REBEL·LIES INÚTILS I SOLITUDS SENSE SORTIDA

 

Gràcies a BTV he pogut veure aquesta pel·lícula, que tan sols coneixia per algunes referències. Va ser la primera dirigida pel gran Lindsay Anderson, va tenir un cert ressò en el seu moment i alguns reconeixements. El títol original és The Sporting Life i l'argument està basat en un llibre de David Storey, quI va col·laborar amb el director en d'altres ocasions. 

És una pel·lícula molt del seu temps i del seu país, se l'emmarca en l'emblemàtic free cinema i es va estrenar el 1963. El protagonista, un extraordinari Richard Harris, ens evoca molts dels actors d'aquells anys, així com diferents pel·lícules angleses de l'època. Hi ha, però, diferències importants. Actors com Finley, Bates, Burton i d'altres van donar vida a personatges amargats, joves violents, però amb uns certs motius: un mon absurd, unes feines embrutidores, amors convencionals sense sortida. Hi surava un rerefons de rebel·lia que es podia comprendre, en aquell context, tot i que obviant, des de la perspectiva del present, el masclisme indefugible del moment, fins i tot en la civilitzada Anglaterra. La classe obrera assolia protagonisme pero la vida dels obrers no tenia cap mena de grandesa, i això aniria així fins a una certa mitificació de la pobresa lluitadora, molt del gust del nostre temps..

Aquí el protagonista és un jugador de rugby, un home primari, d'un poble miner i classe humil, insegur i violent, potser per això el terme ingenu salvatge que es va triar per al títol en castellà no resulti del tot desencertat.  La narració té la seva originalitat ja que ens situa en una sèrie de flash backs quan el protagonista, que ha perdut unes quantes dents durant un partit, barreja els seus records recents en una mena de malson realista. L'home viu a dispesa amb una vidua amb dos fills petits, la seva és una relació enrarida, la dona recorda el seu marit de forma malaltissa, tot i que la història del matrimoni no se'ns explica a fons. 

Malgrat la incomoditat que provoquen algunes circumstàncies, i que no aconseguim empatitzar amb els dos protagonistes, estem davant d'una pel·lícula rellevant, original i que es beneficia de dos actors extraordinaris, el mencionat Richard Harris, en un dels seus primers papers importants, i Rachel Roberts, una actriu boníssima que no va tenir gaire sort, ni professional ni personal, i es va suïcidar amb poc més de cinquanta anys. Al seu volt un planter de categoria d'aquests actors anglesos poc coneguts però excel·lents, amb un bon currículum teatral al seu país. I una breu intervenció d'una joveníssima Glenda Jackson.

Potser l'apressat i tràgic final no acabi d'entendre's. El mon de l'esport se'ns presenta sense concessions, brutal i fomentant l'espectacle més violent possible, ni que sigui a dins d'unes determinades regles pactades. L'autor del llibre, per cert, havia estat jugador de rugby abans de dedicar-se a la literatura. Harris evoca en alguns moments trets de Brando, un actor que, de forma inevitable, va inspirar a d'altres intèrprets, en la seva bona època.

Una pel·lícula que cal veure o revisar, quan, de tant en tant, sembla que el passat sigui una mena de paradís perdut amarat de valors molt menys generalitzats del que ens volen fer creure les nostàlgies del present. Però, sobretot, perquè és cinema del bo, vaja.