21.3.21

DES DEL SEU RACÓ A MONTJUÏC, MANELIC ENS CONTEMPLA

 


Aquest dissabte pel matí es va fer una festa a Montjuïc d'aquestes que no surten als mitjans de comunicació o que hi surten de passada. Va ser un homenatge i una reivindicació. És possible que avui molta gent no sàpiga o hagi oblidat qui va ser Guimerà, la seva immensa popularitat, el seu èxit internacional i com el seu personatge més universal i emblemàtic, Manelic, és ja una icona, com diuen ara, un mite que hauria de tenir el pes d'un Quixot o d'un Hamlet. Malauradament som un país, és la meva subjectiva opinió, molt desagraït i molt fatxenda, a l'hora de 'fer el modern'.

Tot ha de ser nou, trencador, ja Espinàs, quan va començar tot allò de la Nova Cançó, cantava 'tantes coses hem perdut que el record també cal perdre'. Doncs sí, ja hem perdut els records col·lectius, fins i tot la Nova Cançó, i no pas ara, la cosa ve de fa temps. La petita història de la Plaça del Manelic és un de tants exemples significatius i que confirmen les meves humils opinions de jubilada llegida.


L'any 1909 Guimerà era al cim de la seva fama. No tot el que va escriure es bo, té obres menors i de subsistència, li feien molts encàrrecs, també en castellà. Maria Guerrero li tenia devoció (Terra Baixa es va estrenar primer en castellà) tot i que, quan el va conèixer, va patir una decepció. Pensava que seria un home apassionat, com semblaven reflectir els amors desgraciats del seu teatre. Però li va semblar ensopit i silenciós. 

De Guimerà, que va ser a punt de guanyar el Nobel, n'hem oblidat el més justet i n'admirem les grans obres, sobretot Maria Rosa, Mar i Cel, La Filla del Mar i, per damunt de totes, Terra Baixa. Això del Nobel podia ser per ser català però a algú tan espanyol com Perez Galdós tampoc li van donar, 'gràcies' a les enveges, la política i la rància societat de l'època. Aquí sempre hi ha algú que protesta d'alguna cosa i les envegetes perjudiquen la comunitat, però per la resta de la Pell de Brau no ho fan pas millor. 


Terra Baixa es va traduir a un munt d'idiomes, se n'han fet milers de muntatges, pel·lícules, una de muda i la de la senyora alemanya nazi, que sembla que hi ha un gran interès en recordar, tot i que poca gent l'ha vista. Hi ha una òpera, en alemany, que va cantar la Callas, fent de Marta, i una altra, d'autoria catalana, inèdita.


L'actor de moda de l'època, Enric Borràs, va ser el model per a l'estàtua de Montjuïc. Avui potser trobaríem Borràs exagerat, la meva mare ja li trobava, de fet el personatge de Manelic es presta a l'excés. Un pastor típic del pessebre, amb el gaiato preceptiu, va ser sempre 'en Manelic', fins fa quatre dies. Avui el personatge més famós dels pessebres ha acabat per ser el 'caganer', que ja és gros.




L'homenatge de la primavera del 1909 va ser molt lluït, hi va anar el bo i millor de la societat catalana. El lloc era excel·lent, amb arbres, amb la urbanització del Laribal tot va estar connectat, la plaça d'en Manelic, una altra gran plaça que es va dir del Solstici, on, quan jo era petita, anaven jovenets aprenents de torero a practicar i, a l'altre costat, l'edifici de l'Escola del Bosc, amb un gran bosc de pins. Les obres de l'Exposició de 1929 van ser molt respectuoses amb l'indret, el van millorar i connectar amb les boniques escales que van al Teatre Grec i es va potenciar la Plaça del Solstici. 


Tot es va anar mantenint, més o menys. Les festes culturals van anar de baixa, això sí. Fins que es va plantejar la construcció de la Fundació Miró i sembla que no devien tenir un altre lloc que aquell, el cas es que es van carregar la Plaça del Solstici sense manies. L'indret de la Plaça d'en Manelic, uns anys després, es va voler reconvertir en Plaça de les Estàtues i les estàtues que hi van posar anaven més aviat relacionades amb el tema de la Fundació, coses rares, vaja. Rares pel meu gust provincià i poble-sequí, evidentment.

El cas és que, potser per accident o de forma més o menys intencionada, l'estàtua d'en Manelic va desaparèixer cap a mitjans dels noranta. Per sort hi va haver veus autoritzades que van protestar, una de les més importants la d'Albert Marjanedas, una gran persona i un savi, expert en jardins i arbrats, poc recordat avui. Van tornar a posar l'estàtua del Manelic, encara bo. La Fundació es va ampliar, l'Escola del Bosc també, en Manelic, compartint espai de gra o per força amb estàtues 'modernes' va perdre importància i mitologia


L'acte d'aquest dissabte va ser una reivindicació estètica, ètica i política. Jaume Mallofré va parlar, amb ironia, sobre les estàtues modernes i el pobre Manelic, Jaume Comas va explicar la història del monument i el context de l'època. Carme Sansa i Enric Majó van llegir fragments de Terra Baixa, ells també han estat una gran Marta i un gran Manelic. Tot gent gran, ja ho veieu. 

Al final es va cantar una sardana dedicada a Guimerà i Els Segadors i hi va haver crits a favor dels presos polítics. Es van recollir firmes demanant la rehabilitació del lloc i la dignificació del monument, obra de Josep Montserrat (1860-1923), un gran escultor català, amb obra per tot el mon. Per sort l'estàtua porta gravat el seu nom ja que no hi ha cap placa que recordi el seu nom ni les circumstàncies lligades al monument.



He escrit sobre en Manelic de Montjuïc en diferents ocasions, ho vagi fer ja quan l'estàtua va 'desaparèixer'. Era aquell un indret molt estimat pel meu pare, hi anàvem sovint, els diumenges, també li feia gràcia veure els humils aspirants a torero, la meva cultura familiar era molt eclèctica i integradora. He vist moltes versions de Terra Baixa, per la televisió, al teatre. També n'havia escoltat versions radiofòniques. Avui potser, amb tanta ecologia, això de matar el llop, ni que fos un llop simbòlic, ho censurarien i tot. 

Algú molt relacionat amb l'època i amb Guimerà, que compta amb un relat recurrent en clau catalanista, relacionat amb el Nobel, és Echegaray, un personatge a reivindicar, el millor matemàtic espanyol del seu temps, també un gran físic, i qui, amb la seva obra teatral, que la gran majoria de gent no coneix, va tenir un gran èxit popular i va ser molt conegut a nivell europeu.  

Va traduir moltes obres de Guimerà, de qui era un gran amic. Va rebre per tots costats, els del 98 el van deixar verd i pels nostres verals, també. A sobre va haver de compartir el premi amb Mistral, i és que els francesos, que tan poca cura tenen de les 'llengües regionals', a l'hora de les promocions es belluguen com cal. Em sorprèn com es repeteixen relats incomplets que ja s'han 'dogmatitzat' i tots tan contents.

Moltes de les fotografies que he penjat son obra de Ferran Baile, avui imprescindible i actiu poble-sequí, que tan be coneix el mon del teatre i tantes activitats interessants endega, amb la seva Sònia, a la BiblioCineMusiTeca.

Més coses sobre en Manelic i la seva 'desaparició temporal', de l'any 1998, podeu comprovar que de les demandes expressades en el manifest d'Albert Marjanedas, res de res.


9 comentaris:

Cinefilia ha dit...

Bona part de culpa de l'oblit en que ha caigut Echegaray la va tenir Valle-Inclán, que no el podia ni veure. Fins i tot s'explica que, en una ocasió en que el Nobel va voler donar sang per fer-li una transfusió a Valle, aquest va respondre irat: "¡No quiero la sangre de ése, que está llena de gerundios!"

Salutacions.

FRANCESC PUIGCARBÓ ha dit...

Som un país expert en oblidar als nostres artistes. Em meravello encara quan veig a França com actuen poer exemple cantants dins als 90 anys, 'Salvador o Aznavour ja traspassats' són un exemple, o Françoise Hardy que s'ha retirat ara als 77 per un càncer, i aqui jubilem a cantants, escriptors o el que sigui als 50 o abans.

Salut

Tot Barcelona ha dit...

Me parece bien que se le haga un homenaje. La obra se lo merece, y por el "rincón" parece que no haya pasado el tiempo.
Hace mucho que no voy por allí, pues me he quedado en la parte inferior, y no me he fijado si la habían sacado o estaba allí, tal como la vi hace una larga temporada.
Un abrazo

Júlia ha dit...

Joan, entenc que en determinat moment el teatre d'Echegaray quedés passat de moda però s'ha tractat molt malament el personatge, poc conegut, malgrat que tan sols cal buscar per la xarxa. A banda de Valle, tots els del noranta-vuit van protestar del Nobel, a Catalunya, no tant aleshores, però després, sempre s'ha dit que Echegaray era una mena de mindundi oblidat mentre que Guimerà era un dels grans i s'ha interpretat el tema en clau catalana-castellana. Precisament eren amics i es respectaven i admiraven mútuament. Valle Inclán era tot un personatge, també. Encara ara tot plegat es llegeix en clau 'pressentista-independentista', he, he.

Júlia ha dit...

Els francesos son molt hàbils i, encara que no es puguin veure, fan pinya quan toca, el xauvinisme també pesa, tot s'ha de dir, de vegades promocionen moltes mediocritats, si son franceses o s'hi han tornat. Però no culpem el país de l'oblit, som les persones les que ens apuntem a l'última moda, també. I les capelletes funcionen molt per aquí, a tots nivells.

Júlia ha dit...

De tota manera, hi ha excepcions, però sempre lligades a factors generacionals, Miguel Ríos, Serrat, Raphael, el Dúo Dinámico, cadascun en el seu estil tenen els seus seguidors, com la Bonet, per parlar d'aqui. No som tan dolentots.

Júlia ha dit...

Aznavour va poder cantar fins tan gran perquè conservava la veu, no la de jove, però deunidó, de vegades hi ha cantants que fan angúnia, com el pobre Moustaki, que al final feia patir.

Júlia ha dit...

Ya hace años que vuelve a estar allí, comprimida entre la Miró y la Escola del Bosc, que han ido añadiendo cemento al entorno. Me sorprende, hoy, que nadie protestase cuando se construyó la Miró, en el lugar de la plaza del Solsticio, al contrario, es un edificio que tiene muchos admiradores y no se suele discutir el error de su ubicació original. 'Deu nos en guard d'un ja està fet'. El mismo Miró, que vivía entonces, no puso objeciones, al contrario...

Unknown ha dit...

Personalment, m'ofèn el fet que sigui precisament aquell tornar a començar de nou sobretot conegut del Cap i Casal, (BCN), el que aprofiti "la gent" per, sobretot! LLIUREment "lluitar" amb nines inflables a còpia de anestessiar amb "efectes (jajaj) RETARDATS".
Per exemple quan ens relacionem, parlo per mi, també perquè vivimos en un país libre i castiguem cegament i d'amagat.

No formaria part de cam mena de imaginari CATALÀ, ni llibertari , lexpressió SAPS QUI SÓC, JO? com si ho seria l' ESCOLTI! o potser el SAPS QUI ÉS AQUET?

De fet que flaccidament emprem, per exemple els catòlics ens referim amb el pronom na/en haguem estat, en sumort, afartant-nos de pica-cristos. Per això, ni Manelíc, Ni Marcèl-ic, Ni Mauri-cèlic.

El meu pare deia... la pols passa de seguida... Lavors a la ràdio (sempre anàvem amb cintes! -de fet fins que un dia vaig anar tot sol a Olot i la cambrera del Lucky Luke em va dir que "allà no anavem amb CINTES"- cantaven els Sopa de Cabra el "NOMÉS EL FAR DEL SUD ELL ES MIRA" i entre que cec i fugit del manicomi em pugui després de despendrem de to el que tenia, per una "falta de respecte" -no era capaç de contolar la inèrcia-.

Vull dir que per tot plegat aquell dia jo ni sé què passava ni es tractava de "se lo hago?" res perquè tampoc hi ha cap registre i les impresions son pròpies i de cadascú i només nosaltres les sabem explicar jatsia d'un color o d'un altre.

Proposo un exercici d'un llibre de 1989 traduït al castellà a mèxic el 1993. Es d'un autor irlandès i a la primera part de "La Edad de la SINRAZÓN /(INSENSATEZ)" on parla de pensar al revés:

exercici 1)
Es tracta de dibuixar una vida. És, un exercici DE IMPRESSIÓ, NO DE PRECISIÓ. La nostra, de cadascú... fins i tot que inclogui el futur i el que us penseu que passarà abans de morir. En ella hi hem de reflectir tant la "productivitat" com el sentiment (estat d'ànim) com el mateix temps que ha perdurat (el dalt i el abaix... d'autoestima i de reconeixement social) i fer-ho com dic (proporcional) al temps que ha durat cada estat. Llavors situeu amb una creu el moment actual. Feu-ho a bans de continur llegint.

¿on heu posat la creu? La proporció us dirà com i quent us queda per viure. Gaudir per exemple d'una tercera edat tranquilla?. La linia creix o decreix fins al final? La resposta us dirà quelcom sobre els vostres pensaments íntims sobre el futur.

Amén.