26.2.21

MARES, FILLES I AMICS BEN INTENCIONATS

 


        Gràcies a betevé, a qui dec moltes alegries cinèfiles, he pogut veure, fa poc, Otoño tardío, de Yasukiro Ozu. He llegit en algun lloc que aquesta pel·lícula no es va estrenar als cinemes convencionals. De fet, fins fa quatre dies Ozu era poc conegut entre nosaltres, més enllà dels cinèfils irredempts, però sembla que al seu país també ha trigat en ser valorat de forma general i incondicional. Fa algun temps la Filmoteca li va dedicar un cicle i al CineFòrum de Tot Història vam comentar els Contes de Tokio, no fa gaire.

    La grandesa d'Ozu rau en una aparent senzillesa. En moltes de les seves pel·licules ens mostra un mon familiar i quotidià i, si fem abstraccio de les caracteristiques costumistes més japoneses resulta senzill identificar-se amb els seus personatges i fer paral·lelismes amb gent que hem conegut.  Otoño tardío és una de les seves darreres pel·lícules, el director va morir relativament jove, deixant una obra de pes que cada dia és més valorada i imitada, en molts aspectes. La pel·licula compta amb molts dels seus actors de sempre, com l'extraordinària Setsuko Hara, que es va retirar del tot després de la mort del director i no es va casar mai. Son actors i actrius amb noms que ens poden semblar exòtics però absolutament propers i familiars en els seus papers de gent normal i anònima. En molts aspectes la història fa pensar en Primavera tardía, que vam poder veure no fa gaire, malgrat que aquí hi convergeixen alguns aspectes diferents i molt interessants.

    L'argument parteix d'un text de l'escriptor Ton Satomi, qui va col·laborar sovint amb Ozu. L'any seixanta tot començava a canviar, de fet el jovent que surt a la pel·lícula ja mostra una evolució evident vers els costums moderns i la pel·lícula és en colors. Pot sobtar el tema dels casaments i els arranjaments que es fan o que es volen fer però en aquells anys, més enllà de les ciutats grans, es feien moltes coses per l'estil, encara aquí, en podria explicar unes quantes.

    La bonhomia dels personatges fa que sobti pensar que els japonesos havien estat un poble bel·licós fins feia quatre dies, però en general sabem poca cosa de ningú. Tenim la percepció, en veure aquestes pel·lícules, de trobar-nos amb uns veïns de casa. Pares i mares ben avinguts amb algun fill o filla, feliços amb la convivència, però amb la preocupació per part dels grans de pensar que els joves quedaran sols i sense família quan ells faltin i, doncs, cal que es casin, que tinguin fills, que muntin el seu niu, més o menys convencional. Vídues i vídus a qui es voldria arreglar amb algú convenient, per tal que no estiguessin tan sols. Homes que recorden les seves il·lusions juvenils. És cert que la percepció de l'edat avui ha canviat força, la gent te fills més tard, viu més anys, joveneja durant més dècades, el casament ja no és imprescindible, afortunadament, com tampoc cal tenir fills si no ve de gust. Però, al capdavall, la vellesa i la mort arribaran i els afectes i llaços son com sempre.

    Vivim en un temps amb tirada a marcar diferències, identitats, cultures, tot això. De fet, tot va a modes, i no sempre la realitat respon a les teories. Aquestes diferències potenciades obliden que cada dia estem tots més junts, entenent-nos en un anglès més o menys macarrònic, vestint igual i mirant les mateixes facècies a internet. En èpoques en les quals es potenciava la universalitat fraternal es va acabar per estossinar-se en nom de les diferències. De vegades he incidit en el tema de l'ànima humana universal, que cada dia en sembla una cosa més evident, tot i que ja hi ha pensadors i polítics que s'esforcen per tal que ens sentim diferents i singulars. Encara sovint em recorden allò d'en Raimon, que em sembla, avui, una boutade, 'qui perd els origens perd identitat'. Algú se m'ha enfadat de vegades quan li he dit que els origens i la identitat ja no em fan ni fu ni fa. Hi ha molta gent al mon que ha d'anar d'un lloc a l'altre per sobreviure i ha de perdre origens i identitat sí o sí. I no per això perd humanitat, ni dignitat, ni capacitat d'adaptació, ni ganes de viure.

    Els personatges d'Ozu, com tots els grans personatges literaris, cinematogràfics, de tant japonesos esdevenen universals i propers. Aquests amics, amarats de bones intencions, ben avinguts, que emboliquen la troca i fan que un altre amic s'il·lusioni amb un possible matrimoni que suposa ja arranjat, precisament amb la noia que, de jovenets, agradava a tota la colla. Aquestes esposes tan bonhomioses i comprensives com Na Maria Antònia de Bearn, sempre somrients i tranquil·les, aquests joves poc rebels en aparença però que entenen els grans molt bé, preocupats per la futura solitud i decadència dels pares... tot plegat conforma un quadre de costums profund i humà, poètic, amb plans d'interiors que semblen quadres moderns, mentre, més enllà de la porta de casa, la gent i la vida van i venen de forma apressada.

        Em queda molt d'Ozu per veure i gaudir, ho admeto. Precisament el director ha estat un dels meus descobriments vitalment tardorencs. Cada dia aprenem coses, vet-ho aquí. Per això, amb identitat o sense, sap greu haver-se de morir. 

6 comentaris:

FRANCESC PUIGCARBÓ ha dit...

Ozu, sona a andalus tancat. Ja que parles de Betevé, varen fer un seguiment dels aldarulls d'aquests dies de molt de mèrit.
Hi ha una cosa que em molesta del cinema Japonés o Xinés, és la manera d'actuar, amb un servilisme sobretot dels homes, amb el cap ajupit, com si demanessin perdó permanentment dins d'una ingenuitat tranuitada.

Salut

Júlia ha dit...

Això és un tret cultural i, de fet, les pelis més actuals ja mostren altres maneres de fer, a més no veig cap relació excessiva entre cinema japonès i xinès, o coreà...

Tot Barcelona ha dit...

Vi la película. me interesan este tipo. Sin violencias, pero con una carga de profundidad muy fuerte.
Es una película social, no a nuestro modo, eso está más que entendido, pero la forma de tratar a los personajes, las costumbres, incluso la manera de enfadarse, todo con respeto.
Me gustó.
Hay otras temáticas japonesas que no puedo con ellas, las violentas, pues puestos a hacer lo son más que las americanas, y son ese tipo de películas que eludo, esas y muchas de las italianas donde todo lo parodian.
En la 2 hay cosas verdaderamente buenas. Es el canal de casa, ese y el 24 horas cuando hay algún debate con Ramoneda . Todo lo demás nos sobra.
Salut

Júlia ha dit...

Ozu és un gran director, cada vegada més actual. Crec que a tot arreu hi ha cine de moltes classes.

Cinefilia ha dit...

A banda de parlar-nos de la família o de la infància, Ozu era també un meticulós constructor d'espais. De fet, les seves pel·lícules han estat objecte d'estudi per part d'alguns arquitectes, com ho prova la tesi doctoral de la Marta Peris (publicada l'any passat per Shangrilá ediciones).

Júlia ha dit...

Gràcies per la referència, Joan. En aqusta pel·lícula potser és on m'he fixat més en aixo de l'espai o de l'us dels objectes en els seus interiors, o de la visió de l'exterior des de l'interior. No m'estranya que 'inspirés' una tesi.