NÚRIA FELIU, AL PALAU ROBERT

 

Al Palau Robert, fins a mitjans de maig, es pot veure l’exposició dedicada a Núria Feliu. És una proposta del Departament de Cultura, comissariada per Óscar Dalmau i amb un guió de Julià Guillamon, a banda d’altres col·laboracions. L’exposició s’estructura al llarg de cinc ambients que repassen la vida i obra de l’artista. El Palau Robert no és, pel meu gust, un espai ideal per a segons quines mostres, resulta una mica laberíntic i poc espaiós. Malgrat tot ofereix sovint interessants exposicions, és un indret cèntric i l’accés és gratuït i lliure.

Núria Feliu (1941-2022) va ser una artista singular, una intèrpret tot terreny, molt popular, sense ser autora de música ni de lletres va comptar amb col·laboradors de prestigi i gràcies a la seva tasca ingent comptem amb un repertori en català eclèctic i divers. Va tocar tots els gèneres populars, però també el jazz. Va recórrer el país, va viatjar a l’estranger, es va relacionar amb músics de gran categoria i va crear la seva pròpia productora. Va fer alguna cosa en castellà, cosa que li va comportar, en una època, una mena de rebuig puntual, entre determinats puristes del mon artístic nostrat.

Molt lligada al barri de Sants, que sempre va reivindicar i on va viure, la mostra s’inicia amb una fotografia on se la veu a la parada familiar del mercat. L’exposició serveix per recordar moltes coses, la seva tasca en el teatre experimental, amb obres que eren de gran actualitat i categoria, clàssics moderns, com Cocteau o Camus, i autors del país, com Pedrolo o Brossa. L’exposició serveix així mateix per recordar gent oblidada o desconeguda per a les noves generacions: Jordi Torras, Alfred Lucchetti, Nadala Batista...

A partir de 1965 es dedicaria del tot a la cançó i lletristes, també poc recordats avui, poetes, de fet, endegaran al seu servei magnífiques versions de tota mena de cançons: Andreu, Picas, Sarsanedas. I músics, és clar, Borrell, Burrull, Ros Marbà... Esdevé la gran cantant de jazz del moment, acompanyant el gran Tete Montoliu, enregistra a la mítica Edigsa, un temps breu, intens i esperançador. El tema discogràfic trontolla, la gent es professionalitza i ja no accepta segons quines exigències, no n’hi ha prou amb una generositat lligada al tema de ‘fer país’ i prou.

Després vindran els grans discos populars, els cuplets, les cançons de Mistinguette, boleros, festes majors, televisió, concerts. També Guillermina Motta recuperarà cuplets i gravarà, amb Barbat, unes versions excel·lents de tangos. Tot es pot cantar en català si es fa bé i amb grapa. Núria Feliu és un d’aquells personatges que esdevenen estimats i coneguts per tothom, més enllà de la seva professió. Col·laboraria en moviments veïnals, en iniciatives del seu barri, un barri que sempre va reivindicar.

No és fàcil incidir a fons en la personalitat i la tasca de Núria Feliu. No tothom l’ha apreciat sempre, tot s’ha de dir. Quan va intentar fer alguna cosa en castellà hi havia grups de puristes que l’anaven a xiular. Durant molt de temps va semblar que pertanyia a una mena de ‘secundaris’ de la cançó. També empipava molta gent el seu acostament als sectors convergents. Som un país estrany on és més habitual restar que no pas sumar i on es passa amb facilitat de la devoció al rebuig.

Quan era molt joveneta, a l’Ovella Negra d’aleshores, un xicot amb aspecte d’intel·lectual del moment va agafar conversa amb nosaltres, tres noies molt jovenetes i crèdules, amb aspiracions de modernitat. Sobre el tema d’anar a xiular Feliu, per allò del castellà, ens va dir que ell ‘sempre’ anava a xiular Núria Feliu cantés com cantés’. De la mateixa manera, i perdoneu la frivolització, que calia ser marxista s’havia de ser ‘anti Núria Feliu’, entre la progressia amb aspiracions. Tenim casos més greus, com el de Sagarra. S'ha intentat amb Serrat però en aquest cas el seu èxit ha estat tan aclaparador i universal que fins i tot els més reticents han hagut de fer el despistat en moltes ocasions.

Vaig veure Núria Feliu per primera vegada, en persona, en un d’aquells espectacles que feien a Horta. Vaig comprar molts discos en aquells anys, de Núria Feliu i de tants altres. Un pel qual tinc devoció és el dedicat a Espriu, amb música de Mercè Torrents, i una versió, la millor pel meu gust, i la primera, de ‘Des del fons del mar’. La vaig veure al Romea, en el temps del cuplet, la meva mare va venir i s’ho va passar molt i molt bé. La connexió amb el públic era absoluta i recordo que entre els músics que l'acompanyaven hi havia el gendre d’un conegut del meu pare. La darrera vegada que la vaig escoltar en directe, en aquell cas llegint els poemes d’un recull endegat per Albert Torras, va ser el dia dels horribles aldarulls de Can Vies. Albert Torras, amic de Feliu i molt actiu en un munt de temes, va organitzar el comiat de la cantant.

Passen els anys de pressa, oblidem i recordem i de vegades oblidem molt de pressa. L’exposició del Palau Robert és extensa i atapeïda, ho podria ser molt més. Més enllà del pesonatge aquestes mostres ens ensenyen molta història contemporània. Admeto, però, que la gran majoria del públic, al menys ahir, era d'això que, eufemísticament, en diem 'tercera edat' o 'gent gran'. Potser caldria dur-hi més jovent escolar?

NÚRIA FELIU I EL SEU TEMPS, MÉS ENLLÀ DE LA MÚSICA

 

No volia escriure sobre Núria Feliu perquè aquests dies s'ha escrit de tot i més sobre la cantant i de vegades aquest bloc sembla un obituari sentimental. Però no ho he pogut evitar, Feliu és un d'aquells personatges absolutament polièdrics, populars, heterodoxos i irrepetibles, que, de tant en tant, dona el país. Qui més qui menys la coneixia o havia coincidit amb ella en algun acte. El comiat ha estat impressionant, expliquen que la cantant ja va deixar explicat com el volia. 

Un dels aspectes remarcables del seu comiat ha estat la unitat política, social i cultural que va aconseguir i el ressò mediàtic i periodístic assolit. Potser hauria estat un bon moment per tal que, després del funeral, tots els polítics i polítiques presents s'haguessin reunit de forma informal i discreta per parlar del país i les seves circumstàncies. Veure fins i tot gent com La Maña a la vetlla m'ha emocionat, aquest eclecticisme no és gens habitual, les capelletes acostumen a funcionar força.

Amb aquesta afició a les etiquetes i a remarcar aspectes que, malauradament, encara semblen exòtics, a causa de la seva manca de marit i fills a Núria Feliu se li havia penjat això de ser 'la tieta catalana pintoresca'. A Montserrat Carulla se li havia penjat allò de ser 'la iaia', el seu comiat va ser més discret, injust, fins i tot, ja que aquells dies va morir Maradona i la tele nostrada va dedicar més espais al futbolista que no pas a una actriu tan rellevant i coneguda, també independentista, per cert. 

Un dels mèrits de Feliu, més enllà dels artístics i musicals, que son molts i molt més importants del que sectors de la cultureta van voler reconeìxer en alguns moments rancis de la nostra història, va ser restar lligada al seu barri, sense complexos, al contrari, amb un gran orgull veïnal. Hi ha molta gent que fa bandera de ser d'un barri, d'un poble, però no hi viu i va guillar nord enllà quan les coses li van començar a anar bé o molt bé. També hi ha qui defensa causes difícils però sense apuginar, com es deia vulgarment. Aquests dies Núria Cadenas ha recordat la seva sucosa, però discreta, aportació econòmica per al tema de la denúncia i difusió de l'assassinat de Guillem Agulló. 

I, també s'ha de dir que no va tenir manies en participar en actes modestos, humils, trobades poètiques, el que fos. Aquests dies sembla que gent més jove redescobreix una trajectòria amb aspectes diversos i relacions amb gent musical internacional i d'upa. Moltes de les seves cançons estan lligades a gent menys coneguda avui, Picas, Burrull... Ahir mateix un amic em va enviar una petita filmació, la seva germana és d'un grup poètic d'aquests que, malgrat fer coses molt i molt interessants, no surten a la tele i resten una mica marginats per part de les elits fatxendes. Doncs va participar en un programa que feia Feliu en el qual recitava poemes de poetes d'aquest tipus, que la cultura de pes sovint no considera com caldria.

En alguns aspectes compararia Feliu amb Candel, sempre lligat al seu barri, on sempre va viure, donant veu i oportunitats a poetes poc rellevants, gent aficionada, del poble, cosa que vaig sentir que criticava fa anys una bibliotecària elitista. Candel era, també, més personatge que escriptor, per a molta gent. Cadascú en el seu camp, tan diferents, però tots dos profetes a la seva petita terra veïnal, amb un reconeixement agraït i merescut. I amb gegant propi.

A Núria Feliu, amb motiu de la seva mort, se li han dedicat grans lloances i s'han descobert aspectes admirables que havien restat en un espai discret. Però jo recordo, de vegades tinc massa memòria, que determinats sectors socials l'havien ridiculitzat, bescantant i xiulat, en algun moment, encara més quan es va evidenciar que era propera a CIU, o a Pujol. O quan va passar del jazz a coses més frívoles. Aquestes crítiques sovint son per quedar bé, després, davant del personatge, la gent fa la gara-gara sense manies, ho he vist més d'una vegada, amb tot tipus de famosos. 

Malgrat no tenir marit ni fills, ni falta que li feien, Feliu va comptar amb una família extraordinària i molt unida, germans, nebots, la majoria lligats al mon de la música. Jo la vaig veure en persona, per primera vegada, en una d'aquelles produccions teatrals que feien a Horta, fa molts anys. Després, entre d'altres actuacions, la recordo al Romea, cantant cuplets amb molt de salero, hi vaig dur la meva mare, que s'ho va passar pipa, un dels músics que l'acompanyaven era família d'uns coneguts. 

A casa havíem fet broma, amb el meu germà, fent una mena de play-backs casolans, sobretot amb alguns temes de Mistinguette, que ella va recuperar, molt bé per cert. O cantant allò tan divertit de 'no encenguis l'espelma si es fonen els ploms...', un tema d'Andreu i Miralles. Gràcies a Feliu tenim lletres per cantar en català un munt de temes diversos, universals i locals, originals o traduïts.

També recordo la divertida obreta-homenatge que van fer Les Feliuettes al Maldà, fa alguns anys, un homenatge que no defugia la broma ni la paròdia, des del respecte i l'admiració per la cantant. A una associació del meu barri, l'entranyable i imprescindible BiblioMusiCineTeca,  li van dedicar unes jornades i una exposició no fa gaire temps, ella ja no estava bé i no va poder venir. I també recordo la presentació d'un llibre sobre poemes escrits per gent de Sants-Montjuïc, una d'aquestes edicions propiciades per Albert Torras, gran amic de la cantant i personatge clau del santsisme cultural militant. Precisament aquell dia va passar tot allò horrible de Can Vias, vaig tornar a casa fent marrada per la Gran Via per no veure aquella mena d'apocalipsi piròman, que encara no he entès si no el situo en una mena de campanya malèvola contra l'alcalde Trías, no tot va ser el Villarejo, vaja. És la meva opinió, evidentment, i cadascú que cregui el que li sembli.

En tot cas, amb la desaparició d'aquestes persones, tan lligades al nostre imaginari sentimental, perdem, de forma inevitable, referències i records. Ha passat sempre i ja sabíem que era així, hojas somos en el viento, cantava Machín.

NÚRIA FELIU AL BALCÓ, EVOCACIONS I DÈRIES NOSTRADES

 

Manllevo aquesta fotografia al senyor Francesc Vila, mantenidor i creador d'un grup de facebook dedicat a Núria Feliu. La cantant, convalescent, contempla el pregó de la Festa Major de Sants des del balcó de casa seva. 

Hi ha molta gent famosa que reivindica el seu poble, el seu barri, moltes vegades indrets populars, barris modestos, però pocs hi viuen i pocs hi tornen gaire, en general, quan han fet fortuna. Hi ha dos casos emblemàtics, un és el de l'escriptor Paco Candel. Una vegada, quan encara era viu, en un acte cultural el també desaparegut periodista Huertas Claveria va incidir en el tema i Candel li va dir que no tenia cap mèrit perquè al seu barri hi estava d'allò més bé. Candel va donar volada a la Zona Franca i el seu barri li ha reconegut el mèrit, la biblioteca porta el seu nom, té gegant propi, un concurs literari que s'ha consolidat... 

Un altre cas de lligam vital i perllongat al barri és el de Núria Feliu, tan relacionada amb el barri de Sants, que la va veure néixer i créixer. Aquesta imatge del balcó sembla ben bé el d'una reina contemplant el seu regne. Núria Feliu també té geganta. Molta gent l'aprecia, la gran majoria d'això que en diem 'el poble'. Núria Feliu ha fet de tot i tot ho ha fet força bé però ha tingut els seus detractors i el mensypreu més o menys dissimulat d'algunes elits de la cançó i de la cultureta. 

Va cantar en castellà quan estava mal vist i hi havia aquests puristes de sempre que l'anaven a xiular. Això d'anar a xiular o escridassar a qui sigui és sovint injust i parcial. Feliu, com Maria Matilde Almendros i alguns altres, es van mostrar seguidors de CIU en algun moment i això també passa factura en aquesta societat nostra, tan admirable en alguns moments i tan arrauxada en d'altres. Precisament recordo una anècdota a L'ovella negra dels bons temps progres, quan ens feiem les torrades al caliu del local. Un xicot que vam conèixer i que anava d'expert ens va comentar això de les xiulades a la Núria Feliu i va comentar que ell ja la xiulava quan cantava en català. 

En això de les xiulades i escridassades per motius polítics, quan vaig veure aquelles que, en els actes d'unes eleccions de l'antigor li feien a la meva admiradíssima professora de matemàtiques de la Normal, que ens donava classes voluntàries els dissabtes, a la gent del nocturn, Maria Rúbies, ja vaig perdre la fe en l'objectivitat humana, la veritat. 

Tot son gustos, evidentment. Però també hi ha moltes dèries inexplicables i una tirada a barrejar les coses. Durant un temps també s'especulava sobre cantants més pesseteros que uns altres, potser sigui així però em temo que moltes brames parteixen del boca-orella més indemostrable. Ningú no xiula un futbolista que porta anys aquí i no sap dir res en català o tot just quatre coses, en alguns camps les coses son diferents i no s'exigeixen estranyes ètiques discutibles.

Aquesta famosa fotografia de Maspons exemplifica el tema i les dèries nostrades del passat de forma ben gràfica. Serrat i Raimon ben separats, fent cara de pomes agres, i Feliu al mig, somrient i afable, com aquestes mestres que intenten, sovint en debades, que els alumnes enfrontats facin les paus.

Núria Feliu, com Guillermina Motta, han defugit sempre les etiquetes i potser per això no han aconseguit el reconeixement sacralitzat de les grans marques de la cançó, homes la majoria. Jo vaig veure Feliu que avui és ja 'La Feliu', per primera vegada, molt joveneta, als espectacle del grup teatral d'Horta, en aquell temps era molt valorada, cantava també jazz, amb Tete Montoliu. Va versionar un munt de temes anglosaxons i en algun moment va recuperar cuplets, com Motta, o les inoblidables i sovint oblidades cançons que cantava Mistinguette. I cançons d'Apeles Mestres, un dels nostres clàssics secundaritzat en molts casos i del qual encara és difícil trobar determinades publicacions. I escric Apeles, que és com ell volia escriure el seu nom, ep. Això de la normalització que no respecta les voluntats individuals em fa empipar, sort que amb en Rusiñol, un altre dels grans encara així mateix menys reconegut del que toca, no se'n van sortir. 

En una ocasió, en el temps dels cuplets, vaig veure Feliu al Romea, amb la meva mare, que s'ho va passar d'allò més bé. Núria Feliu és per a mi el paradigma de la professional integral, no és cantautora sinó una intèrpret tot terreny. En el mon de la cultura catalana i, concretament, en el de la música, hi ha, des de fa anys i panys, molta ximpleria elitista lligada també, fins i tot, a les militàncies polítiques, suposades o reals. Hi ha qui se t'enfada si dius que no t'agrada Lluis Llach, per exemple, i qui és seguidor de Serrat en la intimitat però no ho admetria de cap manera de forma pública.

Les coses han canviat i avui gent jove d'aquí canta en castellà o anglès i ningú no s'escandalitza ni el va a xiular. Al menys, que jo sàpiga. Una de les darreres vegades que vaig veure Núria Feliu en persona va ser en la presentació de l'antologia de poesia del districte, a cura de l'Albert Torras. Núria Feliu hi col·laborava, ha estat una rapsoda habitual en actes diversos i programes televisius. Aquell dia de la presentació es van esdevenir els horribles aldarulls amb tot allò de Can Vias, poc i mal explicats i dels quals no se n'ha acabat d'esbrinar l'autoria real però que feien molta basarda i amb els quals em vaig ensopegar de tornada. Segons la meva opinió allò va ser una mena de xiulada bèstia al senyor Trias, un dels alcaldes més interessants i honrats que hem tingut per la ciutat i que va patir estranyes protestes orquestrades qui sap perquè. Ara es xiula Colau, i això que no és de dretes, crec. Sempre hi ha motius per protestar, és clar, però en canvi he vist aplaudir gent molt xiulable, de tots els sectors, perquè en tot plegat hi ha un gran doll de rauxa absurda i, el pitjor, encomanadissa.

Aquests dies farà cent anys del naixement de Jaume Picas. L'esmento perquè es tracta d'un d'aquests grans personatges que, malgrat el molt que va treballar i fer per la cultura catalana, en un munt de camps, no ha assolit a nivell general arribar a l'Olimp elitista oficial dels nostrats. En podria citar molts casos. Núria Feliu té els seus seguidors i devots però, en el fons, li passa una mica el mateix. Malauradament de desagraïts l'infern n'és ple i hi ha una tirada a restar i no pas a sumar, a casa nostra. Allo del prestatget, que deia Calders, vaja. I, a sobre, és castiga l'eficiència, allò d'haver fet moltes coses i haver-les fet bé, els polifacètics desvetllen enveges i palesen les mediocritats d'uns quants.