CAN JORBA, EVOCACIONS PERSONALS

 

Jorba tanca. Ja feia temps que no era Can Jorba però els grans -o vells- encara en dèiem així. Quan era petita una meva tià-àvia, modista, tenia un dietari caducat que encara aprofitava per apuntar les mides i els preus en el qual hi havia uns dibuixos de Can Jorba en construcció. La seva construcció va ser seguida amb molta curiositat i admiració.

Aquests dies llegirem moltes històries sobre els magatzems i la seva evolució però jo crec que els indrets tenen un munt d’històries, lligades a la vida de la gent, tan diversa i diferent. Can Jorba, durant la meva infantesa, eren ‘els magatzems bons’, hereus en part de la mitologia de ‘El Siglo’. Tot i que, segons deien els grans com el Siglo, cap.

No hi anàvem massa sovint, en cicumstàncies extraordinàries. Per Nadal, durant el ‘mes blanc’ que crec que era pel febrer, i en comptades ocasions en les quals es feia alguna despesa extraordinària. Gairebé tot es cosia a casa o a casa de la modista, la confecció era minoritària. Can Jorba era un establiment impressionant, amb sostres alts, interior luxós, escales mecàniques i ascensor amb ascensorista, un botones -un exotisme- i amb el privilegi de què, segons deien els grans, els Reis que allà recollien les cartes eren els ‘autèntics, com els de la cavalcada.

Per cada deu duros de despesa et regalaven un globus, de color blanc sempre, en dèiem una ‘bomba’. De camí cap a casa se’t podia escapar o algun gambirot te’l podia petar. Davant des magatzems hi havia l’Acadèmia Pràctica on ens anàvem a examinar del Comerç i acostumàvem a pujar després a la terrassa dels magatzems on feien infantils activitats diverses els dijous. Fins i tot hi havia un petit zoo.

Vaig tenir un gran disgust quan em vaig ensopegar, un dia, amb l’ocupació de les Galeries Preciado, madrilenyes i xarones, havien baixat els sostres, canviat l'enllumentat, i tot tenia un aire de baratillo. Va ser un dels meus primers gran desenganys urbanístics. Recordo que Espinàs va escriure sobre el tema demanant-se si potser amb el temps seria ‘Can Presiados’. Sempre queda l'esperança

Com és sabut El Corte Inglès ho va colonitzar tot. Una de les èpoques que em van fer més el pes d’aleshores va ser quan van dedicar el local a ‘cultura’: llibres, discos, vídeos... Hi havia un senyor que sempre et vigilava de forma descarada, si eres jove, no fos cas que intentessis endur-te la cultura sense pagar. De fet, es robava força als magatzems i, fins i tot, hi havia qui lloava el fet de mangar cultura. A mi m’haurien enxampat de seguida. El temps de la cultura convencional va passar i hi va haver d’altres galindaines diverses, ja estàvem immergits en el consum.

Tot canvia, nosaltres, més. També va fer moixoni l’arbre de Nadal monumental que va arribar a ser un clàssic. Com cantava el mateix Espinàs ‘tantes coses hem perdut que el record també cal perdre'.

CAN JORBA, EVOCACIONS SENTIMENTALS RESIGNADES

 

Llegeixo aquests dies que El Corte Inglés es ven Can Jorba i que ara remodelaran l'edifici per posar-hi oficines, conservant una part comercial. Sobre el tema i sobre la història dels magatzems hi ha molta cosa escrita per internet, així que no entraré en temes històrics i la resta. Tan sols evocaré una mica la meva memòria sentimental relacionada amb l'edifici i la seva diversa i accidentada vida.

Hi facin els canvis que hi facin ja no em donaran cap disgust com el de l'any 1963, quan s'ho va quedar Preciados. Em va provocar plorera tornar a entrar al lloc i veure els disbarats que s'havien fet a l'interior. Amb l'abducció per part del Corte Inglés més aviat, en algun moment, va millorar i tot. Per casa corria un dietari d'una meva tieta-àvia, modista, que li devien regalar a Can Jorba, amb imatges de la construcció de l'edifici, em cridava l'atenció, de petita, pensar que aquells magatzems, en algun moment, no existien.

Can Jorba eran aleshores els magatzems de qualitat indiscutible de la meva infantesa. Entrar allà dins feia impressió, amb els seus sostres alts i els seus taulells de marbre. Hi havia escales automàtiques, crec que va ser el primer lloc on es va veure aquesta meravella, i també ascensor. Tenia tant de prestigi que, quan creixies i no entenies com els reis d'Orient es multiplicaven per tot arreu, la família m'assegurava que els de Can Jorba eren els de veritat, el mateix que els de la cavalcada. No hi feia res que els dels magatzems no s'assemblessin als de la Cavalcada, era cosa de l'atrezzo. Així que, quan era possible, la carta als reis l'anaven a lliurar directament a Can Jorba.

Can Jorba va tenir una terrassa magnífica on hi feien moltes festes infantils. També et donaven globus, aleshores en dèiem bombes. Eren tots de color blanc i te'n donaven un per cada cinquanta pessetes de despesa, que no era poca cosa. Un drama era que el globus se t'escapés cel enllà o que algun brètol, dels que sempre hi ha pel mon, te'l petés amb la cigarreta. 

A escola vaig fer el Comerç i ens anàvem a examinar a l'Acadèmia Pràctica del carrer Pelai, aleshores Pelaio, un carrer ple de botigues i molt animat. En alguna ocasió, després dels exàmens, havíem pujata la terrassa de Can Jorba. Hi havien tingut, fins i tot, algun animaló, micos i coses així, i de vegades et donaven alguna coseta, xocolatines Nestlé, per exemple. A banda de l'època nadalenca, per mirar joguines, també anàvem sempre a Can Jorba a comprar roba per llençols durant el 'mes blanc', passat festes. Ara els llençols, en general, ja no son blancs, la gran majoria.

El Corte Inglés i l'arribada de Preciados van representar el senyal evident de la colonització madrilenya pel que fa al tema comercial. Al principi van generar rebuig, del Corte Inglès se'n deia, en broma 'el Tall Britànic'. Sobre tots dos magatzems corrien moltes brames sobre amos i inversors, sempre hi havia la dona del Franco pel mig, segons explicaven. Recordo un article de Josep Maria Espinàs en el qual feia broma sobre el fet que, potser, en el futur, de l'establiment del Portal de l'Àngel en diríen Can Presiadus. No va ser així i el Tall Britànic ho va abduir tot, tot, tot. Va anar ocupant espai i va obrir molts satèl·lits i les reticències catalanistes es van esmorteir, el consum aconsegueix allò en què la política oficial fracassa. Durant uns anys van ser tradicionals els seus aparadors nadalencs, que oferien una mena de xou per a infants molt interessant, a determinades hores del dia. 

Durant una època Can Jorba va ser la seu cultural del Corte, hi tenien els discos i els llibres. Tot plegat ha anat de baixa, els temps canvien i cada generació coneix les seves nostàlgies. He de dir que la gent de la generació dels meus pares i dels meus avis m'assegurava que, com El Siglo del seu temps, res de res. Per a més mitologia el pobre Siglo va viure un incendi terrible pels volts de Nadal. Per a molta gent, amb la mort de Macià, tot plegat va ser una premonició de les moltes desgràcies que vindrien després. 

A Barcelona hi van haver d'altres magatzems de menys volada, per a la gent humil, els Capitòlio, els quals encara algú mencionava com Magatzems Alemans, el Barato, amb la seva àliga emblemàtica, que també va patir un recordat incendi, anys després, o el SEPU, un establiment dirigit al consum modest i amb el seu rei blanc contemplant la Rambla mentre les criatures el saludaven embadalits.

Espinàs, quan va ser cantant, tenia una cançó sobre la necessitat d'inventar noves cançons, la qual, en algun moment, diu 'tantes coses hem perdut que el record també cal perdre'. Aquelles cançons noves, exemplificades amb els cantants de la Nova Cançó també son, ja, un record gairebé perdut. Sobre Can Jorba, l'escriptora Maria Carme Roca té una novel·la, A punt d'estrena, en la qual, enfilant la història d'una noia emprenedora, explica la història dels magatzems amb molts detalls interessants. 

Al Portal de l'Àngel s'hi instal·lava un immens avet, l'arbre de Nadal va fer competència al pessebre i determinats sectors religiosos ho veien com una mena de colonització protestant però, al capdavall, tot conviu i es barreja, com la Castanyada i el Halloween. Si fóssim immortals i no envellíssim els canvis no ens afectarien, ans al contrari. Però les generacions, com les fulles dels arbres de fulla perenne, es van substituint les unes per les altres i la memòria és enganyosa i els imaginaris, subjectius. També el Pare Noel de la coca-cola ha acabat per ser tradicional, Calders fa broma amb el tema en una de les seves narracions. Al capdavall crec que val més sumar que no pas restar. Una vegada el sector papanates progre de l'ajuntament hi va posar un avet fals i ecològic, amb pedals per fer llum, que es va espatllar al cap de quatre dies.

Al Portal de l'Àngel s'han anat perdent moltes coses, del meu record, el cinema París, molt abans la llibreria Porter... L'edific del gas fa pena, per dins. Al menys, avui, s'intenta, no sempre, conservar les façanes, en alguns casos. El Corte Inglés va deixar, pel cantó de Fontanella, una finestra modernista i tot. Avui conviu un exagerat conservacionisme amb un evident afany destraler, de vegades es protesta molt a favor d'un edifici, d'un espai, i se'n perden d'altres tant o més rellevants sense que se'n canti ni gall ni gallina. Als interiors de les nostres cases, en general, som molt poc conservacionistes, pel que fa a rajoles i d'altres elements. El mateix pel que fa a mobles, roba, llibres, revistes... Seguim més aviat el criteri huxleià, 'val més llençar que no pas haver d'apedaçar'.

Les ciutats creixen com poden, no sempre de forma harmònica, el temps ho va unificant tot i de  vegades ni tan sols reconeixem el passat, a les fotografies esgrogueïdes o a les filmacions antigues. Els nostres avantpassats remots no comptaven amb aquests referents, en tot cas els rics tenien algun quadre amb imatges de gent de la seva nissaga o amb paisatges diversos. Un professor de psicologia que vaig tenir deia que l'oblit era necessari, tenia molta raó. 

COM CAN JORBA D'ABANS DELS SEIXANTA, RES DE RES

 

Hi ha edificis i paisatges que van lligats, de forma molt directa, amb les nostres vides. Una frase recurrent és allò de què alguna cosa és de tota la vida. En aquests casos ens referim, és clar, a la nostra, de vida. Per això l'imaginari sentimental és generacional i lligat als propis records, que poden ser, això sí, enganyosos. 

Quan jo era petita un dels indrets mítics era Can Jorba. Si avui dius a algú això de Can Jorba, fent referència a l'edifici del Portal de l'Àngel, ja et miren de cua d'ull i s'adonen de què tens uns quants anys al damunt. Can Jorba, durat la meva infantesa, era el palau del bon gust i on podies trobar qualitat a dojo. No hi anàvem sovint, existien aleshores moltes petites botigues, pel barri, magatzems més modestos i econòmics. I les parades dels Encants, les quals comptaven també amb un entorn del que avui en diem manters, gent sense parada pròpia que estenia els seus productes per la vorera, a l'entorn del mercat. Quan escric mercat em refereixo al de Sant Antoni i, aleshores, no dèiem anar a mercat sinó anar a la plaça.

A Can Jorba ens hi arribàvem pels volts de Nadal i pel mes blanco en el qual es podia comprar, a preu més arregladet, roba per a fer llençols, els llençols eren tots blancs, de cotó, i fets a casa, en general. Tot semblava molt lluny, aleshores, i qualsevol desplaçament era un fet extraordinari.

Quan jo era petita a Can Jorba hi havia els Reis, uns dies abans de la seva festa. La temporada nadalenca no començava tan aviat com ara i la parafernàlia era més modesta, tot i que aquells Reis eren molt elegants. En aquella època ja van començar a proliferar Reis de l'Orient a diferents establiments, però a casa ens deien que els de veritat eren els de Can Jorba, que despres anaven a la Cavalcada. De fet, sovint no s'assemblaven gaire, els de Can Jorba i els de la Cavalcada, però de petit no estàs per aquesta mena de menudències. També ens van començar a envair els papanoels. El Tió era minoritari, aleshores, al menys en les zones urbanes, la primera vegada que el vaig celebrar va ser a casa d'uns veïns que conservaven la tradició, del seu poble, però tampoc a tots els pobles es feia o s'havia fet.

Can Jorba, per dins, era, aleshores, tan senyorívol com per fora. Marbres, sostres molt alts, columnes, ascensors -un luxe- i fins i tot escales automàtiques, va ser el primer edifici de la Pell de Brau en tenir aquella meravella. Feia olor de roba nova, era com entrar en un indret màgic. Fa alguns anys, quan es va obrir un centre comercial de L'Hospitalet, la propaganda deia compri en un palau, a causa de la decoració interior, interessant i pretensiosa. Era una propaganda retòrica però comprar a Can Jorba, abans dels seixanta, sí que era ben bé com fer-ho en un palau.

La terrassa era la cirereta del pastís, es feien allà moltes coses per als infants, com ara titelles, i crec que fins i tot hi havia algun animaló engabiat, com ara un mico. Moltes activitats les patrocinava la xocolata Nestlé, que havia anat substituïnt les firmes locals, aquelles que donaven cromos mítics i molt recordats per la generació dels meus pares. A l'estiu també donaven o es podien comprar gelats Frigo i, de forma invariable i recurrent, la gent gran afirmava que com els gelats d'abans de la guerra, res de res. I això que alguns ja eren, també, Frigo. Sempre hi ha un abans a enyorar, què hi farem.

A mi em semblava que aquell edifici era allà des de sempre, des de temps ancestrals i misteriosos, però encara era aleshores relativament modern, més jove que la meva mare i tot. Una meva tieta-àvia havia estat modista i tenia uns dietaris que li devien donar en aquells magatzems, on apuntava temes professionals, mides i preus, i es veia una fotografia de l'edifici en construcció, en els anys vint. 

Can Jorba, d'arrels manresanes, competia amb el mitic Siglo, com el Siglo, segons la gent gran, res de res, fins i tot les dependentes eren les més formoses del sector i una activitat dels noiets era anar a veure la sortida de les dependentes del Siglo, als vespres. Però El Siglo es va cremar, malauradament, en aquell trist 1932, per Nadal, precisament, un trist presagi de tot el que havia de venir. Ja no van remuntar, malgrat el nou edifici de Pelai, també molt reeixit. 

Això va fer que durant la postguerra Can Jorba fos el rei, malgrat que anessin sorgint d'altres ofertes magatzemeres. A Can Jorba, a més a més, per cada cinquanta pessetes de despesa, cinquanta pessetes de mitjans i finals dels anys cinquanta del segle passat, et donaven un globus. Dels globus, aleshores, en dèiem bombes. De vegades algun se t'escapava, en general eren blancs, amb propaganda estampada, de l'establiment. També podia ser que algun gambirot te'l petés pel carrer, amb la punta del cigarret, sempre han existit els carallots.

Va arribar, ai, El Corte Inglés, que no tenia ni punt de comparació amb Can Jorba, però que semblava més modern, en broma en dèiem el Tall Britànic. I Can Jorba, que ja no era el que havia estat, va haver de passar a ser Preciados, amb evocacions molt madrilenyes, com el Tall. Vaig tenir un disgust en entrar, a principis dels seixanta, en els Preciados. De forma destralera i per tal d'aprofitar l'espai es van fer grans barbaritats, havien desaparegut els sostres alts, moltes columnes, lllums del sostre, d'aquells que avui, no sé per quins set sous en diuen làmpades, per dins era més de baratillo que el Sepu o el Barato. Jo tenia quinze anys i em començava a adonar del pas irreversible del temps.

La darrera vegada que vaig ser a la terrassa de Can Jorba va ser una de les vegades en què em vaig anar a examinar a l'Acadèmia Pràctica, del carrer de Pelai, quan feia el Comerç, ja que el Batxillerat, aleshores, era minoritari. Amb les companyes de classe vam entrar als magatzems i vam estar una estona mirant algun espectacle que hi feien, potser era un dijous ja que els dijous eren els dies infantils per excel·lència, crec que vam veure pallassos i algú que feia jocs de mans. I ens vam gronxar en uns columpios molt macos.

El disgust em va anar passant, al capdavall els anys seixanta van tenir molts estímuls per a la gent jove. Preciados del Portal de l'Àngel no va durar gaire, tot s'ho va empassar el Corte Inglés. Corria la brama de què els Preciados eren de la Polo de Franco, bé, potser hi tenia calerons invertits. Sobre el Corte Inglés també corria molta tafaneria sobre màfies i negocis fosquíssims. Un cert misteri estrany s'escampava pel damunt de tota aquella colonització comercial hispànica.

Per dins, en passar al Corte Inglés, fins i tot va millorar una mica, l'antic Can Jorba. No va ser mai Can Presiados, com havia vaticinat, amb ironia, crec que Espinàs. I al Corte Inglès no li podem dir Can Corte Inglès perquè no resulta gaire adient. Al davant de Can Jorba, durant alguns anys, hi van posar un gran arbre de Nadal. Una vegada, una política happy flower de la Casa Gran va voler que fos ecològic, de plàstic reciclable, i que s'il·luminés a còpia de pedalejar, però crec que la cosa no va funcionar gaire bé. 

En tot cas, al menys l'edifici encara existeix, com el del Gas, que també és una botiga de roba juvenil, hores d'ara. Va desaparèixer de forma definitiva el cinema París i establiments estimats de la zona, la llibreria Porter, la Hormiga de Oro, que es va tornar Happy Books i ara també ven roba i para de comptar. Maria Carme Roca té una novel·la, A punt d'estrena, en la qual Can Jorba hi té un paper important. Per la xarxa, avui, es poden trobar referències diverses, història, fotografies i de tot, sobre els magatzems i sobre curiositats com ara sobre un grup escultòric amb una deesa Fortuna, que no és fàcil de veure. 

Durant un temps va ser el tresor intel·lectual del Corte Inglès, el van dedicar a llibres, pelis en vídeo i discos, uns productes que avui han canviat molt i ja no son el que havien estat, com tot a la vida. Avui hi venen, crec, roba esportiva i coses així. L'esport de consum ha experimentat grans revifalles i ja no es pot jugar a pilota ni anar a la muntanya si no vas equipat com s'ha d'anar.

En tot cas, al menys, l'edifici existeix. Molts altres no poden dir el mateix, no poden dir res, han desaparegut al llarg del temps, en els cinquanta, en els seixanta, en els vuitanta i en el dos mil. Sic transit gloria mundi. Amb una mica de sort potser fins i tot arribarà als cent anys, que son molts. Els meus descedentes  recordaran amb la mateixa nostàlgia romàntica que jo l'Ikea i molts altres indrets del present, àdhuc el basar xinès de la cantonada. La tendència perillosa a idealitzar el passat és una defensa que contribueix a consolar-nos davant del pas del temps i la inevitable arribada, un dia o altre, de la mort personal i intransferible.