23.1.22

NO MIRIS AMUNT, QUE ENSOPEGARÀS

 


Tot i que fa poc afirmava que m'agradava llegir llibres o veure pel·lícules dels quals no sé res, no puc passar per alt una certa tendència tafanera que fa que també vulgui veure allò de què molta gent parla. Molt gent m'havia lloat No miris amunt, també he sentit comentaris no tan entusiastes. Un dels aspectes que la gent a qui ha fet el pes m'ha remarcat és que es tracta d'una pel·lícula que provoca debat i fa pensar. 

El debat sempre va bé i, sobre fer pensar, no tinc criteri. A mi m'ha semblat una mena de faula ben intencionada, una mica pesadeta, li sobra metratge, i la seva suposada originalitat és molt relativa. És allò de què els qui diuen la veritat sobre els perills resulten incòmodes, i s'enfronten als interessos i la incredulitat ignorant. L'esquema, situat en molts contextos, conformaria ben bé un gènere argumental. És un esquema que actualment trobo discutible car de vegades una certa dosi d'ignorància practicant l'estrucisme tampoc no està tan malament, quan no tens recursos per intervenir de forma directa i eficaç en la tragèdia prevista que, fins i tot, moltes vegades no passa, passa d'una altra manera o passa allò que ningú preveia.

La pel·lícula compta amb un molt bon repartiment, d'aquests que poden fer  creïble qualsevol cosa, tot i que no entenc que a tot arreu hi hagin de posar el Chalamet aquest, darrerament, i s'enfoca, en la major part del temps, de forma paròdica, amb acudits excessius, al meu entendre, relacionats amb la societat actual, la força dels mitjans de comunicació, i les moltes ximpleries que acullen les xarxes socials. 

Hi ha picades d'ullet a d'altres pel·lícules i a personatges actuals. Els antiamericans gaudiran perquè en molts moments exemplifica els tòpics que atribuïm a aquella societat, però, al capdavall, la pel·lícula és un producte ben americà, sembla que tot passi allà, en aquests tipus d'històries. Les altres potències i raconets del mon surten de passada i encara bo. Hi manca globalització realista, vaja. Hi podem trobar alguna relació amb apocalipsis possibles relacionades amb el canvi climàtic, les pandèmies i el que sigui. Sempre hi ha els qui enganyen i els qui es deixen enganyar. I els qui diuen la veritat i, com a Cassandra, ningú no creu. 

Una mica de sexe pel mig, que, de forma prudent, no mostra relacions íntimes entre gent de 'color' diferent, i un final impactant, amb torna inclosa, per tal que no guillis abans d'hora i esperis a veure la tirallonga de títols de crèdit per a poder gaudir d'un mena de sorpreseta que també té el seu què, en clau filosòfica.

No és una mala pel·lícula si no se li demana més del compte. Jo crec que, en general, no és estrany que ens enredin car no tindrem mai coneixements 'de tot' per poder valorar els perills possibles. Els científics, en aquests darrers temps, n'han dit de tota mena, s'han contradit entre ells, fins i tot, però si no els creus ets una ignorant negacionista i, si ells s'equivoquen, la ciència és així, investigació constant i canvi d'opinio quan cal, sempre queden bé. Al capdavall amb el tema religiós vam creure coses més estranyes durant segles o feiem com si les creguéssim. Aquí, a la peli, al capdavall, quan van mal dades també es torna a la pregària col·lectiva que, si no cura, consola.

Hi ha una mena de veritat admesa, relacionada amb el gran valor de la nostra espècie, que hores d'ara crec sobrevalorada en molts aspectes. Si es van acabar els dinosaures també ens podem acabar nosaltres i ja és un miracle que no haguem aconseguit auto extingir-nos, ja que s'han fet i es fan molts esforços per estossinar gent o deixar que mori. No cal que vingui un cometa a fer-nos la feina. De tota manera l'espècie nostrada ha tingut èxit i ha anat revifant i, fins i tot, millorant, malgrat tot. I augmentant de forma exponencial, que ja és gros. Les veus apocalíptiques son molt del gust dels predicadors dels d'abans i dels d'ara, de vegades investits d'una saviesa que, quan es considera científica, ja és intocable. I m'he vacunat les tres vegades, que consti.

Entenc que gent més jove que jo trobi virtuts a la història, a mi em ve sovint al cap allò de 'me sé todos los cuentos' i els contes em continuen agradant però, això sí, han d'estar ben explicats. No diré pas que Don't look up no ho estigui però alguna cosa hi grinyola de tant en tant segons la meva subjectiva i personal opinió. 

Del mateix director vaig veure, fa alguns anys, El vici del poder, inquietant i remarcable, i, anteriorment, La gran aposta, que em va interessar però no vaig entendre del tot, penso que era una mica confusa. 

https://lapanxadelbou.blogspot.com/2019/01/el-poder-vicios-i-perillos.html



2 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

La vaig veure fa uns dies, i que vols que et digui, és una pel·lícula que ja l'he vist moltes vegages abans. El fet que la lloessin tant, tampoc va ajudar.
Bones interpretacions dins un humor groller, gruixut, ple de clixes arxisabuts. En fi, una peli de diumenge a la tarda a Antena3 o Cuatro.


Salut

Júlia ha dit...

Jo penso una mica el mateix, Francesc, no sé si és l'edat i ja hem 'vist moltes pelis', he, he. El Di Caprio pot fer de tot però aquí és on menys m'ha fet el pes, no per ell, que deu fer el que li manen, sino pel personatge, el mateix pel que fa a la Blanchet o la Streep. No entenc tanta lloança tot i que he trobat crítiques de tota mena.