19.5.21

LES MADUIXES BOSCANES I LA VIDA QUE PASSA

 


BTV va passar, en una còpia excel·lent i doblada, el gran clàssic de Bergman, Fresas salvajes. Escric el títol en castellà ja que així vam conèixer la pel·lícula quan la van estrenar per aquí, a principis dels seixanta, tot i que està rodada l'any 1957. Jo la tinc encara per la meva preferida del director, per molts motius, em va agradar des de la primera vegada que la vaig veure i cada vegada que li he vist li he trobat detalls que no havia percebut i n'he fet noves valoracions lligades, probablement, a com es veuen les coses en les diferents etapes de la vida.

La pel·lícula pertany a la plenitud vital del director, aplega tots els actors i actrius habituals, va ser la darrera del protagonista, Sjöström, qui, probablement, deu ser més recordat al mon per aquestes maduixes que per tota la seva llarga carrera d'actor. Ja s'ha escrit a dojo sobre aquesta història, ha tingut molta  influència en el cinema i en la literatura i, probablement, beu de moltes influències anteriors que potser no coneixem o hem oblidat.

Al capdavall el tema no és pas original, incideix en el pas de la vida, en els errors comesos, en les oportunitats perdudes, en l'enyorament i en l'intent de reconciliar-se amb aquesta mateixa vida que frega l'absurd ja que, al capdavall, passa molt de pressa. També incideix en el tema de la paternitat, en aquesta biologia insistent que sovint venç totes les consideracions racionals. Es fa difícil no emocionar-se en tornar a veure aquest professor crepuscular, ben situat, professional reconegut i amb diners, fent un viatge no gaire llarg en l'espai però molt llarg en el temps en el qual es retrobarà amb la seva vida, una vida amb algunes llums i moltes ombres però que encara li permet fer canvis i reflexions.

I és que per molt que les històries s'assemblin depèn, sempre, de com ens les expliquin. Avui aquest fill fictici que acabarà per néixer, el net del protagonista, tindria ja més de seixanta anys. Malgrat els anys passats els personatges tenen una mena de modernitat persistent, fins i tot en el vestir, amb algunes excepcions. Ingrid Thulin porta pantalons, cosa que aleshores, aquí, era una novetat. Una professora de la meva escola explicava que la dona sueca podia portar-ne perquè tenia menys corbes però que per a les espanyoles no resultaven gens adients, per motius estètics i morals. Aquesta mena de ximpleries havíem d'escoltar i fins i tot ens les creiem, de joveneta t'ho creus tot, cosa molt perillosa.

De tot l'equip de la pel·lícula gairebé no queda ningú, la majoria van arribar a molt grans, director inclòs. Bergman, evidentment, va ser un geni però, a nivell personal, no tot el que va dirigir em fa el pes de la mateixa manera. Fa pocs dies vaig llegir el darrer llibre de la Strout, amb aquesta Kitteridge crepuscular i intentant refer la relació amb el fill, el mateix tema, segons com es miri. La llàstima és que, així com de la infantesa i la joventut en podem fer valoracions, de vell no es passa, és aquesta una etapa plena de misteris, com la mort, i que cadascú viu com pot i el deixen i, ens agradi o no, l'evidència demostra que queda poc temps per fer canvis. Per això es busquen tants eufemismes per no dir 'vell' o 'vella'.

La traducció del títol, pel que he llegit, no és ben exacte, ja que en suec fa referència a una mena de tresor amagat entre les maduixes. Això de 'silvestres' o 'salvatges' també s'ha discutit, en general no diem gaire sovint que una fruita és silvestre o salvatge i, en el cas de les maduixes, jo crec que aniria millor 'boscanes' o 'de bosc'. Però bé, així ha quedat la cosa, en castellà, tot i que en català s'han estimat més que fossin silvestres més que no pas salvatges, malgrat que els dos adjectius son acceptables. 

El mon d'aquest professor és benestant, l'envelliment de la classe obrera encara trigaria en arribar a la literatura o el cinema i, en molts casos, ho faria des d'una mirada exterior, burgesa. L'accés als estudis, encara més als universitaris, ha estat un assoliment relativament recent, tot i que a Suècia anaven molt més avançats, és clar. El mite, amb una certa base real, de la turista sueca, va generar molt de cinema hispànic i molta brometa. Teníem admiració per un país llunyà on la gent era alta, rossa, neta, lliure, desvetllada i feliç, però potser no tant, si pensem en aquest cinema suec on a la gent els costa tant comunicar-se. El clima i la llum, diuen. Darrerament hem sabut que tenen i han tingut corrents feixistes i tot, recordeu Palme i el seu assassinat, mai aclarit. 

En compensació a la felicitat sueca deien que per allà la gent se suicidava més perquè tenien de tot i més, cosa que va caldre posar en quarantena quan vam saber que aquí molts suïcidis no es comptabilitzaven. El senyor Pujol, quan era jove, en fundar el seu partit, va insistir en el model de la social democràcia sueca. Per altra banda, fa algunes dècades que ens atabalen amb històries criminals nòrdiques de ficció. Si els crims ja anguniegen, situats entre gel i neus i paisatges despoblats, encara anguniegen més.

Un refrany castellà molt repetit fa 'en todas partes cuecen habas y, en algunas, calderadas', però tenim la tendència recurrent a pensar en societats suposadament ideals, com aleshores en aquell nord enllà poetitzat per Espriu. 

Fresas salvajes no ha perdut força, amb els anys, ans al contrari. I això és perquè ens parla de realitats ben properes, encara que siguin sueques, del mon, de nosaltres i d'això que en diem 'la vida' i que passa, ràpida i de forma irreversible.

4 comentaris:

Cinefilia ha dit...

Coincideixo amb tu en que aquesta és la meva pel·lícula preferida de Bergman. Sjöström, per cert, havia estat un gran director a l'època del cinema mut que fins i tot va arribar a treballar a Hollywood. A més a més, dirigí "La carreta fantasma" (1921), el film predilecte de Bergman. La seva presència al film, doncs, té un valor que va més enllà de la de ser un simple actor.

Júlia ha dit...

Tens raó, la llàstima és que no hi ha gaires ocasions de veure cinema mut i molta cosa s'ha perdut, no és així amb 'La carreta fantasma', per sort. L'argument és tret d'un llibre de Selma Lagerloff, premi Nobel, per cert, que s'ha anat reeditant. La presència de Sjöström, com comentes, té un gran valor, una mena de 'valor de continuïtat' molt interessant.

. Chiloé ha dit...

¿La vida pasa tan rápida? Doncs, que el que hagi de venir sigui dolç.

Júlia ha dit...

Quan més gran et fas, més depressa passa.