IRENE POLO, EL PASSAT QUE TORNA I EL PERIODISME QUE S'ENYORA

 

Ahir vaig fer una xerrada, al barri, sobre la periodista Irene Polo (1909-1942). Havia de ser una xerrada presencial i convencional però les circumstancies la van transformar en online. Encara bo que hi hagi, avui, aquesta possibilitat, una manera de fer que crec que s'hauria de mantenir si, en algun moment, tornem a fer les coses com es feien abans del mes de març, en general. La precipitació del canvi de modalitat va propiciar alguns problemes pel que fa a l'enllaç però  va venir força gent i jo crec que va anar prou bé.

Irene Polo avui és força coneguda, després de molts anys d'oblit, i es poden trobar un munt d'escrits que l'evoquen, alguns amb errades i fabulacions. El millor és recórrer a l'excel·lent recull d'articles, amb una molt bona introducció, que van endegar les historiadores Glòria Santa-Maria i Pilar Tur i que es va publicar a Quaderns Crema, el 2003, un llibre que, malgrat tenir ja disset anys, no és difícil de trobar: Irene Polo. La fascinació del periodisme (1930-1936).

En aquests darrers temps s'han recordat moltes dones del temps de la República, professionals de camps diversos, entre les quals, moltes periodistes. Algunes escriptores conegudes per la seva narrativa, com Rodoreda, van escriure també a la premsa. El seu destí va ser divers, algunes van continuar escrivint durant la postguerra, sobre allò que en deien els temes femenins. I unes quantes es van veure condicionades pel matrimoni, pels fills, i uns marits als quals no els feia gràcia que la dona escrivís de forma pública. En això molts homes d'esquerra no eren gaire diferents dels de la dreta, què hi farem.

Irene Polo va ser molt diferent de totes les altres, per la seva trajectòria, el seu tarannà, la seva personalitat, el seu coratge i el contingut dels seus articles. Amb motiu de la preparació de la xerrada he rellegit el llibre, de forma una mica apressada, i he trobat detalls i aspectes que la primer vegada em van passar per alt, potser perquè el present m'ha connectat amb misèries i dèries d'aquells pocs anys d'entusiasme. Polo escriu de forma clara, directa, amb una gran ironia, toca temes que poden semblar intranscendents però que tenen un rerefons polític important, freguen coses com ara el tema del vot femení o el final del lerrouxisme. 

I de vegades comença un article amb un to que pot semblar desenfadat i ens introdueix en les misèries humanes d'aquells anys, els asils d'indigents i bojos, les violències de la FAI i Estat Català, les sordides cases d'empenyorament, les revoltes de Sallent i la connexió amb la marginalitat de la immigració andalusa i mursiana, abocada a viure de forma lamentable i que potser no veia més sortida a la situació que la revolta directa i arrauxada. Polo no condemna, intenta comprendre, i, en ocasions, es mulla, cosa que li comportaria comentaris i referències poc agradables. Incideix en el tema del feixisme en alça, s'infiltra en una anada a manifestacions de l'extrema dreta, s'adona dels perills i els riscos però potser, com tanta gent, era incapaç d'esperar tot el que havia de venir.

La segona part de la breu República comporta censura i els articles de Polo son menys combatius. I aleshores arriba tot allò de la Xirgu. L'actriu proposa a la periodista anar amb la seva companyia a l'Argentina, per fer una feina imprecisa i poc definida, assessorament, representació. Polo, jove i amb ganes de veure mon, ho accepta amb entusiasme, els companys periodistes l'acomiaden amb un sopar. Tot un mon es va enfonsant, se separa de la companyia de la Xirgu, que fa camí cap a Xile, Polo es queda a l'Argentina. Troba feines diverses, es fa un tip de treballar, a Espanya ha esclatat  la guerra, després la tragèdia s'estendra a tot Europa. L'Argentina no es el Mèxic progressista de l'època, té un govern de dretes, que forma part del que es va dir la dècada infame.

No pot tornar però aconseguirà que la mare i les germanes puguin anar a l'Argentina, amb ella. Però tot plegat li va provocar un estat depressiu que es reflecteix en algunes cartes a amics divesos. L'any 1942, amb trenta-dos anys, se suicida. No en sabem ben bé els detalls, d'aquella fi, la família, com tantes altres, amaga el tema. Polo, tolerada i fins i tot admirada pels companys de professió, era diferent, lesbiana de forma evident, moderna, sense manies a l'hora de practicar el nudisme, valenta i poc lligada a cap sector partidista, tot i que hi podem percebre una certa tirada a l'Esquerra catalana. 

Hi ha diferents versions sobre l'anada a l'Argentina amb la companyia de teatre. El segon marit de Margarida Xirgu es veu que explicava que la periodista va ser pesada i insistent fins aconseguir el contracte. D'altres versions sostenen que la Xirgu li va oferir la feina de forma una mica inesperada, en fallar-li Garcia Lorca o algun amic del poeta. La relació entre les dues dones potser no va ser fàcil. Sobre la sexualitat de la Xirgu també s'ha especulat però la majoria de coses d'aquest tipus son fabulacions sense una base sòlida. De fet es va casar dues vegades, és clar que això no vol dir res, era una altra època. Polo comentava també que havia tingut un desengany, lligat a una estada a Eivissa que va propiciar una deliciosa sèrie de sis articles sobre l'illa.

Hi ha explicacions simplistes que lliguen el suicidi a un amor no correspost per l'actriu. Si això va existir, que no ho sabem i sembla improbable, aquest seria, en tot cas, un factor més en l'enfonsament personal de la periodista. El mon, el nostre mon, semblava abocat al desastre, al feixisme, després d'uns anys breus d'eufòria, de llibertat però, també, de grans distàncies socials i de molta misèria difícil d'arranjar de forma ràpida. Uns mesos abans de la mort d'Irene Polo s'havia suïcidat Zweig, una mort que la periodista va comentar en alguna carta ique la devia colpir. 

La lectura dels articles que recull el llibre mencionat van sortir a les publicacions Imatges, La Humanitat, La Rambla, L'Opinio, L'instant i Última hora. Polo va escriure articles en castellà, també, a Mundo Gráfico o La Vanguardia. Totes aquestes publicacions tenen la seva pròpia història, algunes estan lligades a Companys i a un sector d'Esquerra Republicana que es va escindir, amb Tarradelles pel mig. El periodisme seriós ens ajuda molt més a entendre la història real que molts ambiciosos manuals. En tot cas, tot es complementa, i també ajuda la narrativa contemporània dels fets històrics, les memòries, sempre condicionades a la possible manca de memòria o necessitat de justificació posterior dels autors. 

Els articles d'Irene Polo ens acosten a personatges, a situacions, a misèries i grandeses d'una epoca d'il·lusions excessives i problemes de gruix. Amb una eufòria que queda molt ben reflectida en el conegut fragment d'Incerta glòria, al capdavall Sales era gairebé contemporani de Polo:

¡Quina glòria la d’aquell 14 d’abril! Tot el país feia olor de farigola florida, de terra que surt d’una llarga hivernada; i nosaltres, tan joves i tan lliures, ¡amb la sensació que no ens havia calgut sinó venir al món per fer-lo canviar! ¿Qui ens hauria pogut posar la brida? ¡Tota la terra feia olor de farigola, de Pasqua de Resurrecció! Era la glòria d’un dia d’abril i aleshores no sospitàvem que fos tan incerta; qui podia pensar-se que aquella alegria excitant acabaria cinc anys després en la més absurda de les carnisseries...

La xerrada, organitzada el Centre Cívic El Sortidor i CERHISEC es va dedicar a aquesta periodista perquè té un vincle amb el meu barri. Va viure, i probablement néixer, al Poble-sec. En alguna de les seves cròniques menciona com des de casa seva veia la celebració de bateigs laics i per això se la pot situar al carrer de Blasco de Garay, a tocar del Paral·lel. Avui, en aquell indret, hi ha un hotel per a estudiants però no fa tants anys hi havia hagut una acadèmia, l'ALMI. Després de l'acadèmia, durant un temps, hi va haver un ateneu llibertari, cosa que connecta amb aquell passat anarquista que explica Polo. I durant la guerra sembla que hi va haver el temible SIM, alguns veïns, tot i que se'n parlava poc, d'un tema tan incòmode, recordaven els crits de dolor dels detinguts, durant els interrogatoris.

La mirada d'Irene Polo ens palesa que res no és blanc ni negre, que tot té matisos, que la societat és diversa i complicada. És una mirada que no jutja, o que sembla que no jutja, que descriu i s'implica encara que no ho sembli, i que defuig la retòrica inútil i absurda, grandiloqüent i fatxenda, tan estimada pels polítics de tota mena, encara avui. Tant si manen com si volen manar. Va fer un periodisme que avui sembla anar de baixa, aixo d'anar al lloc dels fets i parlar amb la gent implicada, amb l'intent d'explicar el que veu i mirant d'anar al fons dels fets sense que ho sembli. En aquells anys en deien reporterisme.