PARÍS, CANTAT I RECORDAT

 

No recordo si era a Jorge Sepúlveda o a Agustín Lara, potser a tots dos, que els titllaven de músics geogràfics a causa de les moltes cançons dedicades a ciutats diverses. Tenim família propera fent turisme per París i amb aquest vici a l'abast que és el whatsap ens enviem missatges i, també, cançons dedicades a aquesta ciutat.

Jo crec, sense fer cap estudi seriós, tan sols per estadística imaginativa, que París és la ciutat amb més cançons dedicades. A banda de la grapa francesa per a la promoció pròpia, crec que el nom de la ciutat és més 'rimable' que no pas el de 'Barcelona', per exemple. Passa també amb Madrid, i ara m'adono de què les vocals son les mateixes. Son noms amb dues síl·labes, fàcils de col·locar en una lletra convencional de cançó.

París, quan jo era jove, era encara una ciutat mítica i alguna cosa en deu quedar. Però el mite és el mite i la realitat, tota una altra cosa. Avui, com tants llocs del mon, ha esdevingut parc temàtic, destí turístic de ramats diversos, tot plegat ha perdut la màgia antiga, o potser és que la màgia actual també té la seva gràcia, malgrat que des del present ens costa admetre que sigui així. 

El París modern té moltes coses per agrair a Napoleó III, al qual de vegades sembla que no es vulgui recordar. De fet la memòria històrica, a París, a Barcelona i al poble més remot, s'adapta a les circumstàncies, les ideologies i les conveniències. M'han dit que per pujar a l'emblemàtica Torre Eiffel has d'agafar, si vols pujar en ascensor, les entrades amb molta anticipació. Avui això és força general, ja no pots arribar a molts llocs sense haver fet grans previsions i reserves per endavant, allò d'arribar i moldre ha passat a la història. M'han dit que si vols pujar a peu a la torre et pots arriscar a anar allà i fer cua. En tot cas passo, a la meva edat, d'aquestes servituds. 

Entre les moltes cançons relacionades amb París avui em venia al cap la de Mistinguette, dedicada a la Torre Eiffel, que va adaptar Núria Feliu, molt bé per cert, en el seu disc dedicat a aquella artista tan admirada. És una cançó animada, alegre, que convida a bellugar-te com una vedette de teatre, mentre intentes cantar-la. Els cantants i les cançons han contribuït sovint a les mitologies urbanes. 

Montand, Aznavour, en tenen unes quantes, de cançons parisenques. Avui també em venia al cap aquella que cantava Aznavour sobre uns amors esvaïts i París al mes d'agost. A banda de la Torre Eiffel i el seu èxit simbòlic els ponts del Sena han estat inspiració per a moltes cançons, m'han dit que a sota dels ponts, avui, hi ha munts de gent sense sostre. I és que per molt bonica, neta i turística que sigui una ciutat, les bosses de pobresa son a tot arreu, més o menys amagades. 

Carlos Cano té una cançó sobre París que m'agrada molt, el cantant hi va estar de jovenet, quan no era famós. Jo soc una gran admiradora d'aquest cantant, desaparegut de forma prematura, m'admira la diversitat de les seves cançons i m'encanten les versions que va fer de cobles tradicionals. Anar a París quan tens vint anys deu ser una cosa molt diferent de tornar-hi quan ja tens una edat. A París o allà on sigui, de jove tot té un altre to.

A la cançó de Cano tan sols li retrec que és injusta amb Theo Sarapo, molt més que un osset de drap, malgrat el que es creia va heretar de Piaf més deutes que una altra cosa, deutes que ell va pagar.  Va ser actor i un cantant remarcable, que va millorar molt amb el temps. El seu casament amb la cantant va generar molts comentaris malèvols, en aquella època rància. Malauradament set anys després de la mort de Piaf va morir ell, en un accident de cotxe. D'altres cantants de prestigi es van comportar pitjor amb Piaf, Sarapo tot just va viure un any amb ella, ja que la cantant va morir el 1963.

La cançó de Cano fa un passeig poètic i mitològic per París. Confesso que conec la ciutat tot just de passada, una d'aquelles aturades durant un viatge amb la caravana, fa anys. Vam ser en un càmping als afores, recordo que hi havia moltes mosques grosses i que l'amo era un senyor misteriós, d'accent alemany, sobre el qual van imaginar històries inquietants. Crec que devia ser en el temps dels Jocs Olímpis, aquell 1992 també tan idealitzat en el record. 

A París (Carlos Cano)

Paris la vie c’est joli, Paris la vie c’est comme ça
Canta una sombra en Paris por las calles de Pigalle
Rosa de negro perfil abren «las flores del mal»
Dejando sobre Paris comme un souvenir de fiebre y coñac
Cuando la noche convierte suspiro en serpiente muerde la manzana
Bajo la luz de la luna de amor la cintura se quema en las llamas
Como usted comprendera Monsieur ritmo de vida infernal
La espina de esta cancion con el corazon a Paris se ira
Estribillo
A Paris, a Paris mon coeur s’en va
A Paris, a Paris j’avais vingt ans
A Paris c’est tout c’est toi
Al son del acordeon se abraza el amor con la soledad
Allez venez vous Milord Allez venez vous Madame
Ecouter cette chanson Que es primavera en Pigalle
Y hay que vivir y reir, y hay que reir y soñar
Que aqui no hay nada mejor para el corazon que amar y olvidar
La vida color de rosa del amor de un loco y una mariposa
La historia de Theo Sarapo el oso de trapo que amaba una diosa
No pierda tiempo en sufrir, hay que aprender a volar
Olvide, viva feliz que solo en Paris se puede olvidar