EL DIA QUE VA MORIR TERENCI

 

Amb interès generacional i tafaneria indefugible m'he mirat els quatre capítols de la sèrie sobre Terenci Moix. No m'ha fet el pes, en general, més aviat m'ha decebut. Té moments interessants, testimonis que mereixen una sèrie pròpia, com Enric Majó, tot un senyor, actor de categoria, pintor, culte i intel·ligent, que ha fet molt bé en recordar la seva mala i llarga experiència amb Moix, després d'un perllongat silenci i de la intenció del personatge de fer-li la punyeta i convertir-lo en 'el dolent de la pel·lícula'. La majoria d'entrevistats parlen, sembla, amb molta franquesa i un cert estrany humor subliminal. Diuen que Maruja Torres no va voler participar, ella sabrà perquè.

En algun lloc he llegit que Terenci escrivia malament el castellà i molt millor el català. Segons testimonis de l'època els llibres en català els hi va refer de dalt a baix algun catedràtic de culte, d'aquells mandarins del moment que remenaven les cireres. En aquella època escrivien bé, en català, quatre gats de les passades generacions, per raons òbvies. La literatura és una gran absent d'una sèrie que incideix més en les llums i ombres del personatge, deixant-lo fora del context social i polític i deixant de banda el pes de tanta gent que l'acomboiava, per amistat però, també, per interès, com es va posar de manifest en el moment de la ruptura amb Majó. 

No sé com la gent més jove que jo, que no va viure en aquells anys, pot entendre res del rerefons la narració, més enllà de què Moix sembla un ximplet estrany, de poca volada intel·lectual, fins i tot. De Terenci Moix m'he quedat amb frases que no surten al documental i que recordo, de quan sortia sovint per la tele, com ara que quan podia li agradava ajudar i col·locar els amics perquè així es neutralitzaven les enveges, si tothom sucava. Molts personatges de l'època devien les seves oportunitats a Moix, després cadascú va fer, o no fer, el seu camí.

Moix té molta literatura dolenta, per fer calaix, però també coses bones i interessants, i a la televisió de l'època, aquell canal català que encara resisteix i que TV3 va intentar deixar de banda i oblidar, va aplegar molta gent de la seva colla, que era nombrosa i s'anava incrementant de forma diversa. En alguna ocasió li vaig sentir comentar coses divertides, com ara que en algun moment havia dit que tenia una carrera universitària, per quedar bé, però que no en tenia cap. En aquell moment la cultureta potenciava el mon elitista universitari, de la mateixa manera que al documental, i no solament allà, es magnifiquen coses com el Bocaccio, talment fossin l'única llum a la foscor de la cultura catalana en general i barcelonina en particular.

De personatges extravagants, al mon de la cultura n'hi hagut sempre a dojo, alguns s'han magnificat i les seves extravagàncies han semblat genialitats. Pels nostres verals no sol passar, això, o passa en comptades ocasions. Mirant, tot i que es veuen de passada, els tecs que feia Moix, es poden identificar els personatges que l'envoltaven, alguns ja traspassats, per desgràcia. També havia sentit sovint comentar, per exemple al Lara pare, la afició d'aquest senyor a les despeses passades de rosca i la seva habilitat per refer-se i sobreviure. Una relliscada vital va ser aquesta parella jove, l'inefable Pablito, molt allunyada del que podia haver estat un Majó de vint anys, per exemple i a qui tampoc va tractar gaire bé, al capdavall. 

La meva mare, com tantes senyores grans, cosa que també comenta a la sèrie la gran Colita, li tenia carinyo. Els feia gràcia, a les senyores, perquè semblava que se'ls dirigís de forma directa i perquè li agradava recordar el cinema que elles recordaven, en converses informals i en col·leccionables com els de La Vanguardia. No surt al documental però Moix havia treballat de jovenet a l'empresa Harry Walker, tot i que jo hi vaig entrar quan ja no hi era. Allà m'hi va fer entrar un veí de l'escala, de l'edat dels meus pares, aquest senyor va anar en una ocasió a buscar un dels darrers llibres de Moix, per Sant Jordi, quan li va dir el cognom l'escriptor el va reconèixer de seguida, el va abraçar emocionat i l'home va estar molt content. Els famosos no sempre actuen així amb els vells coneguts, la veritat. 

No va ser un militant gay compromès però va contribuir a normalitzar el tema i treure-li dramatisme filosòfic. Quan el VIH va començar a fer estralls, amb aquell estrany humor seu, va plànyer la situació, i va admetre que primer es fotia del virus dient allò de 'val mes la SIDA que tenir-la pansida'. Mentre la cultureta oficial, literària i musical, es va ficar molt amb aquells que van començar en català  i es van passar a l'indret fosc, ell i alguns altres van quedar au-dessus de la melée, que diuen. 

La sèrie dona una imatge estranya, incompleta, pel meu gust, del personatge. No és una biografia, és clar, no cal que ho sigui, fa uns dies comentava el documental excel·lent sobre Teresa Rebull. Però Moix, el seu temps i el seu entorn, crec que propiciaven material per a molt més. Moltes coses ja les sabíem, per exemple, la seva força excèntrica família d'origen, considerant l'època. Molts testimonis mereixien més espai i més atenció i més 'presentació' ja que ha plogut molt des de la seva mort. Terenci Moix és un més dels personatges d'un temps i d'un país que encara no s'ha explicat gaire bé. Però això potser passa sempre, de forma inevitable. No el vaig conèixer en persona però en aquells anys sempre trobaves algú que el coneixia, a ell i a tants altres dels qui, a poc a poc, anaven conformant una mena de mitologia nostrada, heterodoxa, que ara crec que va de baixa. 

Terenci Moix va ser un gran venedor, d'ell mateix i dels seus coneguts i saludats. Recordo amb quin afany tafaner vam comprar-nos El sexe dels àngels esperant entrar a fons en els secrets i misèries de la intel·lectualitat catalana, per trobar-nos amb poca cosa. No ha estat l'únic en prendre'ns el pèl amb una promoció enganyosa, fa alguns anys reia en llegir un comentari sobre la novel·la d'un autor actual que porta per títol 'Se sabrà tot', fent referència a les interioritats d'un diari molt conegut, quan després, en llegir-la, no se sap res.  

Malgrat les limitacions de la sèrie, i admetent la meva subjectivitat quan els mitjans incideixen en el meu imaginari juvenil, val més enciam que gana. A 'El dia que va morir Marilyn' Moix fa referència als qui tenien uns vint anys quan va morir l'actriu. El dia que va morir Terenci, ai, jo ja en tenia seixanta. Vaig tenir molt de temps mitificat tot aquell mon, però resulta que, com fèiem la colla de la parròquia del barri, de vegades fins i tot acabaven la festa cantant allò tan bonic de 'Ningú no comprèn ningú', amb lletra de Jaume Picas, un altre gran oblidat.

DES DEL SEU RACÓ A MONTJUÏC, MANELIC ENS CONTEMPLA

 

Aquest dissabte pel matí es va fer una festa a Montjuïc d'aquestes que no surten als mitjans de comunicació o que hi surten de passada. Va ser un homenatge i una reivindicació. És possible que avui molta gent no sàpiga o hagi oblidat qui va ser Guimerà, la seva immensa popularitat, el seu èxit internacional i com el seu personatge més universal i emblemàtic, Manelic, és ja una icona, com diuen ara, un mite que hauria de tenir el pes d'un Quixot o d'un Hamlet. Malauradament som un país, és la meva subjectiva opinió, molt desagraït i molt fatxenda, a l'hora de 'fer el modern'.

Tot ha de ser nou, trencador, ja Espinàs, quan va començar tot allò de la Nova Cançó, cantava 'tantes coses hem perdut que el record també cal perdre'. Doncs sí, ja hem perdut els records col·lectius, fins i tot la Nova Cançó, i no pas ara, la cosa ve de fa temps. La petita història de la Plaça del Manelic és un de tants exemples significatius i que confirmen les meves humils opinions de jubilada llegida.

L'any 1909 Guimerà era al cim de la seva fama. No tot el que va escriure es bo, té obres menors i de subsistència, li feien molts encàrrecs, també en castellà. Maria Guerrero li tenia devoció (Terra Baixa es va estrenar primer en castellà) tot i que, quan el va conèixer, va patir una decepció. Pensava que seria un home apassionat, com semblaven reflectir els amors desgraciats del seu teatre. Però li va semblar ensopit i silenciós. 

De Guimerà, que va ser a punt de guanyar el Nobel, n'hem oblidat el més justet i n'admirem les grans obres, sobretot Maria Rosa, Mar i Cel, La Filla del Mar i, per damunt de totes, Terra Baixa. Això del Nobel podia ser per ser català però a algú tan espanyol com Perez Galdós tampoc li van donar, 'gràcies' a les enveges, la política i la rància societat de l'època. Aquí sempre hi ha algú que protesta d'alguna cosa i les envegetes perjudiquen la comunitat, però per la resta de la Pell de Brau no ho fan pas millor. 

Terra Baixa es va traduir a un munt d'idiomes, se n'han fet milers de muntatges, pel·lícules, una de muda i la de la senyora alemanya nazi, que sembla que hi ha un gran interès en recordar, tot i que poca gent l'ha vista. Hi ha una òpera, en alemany, que va cantar la Callas, fent de Marta, i una altra, d'autoria catalana, inèdita.

L'actor de moda de l'època, Enric Borràs, va ser el model per a l'estàtua de Montjuïc. Avui potser trobaríem Borràs exagerat, la meva mare ja li trobava, de fet el personatge de Manelic es presta a l'excés. Un pastor típic del pessebre, amb el gaiato preceptiu, va ser sempre 'en Manelic', fins fa quatre dies. Avui el personatge més famós dels pessebres ha acabat per ser el 'caganer', que ja és gros.

L'homenatge de la primavera del 1909 va ser molt lluït, hi va anar el bo i millor de la societat catalana. El lloc era excel·lent, amb arbres, amb la urbanització del Laribal tot va estar connectat, la plaça d'en Manelic, una altra gran plaça que es va dir del Solstici, on, quan jo era petita, anaven jovenets aprenents de torero a practicar i, a l'altre costat, l'edifici de l'Escola del Bosc, amb un gran bosc de pins. Les obres de l'Exposició de 1929 van ser molt respectuoses amb l'indret, el van millorar i connectar amb les boniques escales que van al Teatre Grec i es va potenciar la Plaça del Solstici. 

Tot es va anar mantenint, més o menys. Les festes culturals van anar de baixa, això sí. Fins que es va plantejar la construcció de la Fundació Miró i sembla que no devien tenir un altre lloc que aquell, el cas es que es van carregar la Plaça del Solstici sense manies. L'indret de la Plaça d'en Manelic, uns anys després, es va voler reconvertir en Plaça de les Estàtues i les estàtues que hi van posar anaven més aviat relacionades amb el tema de la Fundació, coses rares, vaja. Rares pel meu gust provincià i poble-sequí, evidentment.

El cas és que, potser per accident o de forma més o menys intencionada, l'estàtua d'en Manelic va desaparèixer cap a mitjans dels noranta. Per sort hi va haver veus autoritzades que van protestar, una de les més importants la d'Albert Marjanedas, una gran persona i un savi, expert en jardins i arbrats, poc recordat avui. Van tornar a posar l'estàtua del Manelic, encara bo. La Fundació es va ampliar, l'Escola del Bosc també, en Manelic, compartint espai de gra o per força amb estàtues 'modernes' va perdre importància i mitologia

L'acte d'aquest dissabte va ser una reivindicació estètica, ètica i política. Jaume Mallofré va parlar, amb ironia, sobre les estàtues modernes i el pobre Manelic, Jaume Comas va explicar la història del monument i el context de l'època. Carme Sansa i Enric Majó van llegir fragments de Terra Baixa, ells també han estat una gran Marta i un gran Manelic. Tot gent gran, ja ho veieu. 

Al final es va cantar una sardana dedicada a Guimerà i Els Segadors i hi va haver crits a favor dels presos polítics. Es van recollir firmes demanant la rehabilitació del lloc i la dignificació del monument, obra de Josep Montserrat (1860-1923), un gran escultor català, amb obra per tot el mon. Per sort l'estàtua porta gravat el seu nom ja que no hi ha cap placa que recordi el seu nom ni les circumstàncies lligades al monument.

He escrit sobre en Manelic de Montjuïc en diferents ocasions, ho vagi fer ja quan l'estàtua va 'desaparèixer'. Era aquell un indret molt estimat pel meu pare, hi anàvem sovint, els diumenges, també li feia gràcia veure els humils aspirants a torero, la meva cultura familiar era molt eclèctica i integradora. He vist moltes versions de Terra Baixa, per la televisió, al teatre. També n'havia escoltat versions radiofòniques. Avui potser, amb tanta ecologia, això de matar el llop, ni que fos un llop simbòlic, ho censurarien i tot. 

Algú molt relacionat amb l'època i amb Guimerà, que compta amb un relat recurrent en clau catalanista, relacionat amb el Nobel, és Echegaray, un personatge a reivindicar, el millor matemàtic espanyol del seu temps, també un gran físic, i qui, amb la seva obra teatral, que la gran majoria de gent no coneix, va tenir un gran èxit popular i va ser molt conegut a nivell europeu.  

Va traduir moltes obres de Guimerà, de qui era un gran amic. Va rebre per tots costats, els del 98 el van deixar verd i pels nostres verals, també. A sobre va haver de compartir el premi amb Mistral, i és que els francesos, que tan poca cura tenen de les 'llengües regionals', a l'hora de les promocions es belluguen com cal. Em sorprèn com es repeteixen relats incomplets que ja s'han 'dogmatitzat' i tots tan contents.

Moltes de les fotografies que he penjat son obra de Ferran Baile, avui imprescindible i actiu poble-sequí, que tan be coneix el mon del teatre i tantes activitats interessants endega, amb la seva Sònia, a la BiblioCineMusiTeca.

Més coses sobre en Manelic i la seva 'desaparició temporal', de l'any 1998, podeu comprovar que de les demandes expressades en el manifest d'Albert Marjanedas, res de res.

UN BALCÓ AL POBLE-SEC: ALBERT MARJANEDAS, MANELIC, MONTJUÏC, ARBRES I JARDINS PERDUTS (balcopoblesec.blogspot.com)

LA RÀDIO, EL NADAL I EL SENYOR SCROOGE

La coneguda narració de Dickens sobre el vell Scrooge, els fantasmes i la seva rehabilitació nadalenca és avui un dels textos més coneguts a l'entorn del Nadal. Se n'han fet versions per a tots els gustos, musicals, de dibuixos, mudes i sonores. A escola, quan jo era petita, ja ens en van passar una en blanc i negre excel·lent, en la qual el fantasma del futur feia veritable basarda.

Aquest any la Cadena SER ha tingut la bona pensada de recuperar allò del ràdio-teatre i ha emès una molt bona versió de la narració. El  teatre a través de la ràdio s'emet encara a molts països i es poden comprar al Regne Unit, per exemple, molt bones gravacions emeses en aquest mitjà i interpretades per actors reconeguts. 

Malauradament d'aquesta iniciativa no n'hem pogut gaudir en directe a través de la ràdio convencional ja que Catalunya fa les seves pròpies emissions i no han tingut el detall de fer una excepció. Cap problema, és clar, l'hem pogut escoltar per internet i aquí penjo la gravació que es troba a l'abast de tothom. Cal dir que Scrooge era ni més ni menys que el Josep Maria Pou, el narrador, Juan Echanove i la resta d'actors eren tots de primera categoria com podreu comprovar.

Precisament vaig anar dilluns a Sant Andreu ja que a l'Espai de la Fabra feien una lectura una mica teatralitzada del mateix text, en aquest cas en català, ni més ni menys que dos grandíssims actors com són en Jaume Comas i l'Enric Majó. La llàstima és que hi havia moltes criatures petites a la sala quan la modalitat triada era, crec jo, més adient per als adults. Els infants feien soroll, com és natural, i alguns d'ells es cansaven i jugaven sense manies, berenaven de forma evident, corrien amunt i avall i per desgràcia sembla que avui molts pares  i mares no són capaços  de controlar aquesta mena de comportaments amb una mica de grapa i respecte vers els qui fan la representació. Tot i que se'ls va avisar, en començar, que es podia abandonar la sala si feia falta mentre es fes de forma silenciosa, és clar...

En escoltar la lectura teatralitzada vaig pensar que aquelles veus i aquell muntatge haurien estat molt adients per a la ràdio i tot i que sé que ningú no em farà cas jo fitxaria els dos mateixos actors, amb alguns altres de secundaris, i emetria la narració en català a través d'alguna emissora nostra, com ara Catalunya Ràdio o Ràdio 4, a l'estil del que ha fet la SER en castellà. Seria una mostra de sensibilitat i de respecte per al públic a qui agrada escoltar coses que valen la pena.

Tant de bo això no sigui un bolet i el teatre radiat i elaborat amb cura i bons actors retorni de tant en tant a les nostres llars. Era un mitjà molt adient per conèixer bons autors i per a gaudir de veus remarcables com les dues que menciono.

Sí, sí, ja sé que ens sabem de memòria la història del vell Scrooge però no em negareu que sempre emociona el seu canvi de vida i la seva reconversió en un home nou...