meus descedentes  recordaran amb la mateixa nostàlgia romàntica que jo l'Ikea i molts altres indrets del present, àdhuc el basar xinès de la cantonada. La tendència perillosa a idealitzar el passat és una defensa que contribueix a consolar-nos davant del pas del temps i la inevitable arribada, un dia o altre, de la mort personal i intransferible.