NÚRIA FELIU AL BALCÓ, EVOCACIONS I DÈRIES NOSTRADES

 

Manllevo aquesta fotografia al senyor Francesc Vila, mantenidor i creador d'un grup de facebook dedicat a Núria Feliu. La cantant, convalescent, contempla el pregó de la Festa Major de Sants des del balcó de casa seva. 

Hi ha molta gent famosa que reivindica el seu poble, el seu barri, moltes vegades indrets populars, barris modestos, però pocs hi viuen i pocs hi tornen gaire, en general, quan han fet fortuna. Hi ha dos casos emblemàtics, un és el de l'escriptor Paco Candel. Una vegada, quan encara era viu, en un acte cultural el també desaparegut periodista Huertas Claveria va incidir en el tema i Candel li va dir que no tenia cap mèrit perquè al seu barri hi estava d'allò més bé. Candel va donar volada a la Zona Franca i el seu barri li ha reconegut el mèrit, la biblioteca porta el seu nom, té gegant propi, un concurs literari que s'ha consolidat... 

Un altre cas de lligam vital i perllongat al barri és el de Núria Feliu, tan relacionada amb el barri de Sants, que la va veure néixer i créixer. Aquesta imatge del balcó sembla ben bé el d'una reina contemplant el seu regne. Núria Feliu també té geganta. Molta gent l'aprecia, la gran majoria d'això que en diem 'el poble'. Núria Feliu ha fet de tot i tot ho ha fet força bé però ha tingut els seus detractors i el mensypreu més o menys dissimulat d'algunes elits de la cançó i de la cultureta. 

Va cantar en castellà quan estava mal vist i hi havia aquests puristes de sempre que l'anaven a xiular. Això d'anar a xiular o escridassar a qui sigui és sovint injust i parcial. Feliu, com Maria Matilde Almendros i alguns altres, es van mostrar seguidors de CIU en algun moment i això també passa factura en aquesta societat nostra, tan admirable en alguns moments i tan arrauxada en d'altres. Precisament recordo una anècdota a L'ovella negra dels bons temps progres, quan ens feiem les torrades al caliu del local. Un xicot que vam conèixer i que anava d'expert ens va comentar això de les xiulades a la Núria Feliu i va comentar que ell ja la xiulava quan cantava en català. 

En això de les xiulades i escridassades per motius polítics, quan vaig veure aquelles que, en els actes d'unes eleccions de l'antigor li feien a la meva admiradíssima professora de matemàtiques de la Normal, que ens donava classes voluntàries els dissabtes, a la gent del nocturn, Maria Rúbies, ja vaig perdre la fe en l'objectivitat humana, la veritat. 

Tot son gustos, evidentment. Però també hi ha moltes dèries inexplicables i una tirada a barrejar les coses. Durant un temps també s'especulava sobre cantants més pesseteros que uns altres, potser sigui així però em temo que moltes brames parteixen del boca-orella més indemostrable. Ningú no xiula un futbolista que porta anys aquí i no sap dir res en català o tot just quatre coses, en alguns camps les coses son diferents i no s'exigeixen estranyes ètiques discutibles.

Aquesta famosa fotografia de Maspons exemplifica el tema i les dèries nostrades del passat de forma ben gràfica. Serrat i Raimon ben separats, fent cara de pomes agres, i Feliu al mig, somrient i afable, com aquestes mestres que intenten, sovint en debades, que els alumnes enfrontats facin les paus.

Núria Feliu, com Guillermina Motta, han defugit sempre les etiquetes i potser per això no han aconseguit el reconeixement sacralitzat de les grans marques de la cançó, homes la majoria. Jo vaig veure Feliu que avui és ja 'La Feliu', per primera vegada, molt joveneta, als espectacle del grup teatral d'Horta, en aquell temps era molt valorada, cantava també jazz, amb Tete Montoliu. Va versionar un munt de temes anglosaxons i en algun moment va recuperar cuplets, com Motta, o les inoblidables i sovint oblidades cançons que cantava Mistinguette. I cançons d'Apeles Mestres, un dels nostres clàssics secundaritzat en molts casos i del qual encara és difícil trobar determinades publicacions. I escric Apeles, que és com ell volia escriure el seu nom, ep. Això de la normalització que no respecta les voluntats individuals em fa empipar, sort que amb en Rusiñol, un altre dels grans encara així mateix menys reconegut del que toca, no se'n van sortir. 

En una ocasió, en el temps dels cuplets, vaig veure Feliu al Romea, amb la meva mare, que s'ho va passar d'allò més bé. Núria Feliu és per a mi el paradigma de la professional integral, no és cantautora sinó una intèrpret tot terreny. En el mon de la cultura catalana i, concretament, en el de la música, hi ha, des de fa anys i panys, molta ximpleria elitista lligada també, fins i tot, a les militàncies polítiques, suposades o reals. Hi ha qui se t'enfada si dius que no t'agrada Lluis Llach, per exemple, i qui és seguidor de Serrat en la intimitat però no ho admetria de cap manera de forma pública.

Les coses han canviat i avui gent jove d'aquí canta en castellà o anglès i ningú no s'escandalitza ni el va a xiular. Al menys, que jo sàpiga. Una de les darreres vegades que vaig veure Núria Feliu en persona va ser en la presentació de l'antologia de poesia del districte, a cura de l'Albert Torras. Núria Feliu hi col·laborava, ha estat una rapsoda habitual en actes diversos i programes televisius. Aquell dia de la presentació es van esdevenir els horribles aldarulls amb tot allò de Can Vias, poc i mal explicats i dels quals no se n'ha acabat d'esbrinar l'autoria real però que feien molta basarda i amb els quals em vaig ensopegar de tornada. Segons la meva opinió allò va ser una mena de xiulada bèstia al senyor Trias, un dels alcaldes més interessants i honrats que hem tingut per la ciutat i que va patir estranyes protestes orquestrades qui sap perquè. Ara es xiula Colau, i això que no és de dretes, crec. Sempre hi ha motius per protestar, és clar, però en canvi he vist aplaudir gent molt xiulable, de tots els sectors, perquè en tot plegat hi ha un gran doll de rauxa absurda i, el pitjor, encomanadissa.

Aquests dies farà cent anys del naixement de Jaume Picas. L'esmento perquè es tracta d'un d'aquests grans personatges que, malgrat el molt que va treballar i fer per la cultura catalana, en un munt de camps, no ha assolit a nivell general arribar a l'Olimp elitista oficial dels nostrats. En podria citar molts casos. Núria Feliu té els seus seguidors i devots però, en el fons, li passa una mica el mateix. Malauradament de desagraïts l'infern n'és ple i hi ha una tirada a restar i no pas a sumar, a casa nostra. Allo del prestatget, que deia Calders, vaja. I, a sobre, és castiga l'eficiència, allò d'haver fet moltes coses i haver-les fet bé, els polifacètics desvetllen enveges i palesen les mediocritats d'uns quants.