Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Francesc Bellmunt. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Francesc Bellmunt. Mostrar tots els missatges

26.10.21

COMPLOTS IMPOSSIBLES I CINEMA AMB ENCANT

 



Betevé va programar aquest dissabte, en el seu cicle sobre cinema fet a Barcelona, El complot dels anells. La pel·lícula, avui, és una curiositat, molt lligada al cinema català de l'època. Des dels primers anys de la Transició fins a finals dels vuitanta es va fer un cinema català amb pretensions, bones intencions i pocs recursos, i amb una temàtica diversa, sovint lligada al present d'aleshores, ja fos en clau seriosa o humorística. En castellà també es van fer coses d'aquest tipus, que no sé pas si avui serien possibles. Un dels directors de culte d'aquells intents va ser Bellmunt, una llàstima que avui no s'hi posi.

La pel·lícula, com ja és sabut, especula sobre els propers -aleshores, finals dels vuitanta- Jocs Olímpics, hi insereix l'actuació d'un grup terrorista, relativament moderat en les seva metodologia, que vol aprofitar l'avinentesa per aconseguir la independència de Catalunya. Parteix d'un text de Ferran Torrent, tot i que l'edicio en novel·la porta l'autoria d'Assumpció Maresma i en algunes referència citen a Vicent Partal. La trama potser resulta una mica embolicada per als no iniciats. La lluita patriòtica ja es veu des del principi que no anirà bé, al capdavall a casa també hi ha traïdors que cerquen els seus propis objectius, més possibilistes, i que no estan per trencaments dràstics. 

Tot plegat amanit amb escenes tòrrides, molt del gust d'aquells anys, després de dècades de rància moral on, a tot estirar, veies alguna noia en combinació o viso, com en deien aleshores. Escenes agosarades a càrrec d'una joveníssima Ariadna Gil i l'americà inevitable i atractiu, agosarat i apassionat, amb arrels irlandeses, un actor del qual després n'hem sabut poca cosa per aquí tot i que sembla que ha fet força televisió pels seus verals, Stephen Brennan, cognom mític. El personatge de la Gil, per cert, es diu Muriel. I al cap dels mossos, interpretat per Pou, van tenir la relliscada de dir-li Francesc Boix. Al Brennan el va doblar l'Abel Folk. 

La pel·lícula, avui, té valors sentimentals afegits. Un munt de secundaris, molts dels quals jovenets. Actors dels quals no vam saber res més, com Toni Moreno, en un paper tèrbol i enigmàtic. Intervencions de gent que era més aviat del camp del periodisme, Mònica Huguet en un paper relativament important, però també Judith Colell, l'enyorat Ramon Barnils. I d'altres que han continuat treballant, alguns amb èxit, com la mateixa Gil, Pou o Marc Martínez. O actrius i actors que han anat fent sense aconseguir papers a la mida de la seva vàlua, com Rocatti. Alguna llegenda d'aquelles que avui en diuen faquenius feia córrer que la Huguet sortia amb poca roba i que per això la van fer fora de la tele. Res de res, tot just li fa un petonet al noi, que passa d'ella, i sempre va molt tapada, no com la Gil que sí que ens mostra els seus encants integrals. En aquell moment molts jovenets van quedar penjats de la Gil, deien que els recordava una actriu francesa que havia tingut èxit, Jacqueline Sassard, i sí que hi fa pensar, en aquella època. Sassard es va retirar aviat del cinema, en fer un bon casament.



Les Olimpíades van ser molt diferents del que veiem a la pel·lícula, probablement es van fer pactes soterrats per evitar disbarats o protestes incòmodes, el senyor Garzon ens en podria explicar molts detalls. No es va xiular Espanya, a les desfilades, amb aquell princep jovenet que semblava tota una altra cosa quan el vam conèixer, era aquella una època d'una certa badoqueria en relació amb la monarquia que va culminar amb el casament de la infanta Cristina a Barcelona, la qual, fins i tot, anava aleshores a estudiar català a Rosa Sensat amb una cosineta.

No hi va haver, fins molts anys després, crides massives sobre la demanda d'independència ni enormes estelades per tot arreu. El terrorisme català sempre ha estat minoritari i mal organitzat, cosa que segurament ha estat positiva per al conjunt de la societat nostrada, veient com han anat les coses en d'altres bandes. D'allò de la lluita armada i algunes violències puntuals se n'ha parlat molt poc i alguns aspectes no sé pas si mai els aclarirem.

Avui alguns comentaris sobre els espanyols i els castellans que es fan a la pel·lícula toparien amb la moral unitària rància de l'extrema dreta actual que posaria alguna querella i tot o magnificaria la qüestió segons la seva conveniència. De fet la història no acaba bé, l'ordre, d'alguna manera, malgrat el terrible i sobtat final, sabem que quedarà restablert, que per això el senyor Boix farà el que calgui quan calgui. A la pel·lícula ens maten, per motius diferents i divergents, dos presidents de la Generalitat, que ja és trist. El complot dels anells, amb les seves evident limitacions pressupostàries té avui el perfum del passat, amb aquella Barcelona que ja brutejava, encara que sembli que la brutícia és actual, aquelles previsions de canvis dràstics amb l'excusa olímpica, la mort d'una època que no seria com ens havíem pensat, aquell Museu d'Art Modern, tan ben instal·lat a la Ciutadella, que m'encantava... 

La pel·lícula, a l'inici, ens parla d'uns estudis sobre un possible conflicte entre Espanya i Catalunya, situat en un modest vuit per cent, no sé què sortiria en l'actualitat. I ens explica, d'entrada, que la narració anirà sobre aquest vuit per cent. Al final, amb els títols de crèdit, es pot escoltar una preciosa cançó amb lletra de Parcerisas i música Manuel Camp, Record d'amor, cantada per l'Àngel Gonyalons, de la qual no n'he trobat cap gravació per la xarxa, de moment. Potser era aquell un cinema amb pocs recursos però, això sí, fet amb molt de coratge i molta imaginació i que comptava amb un públic fidel i devot. La pel·lícula s'ha vist en d'altres ocasions, també a la Filmoteca, i es pot trobar a youtube.

19.1.16

L'ORGIA: VEDELLA AMB BOLETS, FIGUES DE MORO I VENT TRAMUNTANAL



Fa poc van passar per BTV L'orgia, una pel·lícula que tenia una certa curiositat per tornar a contemplar però he de confessar que em vaig adormir sense acabar-la. Els anys no passen de franc per damunt de res. 

Quan per la tele feien algun dramàtic poc reeixit la meva mare acostumava a comentar: semblen els de la parròquia. Els de la parròquia eren els del centre parroquial on jo anava de joveneta. Durant un temps se'ns va cedir el teatret d'una parròquia propera per a les representacions de les tradicionals obres d'aficionats, en català i castellà. Era aquell un teatre d'aficionats fet amb una sabata i una espardenya, amb alguns actors que se'n sortien molt bé i d'altres que feien patir una mica, però tothom hi xalava força, en aquelles tardes de teatre familiar.  

Recordo títols com ara Pi, Noguera i Castanyer, fabricants de mobles una obra que he comprovat que també s'havia fet al Romea.
Doncs algunes escenes de L'Orgia em recordaven el meu teatre parroquial, i potser aquesta sigui una de les gràcies de la proposta. Un dels fragments més infumables és el de l'enfrontament generacional del personatge que fa Puigcorbé amb els seus pares petit burgesos. L'Orgia és com una trobada festiva de centre parroquial amb sexe tòrrid pel mig, un sexe amb poc glamour i amb un erotisme una mica esquifit i excessivament casolà. 

Entre sexe i sexe els protagonistes xerren, filosofen, prenen xocolata desfeta, fumen molt i canten coses que pertanyen al seu imaginari infantil, encara recent, com ara el Romance de la Reina Mercedes o tonades del Mes de Maria. Em pregunto què cantarà la gent de la generació dels meus néts en un cas semblant, segurament ja no ho veuré i, encara menys, al cinema. 
La generació de la gent que surt a L'orgia és una mica més jove que la meva, no gaire, però en pocs anys va canviar tot de forma contundent i definitiva i la paraula follar que ens era gairebé desconeguda més enllà de la seva relació amb la viticultura va passar a formar part del vocabulari actiu i una mica groller. 

Vam fer molta broma en aquella ocasió de l'estrena de la peli sobre les grans diferències entre aquells nois i noies agosarats i nosaltres, els reprimits maridats de poc, que tot just fèiem alguna festeta amb tandes de lents i para de comptar. 

Les converses sobre política i societat que s'amollen entre la colla avui fan riure però en aquella època semblaven profundes. La situació em va recordar una estrofa d'una cançó de l'enyorat Krahe, en la qual una antiga parella va amb un altre senyor i l'anterior, gelós, en diu penjaments imaginant-se la noia amb el nou amant:


Los cuerpos más calenturientos
tendrán, digo yo, que parar

al menos en ciertos momentos,
tomar alimentos,
en fin, reposar.

Son ratos en que uno conversa,
e, igual que me hacías a mí,
seguro que le hablas, perversa,
del Imperio Persa
y cosas así.

Si lo llego a saber,
las Memorias de Adriano te las compra Rita,
si lo llego a saber,
me enamoro de otra. De ti... ¡quita , quita!
¡Quita, quita, si lo llego a saber... !


Doncs sí, sembla que de tant en tant cal aturar-se entre tant de furor eròtic i xerrar de coses suposadament importants, com s'esdevé a la pel·lícula. Sempre he sentit curiositat per saber què ha estat de tants actors i actrius com hi van participar. Alguns van seguir treballant en el món del cinema, del teatre i continuen en actiu però d'una gran part no en sabem res i fins i tot trobo que estaria bé un documental complementari aclarint-nos què va ser de... He llegit reportatges d'aquest tipus a l'entorn dels actors de sèries mítiques com ara Verano azul.
S'explicaven alguns detalls sucosos com ara que Assumpta Serna, que aleshores es deia Rodés, es va canviar el cognom a causa de l'enfrontament amb el seu pare, empipat quan la va veure conilla, que dèiem ahir, a la pantalla gran. Molts noiets coneguts, de l'edat del meu germà, ço és, nascuts a partir de mitjans dels cinquanta, es van enamorar d'ella quan la van veure fent l'arlequí d'Antaviana, crec que en aquell mateix i esplèndid 1978. 

No vull ni pensar què hauria passat a les nostres llars familiars humils i convencionals si ens arriben a veure en aquella situació l'any 78. Amb el pas del temps et tornes comprensiva amb les generacions passades. Avui qualsevol pare o mare que tingui el nen o la nena a l'Institut del Teatre ja sap que es pot trobar amb una cosa així i per poca gràcia que li faci ho tolera i no s'hi posa pedres al fetge, al menys en teoria.

Aquella època va viure un esclat de disbauxa cinematogràfica amb nus integrals menats per gent de casa i també una altra allau de cinema català humorístic i distret, poc compromès, vaja. El sector del teatre i el cinema bullia però després van arribar els vuitanta i tot es va abaltir per moltes bandes i molts llençols es van perdre amb les subvencions, els clientelismes i la política local. I també va arribar la SIDA i les gresques col·lectives es van haver de controlar una mica més, al menys en aparença. Els vuitanta van ser una dècada decebedora per molts motius, la veritat. 

L'orgia continua sent una curiositat divertida, el jovent que hi surt pertany a una classe social mitjana, no semblen tenir massa problemes de subsistència, la veritat, i compten amb una casa molt bonica per fer la gresca, tot ajuda. Carme Elias encara lluïa el simpàtic granet al mig del front i Sílvia Munt, els llavis d'origen. 
Vaig veure la pel·lícula al Calderón de la Ronda. Barcelona ha tingut tres teatres, que jo sàpiga, amb aquest nom. La sala, relativament moderna, havia estat teatre, cinema, i en aquella època alternava cinema i teatre. Avui ja no existeix com tampoc no existeix el teatret parroquial on fèiem obres com aquella que he mencionat. Però es fa molt de teatre, es recuperen i obren petites sales i els joves i no tan joves s'espavilen i lluiten per poder fer el que els agrada i agraeixen fins i tot que els donin un paperet a La Riera o a Amar es para siempre. 
Els estudis teatrals, com d'altres que havien estat més lliures i menys titulats s'han academitzat en excés, què hi farem. Però  encara és aquesta una feina en la qual pots exercir sense tenir el certificat que t'acrediti tot i que potser arribi un dia en el qual serà també imprescindible passar per l'examen per tal de poder exercir ja que això de posar filtres corporatius és una constant en augment. 

Ahir Puigcorbé, que a L'Orgia s'alliberava anant per la ciutat en vespino i sense calçotets, era Fassman, per cert. I és que potser estem en una època en la qual el que ens fa falta són mentalistes, més aviat, i no pas actors reconvertits en polítics malgrat que tot sigui comèdia.


En tot cas L'Orgia és molt més que una pel·lícula catalana de poc pressupost i la primera cinta nostrada classificada 'S'. Ës el retrat divertit d'un temps i d'un país, amb totes les seves limitacions, aspiracions, dèries, misèries, pretensions, eufòries i migradeses. No todo ha de ser follar, cantava també Krahe però, de fet, he escoltat gent de la meva època com Àngel Casas, explicar que el va marcar molt més la repressió moral que no pas la política. Avui no ens podem explicar com va ser possible tanta tonteria i tanta moralina absurda. I potser ens vam conformar massa aviat, confonent el fet de poder veure sexe integral en les pantalletes amb una llibertat més generalitzada i seriosa.

Un altre títol emblemàtic d'aquells anys, aquest en castellà, és Asignatura pendiente on una parella que havia estat reprimida com la majoria vol recuperar,  sense èxit, el follatge perdut. De forma inevitable també aquí Sacristán hi fa d'hispànic emblemàtic.

Hi ha joves d'avui que no entenen la rància transició que ens van colar però crec que un cicle de cinema transicional comentat a fons els donaria moltes claus per comprendre el passat, ja que tot això ja és també memòria històrica. L'orgia es va passar també en castellà però la versió doblada, crec que pels mateixos actors, no l'he vista mai. 

La propaganda original amb allò de què la història era tendre com la vedella amb bolets, dolça com les figues de moro i folla com la tramuntana és tot un poema, ep. La promoció inclou un avís als pares que sospiten dels seus fills i un parell de faltes d'ortografia, com podeu comprovar. I és que amb el tema lingüístic es feia el que es podia i encara gràcies.

La poesia de la propaganda en castellà és també contundent i romàntica, tot i que a l'espanyola, hi surten la suave piel del conejo, la sabrosa morcilla i el dulce polvorón. Els paral·lelismes gastronòmic-eròtics donen molt de joc en el llenguatge popular i en els acudits tradicionals.

En aquells anys corrien històries diverses sobre pares que arribaven més aviat del compte un diumenge, a casa, i es trobaven amb una orgia com la de la pel·lícula, en algunes versions el pare de la criatura de la casa moria d'un atac de cor a causa de l'ensurt, ja que els pecats han de generar càstigs, per ser seriosos. Ignoro si la història provenia d'algun cas real però podria ser, fins i tot. Nosotros, los de entonces, ya no somos los mismos...