15.1.22

LA TARDA EN QUÈ EM VAIG TORNAR RAPHAELISTA SENSE VOLER...


Si fa anys m'arriben a dir que m'empassaria un sèrie de quatre capítols sobre la vida del cantant Raphael i que, fins i tot m'agradaria per molts i diversos motius, m'hauria semblat una possibilitat tan remota, gairebé, com tot això de la pandèmia universal. 

La sèrie, obra del tàndem Arnáiz-Ortega, té les seves virtuts, que son moltes, però també la inevitable servitud de comptar amb la presència gairebé constant del cantant, feliçment viu i en actiu, tot i que s'ha de dir que es molt distreta i que hi intervé gent diversa. Molts temes incomòdes es mencionen, sense entrar-hi a fons, cosa que trobo molt encertada. 

He de dir que ignorava molts aspectes de la llarga i exitosa trajectòria del personatge, durant dècades l'he menystingut, ho sento. Pecats de joventut vanitosa, vaja. Els meus pares, catalans del tot i de generacions, eren afeccionats a la sardana i al teatre de Sagarra però també a la cobla andalusa, i ja des de jovenets, cosa que a mi, en ocasions, em feia vergonya explicar. Sentir una persona que admiro de forma incondicional, la periodista Rosa Calaf, explicant el seu èxit immens èxit americà, m'ha resultat molt il·lustratiu.

Quan jo era pre-adolescent vaig ser admiradora i seguidora, entre d'altres, del Dúo Dinámico, fins que algú 'entès' em va dir que allò era xaronada i que m'havien d'agradar, per exemple, Els Platters. I després, amb el tema de la cançó catalana, vaig passar per l'època Serrat fins que la gent coneguda i progre el va trobar poc catalanista i calia ser de Raimon o de Llach. I és que, ai, una cosa és el que diem i l'altra el que pensem i sentim. Ara puc dir que torno a estimar l'incombustible Dúo Dinamico sense prejudicis ni manies.

Tot i amb això, i considerant aquests condicionants ambientals i polítics, Raphael no em va agradar mai, ja des que el vaig veure al Nodo, molt jovenet, cantant a Benidorm, el trobava exagerat i passat de rosca, se'n feien imitacions descarades que provocaven rialles i tampoc físicament no em va fer mai el pes. Però molta gent de la meva edat i més gran n'era seguidora. Hi havia qui, per exemple, deia que li agradava escoltar-lo però no 'mirar-lo'.

A causa d'aquests prejudicis no vaig ser conscient de la seva projecció internacional ni de la seva condicio d'icona a molts nivells. En el documental ja expliquen com en els vuitanta, després d'haver triomfat, hi havia jovent que li anava a tirar tomàquets i que l'identificava amb el franquisme. Ai, el franquisme, època complexa i contradictòria, encara molt mal explicada.

Raphael es va casar amb Natàlia Figueroa, una noia de l'aristocràcia amb ribets intel·lectuals que sortia de tant en tant a les revistes, sense passar-se. Ningú no donava cinc centims per la relacio i sobre el tema he sentit a dir molts disbarats. Han tingut tres fills que, la veritat, son per treure's el barret si pensem en d'altres fills i filles de gent d'upa, cosa que en el documental remarca, crec que Miguel Ríos. 

El documental m'agrada molt al principi, aquells inicis del cantant, tan jovenet, recorrent les carreteres hispaniques i polsoses per guanyar quatre rals. I també m'agrada molt una part del final, la malaltia, el transplantament, la ressurreccio en olor de multitud. Segurament no hi surt tot i, com en tots els documentals i llibres biogràfics, hi deu haver mitges veritats i silencis. Per exemple, no es parla de la rivalitat amb l'Iglesias, entre d'altres afers. 

La veritat és que crec que entre l'un i l'altre no hi ha color, Raphael, amb tota la seva inevitable dualitat, és autèntic i ens l'acabem estimant, malgrat que, com passa amb molta gent de la faràndula, hagi envellit a l'estil momificat. Però és que això també li ha passat a Robert Redford i a tants altres. La seva esposa mostra una maduresa admirable, natural i propera, sense estiraments estranys ni botox. De fet ja de jove era una mica rara avis, en aquell mon on havia anat a raure. 

La família, aquests fills tan lligats als pares, tan comprensius, que mai no han estat carn de paper couche ni de programes de tafaneries, m'han pres el cor, no hi puc fer més. Sobretot, la noia, tot s'ha de dir. En aquest país nostre som molt elitistes, de vegades, i a la Pell de Brau, en general, també se sol passar d'un extrem a l'altre. En això de les figures artístiques que cal respectar m'admira França, que sempre suma i mai no resta. Seixanta anys de feina dura, per a un noi d'extracció humil, fill d'un paleta, capaç de reinventar-se sense canviar massa, em resulten admirables. En algun moment comenten, i crec que és cert, que gent amb bona veu n'hi ha molta però per a una permanència d'aquest tipus alguna cosa més hi s'ha de tenir. Sort, segur, però també ambició, voluntat, una certa màgia, originalitat...

Fa anys, moltíssims, alguna coneguda dels estudis nocturns de batxillerat em va comentar que aquí, a Catalunya, teníem gent de molta més categoria que a Espanya perquè Raimon havia cantat a l'Olímpia i allà no hi anava qualsevol. Al cap de relativament poc temps hi va cantar Raphael, amb molt d'èxit, i aquell fet ja va fer trontollar les meves conviccions. 

Segurament encara em farà riure escoltar el cantant amb la seva versió d'Aquarius o veure'l en programes retrospectius, gesticulant al seu estil tan característic. Però, què voleu, li he agafat carinyo amb això del documental. Que, per altra banda, ens ensenya molta més sociologia sobre l'època que els manuals mes ben intencionats. I, ens agradi o no, aquí, a Catalunya, també va tenir molt d'éxit i entre gent ben catalana, no tan sols amb els de fora

Una vegada Raphael s'estava en un hotel de la Diagonal, a prop del despatx on jo treballava aleshores, i una massa nombrosa, diversa i sorollosa de noies i senyores cridava allà davant, no sabíem què passava, fins i tot em vaig espantar, però és que ell era allà i aleshores va sortir a la terrassa de l'habitació i allò ja va ser la disbauxa. Al capdavall, més o menys, és un contemporani meu, una miqueta més gran que jo, de l'edat del Serrat, i això té un pes sentimental molt important.

11 comentaris:

Allau ha dit...

Jo també me l'he empassat sense haver estat mai fan seu. L'he trobat molt interessant, encara que en estar explicat en primera persona es dona una mica d'autobombo en alguns moments. Si no l'has vist et recomano el de la Lola Flores (també a Movistar) que és encara millor.

Júlia ha dit...

Sí, tambe me la miraré, és un personatge molt present durant la meva infantes. Suposo que és més fàcil entrar a fons en la trajectòria d'algú que ja no és viu que no amb una persona com Raphael que encara està 'en actiu' i té intencio de durar molt, això de l'autobombo es ben cert.

Júlia ha dit...

Tots aquests artistes és que em sembla com si fossin gairebé de la família, he, he.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Quan a RAPAHEL, no es tracta ja de valorar la seva qualitat com a cantant, vás més enllà, Raphael és un ARTISTA, en el sentit total del concepte.
Miraré el documental.


Salut

Júlia ha dit...

Segurament és aixi, Francesc, i tambe, cosa que es manifesta al documental, un gran professional, això m'ho havia dit gent a qui no agradava però que, per diferents circumstàncies havia anat a algun recital seu on es ficava la gent a la butxaca i no tenia mai pressa. Tot compta

Anònim ha dit...

Em sap greu haver-me perdut el documental. A veure si el puc veure en un altre moment. M'ha fet força gràcia veure com li has agafat "carinyo" perquè a la meva àvia (i de retruc a mi, que sempre li feia cas) li va passar el mateix després de veure una entrevista, cap als 80, que li feia la seva dona. Li va fer gràcia la senzillesa, sentit de l'humor de tots dos, etc. Recordo l'àvia que em va explicar que la Natàlia li va preguntar que per quèno es retirava, si era un carroza, i ell amb humor va respondre que havia de mantenir la família...

Daniel F. ha dit...

Cuando vi que Rafael iba a a actuar en Sonorama 2.014, no me lo creía, porque parecía que "no pegaba". Cuando se acabó el Festival, al día siguiente andaba yo por ahí y pregunte "al personal", Rafael arrasó, nadie se lo esperaba, pero arrasó en públicos de toda condición y de toda edad, fue el gran triunfador de ese certamen. Hacer vibrar al personal en una concentración de música indie, salir victorioso de él y que al dia siguiente fuera sin dudas el más recordado, lo dice todo de él, me quito el sombrero.
Yo antes no lo soportaba, ahora lo respeto profundamente, se lo ha ganado, es un profesional. No se quienes son sus hijos y la verdad, tampoco me importa lo más mínimo.

Un saludo.

Júlia ha dit...

Anonim, crec que t'agradarà.

Júlia ha dit...

Daniel, d'acord, veig que molta gent coincideix en valorar-lo. Pel que fa als fills, a mi tampoc m'importa, potser no m'he explicat be, però en el documental sobta veure unes persones tan senzilles i 'normals' en el sentit més positiu de la paraula. No son gent coneguda, per altra banda.

Bon dia, poesia! ha dit...

Fantàstica reflexió! =)

A mi sempre m'ha agradat, he crescut escoltant les seves cançons... i me n'adono que conec moltes més de les que pensava. El documental m'ha fascinat i ha fet que encara m'agradi molt més (no he sigut mai una gran seguidora ni fan, podria ser entre el meu avi i el meu pare). Tampoc era conscient que va ser tan famos a nivell internacional (Europa i Amèrica del Nord).

Un documental que recomano moltíssim, especialment a les persones que els agrada la bona música, sigui de l'estil que sigui.
=)

Júlia ha dit...

Gràcies, jo és que li tenia una mica de mania, a banda de què admeto que em sé un munt de cançons que ell canta i cantava. Me l'he mirat d'una altra manera, també crec que amb l'edat valores aspectes que de jove estan molt condicionats per modes o per la gent que t'envolta.