UNA TARDA DE PLUJA A L'UNIVERS CALSINA

Hi ha dos indrets del centre de Barcelona, gairebé contemporanis, pels quals tinc devoció, fins i tot quan, de tant en tant, el contingut no respon del tot a les meves dèries personals. Un és el Teatre Romea i, l'altre, la Sala Parés. Quan jo era una adolescent encuriosida i tot just començava a explorar la ciutat amb amiguetes, en algunes ocasions, amb certa timidesa reverencial, entràvem a la Sala Parés, i ens assèiem en uns sofàs encoixinats que hi havia aleshores. No sabíem res de pintura a banda de les quatre coses apreses a escola. De fet sabíem poques coses de res, encara. La gent del mon de l'art estava situada en un estrany univers inaccessible.

Ahir, malgrat el xàfec que va caure per la tarda, vaig anar a la Sala Parés, amb el grup dels Amics del MNAC. Més aviat de les 'amigues' car el nombre de senyors encuriosits era minoritari, com de costum en aquestes visites i en moltes altres activitats culturals. Van faltar poques persones, malgrat la meteorologia complicada i el previst partit de futbol. El director, Joan Anton Maragall, ens va rebre amb molta amabilitat i va comentar que ja semblàvem un grup d'aquests de l'Europa central, en la qual malgrat el fred i la pluja la gent no deixa d'assistir a actes culturals i exposicions. 

A la Sala Parés, actualment, hi ha tres bones exposicions: Quincoces, Miquel Vilà i la nostra, Univers Calsina, endegada en homenatge a aquest artista tan especial del segle XX, menys conegut del que mereixeria, tot i que té les seves devocions incondicionals. Ens va acompanyar i comentar la visita el seu comissari, el doctor en Història de l'Art Sergio Fuentes Milà. Les exposicions comentades pels comissaris tenen un valor afegit, per raons òbvies, i aquesta no va ser una excepció, Sergio Fuentes és un savi del nostre temps, expert en art de l'època, amb llibres i articles publicats, imprescindibles,  el qual podeu seguir a les xarxes. 

Ramon Calsina compta amb una Fundació, dirigida per una seva neta, que també va estar amb nosaltres. La Fundació té una web molt interessant en la qual es pot trobar força informació sobre el pintor però també sobre un munt d'actes culturals rellevants. Ramon Calsina i Baró va néixer al Poblenou l'any 1901, barri que l'ha recordat i homenatjat sovint. La seva pintura, amb trets irònics, fantàstics i enigmàtics beu de moltes fonts i s'hi reconeixen influències diverses, tot i la gran personalitat de l'obra del pintor. Calsina pertanyia a una família de flequers i va mostrar des de petit interès i grapa pel dibuix. Va estudiar a l'emblematica Acadèmia Baixas i, més endavant, a Llotja. Va treballar a la vitralleria artística Espinagosa, on va perfeccionar el dibuix.

Gràcies a una beca va poder fer un viatge per Espanya i, més endavant, va anar a París, on va començar a treballar en el cartellisme i en els dibuixos per a revistes de l'època. Va il·lustrar obres literàries i va fer dibuixos de caire humorístic. L'any 1934 va realitzar la primera exposició individual a la Sala Parés. La guerra civil va interrompre la seva trajectòria i, després, es va recloure en el seu taller, una mica bandejat de les tendències avantguardistes en alça. Malauradament va ser el cas de diferents aristes de categoria ja que en aquest petit país nostre hi ha sovint més tendència a restar que no pas a sumar.

Durant els anys 60 es va ingressar una obra seva a l'antic, i per mi, enyorat, com tants altres espais,  Museu d'Art Modern, avui a dins del MNAC. Va guanyar algus premis i va realitzar treballs de vitralleria artística com ara els de l'església de Sant Esteve de Granollers, a banda d'altres col·laboracions i la publicació de litografies comentades. Va continuar fidel al seu estil, allunyat de les modes del moment. També va realitzar retrats i bodegons. A causa de la fidelitat a les seves idees sobre art sovint, de forma injusta, no se l'ha inclòs a fons en el context de la pintura catalana, àdhuc quan sembla que el realisme i d'altres corrents pictòrics, diferents de les avantguardes canòniques s'estan reivindicant. Calsina costa d'encasellar en cap corrent concret, això sovint destarota els amics de les  etiquetes i les classificacions.

En la seva obra, com ja va remarcar l'escriptor Benguerel, amic seu i del mateix barri, hi trobem referències constants al Poblenou, com ara l'emblemàtica Torre de les Aigües, a una infantesa difícil i a d'atres aspectes biogràfics com la seva estada, a la plaça de braus de Vitoria, en acabar la guerra, reconvertida en camp de presoners. D'altres simbols recurrents son el pa, en referència a la fleca familiar, els globus, que evoquen les curses de globus aerostàtics que es realitzaven a la Mar Bella, el gasòmetre i d'altres. Però també trobem d'altres detalls que escapen, com aigua d'un cistell, de les interpretacions senzilles. Calsina és un pintor enigmàtic i que, en una primera mirada ens pot semblar tirant a surrealista. El comissari de l'exposició, amb molt d'encert, va incidir en que ell no el veia així i en què les interpretacions que puguem fer del misteri inherent als seus quadres respon, més aviat, a especulacions o percepcions individuals.

A les pintures de Calsina hi ha relats intrigants, que cadascú pot refer i imaginar segons el seu tarannà i el moment en el qual contempla la seva pintura. Personatges caricaturescos, estris de cuina, aixetes, mares i fills petits que semblen enfrontar-se, músics de carrer, toreros grotescos i descontextualitzats, crítica social i política, potser, en el rerefons de moltes imatges... L'exposició de la Sala Parés presenta una important selecció d'obres, moltes de les quals procedents de col·leccions privades, que exemplifiquen l'evolució de 'artista. 

Malgrat el relatiu oblit sobre l'artista una plaça del Poblenou, a tocar de la Torre de les Aigües, porta el seu nom, i compta amb un monument dedicat, obra de Jaume Cases. Plaça i monument son del 2001, any del centenari del naixement del pintor. Ja m'agradaria que al meu barri, i a Barcelona, en general, fóssim tan agraïts. Des de finals dels vuitanta s'han anat fent exposicions sobre la seva obra a diferents indrets.

Ahir, doncs, malgrat el xàfec, va ser per a mi, la d'ahir una tarda d'allò més interessant i reeixida. Vaig tornar a peu cap al Poble-sec ja que al metro hi havia cua, anaven a futbol, és clar.