10.2.21

PASSEIGS BARCELONINS I MEDITACIONS SOBRE IGNORÀNCIES INCONSCIENTS


Diumenge pel matí vaig fer un passeig per Montjuïc. Em vaig ensopegar amb dues cues de gent. L'afició a les cues voluntàries (un altre tema és quan no queda cap més remei) és un fenòmen que em sorpren i m'encurioseix. Els venedors de mercat saben que una raó per abduir clientela és tenir-ne. Una parada en la qual no hi ha clients genera rebuig mentre que una on hi ha cua se suposa que té algun mèrit. En els temps en els quals s'anava a ballar i t'havies d'esperar a què et vingués a buscar algun xicot, si un parell et sol·licitaven la cosa s'incrementava, però si passava l'estona i no tenies sortida era probable que aquella fos una tarda lamentable. Si et sortia un nòvio, generalment, te'n sortien més. Hi ha una tendència a cobejar allò que es desitjat pels altres, cosa que em portaria a llargues filosofies. És clar que això a la gent guapíssima no li devia passar, tan sols als normalets i normaletes, que devem ser majoria. Això també explica l'atracció que ens produeixen actors i actrius, miratges, de fet, ben poc reals. Però, és clar, son a l'aparador.

Una vegada comentava aquest fet amb el meu gendre i em va explicar que, quan anava a escola, li agradava una nena amb la qual no s'havia fixat ningú. Se li va acudir dir a un amic que li feia gràcia la noieta i la conseqüència va ser que un mosquer de companys es va dedicar a fer la gara-gara a la xicota. Crec que qui més qui menys ha viscut coses així en algun moment. Mires una peça de roba a les rebaixes, amb interès, i tot seguit algú més te la treu, pràcticament, de les mans. Aquelles històries i cançons sobre nòvies o nòvios de les amistats properes son un clàssic. I mireu que hi ha gent al mon, per anar a triar algú que ja té una relació consolidada...

Fer cua o competir per aconseguir alguna cosa sembla un mèrit. Això explica que a espais culturals diversos hi vagi gent quan ja hi ha gent. Jo vaig molt al MNAC, per aficio i proximitat, he passejat per les seves sales pràcticament sola. Avui aquests llocs culturals (tinc avorrida ja la suada paraula cultura, que ho vol dir tot i no vol dir res) compten amb les escoles i els grups de jubilats amb pagueta, que, al menys, ajuden a fer calaix. Diumenge hi havia una llarga cua, a fora. Era primer diumenge de mes, entrada de franc, però hi he anat d'altres diumenges d'aquests i no hi havia tanta gent esperant. Fins i tot hi havia gent gran, de la meva edat, que potser no sap que per als de més de seixanta-cinc anys és de franc sempre. Jo crec que persones que passejaven, en veure la cua, s'hi afegien. Vaig sorprendre aquest diàleg entre unes quantes dames de certa edat que feien cua:

-Pero, aquí, què hi ha? -deia una d'elles.

-Quadres i coses així -li va aclarir una amiga.

El meu passeig va continuar fins a la Plaça d'Espanya. Alla sí que hi havia una cua llarguíssima, que donava moltes voltes i s'estenia pel carrer Lleida. Tothom duia la preceptiva mascareta però la distància era difícil de respectar, amb tanta penya. Vaig sentir que els qui feien cua parlaven en alguna forma dialectal hispanoamericana però com que soc una ignorant no la vaig saber situar. Vaig preguntar a una senyora que s'esperava i, molt amable, em va explicar que eren eleccions a l'Equador.

Com que les informacions dels mitjans son tant pesadetes gairebé sempre i encara més en aquests dies, limitades a les nostres pròpies eleccions, i, està clar, a la Covid, els seus contagis i les seves defuncions, a més del tema futbolístic habitual, he escoltat molt poca cosa sobre les eleccions en aquell país, una mica complexes i que no s'acabaran fins el mes de maig. Ningú no va anar a entrevistar, que jo sàpiga, els pacients votants que, ben segur, devien passar hores per assolir la seva votació. Em vaig sentir culpable d'ignorància, he tingut algun alumne d'aquell país, pocs, la veritat. Però n'he tingut de molts altres llocs del mon, indrets dels quals en sé ben poca cosa. Crec que el nombre d'equatorians a Barcelona deu anar sobre els vuit mil. Tenen els seus centres, les seves activitats, una mica com allò de les cases regionals de fa anys. Aquests dies algunes persones d'origens diversos, que porten temps amb nosaltres, treballant, fins i tot que ja tenen la nacionalitat, s'han queixat de què no poden, encara, votar a casa nostra. 

A un balcó del meu barri hi vaig veure penjada una bandera equatoriana, aquests dies, amb una de catalana al costat, tota una declaració de principis i de bones intencions. He constatat que molta gent no sabia d'on era la bandera ni s'adonava de què anava relacionada amb les eleccions en aquell país. L'interès per la gent que ha vingut de fora s'incrementa quan la coneixes, és clar. Tot i amb això admeto que he tingut alumnes de molts països dels quals n'he arribat a saber quatre coses i encara crec que jo era de les mestres que més s'interessava per aquest tema de les procedències. Això sí, era habitual fer berenars multiculturals als quals les esforçades mares, gairebé sempre eren mares, aportaven les seves postres típiques. De la mateixa manera que a Espanya i Catalunya no tot ni tohom és igual, cada país té també els seus prejudicis. Una vegada un nen de Tànger, explicant-me d'on n'havia arribat un altre del Marroc em va dir: allò és com ara Andalusia, m'entens? O sigui, prejudici sobre prejudici. El nou vingut era de poble, d'un poble remot i rural i ell era, gairebé, de la capital. Un xicot molt amable, peruà, que venia a ajudar-nos quan el meu pare estava malalt, també em va comentar que ell era de Trujillo i que els de Lima eren xulos com els de Madrid. Aquí hi ha gent que fa un viatget de quinze dies al Japó i ja és expert en la seva gent i els seus costums. Tots volem ser el melic del mon, aspiració molt humana però molt etèria i absurda.

Fa temps, abans de la COVID, quan ja es parlava de crisi econòmica seriosa i de retallades, vaig sorprendre una conversa entre un adroguer paquistanès i una noia hispanoamericana, probablement argentina. Ella li deia, rient, i ell li donava la raó:

-Y dicen que esto es una crisis, pues si estuvieran en nuestros países...

El mal dels altres no ens consola, és clar. Més tard, el mateix diumenge, em vaig trobar amb una amiga deu anys més gran que no pas jo. Em comentava que quan era petita a casa seva, com a la meva, anaven fent amb austeritat, però que ella, com jo mateixa, ignorava la misèria d'indrets com ara el Somorrostro, que mai no va conèixer o com una part de les barraques de Montjuïc, en les quals hi havia moltes situacions diferents, per cert, que d'aquestes sí que en vaig veure i saber alguna cosa. I que li feia angúnia, com a mi, tanta queixa sobre la situació actual quan els nostres pares, amb la guerra i la postguerra, n'havien passat de tant grosses. I que avui, i sense incidir en el tema dels pobres propers, que, malgrat tot, compten amb certes ajudes més o menys miserables, hi ha persones immergides en guerres i exilis massius, en misèries llargues i en violències absolutes. No és pas que el mal dels altres, siguin els nostres contemporanis o els nostres avantpassats, ens resigni, sinó que cal situar la vida en el seu context i no queixar-se de vici quan és té un llit calent i un plat de sopa.

Pel que fa als polítics nostrats i a les seves picabaralles a la recerca, vull creure que vocacional, de la victòria electoral, els diria, com al poeta de Iupanqui: vete a mirar los obreros, los hombres en el trigal, y como lucha la gente por un pedazo de pan. I els nostres obrers, ai, son avui, en la seva immensa majoria, gent de tot arreu del mon, sovint sense contractes ferms ni sous justos, amb molts problemes per poder-se associar i reclamar millores, moltes dones, tambe, més mal pagades que els homes, cuidant iaios, netejant la brutícia i cobrant-nos a la caixa del súper. Si la gent que fa tot això es pogués organitzar i muntar una vaga seriosa, a l'estil d'aquelles tan mitificades de la SEAT,  el col·lapse seria de categoria. De vegades dic, en broma, quan em diuen que l'espècie humana està en perill per tants motius, que la nostra espècie esta altament sobrevalorada. I potser ja no ho dic ni de broma.

6 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

Mira, esta semana han venido a pavimentar ambas aceras de Tamarit. desde Calabria hasta Rocafort.
Siete magrebies y un capataz, también de allí. Chica¡, había que verlos..Extraordinarios trabajando. Pulidos, rápidos, amables , condescendientes, pues ayudaban si habías de entrar en casa...y obreros, si, obreros...a las 13 paraban, se sentaban sobre los sacos de cemento y sacaban de sus macutos la comida, como en los años sesenta. Hacían corrillo con los termos...Te aseguro que me entusiasmaron. Se notaba camaradería y todos con una sonrisa.
En cinco días la acera en un plisplas y nueva de trinca, toda nivelada , con su bordillo.
Hable con Mayte del asunto. Convenimos que hoy en día, ningún compatriota nuestro, ya puede ser de la provincia que sea, estaría dispuesto a trabajar 8 horas poniendo panots al aire libre por no más de 900 € , que pienso y no creo que vaya errado, es lo que les deben de pagar al mes.
salut

FRANCESC PUIGCARBÓ ha dit...

Em sembla que de l'Ecuador, només sabem alló de: Ecuador tierra ardiente de la cançó. Si amb prou feines hi ha futbolistes equatorians a Europa.
No tinc ni idea de qui és l'actual President, i si alguna cosa en sé, és pel seguiment que n'han fet els de Russia Today, RT. que segueixen bastant lac'tualiat a sudamérica.

Quan als equatorians he quedat sorprés dels que hi ha: Dades de febrer de 2020:

En Barcelona hay 22,428 ecuatorianos, 10,613 mujeres y 11,815 hombres.


Salut



Júlia ha dit...

Y, te digo más, si los albañiles de hoy dijesen a las chicas jóvenes la décima parte de las barbaridades que te dedicaban cuando pasabas cerca de una obra les tiraban piedras y los racistas se pondrían las botas.

Júlia ha dit...

Doncs molt més dels que em pensava, a sobre per la tele encara van fer un acudit dolent amb una cosa com ara 'la mascareta no me la 'Quito' i d'altres bestieses. Jo he estat buscant, motivada pel tema de diumenge, tant que parlen de 'cultura' i mira que en tenim poca, pel que a aquests temes.

.Chiloé ha dit...

Querida Júlia: Compraré y leeré tu libro con mucho gusto, te lo aseguro. Y como siempre has dicho que no se puede juzgar bien una época desde otra época, estaré igualmente encantada de participar en el encuentro virtual que propones. Tengo curiosidad y bastantes ganas de que el mismo se produzca.

Por mi parte, solo añadir que yo también he escrito un libro, un pequeño libro de bolsillo sobre los blogs (relativo a lo que he vivido en primera persona), cuya recaudación se destinará a un buen objetivo. Te transcribo la mitad del índice. (Olga Xirinacs y tú aparecéis en el tercer capítulo):

I.- Nadie está libre de decir estupideces, lo grave es decirlas con énfasis. (Montaigne)

II.- Cortar frases y agruparlas verticalmente no es ser poeta.

III.- Belleza por acumulación.

IV.- Aquesta remor que se sent no és de pluja (Martí i Pol)

V.- Oh, let's stick to it...

Un abrazo, Júlia. Por ahora, me despido.

Júlia ha dit...

Encantada, Chiloé, pronto colgaré la información.