FOC A LA SANG I PASSIONS INDEFUGIBLES

 

Com que sembla que, de moment, el tema epidèmic està més controlat i s'han obert algunes aixetes, vaig recuperant activitats diverses. Aquests dies he tornat al cinema convencional i a la Filmoteca, per tal de celebrar això del dia del Patrimoni Audiovisual, ja que cada dia és el dia d'alguna cosa i no acabo d'entendre per a què serveixen aquesta mena de commemoracions.

En tot cas ahir, i de franc, gràcies a això de la commemoració,  vaig poder veure una pel·licula molt ben restaurada i molt interessant, que no coneixia, Fuego en la sangre, un títol que porten d'altres pel·lícules, per cert, i que per això, si es fa una recerca virtual, cal afegir, per exemple, el nom del director. El seu productor i director va ser Ignaci F. Iquino, tot i que la direcció artística és de Lluch, segons he llegit. Iquino mereixeria un llibre extens i il·lustrat o, gairebé, una sèrie biogràfica de televisió. Ed Wood, al seu costat, era un aprenent.

Malauradament Iquino no tenia ambicions artístiques, al menys en la seva darrera etapa, la de westerns i erotisme amb dobles versions. Una llàstima ja que la seva intuïció cinematogràfica és de categoria. En aquests darrers anys s'han recuperat i revaloritzat títols seus, alguns ben emblemàtics, condicionats per la moral rància de l'època, que demanava finals moralitzants i poques expansions amoroses evidents. Això fa que a Fuego en la sangre, amb un títol que ja fa preveure tòrrids amors difícils, els amants que no arriben mai a ser-ho del tot no es facin ni un petó als llavis, cosa habitual a l'època. 

La pel·lícula es va rodar a Sevilla durant l'hivern del 1952-53. Llegeixo a la informació de la Filmoteca que Iquino va voler fugir de la imatge tòpica de l'Andalusia que es mostrava al cinema i al teatre del moment. Es va rodar en gran part en espais naturals, en un cortijo autèntic, i tot i que hi surtin toros, tot plegat té un alè de western hispànic i poètic, gràcies, així mateix, al bon conjunt d'actors i actrius, tots excel·lents, i de l'aportació de la gent del poble, ja que un dels mèrits d'Iquino era saber copsar la realitat en directe, quan calia.

Llegeixo que la pel·lícula pertany als anys de transició del suport de plàstic de nitrat a l'acetat de cel·lulosa, menys inflamable, i que això va provocar que el negatiu original i els contratipus no es conservessin. En van quedar un positiu de 35 mm incomplet i tres còpies de 16mm. Avui amb aquests elements els experts fan miracles i estem assistint a recuperacions gairebé miraculoses de cinema gairebé perdut o que havíem vist gràcies a còpies deteriorades. En tot plegat hi han col·laborat la Filmoteca d'Andalusia i l'espanyola i la digitalització i reconstrucció l'ha dut a terme l'equip del 2CR de la Filmoteca de Catalunya i els col·laboradors Ferran Alberich, Manel Almiñana, Andrea Campillo i Juan Soto. Totes aquestes dades les he manllevat de la web de la Filmoteca, com us podeu imaginar.

La pel·lícula ens explica una història d'amor, gelosia i fatalitat. Antonio Vilar, que en aquells anys era habitual al cinema hispànic, és l'home de confiança de l'amo. El cortijo, una explotació ramadera que és una petita comunitat humana, com ho podien ser les grans masies nostrades, es mostra de forma realista i sense carregar les tintes en cap moment i fins i tot hi surt un tractor senzillet. Vilar era un home alt i prim, que semblava una mica que l'haguessin estirat pel cap i pels peus i la indumentària de feina no li fa favor però la seva mirada inquietant supera les limitacions. 

El personatge de Vilar, casat amb una dona malaltissa i trista, interpretada per Maria Dolores Pradera, té una passió irrefenable per una noia, interpretada per la gran Marisa de Leza, a qui van donar un premi d'aleshores per la seva interpretació, premi ben merescut. A la parella els acompanyen d'altres actors i actrius molt bons, Conchita Bautista, molt joveneta, abans de l'eurovisió, Antonio Casas, Luis Induni, Consuelo de Nieva i molts més, potser més coneguts aleshores en el mon del teatre que no pas en el del cinema. 

No entraré més a fons en l'argument, més aviat perquè, mal explicat, pot semblar tòpic, que no pas per no fer spòiler ja que la pel·lícula té molts valors que s'han de veure, els ramats de braus pel camp polsegós i els seus desplaçaments, les imatges de vida quotidiana a l'interior del cortijo, les dones cosint i tafanejant o  fent bugada,  la Sevilla d'aleshores, els interiors domèstics, tan autèntics, i el reflex de la passió de la parella protagonista, terrible i indefugible, menada per l'ingrat destí, amb un final que recorda el de Duelo al sol i suposo que deu ser una casualitat, ja que aquesta pel·lícula es va veure, més o menys, al mateix temps que l'espanyola. La música també està molt bé, era de l'August Algueró fill, i de la cobla i el flamenc no se n'abusa gens, tot i que soni en els moments més adients. La intenció de mostrar una Andalusia diferent a la tòpica, que oscil·lava entre la misèria rural i el folklore divertit, s'aconsegueix amb escreix i la forma dialectal utilitzada resulta creïble i defuig les gracietes que no venen a tomb.